El 'Diccionario Biográfico' i l'himne de la DICTADURA

Si veieu la paraula "dictadura" amb majúscules al titular haig de dir que no és cap error, no se m'ha disparat el dit petit de la mà esquerra cap a la tecla "Bloq Mayús", sinó que és un recurs utilitzat conscientment i amb tota l'alevosia que em permet la meva consciència. Perquè resulta que per al 'Diccionario Biográfico de la Real Academia de Historia' el règim de Francisco Franco va ser "autoritari" però en cap cas "totalitari", mentre que el del socialista Juan Negrín va ser "pràcticament dictatorial".

Aquest discurs esbiaixat de la història no s'atura aquí i en aquesta obra també s'afirma que la 'Ley de principios del Movimiento' "va dibuixar el nou ordre constitucional". I per si no n'hi hagués prou, s'afirma que Franco va ser un militar valent que, "després d'una llarga guerra de gairebé tres anys va derrotar a un enemic que en principi comptava amb forces superiors". Quin crack, no?

El pitjor de tot és que el 'Diccionario Biográfico' ha de ser una obra de referència amb 43.000 biografies (un 92% homes i només un 8% dones). Els primers 25 dels 50 volums que la integren ja són a la venda al mòdic preu de 3.500 euros.

D'altra banda, diumenge passat Alberto Contador guanyava el Giro d'Itàlia i al podi de Milà, quan es disposava a escoltar l'himne d'Espanya, la seva cara va adoptar un rictus de sorpresa: per megafonia sonava la 'Marcha Real' amb la lletra de l'escriptor del règim franquista José María Pemán, aquella de "Viva España/alzad la frente/hijos del pueblo español/que vuelve a resurgir". No té sort Contador amb els himnes perquè ja al Tour de 2007 li van "endinyar" el danès, potser per refrescar amb una nota escandinava l'ambient dels Camps Elisis sota el sol implacable del mes de juliol.

Però a banda del malestruc de Contador, aquestes coincidències fan reflexionar: ¿ens trobem davant d'un resorgiment del nacional-catolicisme i ens el van colant, com qui no vol la cosa, amb petites dosis? Veient aquests esdeveniments i detalls com  l'ascens fulgurant de Plataforma per Catalunya a la meva ciutat, Mataró, jo ja tinc la maleta preparada per creuar la frontera. Potser Dinamarca seria una bona destinació. A l'estiu no hi deu fer xafogor i no he sentit que hi hagi cap "militar valent" amb ganes "d'heroïcitats".

Aquest Barça m'ajuda a fer de pare i no es pot pagar amb diners

Sentim sovint als mitjans de comunicació que els clubs de futbol més rics són els que guanyen més títols. Avui dia hi ha clubs que aposten clarament per aquesta línia, com per exemple el Reial Madrid amb Florentino Pérez al capdavant o el Manchester City: amb un bon talonari es compra el que calgui i els títols cauran pel seu propi pes. De fet, a Can Barça no fa pas tant de temps es va fer famosa una frase de Johan Cruyff que deia: "Els diners han de ser al camp, no pas al banc".

En canvi, Cruyff també va ser el primer que va decidir potenciar el planter fins al punt que La Masia ha esdevingut avui dia un exemple d'escola de futbol i de valors a tot el món. Quan Pep Guardiola recorda en roda de premsa els valors que s'inculquen a La Masia està dient que al Barça el poden atacar per on vulguin però no per aquí, perquè si els nanos que pugen del planter són com són, en part, és gràcies a la gent que treballa amb ells des de ben menuts i a una tasca professional impagable.

