Total Pageviews

Monday, June 13, 2011

Joaquim 'Purito' Rodríguez o la injustícia de TV3 amb el ciclisme

Em sap greu dir això perquè considero que Televisió de Catalunya és un referent dins l'Estat en molts aspectes, però no en el tracte a un esport que gaudeix avui dia d'elements catalans prou significatius com per parar-li més atenció. En són exemple Joan Antoni Flecha (per primer, i de moment únic cop, un català és roda a seguir a les clàssiques de les llambordes), Josep Antoni Hermida (campió del món de BTT) o Joaquim Rodríguez, el Purito, un home que l'any passat va acabar com a número 1 del món en ciclisme professional de carretera.

Joaquim Rodríguez ha corregut un dels Giros més durs de la història, el que Alberto Contador acaba de guanyar amb suficiència. Ell buscava guanyar una etapa i no ho ha aconseguit. S'ha hagut de "conformar" amb un cinquè lloc. Un cinquè lloc al Giro d'Itàlia! Quanta gent ho sap? Què ha fet TVC? El seguiment ha estat molt pobre, igual que quan Flecha ha fet podi a la París-Roubaix o Hermida ha estat campió del món. Això sí, si Alguersuari queda setzè, repeteixo, setzè, al Gran Premi de Can Ecclestone gairebé obre un telenotícies. És desmesurat.

'Purito' en una de les dues victòries del Dauphiné
Afortunadament hi ha premsa especialitzada de fora de Catalunya que valora com cal el que està aconseguint el Purito. De vegades cal fer una ullada a fora per veure com es valora de debò a la nostra gent, perquè nosaltres som incapaços de fer-ho amb un interès mínim. Per això reprodueixo tot seguit un article de la contraportada de Meta 2Mil, periòdic de ciclisme, signat per un gran periodista d'aquest esport, Chema Rodríguez. Ah, i quan el mestre Rodríguez escrivia aquestes línies el Purito encara no havia guanyat dues etapes de muntanya consecutives al Criterium del Dauphiné.


'Purito' apura la colilla del Giro

(Article de Chema Rodríguez al setmanari Meta 2Mil, contraportada número 1.198)

Me gusta la actitud un tanto chulesca de Purito Rodríguez, cuyas ambiciones están incluso por encima de su calidad ciclista. De ese descaro le viene, como bien es sabido, su apodo. Debe haber habido corredores de parecido o mayor arrojo, tan seguros como él, pero sólo he tenido trato personal con otro de similares virtudes, o defectos, según se mire, porque hay pusilánimes a quienes desagrada el tono de firmeza y confianza que emplea en sus manifestaciones el ciclista catalán. Me refiero a Vicente Belda, quien siendo aún mucho más pequeño que el catalán hacía bueno en la carretera aquello de que a los hombres no se les mide por la estatura. Belda, como Purito, decía estar bien siempre, antes de cualquier carrera, y no manifestaba complejo de nada ni miedo ante nadie. El de Cocentaina quería ganar hasta a las chapas y le gustaba cargar con la responsabilidad de líder. A lo largo de su carrera deportiva prefirió ser cabeza de ratón que cola de león y quizá por eso no se movió nunca del equipo Kelme, del que fue figura emblemática. Si  hubiera medido un palmo más quizá habría recalado en el Kas, que era el mejor equipo español de la época. Fui testigo de un comentario susurrado por Juan José Urraca, mánager del equipo vitoriano, a Ramón Mendiburu, a la sazón seleccionador nacional de la RFEC. Estábamos en el aeropuerto de Barajas, junto a la cinta transportadora a la espera de que salieran las maletas. Regresábamos del Mundial de Nurburgring '78. Vicente había sido seleccionado para el Mundial tras ganar una etapa en la Vuelta a España y haber destacado en su primera temporada como profesional con el equipo Transmallorca. Belda estaba junto con otros componentes de la selección, al otro lado de la cinta, y Urraca no le quitaba los ojos de encima. "Es que es tan pequeño...", le susurraba Urraca a Mendiburu. "Sí, pero tiene muchos cojones", le respondió el responsable del equipo español. Finalmente, el gerente de Kas debió pensar que el pequeño ciclista alicantino desentonaría en los pósters del equipo. Eso que se perdió.

