Formentera 2011 (II), restaurant 'La Pequeña Isla' (una decepció)

Al matí fa un bon xàfec i bado mirant i olorant la pluja

Segon dia a Formentera, la primera jornada que passem sencera a l'illa. Comença amb fanfàrria: a les 10 del matí fa un xàfec molt intens que fa que el camp desprengui les millors aromes de terra mullada. Observo la pluja, la toco, l'oloro... Penso que sóc feliç malgrat que a la Montse no li agrada això d'observar la pluja, els seus biorritmes són més accelerats que els meus i ella ja estaria donant voltes a l'illa amb la moto. La Montse gaudeix de la preparació dels viatges. Mai he vist una persona amb una cara de felicitat tan sincera com ella quan m'anuncia que ha aconseguit el bitllet del vaixell, o que ha trobat una "caseta moníssima", que a veure si m'agrada. Jo la deixo fer, primer perquè ja em va bé, però reconec que també perquè ho fa de gust i a més, ho fa de conya. Ves a saber on aniríem a parar si fes jo les reserves. Sota un pont, potser.

El 'mercadillo' de la Mola amb personatges ja clàssics

M'assabento que la pluja porta retard, com si fos la Renfe, vaja. Es veu que la Montse va consultar a internet el temps que havia de fer a Formentera aquesta setmana i havia de ploure de 9 a 10. En canvi, ha començat a ploure a les 10. El control de la situació és exhaustiu. Reviso la moto i hi ha un retrovisor que va endavant i endarrera i a la guantera no ens cap ni un casc. La Montse insisteix que la canviem. A mi em costa més prendre decisions dràstiques i encara m'ho hauré de pensar una mica. El mal temps dura un parell d'hores i quan surt el sol decidim anar a la Mola, al punt més alt de Formentera, i visitar el mercat d'artesania (el mercadillo dels hippies, vaja) que s'hi fa cada dimecres i cada diumenge, com avui. Comprem penjolls i jo m'acosto a la parada d'un tal Alfonso Biescas, un personatge curiós enamorat de Formentera que és surfista, pintor, escriptor... Parlo amb ell, em cau bé, i decideixo comprar-li una marina petitona on es representa l'illa de S'Espalmador i els dos llibres que ha escrit darrerament, Luz de verano i Luna de Formentera. Ja en parlaré en aquest mateix bloc quan sigui el moment, que ara me'ls estic cruspint i puc dir que gràcies a Luz de verano he descobert alguna curiositat formenterenca ...

Dinar a 'La Pequeña Isla'

Som a la població del Pilar de la Mola i ja havíem reservat taula al restaurant La Pequeña Isla, conegut pels seus plats típics de Formentera (continuem amb els tradicionals perquè ahir ens va sortir bé a Can Forn). A La Pequeña Isla diuen que es recuperen receptes tradicionals de l'illa, de pagesos i pescadors.

La Pequeña Isla, un restaurant que ens ha decebut

De primer repeteixo amb l'amanida pagesa perquè sóc home de costums (quina merda d'eufemisme per dir que sóc un apalancat) però aquest cop no l'encerto. Només hi ha un troç de patata, UN!, i el peix sec està en troços molt grans i molt durs, fet que dificulta mastegar-lo. Penso que és una amanida poc treballada. La Montse m'exposa la seva teoria i argumenta que els pagesos no es devien entretenir en trocejar el peix, però jo dic que tampoc pagaven el que jo pago per menjar-se l'amanida, així que no em convenç.

La Montse tampoc té sort. Ha demanat una amanida amb formatge d'ovella i l'enciam estava tan mullat que enlloc de menjar-se-la, se l'ha hagut de beure. Hi havia una galleda d'aigua dins del plat! De segon hem menjat un arròs amb llamàntol arregladet. Per al meu gust li faltava un puntet de sal però això és molt subjectiu perquè a mi m'agrada el menjar fortet. Estava prou bo. Ho hem regat amb un Sumarroca Muscat 2010, un vi afruitadíssim que només amb l'aroma ja enamora.

