Total Pageviews

Tuesday, September 27, 2011

'L'home de la maleta'; Ramon Solsona; 2011 (Premi Sant Jordi 2010)

Un autèntic rondineta, un murri, un iaio malparit, tot això i més és el personatge protagonista de l'última novel·la de l'escriptor i estudiós de la llengua, Ramon Solsona, una obra que manté o fins i tot eleva el nivell i el prestigi del seu autor. L'home de la maleta explica les ventures i desventures d'un antic músic d'orquestra que tocava el trombó, que és vidu i que un bon dia decideix vendre el pis, repartir els guanys entre les seves tres filles i anar a viure cada mes amb una filla diferent. Aquesta decisió provoca el lògic trasbals entre les tres dones que, a la vegada, duen una vida molt diferent les unes de les altres i a les quals s'haurà d'adaptar el protagonista cada mes a una casa diferent. Quan era jove anava amb l'orquestra de poble en poble, amb la maleta amunt i avall; ara va de casa en casa, també amb la maleta com acompanyant.

Ramon Solsona presenta la narració com un monòleg interior del protagonista i, d'aquesta manera, pot exterioritzar una sèrie de frases fetes, de dites populars, de reflexions que d'una altra manera podrien semblar impostades i que així sorgeixen de manera totalment espontània en boca de Venerando, l'ex músic. El text té cinc parts i la primera i la quarta estan escrites correctament, mentre que les altres tres estan plenes de barbarismes i modismes, en un català volgudament incorrecte. Els ortodoxes de la llengua no ho acaben de veure bé; jo penso que ajuda al personatge a ser més ell als nostres ulls, li dóna versemblança i credibilitat. Els motius d'aquest canvi en el llenguatge ja els sabrà qui llegeixi la novel·la. Només cal dir que Solsona utilitza la llengua correctament o incorrecta de manera totalment voluntària i de forma controlada, recollint un registre propi d'una generació nascuda la primera meitat del segle XX i que, per exemple, malgrat tenir un accent català indubtable, mai dirà "comanda" sinó que sempre demanarà un "pedido".

Solsona demostra, una vegada més, el seu gran domini lingüístic i s'ha superat narrativament amb aquest Home de la maleta. Ah, i he rigut molt, "cago'n Ceuta i Melilla"...

Tuesday, September 20, 2011

Formentera 2011 (i VII). Xavi Pascual, el pseudo Sandro Rossell i l’eterna espera al port

El pas de vianants més llarg del món...
És l’últim dia a Formentera i hem de fer temps perquè el vaixell surt d’Eivissa a les 6 de la tarda i hem de deixar la Casita a les 11 del matí. Així doncs, anem de compres a Sant Francesc i ens separem, com solem fer quan anem de compres en vacances (a Andorra també ho hem fet algun cop). Com que portem ritmes diferents, la Montse va la seva i jo em relaxo llegint el diari o tafanejant tranquil·lament. Entro a l’església, visito una petita exposició de pintura i escolto, atent, les indicacions de l’hostessa, i em perdo pels carrers del poble fent fotos a un pas de vianants llarguíssim i que agafa la cruïlla de sis carrers (està clar que els de Mobilitat van tirar pel dret per estalviar pintura i temps).

Hem deixat les maletes al magatzem que hi ha al costat de la Casita, al mig del bosc, i hi tornem amb la moto. Decidim anar a dinar a Sa Platgeta, un xiringuito molt popular on fan uns arrossos que diuen que són molt bons. La veritat és que ho hem tingut al costat de casa tota la setmana però com que era tan a prop hem pensat que sempre hi havia temps per anar-hi. L’últim dia ens decidim. Demanem unes cloïsses a la planxa i una paella de marisc, que ens semblen molt bones.

Xavi Pascual i el pseudoSandro

I si el Xavi Pascual creia que el Sandro l'espiava?
Si el dia que vam arribar vam veure la Sílvia Munt, avui, el dia que marxem, veiem el Xavi Pascual, l’entrenador del Barça de bàsquet que és aquí de vacances (suposo). Arriben ell i la seva parella mentre la Montse va a rentar-se les mans i me’l miro pensant que sí, que és ell, en Xavi Pascual. No m’entusiasma el bàsquet però tampoc em desagrada i penso que Xavi Pascual és un entrenador molt coherent. Quan parla no diu cap barbaritat, mostra un nivell intel·lectual més que acceptable, i sembla que ho fa molt bé si tenim en compte els resultats de la secció de bàsquet del Barça.

Mentre vaig esperant el menjar sembla que en Xavi Pascual em mira. Penso que ha estat un il·lusió òptica i continuo amb les meves coses però al cap d’una estona veig que ho torna a fer. Això no em quadra. Sóc jo el que l’hauria de mirar a ell perquè és ell el personatge conegut. Durant la primera part del dinar encara veuré que em mira dos o tres cops més. Ho fa de manera dissimulada i fins i tot, podria ser que fossin il·lusions meves... Li dono voltes al tema i li ho dic a la Montse i hi trobo una explicació lògica.

Resulta que des que Sandro Rossell va aparèixer a l’escena pública amb la junta directiva de Joan Laporta i posteriorment amb la que ell presideix, m’han dit en moltes ocasions que tinc una retirada a l’actual president del Barça. Jo em miro i em remiro al mirall i no ho acabo de veure clar, però tot és entrar en un bar i que el cambrer em digui: “Hòstia, hòstia, perdoni eh..., però és que vostè sembla el Sandro. Quan ha entrat he pensat que entrava el president del Barça. Una mica més i li demano un autògraf, hòstia, tu. Miraaaa, Maneeeel a qui diries que s’assemblaaaa?”. Acostumo a fer una rialleta mentre els clients i cambrers del bar de torn em passen revista de cap a peus i sovint demano un tallat pensant que potser sí, que m’hi assemblo, i contestant que no és el primer cop que m’ho diuen, etc. Però quan em torno a mirar al mirall només veig un tio amb entrades prominents amb un somriure estúpid i que no entén res. Per si no queda prou clar, aquest del mirall sóc jo.

Pel que fa a l’afer de Sa Platgeta, la que ho veu molt clar és la Montse, que em diu que el pobre Xavi Pascual ha pensat que jo era el president que l’estava espiant per veure què feia. Òbviament ens petem de riure i fins i tot recreem una mica la hipotètica situació, això sí, amb discreció i sense faltar al respecte a l’entrenador del Barça de bàsquet, que a mi no m’agrada emprenyar als famosos quan són en públic, que també són persones i tenen tot el dret del món a passar una estona agradable en un restaurant.

