'Terra baixa'; Àngel Guimerà; 1897

És una obra de teatre de referència de la Renaixença. Guimerà, que havia nascut a Santa Cruz de Tenerife, fill d'un viatjant del Vendrell, torna a Catalunya als 9 anys i comença a escriure en català. Primer poesia, guanyant diversos premis als Jocs Florals de Barcelona fins ser proclamat Mestre en Gay Saber. Posteriorment, decidirà internar-se en el món del teatre i és com a dramaturg que se'l coneix més. 'Terra baixa' és una lluita entre el Bé i el Mal: el Bé baixat de les muntanyes en forma d'un pastor innocent, enamorat i bondadós, anomenat Manelic; el Mal, la gent de la terra baixa, amb tota la seva hipocresia i les seves enveges. Sembla que Guimerà creu en la bondat natural de l'ésser humà i que és la convivència en societat la que el perverteix. Els rols tan clarament marcats que juguen els personatges d'aquest drama rural fa que siguin autèntics estereotips.

'El Club Dante'; Matthew Pearl; 2003

Novel·la d'intriga amb alguns aspectes històrics, com ara l'ambientació al Boston posterior a la Guerra de Secessió i alguns poetes que van existir en realitat durant l'època de la narració (1865). Un club de poetes anomenat 'El Club Dante' -els més importants del Boston d'aquell temps- preparen una traducció a l'anglès de 'La divina comèdia', de Dante. Ho fan davant l'oposició de la vella guàrdia puritana de Harvard. Al mateix temps, una sèrie de brutals assassinats commouen la ciutat, uns crims que sembla que tene com a motiu recorrent l'obra de l'italià immortalitzat. Detalls com un dels personatges, Nocholas Rey, el primer policia negre de Boston i les seqüel·les que deixa la guerra en els veterans, a més del racisme imperant en l'època, fan que el relat sigui alguna cosa més que una novel·la d'intriga. Fins i tot hi trobem certa al·lusió al tancament de la cultura nordamericana envers la de la resta del món. Una bona obra d'un jove valor nordamericà, similar en alguns aspectes a les novel·les de Dan Brown.

'La muerte en Venecia'; Thomas Mann (Premi Nobel de Literatura 1929); 1913

'La muerte en Venecia' és una novel·la amb un estil molt barroc i farragós. Cal entendre l'època en què està escrita i sobretot, el gran tema de l'obra: una autèntica teoria de la bellesa, de la forma sobre el fons, de la creació artística i de la natura i el cos com a elements artístics de bellesa, però a la vegada, com a possibles objectes de decrepitud i decadència. La sol·litud, l'observació...tot juga en una novel·la molt lenta ambientada a la Venècia del 1911, en plena epidèmia de còl·lera i que va inspirar la pel·lícula de Luchino Visconti (també molt lenta però extremadament bella) i l'òpera de Benjamin Britten. És una obra per reflexionar a fons.

'Alguna pregunta més? Antologia de 10 anys de disbarats'; Antoni Bassas, Carles Capdevila, equip de l'APM; 2004

Antologia de l'espai de Catalunya Ràdio que porta el mateix nom. És un autèntic recull de disbarats i animalades radiofòniques, comentats amb fina ironia (que potser és el millor). De vegades arriba a provocar la riallada incontenible. De ràpida lectura i molt entretingut i, a més, acompanyat d'un CD amb els talls de veu en àudio. El CD és la prova del delicte... Llibre molt divertit i d'esbarjo, tot i que fa pensar sobre allò de què en pensen els espanyols de nosaltres, els catalans, o fins i tot, com ens veiem a nosaltres mateixos.