El joc

Avui dia, 'The New York Times', 'La Gazzeta dello Sport', 'L'Equipe', tots els mitjans de comunicació més prestigiosos del món lloen el model Barça, "the catalan way", però sincerament, no cal que ens ho diguin per saber què està passant. Ja ho veiem aquí. Primer pel futbol que fa l'equip: Guardiola ha aconseguit emocionar-me amb el futbol. Sóc un malalt del bon futbol, insisteixo, del bon futbol, i tinc enregistrada en VHS, entre d'altres partits, la final del Mundial de 1970 entre Brasil i Itàlia. Aquell Brasil que va meravellar amb un Pelé ja madur però excels, amb un Jarizinho elèctric, Tostao, Rivelino, Ze Maria, Carlos Alberto, Gerson... Itàlia era la del 'catenaccio', per variar, que practicava un futbol defensiu potent i poc vistós però, que també per variar, havia arribat a la final i podia amargar-li la vida a una selecció que tenia el suport de tot el món menys dels italians. I Brasil va parlar, de fet Brasil va recitar un poema gloriós en forma de partit de futbol i va rematar la feina amb un 4-1 que va passar a la història. Doncs bé, des d'aquest partit que es va jugar quan jo tenia dos anys i que he vist i revist en vídeo, que no he vist res igual que el Barça de Guardiola i Messi. Com a equip complert potser podria destacar el Milan de Sacchi (Gullit, Van Basten, Rijkard), però la resta són individualitats: Romàrio (què petit i què gran), Ronaldinho (gràcies per tornar-nos el somriure als culers...), Zidane (llàstima que vas anar al Madrid), però han estat coses puntuals, individualitats. Aquest Barça és una altra cosa.

Els valors

I ho és no només perquè tot el món s'ha hagut de rendir a l'evidència (oi Mourinho i Karanka?) sinó perquè a més del joc artístic, poètic, estètic, al darrere hi ha els valors. Uns valors que fan que el capità Puyol li posi el braçalet a Eric Abidal perquè sigui ell el primer en aixecar la copa després d'haver passat un càncer.Uns valors que fan que sigui l'equip més solidari que he vist mai entre companys: "si tu no hi arribes ja hi vaig jo, no pateixis". Uns valors de catalanitat desacomplexada, perquè no hem de demanar perdó a ningú per ser com som ni qui som i perquè pensar el contrari té un nom: xenofòbia. Perquè hi ha jugadors de tot arreu esforçant-se per parlar la llengua del país. Encara que només sigui un gest aquí ho agraïm.

Però sobretot, aquest Barça no té preu per la imatge que dóna com a referent per als més menuts. Com a pare m'omple de joia dir-li al meu fill que el nostre equip ha guanyat, que és el millor, que tenim el millor jugador del món i un entrenador que els guia com un mestre. Però com a pare avui dia ser del Barça també m'omple d'orgull, perquè quan li he de marcar una línia d'actuació als meu fills i vull que la comunicació els arribi ràpidament només cal que els digui: "Oriol, Paula recordeu què diu en Guardiola, s'ha de ser humil i treballar, treballar molt i no creure's el millor perquè si t'ho creus no ho seràs mai. Vosaltres heu vist algun cop en Xavi fent-se el xulo i pensant que el partit ja està guanyat? Heu vist que ho faci l'Iniesta?" I l'Oriol i la Paula, els meus fills, immediatament es posen a fer els deures, a estudiar, a entrenar, a fer el que calgui per millorar, per avançar a la vida, i ho fan amb convenciment, no perquè toqui, sinó perquè tenen unes referències que també ho fan. I això no té preu i per això aquest Barça m'ajuda a fer de pare i no es pot pagar amb diners.

Xavi Tondo, la força d'un somriure.

Reprodueixo un article sobre Xavi Tondo (mort aquesta setmana als 33 anys a causa d'un accident domèstic) publicat al setmanari de ciclisme 'Meta2Mil' signat pel director d'aquest mitjà, Jorge Quintana. Val la pena per conèixer fins a quin punt hi ha persones que deixen una empremta profunda i especial en el seu entorn personal, més enllà de la seva valoració com a professional d'un esport tan dur com és el ciclisme. En memòria seva.

Una sonrisa

El Giro de Italia dejó muchas imágenes  para el recuerdo en esta segunda semana, pero a la hora de escribir esta columna no hay manera de concentrar la mente en ninguna de ellas. En realidad, no hay manera de concentrarse en nada. Una imagen, un rostro, el de Xavi Tondo, es el verdadero protagonista de mis pensamientos. Y resulta muy complicado escribir cuando son tantas las emociones que se agolpan y que agarrotan los dedos. Resulta complicado, pero hay que hacerlo. Él lo merece.