Clase, convicción y trbajo

A Joaquim Rodríguez le ha costado años ganarse los galones de líder. Quizá lo haya conseguido en plena madurez porque lo suyo es una mezcla de clase, convicción y trabajo. A los 30 ha conseguido ser el puto amo del Katusha y ha podido demostrar a su anterior director, Eusebio Unzué, cuán equivocado estaba al no confiar en él para grandes pruebas por etapas. Quizá no esté a su alcance una victoria absoluta, pero su presencia en las etapas clave está asegurada y un puesto en el top ten está más que garantizado. Pero una de sus virtudes es la regularidad, mantener un punto competitivo alto a lo largo de toda la temporada. Gracias a eso consiguió el año pasado ser el vencedor del Ránking de la UCI.

Detrás de esa regularidad, de la tremenda fuerza que emana de su pedaleo en los tremendos demarrages sobre las rampas más exigentes, se esconde mucho trabajo. Purito se machaca entrenando como pocos por las montañas andorranas. Le mete muchas horas, mucha altura y mucha intensidad a su trabajo sin que les suponga excesivo sacrificio; entre otras cosas porque disfruta con su profesión. El hijo del taxista ama su oficio y sabe ue sólo trabajando duro y cuidando hasta los más mínimos detalles podrá estar en la carretera a la altura de sus ambiciones, de sus declaraciones y de sus rivales. "Quiero buscar en el Dauphiné la victoria que se me escapó en el Giro", dijo antes de tomar la salida en la exigente prueba francesa, sin apenas recuperar de la tremenda edición de la corsa rosa. "Estoy cansado pero con el punto de forma que me ha dejado el Giro puedo intentar ganar en alguna de las cuatro etapas que terminan en alto", añadía el menudo pero recio ciclista catalán. (Nota: n'ha guanyat dues).

En busca de la etapa perdida

Purito anda fastidiado por no haber conseguido ganar una etapa en el Giro. La buscó y la tuvo cerca. Segundo en Castelfidardo y tercero e Sestriere, se quedó con la miel amarga en los labios y el quinto puesto final de la general sólo es ungüento para sus heridas. No le espera el Tour y queda buen trecho hasta la Vuelta. Eso le permite apurar al máximo su punto de forma, estrujar un poco más las reservas de su organismo, alimentar su palmarés y su ego con una de sus clásicas victorias; esas que ya no gozan del factor sorpresa, porque todo el mundo las espera y las teme; esas que vienen a rubricar uno de esos ataques que hacen saltar los pulsómetros y traspasan los umbrales anaeróbicos a menos de un kilómetro de la llegada. No tendrá enfrente al francés Gadret para que le amargue la fiesta, ni al belga Gilbert, que en un mano a mano limpio es el único que le doblega con cierta facilidad, pero seguro que le saldrán otros rivales dispuestos a dificultarle la tarea. Ninguna carrera es fácil de ganar y siempre hay rivales difíciles de batir... El rescoldo de forma que Joaquim Rodríguez conserva del Giro y pretende avivar en el Dauphiné se enfrenta a la fuerza de nuevos fuegos que se encienden en la prueba francesa para alcanzar su apogeo en el Tour. La misión no es tarea fácil. Su rueda, si aguanta hasta el final con los mejores, será la más vigilada. Pero Purito no se arredra ante la dificultad. Yo diría que le estimula el reto. Debe llevarlo en los genes. Bendita chulería la suya.