'Àngels i dimonis'; Dan Brown; 2000

Novel·la trepidant a l'estil del 'Codi da Vinci', pràcticament igual i amb la mateixa estructura però anterior en el temps. Dan Brown aconsegueix mantenir l'atenció amb un ritme trepidant gràcies a capítols molt curts i que queden sempre una mica penjats, per fer que continuïs amb la lectura d'una manera compulsiva. És una hi`stòria basada en l'ancestral lluita entre l'Església Catòlica i la ciència, ambientada a Roma i al Vaticà. Em va fer viure força de prop el conclave de canvi de Papa perquè vaig llegir la novel·la poc abans de la mort mediàtica i física de Joan Pau II i tot el que això va comportar. Precisament 'Àngels i dimonis' està ambientada en un porcés de canvi papal. El protagonista és el mateix que al 'Codi da Vinci': el prestigiós simbolista nordamericà Robert Langdon. És una novel·la d'entreteniment, amena i amb sorpreses constants. Enganxa molt. Personalment penso que al final té alguns episodis massa 'made in Hollywood'. Està bé un toc d'espectacularitat però l'autor es passa un xic

'La Rosa de Alejandría'; Manuel Vázquez Montalbán; 1984

Novel·la negra barcelonina i marinera en la línia de 'Tatuaje' però amb una trama més complexa: està escrita vuit anys després. Aquí ja apareix l'ajudant de Pepe Carvalho, Biscúter. La bona narrativa de Montalbán es posa al servei d'una novel·la que ens mostra la dualitat de l'ésser humà. Tots tenim una cara i una creu, un 'ying' i un 'yang'. Els protagonistes del cas, pràcticament tots, ho demostren pàgina rere pàgina, alguns de forma còmica, d'altres dramàtica. Fins i tot Carvalho, no apareixerà com el típic detectiu que resol el cas fins a l'últim detall, sinó que, com la resta de personatges de la trama, es mostratà molt humà. En el fons, tots tenim una doble vida, tots anem de transvestits pel món. Com diu la cançó popular que cita Montalbán: "Eres como la rosa de Alejandría / colorada de noche, blanca de día".

'El hombre que inventó Manhattan'; Ray Loriga; 2004

Sembla un recull de contes però en realitat es tracta d'una novel·la coral, amb connexió entre els relats i molts personatges, tot i que alguna història queda una mica penjada. Però precisament aquest és un dels encants d'aquest llibre. Els personatges també, així com la seva filosofia de vida, les seves neures, els seus desitjos ocults... Són especialment recomanables l'accident de la Martha, el de Grumberg i el final del capítol 'Línea 2', realment exquisit, amb la bifurcació de desitjos i la impossibilitat d'assimilar-los.

'El tercer hombre'; Graham Greene; 1950

Aquesta és una novel·la per ser vista al cinema i no pas per ser llegida, segons paraules del mateix autor. Però tot i això és de molta qualitat. La Viena de la posguerra de la II Guerra Mundial n'és l'escenari. Greene presenta una trama prou senzilla com per no perdre's-hi però amb el suficient nivell de complexitat com per mantenir la tensió. De tota manera, a la pel·lícula que se'n va fer (amb un excel·lent i misteriós Orson Welles) se'n milloren alguns aspectes. Per exemple, al personatge de Rollo Martins, escriptor de novel·les barates del Far West, li canvien la seva nacionalitat encertadament, de la britànica a la nordamericana: la seva actitud durant l'acció també és més pròpia dels EUA que no pas de la serenor britànica. El final també és diferent: a la novel·la trobem un 'happy end' convencional, mentre que a la pel·lícula la culminació és sublim, amb una última seqüència que ha quedat marcada amb majúscules a la història del cinema. El tràfic il·legal de penicil·lina adulterada presenta una dilema moral entre alguns protagonistes de la narració. Per l'autor queda clar que no tot s'hi val quan hi ha vides humanes pel mig. També s'aborda la condició humana des de diversos punts de vista, com l'amistat cega que no deixa veure els defectes dels demés, o d'aquells que van de llestos per la vida i que acaben o poden acabar malament. Hi ha missatge ètic o moral, digueu-ne com vulgueu.