El taxista 1, l’ensurt i el taxista 2

Acabem de dinar i és moment de tornar la moto. Anem fins a Es Ca Marí i hi deixem la moto i els cascs, a la vegada que ens acomiadem de la noia que ens va atendre el dia que vam canviar el vehicle. Tornem a peu a la casa i recollim les maletes del magatzem del mig del bosc, truquem al taxi i esperem. El vaixell surt d’Eivissa a les 6 de la tarda i no podem badar perquè si perdem el ferry per arribar a Eivissa podem perdre el vaixell.

El taxi arriba de seguida i ens porta cap a La Savina. Durant el recorregut, el taxista ens dóna conversa. Ell és de Formentera i ens explica que a l’hivern li agrada anar a caçar a la Mola amb els amics i que s’ho passa molt bé, que aquesta illa és un autèntic paradís però que al juliol i agost se’ls escapa tot de les mans, massa turistes i massa esverats. Se’l veu nostàlgic però a la vegada pragmàtic. Sap que el turisme és una gran font d’ingressos per als habitants de Formentera però es veu que li agradaria que el volum no fos mai més gran que el de juny i setembre. És clar que al juliol i agost fa calés però pateix per l’entorn on viu. Em cau bé i li segueixo la conversa fins al port. Ens acomiadem com si ens coneguéssim de fa una setmana. Aquesta gent és la que fa que sempre tingui ganes de tornar a l’illa. Una conversa d’uns minuts pot resultar tan intensa i profitosa com la lectura d’un llibre.

Vam perdre el primer ferry i tot van ser corredisses
Anem a agafar el ferry i, oh sorpresa, està sortint del port. Hem perdut el que volíem agafar, així que no podem badar més perquè el vaixell cap a Barcelona no ens esperarà. Agafem el següent ferry i fem el trajecte entre Formentera i Eivissa entretenint a una nena petita italiana que viatja davant nostre. És encantadora, trapella i fa anar de bòlit a sa mare i a la seva tia, que són les que van amb ella. La mare, molt morena i atractiva la va advertint dels perills que comporten algunes de les seves accions. Per exemple, quan llepa el respatller del silló li diu: “Nooooooo, e porcoooooo!!!” Sempre m’ha fet gràcia aquesta expressió. És increïble que una paraula tan bruta com “porc” o “porca” pugui resultar tan dolça quan una mare li diu en italià a la seva filla petita que aquell objecte és brut. M’agrada l’italià. Quan endreci un parell de coses a la meva vida en vull aprendre.

Arribem al port d’Evissa i anem a treure la targeta d’embarcament. I aquí patim l’ensurt del dia. L’amable senyoreta que atén la Montse li diu que ho portem clar, que el vaixell surt al cap de cinc minuts i que des de l’oficina que estem ara fins al lloc d’on surt la nau hi ha vint minuts o mitja hora. Que no hi arribem, vaja. I ho diu amb aquella cara de mala llet que et fa pensar que, si ja tens prou desgràcia de perdre el vaixell, perquè dimonis et renyen? En què li afecta a ella que jo perdi o no perdi el vaixell? Per què m’ha de fer aquesta cara? Li hauria fumut quatre crits ben fets però veig a la Montse desesperada i decidim que, mentre ella aguanta a la simpàtica de la finestreta per fer el tràmit, jo aconsegueixo un taxi com sigui.

El taxista d'Eivissa va morir per nosaltres
Esperant el Zurbarán fent el fatxenda...
Quan paro el taxi i ve la Montse amb la targeta d’embarcament, gairebé no deixem respirar el taxista, entrem les maletes al cotxe i bramem: “A L’ALTRA PUNTA DE PORT QUE SE’N VA EL VAIXEEEELLL!!!” Pobre home, fa el que pot i esquiva cotxes a dreta i esquerra fins que arribem al port, entra directament saltant-se la cua, i un agent de la Guàrdia Civil li etziba que allà no hi pot entrar, que ens ha de descarregar a fora. L’home, que s’ha convertit en un fora de la llei perquè nosaltres puguem tornar a casa, li fa cas al agente de la Benemérita rondinant per sota del nas (no he entès què li ha dit però tampoc no cal...). Sortim del vehicle, ens acomiadem del taxista lleial i temerari i ens posem a la cua. Desesperats però sorpresos perquè encara hi ha una cua enorme, pensem que, si encara ha de pujar tota aquesta gent, potser no perdrem pas el vaixell. I quan alcem la vista, guaita, el vaixell. Tot just ara mateix arriba i està atracant. Aquest fet suposarà, en un principi, un descans, perquè veiem que tornarem a casa avui, però després se’ns farà etern, perquè el vaixell ha de descarregar tots els passatgers i vehicles que porta a dins i això vol dir una espera de més d’una hora a sota del sol en plena canícula. Collóooooooo... Per cert, el vaixell és el trencacolumnes Zurbarán. Ja ens coneixem... Sabeu què en faria del Zurbarán i l’operària de la finestreta? Doncs això.

Com tens les lumbars, carinyo?

Les butaques assassines de lumbars del Zurbarán
Serà la frase de la nit. El dia que vam venir, el Zurbarán va fer el trajecte entre Barcelona i Eivissa directe. Ara però, a la tornada, fa escala a Palma de Mallorca, i trigarà més hores. Arribarem demà al matí a Barcelona. Ens acomodem, per dir alguna cosa, a les butaques mentre hi ha gent que dorm al terra dels passadissos. Passarem la nit canviant de postura a la butaca i l’endemà al matí ens llevarem amb les lumbars trinxades. L’un i l’altra. Al menys ens ho podem dir i compartim el dolor. Això sempre conforta.

Anem a esmorzar i es compleix la condició essencial de molts viatges: ens trobem una persona relacionada amb Mataró, en aquest cas, el treballador d’una empresa de trasllats i que conec per motius de feina (ens veiem un parell de cops a la setmana). “Què hi fas aquí?” “Un trasllat a Mallorca!” “Jo de vacances!” “Què bé que vius!” “Serà perquè tu no n’agafes”! “Collons quin vaixell!” “No me’n parlis, no me’n parlis!” I així passem l’esmorzar.