Saturday, June 11, 2011

'Habitacions tancades'; Care Santos

El per què

Confesso que he llegit Habitacions tancades, de Care Santos, amb alevosia i premeditació perquè la curiositat m'ha arrossegat cap a un esquer massa saborós com per ignorar-lo. Quan jo començava la meva carrera professional al periòdic Crònica de Mataró la Care hi col·laborava a la secció de Cultura. Posteriorment vaig anar seguint les referències de les seves obres, fonamentalment les que ha fet per a joves, però reconec que no n'havia llegit mai cap. Fins i tot sentia com en parlava el mestre Albert Calls i m'emplaçava a mi mateix per llegir algun dels llibres de la Care Santos però sempre tenia algun llibre adult del qual en prioritazava la lectura. I com tantes altres coses a la vida no ho vaig fer. Fins que vaig llegir que la Care publicava la seva primera novel·la per adults, 'Habitacions tancades', i en un rampell de consciència ferida vaig trobar l'excusa perfecta per llegir aquesta autora.

El com

Un parell de setmanes abans de Sant Jordi es tractava de llençar l'esquer a la meva parella en forma de reflexió en veu alta: "La Care Santos ha tret una novel·la per adults, tu! I pinta molt bé!". Després d'aquesta insinuació lamentablement poc subtil tocava esperar fins a la diada del 23 d'abril. I el dia de Sant Jordi, vet aquí que tenia la novel·la a les mans embolicada amb paper de regal. Cal apuntar que la meva parella és molt espavilada i no cal reflexionar gaire en veu alta ni prodigar-se en fer el ridícul amb aquests ardits penosos per fer-li entendre que vull un llibre en concret...

El quid de la qüestió

Em va regalar l'edició en català malgrat que el text original de la Care és en castellà. De tota manera, la traducció feta per la mateixa autora i per la Isabel Olid és perfecta i en cap moment tens la sensació de llegir un text traduït.

La novel·la transita del temps actual a la Barcelona modernista, amb una sàvia barreja de personatges ficticis i reals (el rei Alfons XIII, el dramaturg Pedro Muñóz Seca, l'industrial Eusebi Güell, Eduard Conde, Ramon Bassegoda...). La família Lax-Golarons n'és la gran protagonista i l'autora retrata amb cura les característiques de la burgesia del canvi de segle barceloní (XIX-XX), les condicions de treball a les fàbriques tèxtils, els llocs d'estiueig d'aquestes famílies (les de Barcelona a Caldes d'Estrac, les de Mataró a Argentona), el personal del servei, els obrers de les fàbriques, les revoltes al carrer, els recels que despertava un tal Gaudí...

Dins d'aquest recipient històric Care Santos té l'habilitat suficient com per explicar o deixar entreveure, segons com li convé, els secrets més amagats i també els més públics de la família protagonista. Ja se sap que la saviesa popular diu que els rics en tenen molts, de secrets, i que les coses no sempre són com semblen Doncs això...

A part, des de l'època actual l'última integrant de la saga intenta desfer el nus del trencaclosques de la seva família, amb més d'una sorpresa. En aquest cas, algun esdeveniment és força previsible però penso que l'element fonamental de la novel·la no són els girs inesperats de la trama, sinó la bastida que la sustenta, el rerefons del món on es produeixen els fets. Amor, tragèdia, traïció, passió, indiferència, violència... i memòria. Memòria familiar, quina informació rebem dels nostres avantpassats i quina informació transmetem als nostres descendents? No fa gaire vaig llegir una reflexió semblant a això: "Què en sabran de mi els néts dels meus néts?" La resposta, per norma general, és clara i contundent: res. Com a molt, descendents més propers en podran tenir una visió esbiaixada.

En definitiva, recomano la lectura d'Habitacions tancades als qui no l'heu llegit, entre d'altres coses perquè m'ha sabut transportar a una època que només havia estudiat als llibres d'història o havia vist als documentals de la tv i ho ha fet d'una manera integral, total, mestra.