'Tatuaje'; Manuel Vázquez Montalbán; 1976

Novel·la negra europea de qualitat, amb Barcelona i Amsterdam de fons escènic. Hi ha apunts gastronòmics d'autèntic 'gourmet' -tret característic de Montalbán-. El personatge de Pepe Carvalho ja prenia forma dins la ment de l'autor. El relat és una mica previsible però intens al final. Per als maresmencs hi ha una dada d'interès: apareixen Vilassar de Mar i Caldetes

'Mis rincones oscuros'; James Ellroy; 1996

He llegit aquesta novel·la que m'ha deixat un amic i he de dir que m'ha entussiasmat. És la búsqueda del retrobament d'un mateix i de la figura de la mare morta durant la infància, després, això sí, de molts excessos. A més, Ellroy fa una radiografia del crim a Los Angeles. Mentre busca l'assassí de la mare, l'autor trobarà el que sempre havia estat l'objectiu des de l'inici: la reconciliació amb la memòria de la mare i la seva figura. És una novel·la autobiogràfica, molt descriptiva a l'inici però molt periodística, amb frases curtes i ritme alt. No deixa indiferent. Excel·lent novel·la negra.

El tanga, una peça tan breu que incita...al furt.

Ho he de reconèixer i abans de començar aquest article ho faré: sóc un fetitxista i m'agraden les dones amb talons i amb tanga. Vaja, ja ho veieu, res de l'altre món. He parlat amb molts amics sobre el tema i la gran majoria m'acaben reconeixent l'evidència: els talons posen i imposen; el tanga incita. Però fa uns dies vaig descobrir que aquesta petita, minúscula peça de roba -no només femenina, tot cal dir-ho- provoca més desitjos que els merament sexuals, que seria el més normal, un cop vista la seva constitució. Escriu una companya, la periodista Betty Doñate, del periòdic Tribuna Maresme, en una minicrònica molt encertada, que la mestressa d'una botiga de roba interior de Premià de Mar li assegura que no cal ser un lladre professional per robar durant les dates nadalenques: "Les nenes se m'emporten els tangues", lamenta. Qui ho havia de dir! La brevetat intrínseca d'aquesta mínima peça de roba també incita al furt. Perquè és clar, no és el mateix robar un tanga que unes calces d'aquelles que duia l'àvia, que no sabries on amagar-les, de grosses que eren. Això de la doble temptació té la seva gràcia. El tanga, és evident, convida a les relacions carnals, deixa a la vista les natges, un element prou eròtic, tant en dones com en homes. És una obvietat. Deixa veure però no del tot. Insinua i ensenya, però a l'hora de mostrar, té cert pudor i amaga allò que al cap i a la fi, volem veure tots i totes després dels jocs més íntims -no només la vista hi participa en aquesta mena de jocs-. Però el tanga també és un bon esquer de sí mateix quan l'exposen en un filferro d'aquells que utilitzen a les cotilleries per penjar la roba interior. Aquella mena de tensadors de gomes que deformen una peça de roba tan sublim. Allà, penjat, el tanga diu: "Ei! Sóc minúscul! Si m'agafes em pots amagar on vulguis!" I de fet, és així. Resulta que és un dels articles més robats de les botigues i les mestresses de les "lingeries" van de bòlit controlant les nenes per veure què redimonis porten amagat sota l'abric, a una màniga, als pantalons o, fins i tot, als sostenidors. Jo he vist robar un tanga. I us puc ben dir que no és com robar una maquineta d'afaitar. És...més...com us ho diria...morbós. I això que la lladregota era una noia d'uns 18, que de 'morbo' no li en devia donar gens, sinó que era per posar-se'l posteriorment ella mateixa i poder lluïr-lo per sobre dels pantalons mentre està asseguda al banc d'una plaça o a l'escala de la facultat. Però el joc va ser morbós, el d'ella i la seva amiga. La brevetat del tanga és la seva gran arma, el seu valor afegit, ja sigui per al lluïment de la luxúria o per a la provocació de l'avarícia, que desemboca en el furt. Si us fixeu, tots dos elements, pecaminosos 'per se'. El tanga ens fa pecar. Caram, bona peça aquest tanga. I no només això, fixeu-vos en l'ambigüitat d'ell mateix. O hem de dir d'ella mateixa? Hi ha qui en diu el tanga; n'hi ha que l'anomenen la tanga. Més misteri, més morbositat, tot plegat més pecaminós...uf! Deixem-ho córrer. He de confessar que sóc fetitxista. Però vaja, res de l'altre món. Segons he pogut observar en els meus amics i algunes amigues, com tothom. Bé, com gairebé tothom. Per cert, tanga s'assembla a tango i no hi ha ball més eròtic que aquesta dança argentina. En voleu més proves que el tanga és alguna cosa més que una peça de roba innocent com, per exemple, una bufanda?