Xavi Tondo era una persona muy especial. Pero su mayor grandeza era serlo con todo el mundo y no con un periodista en concreto o con un único compañero de equipo o con un amigo especial. No. Tondo lo era con todos. El catalán, además, era una persona que siempre tenía la sonrisa en la boca, pero no como un simple gesto sino como una actitud vital y es que su sonrisa era también su particular forma de ver la vida y de afrontarla. Y ésa es su verdadera lección a todos los que alguna vez tuvimos la suerte de tratarle de cerca.

Pocas personas tenían en el ciclismo tantos motivos para sentirse desgraciados. Y, sin embargo, pocas personas se sentían tan felices y transmitían esa misma felicidad a todos los que le rodeaban. Y es que nadie le puso nunca las cosas fáciles en la vida a Tondo. Bueno, en realidad, habría que decir que casi nadie, puesto que siempre tuvo a su lado a gente como Miguel Ángel Iglesias o Juan Campos. Pero fue la propia vida la que fue sembrando de obstáculos su trayectoria deportiva y personal. Y lo mejor de todo es que jamás se escuchó queja alguna por parte de Tondo ni en público ni en privado.

Siempre que hablabas con él, acababa convenciéndote de que la vida es maravillosa, incluso cuando estás en un hospital, te has roto la pierna por varios sitios y sabes que tu trayectoria deportiva pende de un hilo. Eso lo vivió Tondo hace ya muchos años y lo superó dando ánimos a los que iban supuestamente a animarle a él. Tondo se recuperó de las lesiones y fue profesional y, además, de los buenos. En eso y en tantas otra cosas logró cumplir su sueño. Pero no los cumplió todos, porque sencillamente era imposible. Tondo, como buen niño, siempre estaba soñando. Pero soñaba despierto, con escapadas interminables, con victorias épicas... con el reconocimiento público que nunca nadie la había regalado.

Desgraciadamente, con casi 33 años, Tondo nunca había podido correr un Tour de Francia. Sólo había disputado un Giro y dos ediciones de la Vuelta y en una de ellas tuvo que bajarse tras sufrir una caída. Y es que ése ha sido su particular sino: caerse y volverse a levantar. Por eso el destino ha sido tan cruel, porque se ha llevado a un hombre que jamás se quejaba, a un ciclista que era un ejemplo de superación personal ante las adversidades... Y lo ha hecho sin darle ni siquiera la oportunidad de volver a levantarse porque si de algo estamos seguros es que por pequeña que hubiera sido esa opción, Xavi Tondo se habría levantado, con una sonrisa en la boca y habría empezado de nuevo con su vida contagiando de ilusión y de esperanza a todos. Al menos nos ha dejado una forma de ser, una personalidad, de la que todos deberíamos aprender. Ese era su secreto y ese es el sueño al que todos deberíamos aspirar: disfrutar de la vida con una sonrisa para todo el mundo.

Jorge Quintana
Director del setmanari de ciclisme 'Meta2Mil'

Notícia del diari 'Ara' sobre la possible retallada d'interins

TISORADA A L'ADMINISTRACIÓ

La Generalitat dóna per tancada la negociació de les retallades a la funció pública i els sindicats quantifiquen en 1.600 els interins que han estat acomiadats

Interins a l'ull de l'huracà

Les negociacions per pactar la tisorada a la funció pública no es reprendran. Els sindicats denuncien que s'han acomiadat 1.600 interins en els últims quatre mesos mentre que el Govern ho desmenteix.

JOAN SERRA / SÒNIA SÁNCHEZ

Barcelona. | Actualitzada el 26/05/2011 00:00

No hi ha més marge per negociar el capítol de personal dels pressupostos de la Generalitat, que es presentaran dimarts que ve. El Govern passarà la tisora per reduir la despesa -se suspendrà el pla de pensions dels funcionaris-, però els sindicats denuncien que la retallada afecta des de fa temps la composició de les plantilles i que els grans damnificats són els interins. CCOO, UGT i Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) van denunciar ahir que l'executiu d'Artur Mas ja ha acomiadat 1.600 interins, entre treballadors cessats i no nomenats. Es tracta de personal administratiu i tècnic de diversos departaments. "És la primera vegada que es produeix un acomiadament massiu de personal interí", va apuntar a l'ARA Jesús Veza, portaveu d'IAC. El sindicats recorden que, paral·lelament, també s'estan produint acomiadaments en empreses públiques -Incasòl i Adigsa-, que han afectat personal laboral.