He de dir que moltes vegades et trobes algú de Mataró o relacionat estretament amb la ciutat en els llocs més insospitats. Fa tres anys, la Montse va trobar uns coneguts a Formentera; fa molts anys em vaig topar amb un company de professió a la Piazza dei Duomo de Florència; tinc coneguts que s’han trobat amb un paio de Mataró a l’ascensor de l’Empire State... Els mataronins som com una plaga, fotem el nas a tot arreu. Però ja m’agrada.

Hem estat molt bé a Formentera però cal dir que la recomanació que ens fa la gent de l’illa és que hi anem al juny o al setembre i, si pot ser al maig encara millor. Si busques tranquilitat, al juliol i a l’agost és difícil de trobar-la, si més no, l’has de cercar molt. Formentera era una illa en què tot estava permès i que ningú es fincava amb ningú. Tu anaves a una platja i et posaves com volies, sense cap mena de vergonya. Això, en gran part, continua sent així, però ara et trobes platges on si et treus tota la roba sembles una cosa estranya. Cal entendre que els italians són molt vergonyosos i que s’arriben a canviar de banyador o bikini durant un matí per lluir els diversos modelets. Això es contraposa amb aquells qui, com jo dic, anem a Formentera per passar-nos una setmana “amb el cul enlaire i sense preocupacions, amb contacte directe amb la natura”. Sigui com sigui, sempre recomanaré Formentera a la gent que aprecio. Continuo dient que és un paradís al costat de casa.

Finalment, fem el trajecte a la inversa, amb taxi i tren fins a Mataró i comencem a intentar superar la sensació desagradable de tornar a la rutina i de deixar enrere uns dies de llibertat total.

Sunday, September 11, 2011

Formentera 2011 (VI). Escull des Pou de Llevant, el paradís per a dos

El sisè dia a Formentera (28 de juliol) serà una experiència molt positiva, amb el descobriment personal d’un paratge únic, Sa Roqueta i l'Escull des Pou de Llevant i la constatació de dos restaurants que ja ens havien agradat, cadascun en el seu estil, Can Forn i Can Dani.

Escull des Pou de Llevant per Sa Roqueta

Ens llevem mandrosos i una mica desanimats per l’experiència súper gloss i metafashion de la nit anterior. Ens hem de sobreposar a l’adversitat i res millor que un bon cafè amb llet i una mica de platja. Ara ve el dilema: a quina platja anem? Mira que ho tenim fàcil perquè som a la platja de migjorn, tranquila i bonica, però decidim que no, que avui ens hem de moure i hem de sacsejar el cos i la ment per espolsar-nos el pijerio de la nit abans.

Decidim pujar a la moto i que ella ens porti. Només tenim clar  que anem cap al nord, que tenint en compte que no podem anar més al sud, tampoc té gaire mèrit. Som-hi doncs. Anem amunt i a Sant Ferran trenquem cap a Els Pujols. Sabem que és la zona més guiri de l’illa, és a dir, es tracta de Can Espagueti, amb joves italians pijos i fatxendes per tot arreu, fent sonar les botzines i cridant. Però hi hem de passar perquè la moto vol anar cap a la platja del Cavall d’en Borràs o Ses Illetes. Ja hi vam ser fa tres anys però val la pena tornar-ho a veure. La llàstima és que aquests indrets estan infestats de iots però ho podrem superar.

Passat Els Pujols i entrats al parc Natural veiem un trencant a la dreta. On deu portar? Decidim desviar-nos a la dreta, òbviament, perquè ara ja sí que tenim clar que anem a l’aventura. Una petita carretera ens du a Sa Roqueta, on hi ha un complex d’apartaments i algunes casetes blanques i tranquiles que adornen l’entorn.

Tacons a la platja. No hi ha senderi
La platja de Sa Roqueta és molt bonica, petita, en forma de mitja lluna, amb una bona quantitat de sorra, però no ens interessa perquè està molt massificada i passa com a Ses Illetes, hi ha alguna italiana que va a la platja amb tacons. Sí, amb tacons! És collonut, quan van pel camí que porta a la cala encara llueixen una mica, ja se sap, els tacons provoquen un moviment de malucs oscil·lant i suggerent, però quan entren a la sorra i fan la primera passa ja semblen ànecs marejats i perden tot l’encant en sis dècimes de segon. En fi, qui vol presumir ha de patir i elles ho saben perfectament.

Fem un cafè davant del mar. Reflexionem sobre les opcions que tenim, o tornar enrere i anar al Cavall d’en Borràs o a Ses Illetes, o bé caminar per l’altra banda de l’istme, on som ara. Veiem una parella italiana madura, que ja hem vist altres dies a Migjorn i que ens consta que busquen tranquilitat. Ells caminen per l’est de l’istme. Doncs nosaltres no serem menys perquè aquest parell ens inspiren confiança.

Paguem el cafè i comencem a caminar amb la intenció d’arribar lluny perquè fa tres anys ens vam perdre a l’illa de S’Espalmador, descalços, sense gorra i gairebé sense aigua. Va ser una odissea i encara no sé com en vam sortir vius. Quin mal de peus i quina fluixera per no haver-nos hidratat. Però clar, qui no arrisca no pisca i veiem que la parella italiana troba una petita llengua de sorra entre les roques per a ells sols. Són feliços. Es despullen i es fan fotos. Sembla mentida com un moment de felicitat al mig de la natura pot convertir dues persones de 50 anys en dos adolescents!

A Formentera cal cercar i finalment trobes el paradís
Els envegem amb respecte i continuem i gairebé sense temps de concentrar-nos en la llunyania apareix una minúscula cala de sorra entre les roques. Encara no hem caminat ni cinc minuts i ja la tenim. Només hi ha un noi però la caleta està partida per una roca i sembla fet aposta, ell té el seu lloc i nosaltres el nostre. És fantàstic, paradisíac, bufa el vent del nord i el mar està enfadat però aquí quedem, encara no sé com, a recer. Ens estirem, riem, gaudim del moment. Feia temps que no em llençava a la sorra amb tanta naturalitat. La Montse se’n riu de mi perquè semblo un nen petit i vaig cantant una cançó d’Antònia Font aliè al que m’envolta.

Passem un matí fantàstic. Em sento privilegiat per haver estat amb la companyia que desitjo en un entorn sacsejat per la tramuntana i l’escuma a les roques, acaronat pel paisatge i la calor. Com El lago assssul, vaja. Tot plegat fa que perdem la noció del temps. Quina hora és? I jo què sé? Que no duus rellotge? Sí però l’he guardat. Ei, que gairebé són les dues! I què fem? De moment pensem que no dinarem perquè ja mengem prou i ens engreixarem molt. Agafem la moto i cap a casa, que tenim kiwis i préssecs.