Thursday, June 02, 2011

En defensa de la televisió

El gratuït ADN publicava avui en contraportada una columna de la periodista valenciana Mariola Cubells intitulada Querer a Ortega Cano. En aquest article, l'autora aconsella a les persones que estimen de debò el torero José Ortega Cano que es relaxin "i que no mirin la tele". Ella es refereix a les coses que es diran del torero, se'n surti o no de les seqüeles de l'accident de circulació que ha tingut i que, segons la Cubells, tot serà negatiu. L'autora es refereix òbviament a l'anomeanda televisió escombraria i més concretament a Telecinco, però només ho diu a la frase final de la columna. A la resta parla de la tele en general.

Mariola Cubells és una excel·lent periodista molt crítica amb la tele-escombraria. D'ella podríem recomanar el llibre '¡Mírame tonto!', en què posa de manifest com es fan aquests programes d'autèntica pornografia emocional. Pel que fa a aquest llibre, en parlaré aquest mateix mes de juny, però avui el que ens ocupa és la columna que ha escrit l'autora a la contraportada de l'ADN.

Jo discrepo i ho faig en defensa de la televisió com a mitjà de comunicació de masses. Jo miro la tele cada dia unes quantes hores i m'he assabentat de l'accident del matador a través de la premsa escrita generalista. Sí, encara que sembli mentida, a la tele no he sentit res del tema i si en sé alguna cosa és per l'anomenada premsa de prestigi.

Amb això vull dir que la televisió no és dolenta per sí mateixa sinó que depèn de l'ús que se'n fa, igual que qualsevol altre mitjà. Avui dia, amb la TDT hi ha una bona oferta de programació, variada i només cal tafanejar una mica per trobar alguna cosa del teu gust. Discrepo d'aquells que diuen que ara tenim molts canals i continuen sense fer res interessant. No és veritat. Ara bé, a més canals, més tele-escombraria i més realities i més tertúlies esperpèntiques; però també a més canals més documentals, més cinema, més programes interessants a hores més assequibles i més sèries de qualitat.

La premsa escrita generalista per la seva part, té bona premsa i està ben considerada per la majoria de lectors. En canvi jo m'he pogut aillar de les tertúlies sobre Ortega Cano mirant la televisió i no ho he pogut fer llegint la premsa generalista i seriosa. La notícia ha passat el meu filtre. Alguna cosa no va bé quan la premsa seriosa es rendeix a les vísceres. En aquest cas, voto a favor de la tele. I constato, un cop més, que els tòpics són una gran mentida amb una mínima porció de veritat que serveix per vendre la moto.

Wednesday, June 01, 2011

El valencià Ferran Torrent en prepara una d'espies

Reprodueixo la crònica de la celebració del 60è aniversari de l'escriptor valencià Ferran Torrent que ha fet Cristian Segura al diari 'Ara'. Durant la festa va anunciar que està polint els últims detalls d'una nova novel·la, concretament d'una d'espies. Celebro la notícia perquè el de Sedaví és un dels meus autors preferits.

 

Torrent celebra els 60 anys amb amics i una nova novel·la

Les vivències d'un tipus dur i sensible Ferran Torrent és escriptor, però sobretot un vividor en el bon sentit de la paraula. Vol viure per gaudir i retratar el valor humà de la gent. A la foto inferior, l'autor apareix rebent la felicitació d'un grup d'admiradores russes. Les vivències d'un tipus dur i sensible. Ferran Torrent és escriptor, però sobretot un vividor en el bon sentit de la paraula. Vol viure per gaudir i retratar el valor humà de la gent.  GRUP 62


Hotel Majestic, Barcelona, set del vespre del 30 de maig. Vuit dies després de l'allau electoral de CiU, un altre fenomen sacseja la tranquil·litat de l'hotel. L'escriptor Ferran Torrent va convocar dilluns un grup d'amics per celebrar el seu seixantè aniversari. De fet, l'aniversari va ser ahir, dimarts, però no pots esperar que Torrent actuï segons els hàbits de la gent normal. El seu company de plaers literaris i gastronòmics, el cuiner Fermí Puig, el va complimentar amb un pastís de xocolata, però per celebrar que encara tenia 59 anys. Torrent va deixar clar que a ell les coses dolces no li fan el pes, i mentre un servidor es menjava el seu tros de pastís, l'autor valencià dedicava als assistents una anècdota rere l'altra, gairebé una aventura per any viscut. Més que anècdotes, les històries d'en Torrent eren perles " d'un perla", com sovint es presenta a ell mateix.