Anem a les postres: demano mousse de Toblerone blanc amb fruits vermells i reconec que està molt bo (la xocolata blanca és una de les meves debilitats). Sembla que s'ha arreglat el dinar. Però, ai las! Faltava la cirereta del pastís. La Montse demana una camamilla i no li agrada gens. El problema és que està feta amb aigua de l'aixeta i a Formentera l'aigua corrent és aigua de mar dessalada. Penso que les dessaladores són el futur per al consum d'aigua corrent però avui dia ho són per a la higiene, que per beure el gust és dolent i és clar, la camamilla no és gaire reeixida. Trobo que aquesta camamilla no pot costar mai de la vida els 2,50 € que ens cobren. El preu mitjà de carta va més enllà dels 32 €. Sincerament, penso que els preus són desproporcionats respecte a la qualitat perquè el menjar és car, de qualitat normaleta i amb detalls d'elaboració justeta i fins i tot deficient. Em sento, no estafat, però gairebé. No hi tornarem.

Sunset, veïns i safari de mosquits

El xiringuito de prop de casa durant la posta de sol

Cap a la posta de sol hem anat a un xiringuito molt hippie que tenim aprop de casa, a la platja de Migjorn. Demanem un mojito perquè crec que és l'única cosa que donen a aquella hora. Hi ha força gent i després observarem que cada dia cap a la posta de sol es reuneix molta penya aquí i a qualsevol xiringuito de l'illa. Ens estem una estona mirant el mar, que està preciós, amb un moviment suau de les ones i les diferents tonalitats que li dóna la posta de sol. Anem cap a casa.

Deia en el post anterior que la casa és una mena d'estudi amb un sol espai, molt rústic, amb bigues de fusta, al mig del camp i envoltada de pins i savines, amb una mena de petit porxo on esmorzarem cada dia. L'amo és un alemany que deu ser mig "artista" perquè al costat de la construcció i entre el bosc hi té un magatzem ple d'andròmines inservibles que ell deu aprofitar per fer escultures indescriptibles...com en diria...? Hippies? Bé, deixem-ho en que recicla material per fer escultures i matem-ho aquí. Ara però, el tenim a les Alemanyes.

Comentava que la nostra casa és un estudi perquè, de fet, la construcció té tres espais. La casa central, que és la més gran, té un rètol amb rajoletes amb el nom de Casa Goro, amb un porxo, llar de foc a l'interior i una habitació a les golfes. Aquí hi tenim una parella alemanya que ronda els 50 anys, que es desplacen amb bicicleta i que ahir anaven a Sant Francesc a veure Ojos de Brujo. La mestressa estava tota contenta. Segons ella "hoy hasssen flamencouu". Em fa gràcia però no ric d'ella. És encantadora, simpàtica i ells dos seran bons veïns, discrets, silenciosos, atents i simpàtics. Visca el Bunderstag i la Merkel!

A l'ala sud de la Casa Goro i enganxada hi ha l'Estudio (també ho posa en un rètol de rajoletes), una casa petitona que l'ocupen una parella jove italiana, atractius, com totes les parelles joves italianes, i molt pijos, també com totes les joves i no tan joves parelles d'aquell país que passen per Formentera. Al menys, aquests són tranquils. Ara bé, l'hàbit de saludar se'l deixen a casa, igual que els intermitents dels vehicles. Tinc comprovat que és una batalla perduda. Van a la seva i s'ha acabat el bròquil, perdó, bróccoli.

Com diu Antònia Font, "me sobren paraules"

A l'ala nord de la casa central hi ha, com ja vaig comentar ahir, la nostra, que al cartell de rajoletes diu que s'anomena Casita. Aquest nom donarà molt de joc durant l'estada. És una cambra amb llit, fogons, pica i un espai a part molt petitó amb un WC, lavabo i dutxa, una dutxa per cert, que funciona a la perfecció. Novament visca la Deuchtland! Es tracta d'un espai petit però acollidor. No hi ha persianes, només cortines i té molta llum i, això sí, molts mosquits. A la nit fa respecte ser aquí al mig del camp sense persianes, tens la sensació d'estar aïllat de la resta del món.

Ens va vencent la son i anem a dormir, a intentar-ho. Durant la nit mato sis mosquits. Com que és diumenge, no hem pogut comprar insecticida i com que m'he negat a dormir dins de la mosquitera, la Montse em diu que és culpa meva i jo, per redimir-me, munto un safari que ni el National Geographic. Aconsegueixo que no li piqui cap dípter i acabo rient de mi mateix, perseguint mosquits en pilotes per una casa que no és la meva. Demà no riuré tant. Tindré son. Cagon els mosquits!