Repetim a Can Forn

Però quan passem per Sant Ferran ens preguntem l’un a l’altre si a Can Forn també fan dinars. Estava tan bona l’amanida pagesa del dia que vam arribar! Com no podia ser d’altra manera anirem a comprovar-ho. Ens hi acostem i no hi ha ningú però és obert. Sembla que avui tenim la sort que no vam tenir ahir a la nit. Estem sols! És lògic perquè a aquesta hora tothom és a la platja o dinant a la vora del mar, mentre que nosaltres som en un restaurant d’un poble d’interior, que a la nit s’omple, però que en un migdia assolellat és molt tranquil. Demanem i mentre mengem s’ompliran un parell de taules més. Estarem molt tranquils.

Menjo una amanida pagesa i unes gambetes a la planxa. Em llepo els dits i me’ls torno a llepar. La gent de Can Forn no són de fer gaires alegries però que ningú es confongui, no són antipàtics. Són autèntics. Estan per tu i t’atenen i no estan per orgues. M’agrada. Em recorda la manera de ser dels navarresos, que fa dos anys em van captivar. A més, el món no necessita que tothom sigui tan xerraire com jo perquè seria un galliner i totalment inhabitable. D’aquesta manera ens complementem tots una mica.

La torre de guaita del Pi des català es troba en un paratge feréstec
Tot ha anat genial. La tarda serà de relax, la Montse a casa i jo a la platja de Migjorn. Però fa tant de sol que he de caminar una mica i vaig a veure la torre de guaita del Pi des Català. La Montse hi va anar sola el segon dia i coincidim en què està molt abandonada respecte a les altres que hi ha per l’illa, gairebé no hi ha camí per accedir-hi. Malgrat aquests inconvenients conserva la màgia, el misteri i la cosa bèl·lica de la vigilància del mar per prevenir-se dels pirates. Formentera és una illa envoltada de torres de guaita, totes del mateix estil, totes semicòniques i per defensar-se de turcs, berberiscs, catalans i dels mateixos baleàrics. Ara fan companyia a les savines i als pins entre el cant eixordador i inabastable de les cigales i la calor sufocant de final de juliol. Sóc feliç mentre veig una teranyina i la seva mestressa que em barren el pas. Faig una volta i tiro endavant mentre em miro l’aràcnid. El món encara val la pena...

I repetim a Can Dani

La nit, ai la nit! La Montse m’ha insinuat (i això vol dir que més que suggerir, m’ha indicat) que avui podríem repetir a Can Dani. Com que l’experiència gastronòmica de fa uns dies va ser excel·lent i encara ens queden diners (important), li dic que sí amb un somriure assimètricament sorneguer, molt Humphrey, vaja... 

Avui hi ha més gent a Can Dani. Me n’alegro. Em cauen bé aquesta gent perquè són distingits, refinats però autèntics i sense ínfules. Em tracten molt bé i m’hi sento a gust. A mi no m’agrada que em facin la pilota, per tant, tenen el seu mèrit en trobar aquest punt mig d’atenció al client correctíssima i elegant sense embafar. Decideixo menjar uns ous amb sobrassada (tipus Casa Lucio però més fins, més delicats, amb un punt de sobrassada, només) i repeteixo amb les galtes, que em van emocionar l’últim dia. De postres he demanat el flam de iogurt, que també m’ha tret els colors. He sopat com mai. Val la pena, de debò.

Tornant amb la moto tenim un ensurt perquè hi ha un gos mort al mig de la carretera i no sóc a temps d’esquivar-lo. Afortunadament controlo la moto i no passa res, només un esglai que finalment podrem contar com una aventura més.

Wednesday, September 07, 2011

Formentera 2011 (V). Casa Carlos o l'esperpent d'un restaurant de luxe

Comencem el cinquè dia a Formentera (27 de juliol de 2011) fent esport. Avui serà una gran jornada, amb visites a la Cova d'en Jeroni (l'amo és un catxondo), la duresa del paisatge de Cala en Baster i la posta de sol des del paratge de Can Marroig, entre Es Caló des Moro i la Punta des Picatxo, després d'una incursió a l'entorn gairebé lunar de la Punta de sa Pedrera. Però el dia acaba amb mal gust de boca a causa d'una mala experiència al restaurant Casa Carlos, un local on si parles català tens problemes per reservar taula i si no parles italià i no ets guapo et miren per sobre l'espatlla. Anem a pams.

Esport al matí per cremar la cansalada

Aquest matí hem anat tots dos a fer exercici, jo fent marxa atlètica i la Montse caminant a pas alegre. Les sensacions són meravelloses novament i ella ho remata amb un bany a sa Platgeta. Jo faig estiraments a l'aire lliure i una noia ens acompanya des de la sorra fent moviments quasi perfectes de ioga. La pau ens envolta.

Més tard la Montse lloga una bici i se'n va a fer el Camí Vell de la Mola des d'es Ca Marí fins a Sant Francesc, va de compres i passeja. Jo, que després de fer exercici estic molt gos, prefereixo prendre el sol el que queda de matí, primer a la platja de Migjorn fins que el vent em dissuadeix i me'n vaig a la Casita per prendre'l estirat al porxo. Aquí no fa vent i s'hi està de conya.

Avui no dinarem (només un préssec, un kiwi i un iogurt) perquè ja hem començat a notar l'increment de perímetre de la cintura. Ens agafarem el sopar amb ganes, que avui tenim taula reservada a Casa Carlos, a Sant Francesc.

La Cova d'en Jeroni

Estalactites i estalagmites a la Cova d'en Jeroni
Passarem la tarda visitant alguns llocs que ens vam perdre l'últim cop que vam ser a Formentera fa tres anys. Per començar anem a la Cova d'en Jeroni, a la carretera de Sant Francesc a la Mola, (quilometre 6,2) a prop de Sant Ferran, hi ha un desviament a la dreta que ens porta a aquesta cova ben curiosa, que es va descobrir el 1975 quan el propietari de la finca excavava les terres cercant un pou d'aigua potable. La temperatura ambiental a l'interior és de 22 graus tot l'any i la humitat no baixa mai del 80%. La cova és sota terra (vull dir que no és a cap muntanya) i el sostre té un tram en què no té més d'un metre d'espessor. Malgrat ser tan prim no hi ha perill d'esfondrament per la seva forma en volta, que distribueix el pes a les parets laterals. Com una església gòtica, vaja.