Parar el potet (un joc de xiquets prou indecent com per ser d'adults)

Al meu poble, Canet lo Roig, a la castellonenca comarca del Baix Maestrat, hi ha una tradició prou curiosa entre els més menuts. Una tradició que s'ha anat perdent o oblidant a mesura que la 'playstation' i la 'gameboy' han anat calant en lo menudall. Una llàstima, la veritat. Se tractava de sortir en colla los diumenges de tarda, una cosa prou habitual en los xiquets del poble. Com no sabíem què fer, després d'haver voltat tot lo poble (se necessiten uns cinc minutets, que el meu poble és menut) algú proposava la possibilitat de 'parar el potet'. Pos vale! Va! Esta solia ser la resposta. I ja hi som. A beure una mica (si pot ser aigua, no siga que m'acuson d'incitar als menors a l'alcoholisme) i fer-se vindre pixera, diguem-ne ganes d'orinar. Anteriorment ja hi ha hagut algú que ha rebuscat pels voltants de la vila i ha trobat un pot d'olives que algú ha tirat en algun racó (què inconscient que és la gent que no recicla, veritat?). Bé, ja tenim lo potet (lo de les olives, que no és precisament lo Sant Graal, sinó un pot rovellat i que amenaça amb lo tétanos a qualsevol que l'agafa). Ara falta el contingut. Recordeu que us deia que algun membre de la colla havia de beure per fer-se vindre pixera? Ho heu captat, oi que sí? Pos bé. Això. Titola en ristre i a l'ataque. Pixum al potet. Pssssssssrrrrrrrrrrrrr.....Prou, que ja està ple! En este moment, los xiqüelos ja riuen i pensen amb lo que vindrà. I lo que vindrà és prou divertit. I lamentable, també, per què no dir-ho. Però xè, mos falta un element. Lo fil. Lo fil pot ser de palomar, però se veu massa. És massa gros. Si és de pescar o de coure, molt millor. Més finet. Més invisible. Més efectiu, jejeje. Calla! Falta la pedra. Sí, una pedra. Com podreu comprendre, és fàcil trobar una pedra en un poble del camp del Baix Maestrat. Ara no tant. Èstà tot asfaltat. Abans era la cosa més senzilla del món. Bé. Ja tenim totes les fitxes del joc. A vore. Se busca una finestra baixa, que s'hi pugui arribar. Una de la placeta Buriol (no diré quina) era ideal. I allà se posava lo potet ple del líquid element (no precisament aigua pura, sinó aigua reciclada pel cos humà). Lo potet se lligava bé amb lo fil. S'estirava el fil i se lligava a la pedra, de manera que quedés ben tens, en diagonal, travessant la vorera. Los professionals del tema (que eren tots los menuts del poble) ja havien triat una finestra que fos al circuit de l'església. És a dir, per allà on passaven les dones que anaven a missa de tarda del diumenge. I au. A esperar ben amagadets a darrere un cotxe, o d'una cantonada...a esperar....i vinga esperar...un que riu...l'altre que pixa ara perquè no pot més...l'altre que dissimula perquè vé un home i s'ha de passar d'incògnit...i...xeiiiics, ja vénen! Ja les tenim aquí. Ja han sortit de missa. I la primera que passa per davant de la finestra, sense voler, s'emporta el fil per davant amb la pitrera i el potet (amb tot lo seu contingut, que aquesta era la gràcia) cau damunt d'ella amb tots los esglais del món per part de la víctima, la pobre víctima. I au, tots a córrer carretera avall, que qui no té cametes, no ho conta. Evidentment, lo fet que el pixum vessés mos feia gràcia a nosaltres. A la pobra dona humitejada no n'hi feia gens. Pos bé, les 'playstation' i les 'nintendo' poden ara ocupar les hores dels xiquets del poble durant les tardes dels diumenges. Però el potet ha estat sempre un passatemps vernàcul que s'ha de recordar. I, què collons, a la pobra dona se li arreglava la malifeta amb una bona dutxa i una bona rentada del vestit al safareig. I a nosaltres se'ns feien les cames fortes de tant córrer. Ara potser seríem delinqüents. Aleshores érem xiquets. Simplement.