Formentera 2011 (I), restaurant Can Forn (recomanable). Descobreixo l'amanida pagesa

He tornat a Formentera. Quan hi vaig anar fa tres anys ho sabia, que hi tornaria vull dir, i la Montse, que em va acompanyar en aquell viatge, també tenia clar que l'illa ens cridaria novament. Com a Lost. Està molt bé tornar-hi i fer-ho amb la mateixa persona perquè així podrem debatre els canvis i les coses noves que vas veient. Aniré repassant el viatge en aquest bloc i destacaré restaurants, paisatges i personatges.

 El viatge

Dia 23 de juliol de 2011, dissabte, són les 7.20 h. i som a l'estació de tren de Mataró. Comprem bitllet a Barcelona a la finestreta perquè no portem canvi per a la màquina i l'operari que ens atén ho fa de forma excel·lent, amb indicacions d'horaris, vies i alguna broma que deu agrair ell més que nosaltres pel fet d'estar treballant un dissabte al matí. Com ha canviat això! Recordo un treballador de finestreta que hi havia quan jo tenia uns 18 anys que t'exigia que li demanessis el bitllet en castellà i et mossegava quan t'hi acostaves, una mena de pit bull amb corbata. L'evolució s'agraeix. Comencem bé, sense ironia.

El Zurbarán, d'Acciona, el vaixell trencaesquenes

Un cop al port de Barcelona, esmorzem i el vaixell surt desseguida, és el Zurbarán, d'Acciona, una banyera ben rovellada que necessita una mica d'afecte a les drassanes. A més, aquesta vegada no hem pogut agafar cabina i ens haurem d'adormir a una butaca. Les lumbars se'n ressentiran. Mirem la tele, llegim i espero que facin l'etapa contrarrellotge del Tour perquè per a mi, el ciclisme no és negociable. Però el vaixell Zurbarán no opina el mateix i just quan anuncien que en dos minuts comença la transmissió, "puffffff..." se'n va el senyal de la tele i em quedo sense imatges d'un dels moments més importants de la temporada ciclista. En fi, afortunadament puc seguir per ràdio la magnífica victòria d'etapa de Tony Martin i el gran triomf de Cadel Evans sobre Andy Schleck.

El pilot del Port d'Eivissa preparat per fer la maniobra

El viatge se'ns ha fet pesat. Han estat unes 9 hores pel mar i a la butaca, a més de les meves lumbars li han agradat les meves cervicals i se les volia quedar, a trocets, això sí. He d'intentar superar la meva fòbia a volar. La nau atraca a un moll de càrrega del Port d'Eivissa i nosaltres hem d'anar a l'altra banda, d'on surten els ferrys cap a Formentera i, com que som més valents que ningú, obviem un bus que ens hi hauria portat i hi anem a peu. Per cert, les maletes també vénen amb nosaltres. Una bona caminada, amb dos dallonsis, per què seré tan tossut, de vegades? El transbordador cap a Formentera surt i en mitja hora som al Port de la Savina. Noia, ja tornem a ser aquí.

Un cop a la Savina lloguem la moto i esperem un taxi. La macchina és una Piaggio Liberty 125 cc. que canviarem l'endemà perquè no ens agrada gens, té la guantera massa petita, els retrovisors es descollen amb facilitat i té molt poca empenta per anar per camins. Ho sento, mai m'han agradat les motos italianes. On són els taxis? No n'hi ha cap. Finalment en trobem un. La Montse puja les maletes al cotxe i jo els segueixo amb la moto. Hi ha molt de trànsit, motos, ciclomotors, bicicletes, taxis per tot arreu. De La Savina a Sant Francesc i allà, dues rotondes i direcció a Sant Ferran. Passem de llarg Sant Ferran i a l'altura del restaurant La Tortuga, enfilem a la dreta la carretera d'Es Ca Marí, cap a Migjorn. El taxi gamba com el Fernando Alonso, qui el va parir! Dono gas a la moto i se'm fa la carretera estreta. Arribats a la urbanització d'Es Ca Marí, girem a la dreta, passem de llarg el camí del complex Gecko i una mica més endavant, a l'esquerra. Camí de sorra. On ens porta en Fittipaldi? S'acaba el camí de sorra i arribem a la platja de Migjorn i allà, com que a l'esquerra no es pot girar i recte hi ha el mar, quin remei, a la dreta! Més sorra i sots, que el cul em va amunt i avall com un ascensor. Arribem a un xiringuito que té una marxa considerable, petit, ai Senyor!, Quatre fustes però amb un munt de gent bevent mojitos, que es veu que ja ha començat la Sunset Party. Passem de llarg i hi ha una bifurcació de camins que enfilem a la dreta, i amunt, cap a dins del bosc. El camí és molt dolent i començo a pensar que el taxista s'ha equivocat. Aquí no hi ha res. I de sobte s'atura. Treiem les maletes, paguem i el cotxe dóna mitja volta com pot. Ja som a la casa, de fet són tres cases juntes i hem de descobrir quina és la nostra. Finalment, parlant per telèfon amb la Carla, el contacte del lloguer, aconseguim trobar la clau i entrar a un annex de la casa principal. La casa té el nom de Casa Goro i té dos annexes anomenats Estudio i Casita. La nostra és aquesta última i el nom ens fa riure força. És molt petita, només una habitació i un lavabo, al mig del bosc, envoltada de pins i savines, lluny de la civilització i encara no sabem si tenim veïns. Faig broma i recordo la pel·li El proyecto de la bruja de Blair. Quin yuyu.