A la cova hi trobem una formació espectacular d'estalactites i estalagmites i ens acompanya el propietari de la finca que es passa l'estona fent broma més que aportant informació tècnica. De tota manera és divertit. Un exemple: "En aquell troç que veieu el sostre només fa un metre d'amplada fins a la superfície. A dalt hi tenim la casa familiar i en aquell trocet hi vaig construir l'habitació de la sogra, a veure si hi havia sort. Ja veieu que la cova està sencera i que no...no hi va haver sort..." Nosaltres i una parella italiana molt simpàtica ens fartem de riure.

Cala en Baster

Malgrat el nom, no és el que sembla
Després ens desviem cap a Cala en Baster, des de l'interior de Sant Ferran i per un camí asfaltat. Fem aquesta visita un dia de tramuntana i com que aquesta cala és al nord de l'illa la veiem en tot el seu esplendor més salvatge, amb la pedra sorrenca erosionada per les ones enfurismades i amb les vies que, com a es Caló, serveixen per pujar les barques fins a les coves del penyassegat. Ja queden poques rampes i estan malmeses i a dins d'una cova hi ha dos nois nus que de tant en tant treuen el cap. Hi ha gent que ve a Formentera amb esperit hippie i s'estalvia l'allotjament, que no és precisament barat, ocupant coves i barraques com hem vist aquí, a es Caló des Mort ahir o a la mateixa platja de Migjorn.

Posta de sol a Can Marroig

Abans d'anar a sopar anem a veure la posta de sol. El millor lloc de l'illa, malgrat que la majoria de gent va al Cap de Barbaria, és, per mi, el nord est. A la carretera de Sant Francesc a La Savina, abans d'arribar-hi i a l'esquerra, agafem el camí de Porto Saler de baix, que vorejant el preciós i calmat Estany des Peix ens acosta al paratge de Can Marroig i allà deixem la moto. I des d'aquest punt anem caminant fins a la fi de la terra ferma. Anem en direcció al nord est cap a la Punta de sa Pedrera, un penyassegat en què la mà humana ha col·laborat a perfilar-lo perquè es noten les queixalades a la roca de quan s'extreia pedra d'aquí.

Ha costat però finalment aquí la tenim, la posta de sol
Com que el sol encara no es posa (entre l'un i l'altra hem calculat malament) girem cua a l'esquerra amb cura de no caure a un dels nombrosos avencs que hi ha a la zona i ens acostem a la Punta des Desterrats (jo començo a sentir-me'n una mica perquè el sol encara no es posa i no sabem què fer ni on anar). Finalment anem una mica al sudest fins al Caló des Moro, on dos nois que fan submarinisme comenten que no han vist mai unes aigües tan clares; el sol encara no ha baixat prou i ens quedem prop de Can Marroig, d'allà on veníem en un principi, amb dos grups més de persones que s'apunten a la peculiar sunset party que ens hem muntat. Finalment es posa el sol i les tonalitats rogenques accentuen l'aura de misteri que envolta aquest paratge, amb la imponent i enigmàtica silueta de l'illot d'Es Vedrà al fons.
Finalment, aquests nois es van llençar a l'aigua

Més avall, a la Punta des Picatxo, cinc o sis joves temeraris es llencen a l'aigua des del penyassegat repetides vegades en una caiguda al buit esfereïdora. Afortunadament no els passa res dolent.

Restaurant Casa Carlos, ciao per no tornar

Tornant de la posta de sol anem a sopar a Casa Carlos, a Sant Francesc. Havíem llegit crítiques que el situaven a l'altura de Can Dani, bon menjar, bon servei, qualitat i originalitat. Havíem reservat taula i quan arribem ens rep una dona prima, molt fibrada, molt morena, molt atractivíssima, que ens parla en italià. No passa res, mentre ens entenguem, jo m'atreveixo amb qualsevol llengua. Però no ens entenem. Ni ens entendrem mai de la vida mentre visqui, ja ho veig. Malgrat tenir reserva, la woman in black es gira, consulta la llista, consulta una cambrera, un cambrer, una altra cambrera, se'n va però torna desseguida, diu coses com ma que cosa! o dove, dove?, se'n torna a anar i, finalment, en un moment de lucidesa espectacular, li senyala una taula a la Montse i li diu que ens posa allà. La Montse, que és molt educada, em mira i fa cara de sorpresa; jo, que també sóc educat però tinc sang surenya, li pregunto a la Cat Woman si allò que em sembla una taula compartida amb altres, és realment el que sembla. En un castellà macarrònic em diu que "no será por compartiiiirr, pèeeeeerooooo, podrriaaaaa seeeeeeerrr, ma non crèeeeooooooo". Suposo que dec posar la meva cara de et-penses-que-mamo-el-dit-troç-de-lluç? Li dic que ni parlar-ne, que jo no comparteixo taula tenint reserva. Altra cosa seria que acabéssim d'arribar sense reserva i que compartir fos l'única opció per sopar. Però en el nostre cas, ni parlar-ne. "Montse, fotem el camp!"

La Montse tenia molta fe en aquest restaurant i posa cara de fer un últim intent i la Dona Panerola decideix accedir a que aquella taula sigui nostra i no la compartim amb ningú, i ho fa amb una mirada de perdonar-me la vida que feia temps que no li veia a ningú. Em quedo per la Montse, perquè la informació de Casa Carlos l'havia trobat ella i li feia il·lusió, tot i que ara també la veig força desanimada. En fi, que una anguila cap de sala no condicioni la nostra opinió sobre el menjar que ens serviran.

A Casa Carlos tothom és estupendíssim
Casa Carlos és un restaurant realment pijo, italià, ple d'italians pijos i de pijos espanyols, majoritàriament de la Comunidad, que és la terra dels meus orígens i des que els van convèncer que no podien dir-ne País Valencià, sembla que només hi hagi una Comunidad al món, perquè l'esmenten sense dir-ne el cognom. Com que Comunidad Valenciana és massa llarg s'ha de contreure. La Comunidad amunt i la Comunidad avall, i tanta Comunidad que sembla que parlin d'una secta! El restaurant és un caos i al jardí on hi ha la terrassa hi ha un guirigall considerable. Tot molt italià, com el trànsit a Roma o fins i tot a Nàpols, tothom parla a crits, ningú no respecta res però hi ha pocs accidents, almenys no he vist volar cap safata.