La versió del Govern és molt diferent. Les dades oficials revelen una davallada de 1.369 interins entre gener i abril. El nombre de treballadors públics només varia en 784 persones perquè la xifra de funcionaris amb plaça consolidada augmenta en 634, fruit de processos d'oposicions de l'últim any de tripartit. Fonts de Governació van remarcar ahir que la majoria d'empleats que obtenen plaça de funcionari en aquestes oposicions són interins. Això sí, la Generalitat ha suspès noves ofertes d'ocupació pública per assolir els compromisos d'estabilització pressupostària. La congelació de nous llocs de treball presenta comptades excepcions, com les 1.245 places de funcionaris docents, un cop s'ha tancat el conflicte entre Generalitat i Estat, o les 600 places del cos de Mossos d'Esquadra.

La funció pública arrossega mals endèmics més enllà del context de crisi econòmica. "L'interinatge és un dels grans problemes a resoldre", explica Xavier Boltaina, professor de dret administratiu a la Universitat de Barcelona, que recorda que el percentatge d'interins hauria de ser d'un 8%, un xifra gens respectada a la justícia, l'educació i la sanitat. "En el conjunt de les administracions hi ha un 35% d'interins i no es fan convocatòries per acabar amb la temporalitat", denuncia Xavier Casas, portaveu de funció pública d'UGT. "Quina necessitat hi ha de tenir tanta temporalitat?", es pregunta Josefina Pujol, coordinadora de l'àrea pública de CCOO.

'La bicicleta estàtica'; Sergi Pàmies

Aquest petit llibre de butxaca no necessita gaire publicitat. Es tracta de l'últim del Sergi Pàmies, 'La bicicleta estàtica', un nou recull de contes amb el segell característic d'aquest autor, que combina amb mestria el costumisme i l'absurd. Hi ha alguns contes que jo en diria excel·lents, d'altres que m'han deixat indiferent, però predominen els primers, com 'Hauries hagut d'insistir', o 'Cent per cent seda natural' o 'L'illa'... Pàmies en estat pur.

'Una terra solitària'; Bel Olid

Aquest Sant Jordi m'he emportat una sorpresa molt agradable en llegir 'Una terra solitària', de la mataronina Bel Olid (foto), un repàs a les arrels d'una família que pot ser la de gairebé qualsevol català d'avui dia. Una narració a tres bandes, amb tres línies paralel·les en el temps sobre la mateixa família. Un viatge intergeneracional d'Andalusia a Mataró, amb l'evolució de conceptes i de "cosmovisió" que comporta aquest camí. És una novel·la curta que provoca emocions intensíssimes. Que ningú hi busqui salts mortals; que tothom hi trobi éssers humans nus, 'a capella'. Una petita joia.

'La soledad de los números primos'; Paolo Giordano

'La soledad de los números primos', novel·la d'un autor italià jove que es diu Paolo Giordano. És del 2008 i ha estat un súpervendes però que ningú esperi un 'best-seller' convencional. És una història seriosa sobre persones "especials". La narració és coherent amb la història i el títol, des del principi al final. I ho deixo aquí perquè penso que és una novel·la tan 'sui generis' que val la pena que qui vulgui saber més s'ho curri una mica.

'Lo verdadero es un momento de lo falso'; Lucía Etxebarría

Recomano a tothom la novel·la "Lo verdadero es un momento de lo falso", de Lucía Etxebarría. Diversos punts de vista d'una mateixa història segons el personatge que la narra immersos en un ambient tipus 'movida madrileña' i posterior, amb l'esclat de la "bombolla de les discogràfiques". Penjo un clip del "pressumpte" grup de rock protagonista de la història, 'Sex & love addicts', inspirats en un grup real anomenat 'Ultraplayback'. Atenció a la pròpia escriptora que apareix al vídeo. A Myspace n'hi ha de més fortetes. Plaka plakaa!!!

http://www.youtube.com/watch?v=fqRe5V2QbdA

'Poema XX'; Pablo Neruda

Penjo l'enllaç d'un vídeomuntatge del 'Poema XX', de Pablo Neruda:

"Es tan corto el amor y es tan largo el olvido..."