Alex Vidal

Alex Vidal

'Els darrers dies de la Catalunya republicana'; Antoni Rovira i Virgili; 1939

He llegit Rovira i Virgili i m'ha deixat una sensació molt agradable malgrat la cruesa del relat, concretament una crònica de l'èxode català senzilla però exquisida a la vegada. L'aconsello a tothom. Les següents sensacions han sorgit del llibre que apareix al títol d'aquesta nota. Els darrers dies de la Catalunya republicana.

Memòries sobre l’èxode català, d’Antoni Rovira i Virgili presenta, per començar, un estil sorprenentment fresc per l’època en què està escrit, el 1939. Uns anys en què la prosa periodística solia ser més recargolada i barroca que l’actual. En canvi, Rovira i Virgili descriu situacions i sensacions complexes d’una manera molt senzilla, amb frases curtes, amb ritme. Un estil molt semblant a les cròniques d’avui dia. Es troben autèntiques joies del gènere interpretatiu periodístic com l’estada a Can Perxers, en què l’autor descriu amb càrrega irònica però crua a la vegada, l’expressió facial de les persones que l’acompanyen en l’èxode de l’exili: les dones, imatges de la “tristesa infinita”, algunes que ja han patit i ara tornen a patir, d’altres que eren benestants i comencen a saber què són les privacions, d’altres que no havien sortit de la seva comarca i ara van voltant buscant la salvació...; la desolació, més acusada a la cara dels polítics que en la dels intel·lectuals, possiblement perquè els primers creuen que “llur eclipsi pot ser definitiu”, sobretot els polítics de segon rengle i perquè els segons “es creuen un valor positiu permanent”, valor que estan segurs que podran exercir des de l’exili; i la diferenciació magistral entre els polítics “idealistes” i els “arribistes” o “aprofitadors”, en què diu que els primers “mantenen encesa la flama espiritual” i “suporten amb fermesa les aspres proves”, mentre que els segons han perdut “el càrrec, el cotxe, el posat d’importància” i havent-ho perdut, ho han perdut tot. “Enlairats ràpidament, cauen ràpidament”. “Sortits del no res, tornen al no res”. Només és un exemple de l’agudesa interpretativa d’aquest camí a no se sap on en què es va convertir l’inici de l’exili de la Guerra Civil espanyola. No falten les observacions sobre les desconfiances entre col·legues polítics i intel·lectuals, persones que haurien de mantenir la flema que se’ls suposa pels seus càrrecs o condició però que en una situació extrema com la que viuen poden perdre els papers.