La meva cara deu ser un poema perquè quan ve la cambrera, una noia molt italiana i molt morena i, com no, també de negre, em pregunta què em passa. Li dic que em sembla intolerable que em diguin que he de compartir taula tenint reserva i li puntualitzo que sembla que s'ha solucionat. Li demano disculpes pel meu mal humor i li dic que espero que a partir d'ara les coses vagin millor, que tenim ganes de gaudir menjant. Cat woman II em dóna mil explicacions i em diu, atenció, que "segurament" no hauré de compartir taula. Però com que "segurament", encara tenim el tema obert? No l'havíem tancat? Li he dit que "segurament" no, que jo no compartia perquè no veia que ningú compartís taula i jo tenia reserva. En fi, encara estem així, i veig que la Cat woman original se'ns ha tret de sobre i ens ha pres el número.

Demano una amanida de llamàntol i un filet de vedella amb ibèric. Per beure convenim un Rioja, ja no volem proves extranyes. La resta és gairebé tot pasta però a la nit no em ve de gust. A veure com va... Per cert, vaig veient que si parles català la majoria d'empleats no t'entenen i es dirigeixen a tu en italià. Si t'agrada bé i si no, t'hi poses fulles. Em porten l'amanida. No hi ha llum, no veig què menjo... Collons amb el restaurant de luxe, quin lujo! Finalment puc comprovar que l'amanida de llamàntol és una broma, només té gust de llima, que mata (més aviat diria que assassina) el gust del llamàntol, com si l'animaló fos barat com per amagar-li els sabors. Ara bé, tot s'ha de dir, el filet és molt bo i és quan, pobre de mi, penso que encara s'arreglarà la nit. De postres demano un tiramisú que és molt bo, dels millors que he provat mai. En canvi, a l'hora de pagar, penso que m'estan atracant a mà armada. Només diré que em costa més car que a Can Dani. Més o menys, el preu mitjà de carta vindria a rondar els 71 euros. Òbviament per persona i sense vins, ni aigües, ni cafès ni res semblant. Carta pelada. Paguem i marxem emprenyats en dos segons perquè tenim la sensació que ens han pres el pèl. Per cert, a mig sopar una cambrera ens col·locava una parella a la nostra taula i la Bat Woman li ha dit que no. Però abans d'acabar de sopar hem hagut de compartir taula, cosa que jo no he dubtat en cap moment de la vetllada.

Així em vaig sentir a Casa Carlos
Casa Carlos és un restaurant on pagues el pijerio i el pretès glamour. Està molt bé que tothom sigui espectacularment atractiu, que la bar woman que serveix els mojitos dugui un vestit negre amb un escot lateral tan pronunciat que li arriba més avall de la cintura i que quan s'ajup se li vegi el pit, sí, està molt bé. Però clar, jo vull menjar tranquil i aquí és impossible i si no parles italià has d'anar amb la VISA or a les dents. Això sí, t'entretens veient els italians repipis i els pijos nacionales, habitualment de la Comunidad, tal com deia abans. Al costat hem tingut una taula d'aquests últims amb converses impagables. Fins i tot amb l'emprenyamenta que portàvem ens han fet riure i, home, això és d'agrair. Parlaven de "dietasss, complementosss y plusssesss" i de que "loss assessoresss del Santander son los mejores de Esssspaña"; van vestits amb camises d'aquelles que porten els diputats del PP, amb sabatetes tipus Julio Iglesias i tenen tota la pinta de ser aquí en una convenció d'empresa o en un viatge premi per haver superat els objectius del banc: "Andréeesss ssssiempre sssupera los objectivosssss, sssiempreee. Es un cabronazzooo, jajaaj!!!"

Molt més elegant Paco Clavel.
Vas madurant el sopar veient culs de senyores, sí sí, que es veu que ara està de moda que les senyores grans italianes i riques no portin roba interior quan van a sopar a un lloc fashion i clar, passa allò de "al vent, el cul al veeeeent..."; i per acabar-ho de rematar, emmig de tant d'estupendisme, arriba un pàjaru d'edat avançada (uns 60, gairebé 70) amb una indumentària difícil de descriure. Ho provaré: calça sabates negres tipus Crock; mitjons tutti colori amb ratlles horitzontals primes i amb tota la gamma de l'arc de Sant Martí, a més del negre; són uns mitjons gruixuts, que podrien ser del Calzedonia i quedar-li de conya a una noia jove que els portés amb gràcia per sota del genoll, però la perxa que els porta en aquest cas és diferent; més amunt d'unes cames robustes però blanques i amb poc pèl, voleien uns pantalons curts negres, brillants, com una mena de calçotets de seda negra però portats per fora, que això ja ho va posar de moda Superman (portar els calçotets per fora, vull dir); finalment, la part del tors em roba els sentits literalment perquè entro en estat de catarsi contemplativa: una samarreta ajustadeta tipus mariner, amb ratlles horitzontals blaves i blanques i cobrint-la, una americana negra i més brillant que els shorts; el posat del senyor és precisament d'això, de senyor, i el reben com a tal, amb tots els honors de la gesticulació transalpina. Que si "beeeello, beeeellooo!!!", que si "preeeego, preeeegooo!!!", quanta tonteria, sembla l'anunci d'aquella aigua mineral del tast dels escarafalls. I jo em pregunto, per què a aquest transformer li endinyen tant de "beeello, beeeellooo!!!" i a l'admirat Paco Clavel tothom li diu qe és kitch i cutre? L'espècie humana ha perdut el senderi.

En definitiva, a Casa Carlos no m'hi tornaran a veure el pèl, que amb un cop que me'l prenguin ja en tinc prou.

NOTA: Cliqueu aquest enllaç per acabar la lectura de manera festiva.
http://www.youtube.com/watch?v=0MwLBEkCfKE

Monday, September 05, 2011

Formentera 2011(IV). Es Copinar, el millor peix al forn del món al costat d'Es Caló des Mort

El quart dia a Formentera (26 de juliol) és un gran encert gastronòmic (i ja en portem uns quants). Visitem el restaurant Es Copinar, al costat d'Es Caló des Mort. No sé si és el millor peix al forn del món però sí que és el millor que hem menjat mai tant la Montse com jo. També ens perdem pel mig del bosc cercant es Caló des Mort, amb sorpresa inclosa...

Al matí he estat al porxo de casa prenent el sol, que ahir se'ns va fer tard al concert d'Antònia Font a Sant Francesc i avui ens hem llevat tard. Definitivament, a Migjorn és on s'està més tranquil, hi ha pocs italians sorollosos rostint-se en el seu propi mocador enrotllat al coll.