http://www.youtube.com/watch?v=8YFxgEp2O6c

'Pedra de tartera'; Maria Barbal

Em va recomanar 'Pedra de Tartera' la meva ex i després de llegir-la he de dir que faig extensiva la seva proposta. El motiu: la necessitat que tenim de revisar la història des del punt de vista de les dones. En aquest cas, la república, la guerra civil i la posguerra vista per una dona de pagès, d'un petit llogarret del Pirineu. Novel·la dura i directa a la vena, m'ha fet recordar les meves àvies i la seva vida aspra i silenciosa...
Per motius de logística casolana no vaig poder veure l'obra de teatre al Nacional. Esperaré...

'The Canterville ghost'; Oscar Wilde

He rigut un munt redescobrint Oscar Wilde i el seu 'Fantasma de Canterville'. Quin univers més ric el d'aquest autor! I quin sentit de l'humor més complex i treballat! Wilde sempre gran!

'Pa negre'; Emili Teixidor

Ja he vist la pel·li. Malgrat que serveix per visualitzar algunes situacions de pagès a la postguerra, penso que és una adaptació que deixa moltes llacunes i que justifica l'odi creixent dins el protagonista amb recursos hollywoodians. Es deixa veure però no és el que m'esperava. No té gaire a veure amb la novel·la d'Emili Teixidor. Si algú no ha llegit el llibre, ¿sap per què el protaginista li proposa marxar amb ell al noi de la samarreta blanca cap al final de la pel·li? Només és un exemple però hi ha una sèrie d'elements que queden penjats, mentre que al llibre s'acaben de tancar completament i amb elegància.

'La pell freda'; Albert Sánchez Piñol

M'havien parlat molt i molt bé de 'La pell freda' i no m'ha decepcionat gens. Aqui no li agradin les històries inquietants i apocalíptiques que no es plantegi la seva lectura.

Amb tocs de Poe i sobretot de Ray Bradbury, Albert Sánchez Piñol s'interna a la part més fosca de l'ésser humà, la més primitiva i tribal però potser també la més autèntica. Cal no oblidar que Sánchez Piñol, a més d'escriptor, és antropòleg i aquesta condició es nota positivament en tota la novel·la.

A alguns lectors els posa nerviosos, els angoixa; a mi, més aviat m'ha provocat curiositat paracientífica i una necessitat d'indagar dins meu i a la societat on visc. Val la pena malgrat la seva cruesa o precisament a causa d'ella.

'El llibre de les mosques'; Emili Teixidor

M'ha captivat aquest llibre d'Emili Teixidor. Complex, profund, remena les misèries humanes referents a la repressió sexual que efectuaven el règim franquista i l'Església Catòlica durant la posguerra i la diferència entre la Catalunya rural i interior i la gran ciutat, Barcelona. Si busqueu lectura ràpida i superficial no la llegiu. Si us agrada mastegar molt les lletres abans d'empassar-vos-les, endavant!

'El curioso incidente del perro a medianoche'; Mark Haddon

Recomano una novel·la curta i senzilla però molt profunda. El protagonista és un nen amb síndrome d'Asperger, un trastorn relacionat amb l'autisme. Es llegeix ràpidament i és tendra, planera i colpidora a la vegada. Si estàs separat o separada i tens fills et farà reflexionar.

'El malvado Carabel'; Wenceslao Fernández Flórez

Recomano 'El malvado Carabel', del gallec Wenceslao Fernández Flórez, petita novel·la de 1935 plenament vigent en alguns aspectes com les relacions entre els treballadors i els directius d'un banc. Fernández Flórez és un precursor de l'humor corrossiu i social. A la seva època ja era un "indignat"...

'Bulevard dels francesos'; Ferran Torrent

Recomano 'El boulevard dels francesos', segons una companya de feina la novel·la més "adulta" de Ferran Torrent, el gran cronista de la València del canvi de segle. Salut, mestre Torrent!

Poema XV (Pablo Neruda)

http://www.youtube.com/watch?v=wa-PtGBJCyg

Torno a estendre les veles

Em ve de gust reprendre el meu blog i ho faré a partir d'avui. No actualitzaré cada dia però sí que ho faré amb certa regularitat. He estès veles i vull veure on em porta el vent...