L’autor en surt força ben parat i en cap moment perd la compostura. També hi ha crítiques al funcionariat del Consulat de França, als voltants de Figueres, per la seva deixadesa, al govern de la República per haver carregat el gran pes de la guerra sobre Catalunya i, a més, després criticar-la, paraules aspres per a Negrín, que en cap moment dóna la guerra per perduda, o això vol fer veure, mentre els seus són massacrats.
Trobem també un sentiment catalanista profund, autènticament patriòtic, en tot l’escrit. El dolor per la càrrega simbòlica que Barcelona caigui en mans de l’enemic el 26 de gener, just en l’aniversari de la victòria dels catalans sobre les tropes del Marqués de los Vélez i Felip IV en aquell mateix escenari el 1641. O els intents de continuar mantenint la premsa en català amb la proposta de fer un número del 'Full català', que s’hauria d’haver publicat durant l’èxode i que s’hauria titulat 'Catalunya sempre'. Aquest component patriòtic es troba, altrament, a les referències al paisatge català, el del Principat i el del Rosselló. Sens dubte, el cim de la construcció narrativa nacionalista de Rovira i Virgili és a la fi del relat, en una mena d’epíleg titulat Jurament de l’exiliat. En aquest passatge final, Rovira i Virgili deixa anar el seu tarannà de polític, amb l’esperança que després que Catalunya “ha caigut trencada, esclafada, vençuda per la força”, arribaran dies en que “el dret triomfarà, les llibertats es restabliran, la llengura persistirà”. I l’autor agafa el compromís de treballar en tot allò que pugui “perquè ressorgeixi –més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans- la pàtria caiguda”. Els darrers dies de la Catalunya republicana és una crònica de l’exili català a la Guerra Civil, però també és un al·legat contra la barbàrie feixista i en defensa de Catalunya. Una crònica feta per un polític destacat de l’època, també periodista i escriptor.

L'abril del 2004 vaig crear aquest blog per deixar-lo en una mena d'stand by fins que l'ocasió propiciés engegar-lo de veritat. Ara ha arribat el moment. Fins avui he mantingut un bloc a cibernautes.com en què he anat comentant els llibres que llegeixo durant l'any. Un cop cibernautes ja ha anunciat que plega, la meva activitat bloquera passa a blogger, on continuaré exercint la sana afició d'opinar sobre allò que he decidit llegir.

Aquest bloc no pretén ser el d'un crític literari perquè no en sóc, de crític, com tampoc vol sentar càtedra en res relacionat amb la literatura. Simplement és la manera de treure-li més suc a les meves lectures, reflexionant sobre elles i compartint-les amb tots aquells i totes aquelles que us decidiu a llegir-lo, amb la possibilitat de rebre comentaris, fet que sempre pot resultar enriquidor.

Aquesta és la primera intenció. La segona és matar el cuquet de periodista que em queda a les vísceres i que no em puc treure d'una altra manera que escrivint un bloc i col·laborant amb una emissora de ràdio. Vaig estar 18 anys de la meva vida dedicant-me a explicar als altres les coses que passen al món i al costat de casa i ara he derivat la meva vocació de servei cap a altres camins, igual de gratificants, però molt diferents. Internet ens ofereix la possibilitat d'expressar-nos tal com volem obrint-nos al món i jo ho aprofito per comentar-vos allò que penso sobre els llibres que llegeixo. Habitualment hi trobareu comentades novel·les però no defujo l'assaig, la poesia ni les obres de teatre. No pretenc que us interessi la meva opinió. Simplement la deixo anar. També cal dir que tinc el propòsit ferm de millorar la qualitat del bloc amb més comentaris i material gràfic. Però això anirà poc a poc, que jo no tinc cap pressa i dubto que qui em llegeixi en tingui alguna.

Per començar hi trobareu el comentari de la novel·la La vida en l'abisme, del valencià Ferran Torrent, un autor que m'apassiona i amb el qual no puc ser imparcial perquè m'hi sento massa identificat. I això em condiciona molt a l'hora de llegir un llibre seu. Ben aviat intentaré portar al bloc l'opinió sobre l'obra que tanca la seva última trilogia, novel·la que porta per títol Judici final. Abans però, hi haurà altres comentaris de tots els llibres que el meu temps em permet llegir, quan no treballo ni preparo oposicions i la meva filla i el meu fill són amb la seva mare. Mentrestant, passeu-ho bé, no us capfiqueu amb l'enigma de qui governarà Catalunya els pròxims quatre anys i salut!

‘La vida en l’abisme’; Ferran Torrent; 2004

Ferran Torrent va fer un gir en la seva producció literària l’any 2004 quan va presentar-se al Premi Planeta amb ‘La vida en el abismo’, versió en castellà de la novel·la en català que ocupa aquestes línies, ‘La vida en l’abisme’. Torrent va quedar finalista i, a més d’emportar-se un bon grapat d’euros, va demostrar que és més versàtil del que pensen els seus detractors. D’aquesta manera va deixar per més endavant la cloenda de la magnífica trilogia formada per ‘Societat limitada’ (2002), ‘Espècies protegides’ (2003) i la recentment publicada, ‘Judici final’ (2006).