Es Copinar, l'excel·lència del mar

El millor cap roig al forn ja començava a ser història
Anem a dinar al restaurant Es Copinar, al costat d'un complex hoteler però molt aprop d'un paratge digne de visitar com és Es Caló des Mort. Es tracta d'un restaurant familiar a peu de platja i que porta gent de la terra. Quan ens hi posem penso que ens ho tornarem a passar bé menjant i és que portem una ratxa excel·lent. Fins ara no ho he dit però abans dels plats que demanes, a tot Formentera et porten allioli amb una mica de pa. Aquest allioli és fluixet i porta julivert. Us puc ben assegurar que és un vici diari.

Demanem cloïsses a la planxa i cap roig (escórpora) al forn, regat amb un albariño Pazo de Señorans. Les cloïsses estan excel·lents però el cap roig és espectacular. Collons, quin peix al forn! Durant el dinar dic que està boníssim al menys cinquanta vegades i la Montse unes trenta. Ens repetim, jo més, però és que s'ho val. La Montse xala. Jo, amb els meus orígens valencians propers al Delta de l'Ebre, em deleixo per l'arròs; ella, del Maresme i amb arrels gironines es torna boja pel peix al forn. Diu que aquesta escórpora és el millor peix al forn que ha menjat mai. Estic totalment d'acord amb ella. Avui no tocava arròs.

Quan ja estem acabant passa pel costat nostre l'amo del restaurant, un home fort d'uns cinquanta i escaig, anant cap als seixanta. Ens mira els plats i ens diu: "Com es nota que sabeu menjar peix!" La rotunditat de l'afirmació ens sorprèn i es queda una estona a parlar amb nosaltres. Ens explica que molta gent demana un peix com el cap roig al forn però no es menja les arxiconegudes kokotxas, és a dir, les ganyes, que són la carn més fina de l'animal. La Montse, que té el dia tafaner, li pregunta pel Caló des Mort, el paratge que és a tocar d'aquí i al qual s'hi arriba per la carretera que porta a la Mola, per una desviació a la dreta quan comencen les primeres estribacions de l'esmentada Mola. L'amo d'Es Copinar ens diu que és un lloc bonic, feréstec i la Montse li pregunta si hi ha platja. La resposta em fa riure. Ell diu que ara no sap si hi ha platja perquè durant la temporada d'estiu no s'hi banya: "Prou en tinc amb la feina que quan surto d'aquí només tinc ganes de ficar-me al llit. Hi vaig a la primavera i a la tardor. Hi vaig a nadar amb la gossa i mentre jo faig 200 metres ella en fa 400. Collons, la gossa. Ara, que pens que això és perquè jo fum i ella no..." Aquesta és la gent que m'agrada. Em fa riure, continuem parlant una estona més i després reprèn la seva feina amb naturalitat i bon humor.

Per cert, el preu no pot ser barat per la qualitat de la matèria prima i l'elaboració: preu mitjà de carta, uns 48 €.

Es caló des Mort

Tot i que és de difícil accés, Es Caló des Mort estava ple
Les sabines semblen maltractades pel patiment
Ho teníem pendent i malgrat haver d'anar amb la panxa plena, marxem cap al Caló des Mort. Agafem la moto i entrem per un camí indicat. Al mig del bosc aparquem i comencem a caminar. Clar, com que seguim el meu "GPS" natural, és a dir, aquell que sempre indica "hòstia, per on era ara?", ens perdem. Arriba un moment que sortim d'entre els pins i ens trobem amb uns penyassegats considerables. És l'hora del melanoma i nosaltres caminant al ple del sol. S'ha de ser molt valent o sumament...gilipolles, diguem-ho clar. I a més, amb la panxa plena. Jodeeeeeerrrrrr! La Montse se'm deshidrata poquet a poquet i jo, tot i que em faig el milhomes, també.

Enmig d'aquestes aventures arribem a una plataforma de roca natural en un dels penyassegats, però aquest està més apartat, hi ha menys gent. Quan allargo el coll per veure què hi ha més avall, observo una altra plataforma abans d'arribar al mar i que deu ser un lloc de trobada sexual perquè hi ha dos pajarus fot-li que t'hi va! Riem una estona i marxem discretament, que no m'agrada destorbar ni que em molestin, com diria un bon amic de Sagunt, "en estos menesteres".

Finalment trobem Es Caló des Mort i veiem que està ple de gent banyant-se. Però com és possible? Si això està prou apartat i és de difícil accés! En fi, l'ésser humà és com una plaga però sense el "com". També veiem joves que, amb esperit hippie, s'instal·len a les barraques on hi ha les barques, a dalt de les guies d'accés a l'aigua, i s'estalvien l'allotjament a l'illa. Fa massa calor i tornem a recuperar la moto per buscar una bona dutxa.

Acabem el dia anant a sopar a Sa Finca, a Sant Ferran. El sopar no és res de l'altre món però és correcte. Anirem a dormir amb la satisfacció d'haver passat un altre bon dia a Formentera.

Saturday, September 03, 2011

Formentera 2011(III). Es Còdol Foradat, es ball pagès, restaurant Can Dani i Antònia Font

Ja avanço que el tercer dia a Formentera ha estat una meravella, complert, perfecte, amb descobriments com es ball pagès, una dança de seducció típica de l'illa, el concert d'Antònia Font i el restaurant Can Dani, cuina d'autor i atenció excel·lent al client, a més de recuperar sensacions de dinar davant del mar a la platja de migjorn al restaurant Es Còdol Foradat. Però anem a pams.

Vaig oblidar dir que el segon dia vam canviar de moto a Formotor, a la zona d'Es Ca Marí, i vam deixar la Piaggio Liberty per algú altre. Ens van donar una Sym, coreana, segura, amb més empenta i amb una guantera que gairebé hi cabia jo a dins arropidet.

Fer esport per aquí no cansa gens ni mica
La tercera jornada comença de la millor manera perquè a quarts de vuit del matí, com que no podia dormir més per l'excitació que m'havia provocat la cacera mosquitera, he decidit sortir a fer marxa atlètica a la vora del mar. Molt poca gent. Molt poc soroll. Corro per sobre de passarel·les de fusta que sortegen les dunes. El mar i tota l'illa per a mi sol. Tota la pau del món. Al Blue Bar he girat cua i he arribat a la Casita cansat però satisfet d'haver passat una bona estona amb mi mateix en un entorn privilegiat. És per moments com aquest que val la pena venir a Formentera les vegades que calgui.