Que Torrent és un perla queda clar amb el dietari que cada diumenge publica a l'ARA. Sense anar més lluny, Torrent explicava diumenge passat per què va ser expulsat dels dos col·legis de jesuïtes que hi havia a València. L'article el finalitzava amb un lema que en bona part explica la seva manera de ser: "Pensava que durant una època de la meua vida vaig perdre el temps. Greu error. Els meus anys d'anormalitat em van regalar una visió esplèndida sobre l'espècie humana. A: Darrere d'un vividor hi ha una persona ferida per la vida. B: Les persones més tolerants són els golfos o els de molta vida acumulada". Potser el que més destaca de Torrent és la seva mentalitat oberta. El seu ventall de coneixences és sorprenentment ampli; pot ser amic de la reina d'Anglaterra, d'un líder del PP, d'un maulet o d'un ionqui: les creences d'aquestes persones no l'influeixen, el que ell valora és la seva humanitat i vitalitat.

Quan parla de les seves perles, Torrent fa cara d'entremaliat. Quan t'escolta o ha de discutir algun assumpte seriós, t'observa amb una atenció que sembla que et vulgui assaltar. Potser la seva versió més desconeguda, perquè és la més íntima, és el Torrent emotiu, amb un punt amarg que el salva de caure en la cursileria.

Una 'sardana' russa

També pot ser com un marrec amb sabates noves. En un moment de la vetllada a la terrassa del Majestic, Bibiana Ballbè va convèncer un grup de directores de salons de bellesa de Rússia, de visita a Barcelona, per fer-se una fotografia amb Torrent. Des de l'altra punta de la terrassa, catorze senyores van començar a cridar el seu nom per convidar-lo a brindar plegats. Les russes li van dedicar un ball típic rus d'aniversari, una mena de sardana que consisteix a fer una rotllana agafades de les mans mentre l'homenatjat, enmig del grup, ha de demanar un desig -per sort, un desig que no pot dir-. "Fa cara de bon nen. Mira quina il·lusió li fa", comentava l'escriptora Najat El Hachmi.

Una d'espies

Torrent va ser a Barcelona convidat pel Grup 62 per rebre l'enhorabona dels seus editors i per acabar de polir els detalls del seu nou llibre. "És la primera novel·la d'espies que he escrit". L'obra serà publicada la propera tardor. Torrent va apuntar durant la festa que hi ha detalls de la narració que s'inspiren en vivències seves o en històries que ha recollit. Dies abans vaig parlar amb Torrent de l'escriptor kenià Binyavanga Wainaina, que en un relat a la revista Granta es definia "com una mena de paràsit", perquè xucla de la vida dels altres per nodrir la seva obra literària. Wainaina es plantejava deixar d'escriure perquè es considera un de lladre de vides. "Jo faig el mateix", va afegir Torrent. Afortunadament, ell no vol deixar d'escriure.

La nit va acabar a una hora prudent perquè Torrent és un home sa: beu poc, fa esport quatre dies a la setmana i es fica al llit aviat perquè és on es troba més còmode llegint. Van tancar la festa amb Susana Subirana, il·lustradora dels seus articles a l'ARA, a la cocteleria Boadas. Es cauen bé, fins i tot van jugar amb la idea de fer un llibre plegats sobre un vaixell de corsaris valencians transtornats. "No sé si n'hi va haver, de pirates valencians, però segur que els meus s'ho passaran molt bé saquejant la costa catalana".