L’escriptor de Sedaví fa un exercici autobiogràfic i repassa la influència que va tenir en la seva vida un personatge molt peculiar, el Rubio, gran protagonista canalla d’aquesta novel·la. Un personatge que està acompanyat del mateix narrador, inexpert, revolucionari de pega, antisistema assimilat, seguidor del seu ídol i viatger d’un recorregut iniciàtic que posteriorment l’ha portat a perfilar la seva personalitat, tant en la faceta artística com en la personal.

El lector es troba emmig d’una novel·la de Torrent que evoca la València més sòrdida, la del joc, l’alcohol i les putes, els xulos i els perdedors de tota mena, però no la que ens tenia acostumats a retratar a les dues obres anteriors, amb jocs polítics, econòmics i “esportius” vinculats directament o indirecta amb el poder. ‘La vida en l’abisme’ és molt més que una crònica de la València de final del franquisme i la transició: és un acte de nuesa, de sinceritat de l’autor davant del lector; Ferran Torrent es despulla i ens mostra aspectes de la seva vida que potser mai no hauríem imaginat però que després de llegir-la, acceptem com a part indissoluble del Torrent que coneixem.

I és en aquest exercici de sinceritat que deixa anar autèntiques joies en forma de frases lapidàries, habitualment del seu heroi, el Rubio, però de vegades són reflexions del mateix narrador en les quals m’he reconegut a mi mateix ja fa uns anys, adoptant postures davant la vida que em servien per no acceptar les convencions socials però que no valien per canviar-les. Un exemple ben clar n’és aquesta cita:
- “Incapaç de revoltar-me totalment potser em vaig adaptar a la imatge fabricada del Rubio com aquell pobre negre que, condemnat a la cambra de gas, així que el verí començà a escampar-s’hi, exclamava un desesperat i inútil <>, aferrant-se a l’únic déu que reconeixia, el campió mundial dels pesos pesants. Molts anys fou el Rubio el meu déu. Encara ho hauria de ser, perquè encara sóc aquell covard temorós d’aprendre el radical ofici de viure contra totes les convencions socials; encara sóc l’inútil incapaç de disparar-se en la templa de la vulgaritat quotidiana”.

També m’he sentit identificat amb una referència a Rafael Conde, “El Titi”, un artista valencià de ‘variétés’ que feia bandera de l’homosexualitat i que va marcar la meva adolescència amb cançons com ‘Libérate’ o la que cita Torrent, que diu “Me quemaste, me quemaste, como a un muñeco de falla”. Com diu el de Sedaví, “El Titi” era “el maricon més professional de les ‘variétés’, el cadàver del qual, exposat al Teatre Principal, va rebre el respecte de les autoritats valencianes encapçalades pel President Zaplana (PZ) i els màxims responsables de la cultura autòctona. Només m’hauria faltat una referència a Monleón i al seu “Horchatera valenciana”... En fi, detalls com aquest m’han arribat molt a dins, perquè han marcat part de la meva existència.

Altres cites que m’han semblat interessants pel seu caire humorístic o de reflexió existencial són les següents. N’hi ha moltes més d’aprofitables però qui vulgui gaudir de la prosa directa i natural de Torrent, que es llegeixi ‘La vida en l’abisme’.
- Aquest era un “cremaor”, “gafe” en castellà, que llogava els seus serveis per donar mala sort als altres jugadors. Es deia Nicasio: “Nicasio, alt i espigat, amb cara d’arlequí, alcohòlic i feixista, llogava la seua detestable presència en canvi d’una comissió de guanys. Fins i tot tenia la seua estratègia. Uns minuts abans de començar la partida, amb tots els jugadors a la taula, s’alçava i inaugurava la timba:
­ <>

És una novel·la totalment recomanable i que convida a la reflexió davant la vida. Llegiu-la, si no ho heu fet.