Ens instal·lem i la Montse descobreix una mosquitera que l'entusiasma. Diu que pensa dormir dins d'aquella xarxa i jo em nego rotundament, no vull semblar la comtessa Elisabeth Bathory al llit. Això també em fa yuyu! Tornem a riure i al final guanyo el combat i pleguem la mosquitera. Uuffff, menys mal, ja em veia dormint allà dins, com una mòmia!

El sopar a Can Forn

Anem a sopar a Sant Ferran, ho tenim prou aprop si és que a Formentera hi ha algun lloc lluny de l'altre. La carretera principal té 16 quilòmetres de llarg, bàsicament perquè no hi ha més illa per recórrer. Ens decidim per Can Forn, un restaurant especialitzat en plats típics de Formentera i que està situat aprop de la mítica Fonda Pepe. En aquest carrer ens trobem Sílvia Munt parlant pel mòbil. Mirem al voltant perquè la Montse vol veure en Ramon Madaula, que es veu que són parella i jo no ho sé perquè sóc un incult d'aquesta mena de notícies. Però la Montse no té sort i no veiem en Madaula. A mi ja m'està bé la Sílvia Munt. Admiro la seva feina.

Sopem a la terrassa de Can Forn. De primer menjo caragols amb allioli. Estan fets amb un sofregit que pica força i l'allioli ve a part. No són bovers i per tant, per fer-los d'aquesta manera són caragols molt més fins, dels que al Baix Mestrat en diuen cristians i pedrolencs. Un gust molt més elegant que els bovers, que són ideals per fer a la llauna, com a Lleida, però que tenen sempre un regust amarg si es guisen. Estan bons.

M'he passat una setmana menjant amanida pagesa

De segon m'emporto una grata sorpresa: menjo sepions amb amanida pagesa. Els sepions estan bons però l'amanida pagesa em sorprèn, plat típic de l'illa, és bàsica i en canvi molt agraïda. Porta tomàquet, pebrot verd, pebrot vermell escalibat, patata bullida amb pell, bescuit (pa torrat millor si és de forn de pagès), peix sec, oli i sal. El peix sec és l'estrella del plat, molt salat, saborós, li afegeix un contrapunt d'alegria a l'amanida. Durant segles l'única manera de conservar el peix era assecar-lo. A Formentera no s'ha perdut el costum i encara es fa en algun punts de l'illa amb peixos com la ratjada o la mussola. El mètode tradicional era assecar el peix penjant-lo de les savines, un arbre molt peculiar. El peix sec s'assembla al bacallà salat, per entendre'ns, tot i que no és el mateix.

La Montse menja enfós a la planxa, molt bo, i que és com li diuen aquí al nero o mero, difícil de pescar per aquestes aigües.

La greixonera, la perdició de les siluetes

De postres hem compartit una greixonera, i aquí ha arribat l'altra sorpresa del dia. Qui sigui llaminer que la provi perquè és molt dolça. A mi m'ha seduït completament perquè el dolç em perd...i el salat també. Imagineu-vos una ensaimada de tres dies sucada amb llet i després convertida en pudding, es pot acompanyar amb caramel líquid, nata...

Per acompanyar tirem d'un verdejo del qual no recordo bé el nom, crec que semblant a Aurum però no ben bé, afruitat i amb uns tocs cítrics al retrogust. Senzill però complert a la vegada. Un àpat excel·lent. Preu mitjà de carta: 29 €.