El dinar a Es còdol foradat

Les formacions rocalloses de l'illa són ben curioses
Matí de platja a migjorn, concretament a Vogamarí, que és on ens vam allotjar fa tres anys, i dinar a Es còdol foradat, restaurant a peu de platja amb una terrassa recomanable. El nom del restaurant s'agafa de la zona on s'ubica, on hi ha una gran roca amb un forat considerable. Demano musclos a la marinera i sardines i per beure convenim amb la Montse que és una bona elecció un txacolí de Getaria de només 10,5%. Tot perfecte. De postres em menjo un pastís de formatge amb fruites del bosc casolà, cremós, excel·lent. El preu mitjà de carta ronda els 25 €.

No cal abusar perquè aquest vespre tenim balls regionals, sopar a Can Dani i concert d'Antònia Font a Sant Francesc. És moment de fer una el·lipsi...


Es ball pagès

La proximitat del peu a la cara
La Montse ha insistit tant en què vol anar a veure balls regionals que no li puc dir que no. Mentre em deixi escoltar en directe Antònia Font, ja m'està bé. El que jo no sabia és que aquestes dances serien, per a mi, un dels grans descobriments del dia. L'espectacle té lloc a la plaça de l'Església de Sant Francesc, és a la tarda i es nota que és festa major pel trànsit humà que hi ha. Ens col·loquem a la façana de l'església entre unes iaies que s'asseuen a unes cadires que han portat de casa.

Comença l'espectacle. Es tracta d'un ball corprenedor. El noi intenta seduir a la noia i ella, en principi, no es deixa. Ell va llençant patades (camallades) a l'aire cada cop més aprop de la cara d'ella, en una demostració de virilitat en tota regla, mentre la mossa sembla ben bé que no toqui a terra, fent unes passes curtíssimes i molt ràpides, engalanades amb uns vestits de faldilles llargues que en molts casos gairebé no deixen veure els peus i amb cara de submissió absoluta i total. Són rèmores d'una societat passada ultramasclista, i s'ha d'entendre la representació en aquest context. La dança és d'una bellesa hipnòtica i em passa el temps volant. Ens esperem fins al final i quan acaba aplaudeixo amb totes les meves forces i amb la pell de gallina.

Es ball pagès congrega tothom a plaça amb expectació
Sortint de la plaça veiem unes dones que porten safates amb unes pastes que desconeixem. Preguntem què són i ens conviden amablement a una orelleta. Es tracta d'una pasta amb forma de contorn d'orella i que porta ous, farina, sucre, oli d'oliva i matafaluga (o anís). M'agrada la gent d'aquí. Després de veure tant de turista boig per córrer amb moto, parlar amb aquestes persones de l'illa amables, tranquiles i obertes és un alenada d'aire fresc.


Can Dani, cuina d'autor i bon rotllo

Anem a sopar. A la carretera de Sant Francesc a La Mola, al quilòmetre 8,5, hi ha Can Dani, un restaurant que fusiona els gustos tradicionals de l'illa amb tocs de creativitat que aporta el chef Rafa Soler. El restaurant és una gran terrassa dividida en diferents ambients, molt agradable. Ens reben amb una copa de cava rosat i amb gran amabilitat però en cap moment tinc la sensació que em fan la pilota, sinó que m'hi sento molt bé. Un punt a favor.
Can Dani, un restaurant excel·lent
Decidim provar el menú degustació i mengem el següent (http://www.candaniformentera.com/3.html):

De primer:
- Carpaccio de gambes, algues, wasabi i cítrics.
- Musclos en escabetx, pesto i pebre llimona.
- Tomàquet de Formentera, formatge de cabra i anxova.
- Cremós de bacallà, patata, coliflor i allioli.
- Verat, vinagreta de cogombre, fonoll i tàperes.


De segon:
- Lloms de llobarro, brou de pescadors i verduretes.
- Galtes de vedella, cebeta rostida i espàrrecs verds. (Per mi, el plat estrella).


De postres:
- Coca Maria, quallada, llimona i menta. (Presentació molt original).


Per beure, un Luís Cañas Crianza 2008 (95% tempranillo-5% Garnacha).

La presentació dels musclos és divertidíssima i també sorprèn la dels tomàquets. El cremós de bacallà presenta tants matisos que et podries passar la nit recordant els sabors i desxifrant-los. El verat està prefecte i la vinagreta és una salsa molt equilibrada. Fins aquí tenim un àpat sofisticat i meravellós. De fons sona bossa nova...ideal. Però quan arriba la vedella tot fa un salt a millor. La Montse riu perquè mentre menjo gairebé ploro d'emoció. Les galtes de vedella es passen gairebé 24 hores al forn a 74 graus. És la carn més melosa que he menjat mai.

El servei també ha estat boníssim, amb en Dani, l'amo, que ens explica que l'any passat va patir un càncer i que se'n va sortir. Va ser aleshores quan va reconvertir el restaurant que tenia abans, Sa serguentana, en el que té ara. En Dani és un tio que et fa sentir bé, et dóna conversa però no t'atabala, té detalls amb tu que agraeixes i que et fan la vetllada més agradable. Alfonso Biescas, en el seu llibre Luz de verano en Formentera, diu que el lloc on ara és Can Dani i abans hi havia Sa Serguentana, l'ocupava Can Palillos, l'únic puticlub de l'illa. Segons Biescas, "destacava en la solitud de la nit d'altres temps aquella bombeta vermella que es veia des de molts metres abans d'arribar-hi i que Dani, que havia grimpat a dalt del pal on hi havia la bombeta, la va trencar d'un cop de martell quan va obrir el restaurant".

I no només en Dani ens va tractar excel·lentment. Recordo una cambrera de Sabadell que havia anat a viure a Formentera i que ens va donar la sensació que ens estava atenent en exclusiva. Una noia senzilla, amable, intel·ligent, collonuda. Visca Sabadell, també!

Tot això té un preu, òbviament. No enganyaré ningú perquè es tracta d'un restaurant car, però de tant en tant val la pena si quan surts et sents bé. El preu mitjà de la carta és de 58 €, aprox.


Fi de festa amb Antònia Font

El cantant d'Antònia Font, Pau Debon, al concert de Sant Francesc
Si no m'equivoco el 23 de juliol, dissabte, havien tocat a Mataró. El 25 de juliol, dilluns, em trobo a la plaça de Sant Francesc al mig d'un concert d'Antònia Font. Genial. Com que aquesta música no agrada als guiris només som gent de ses illes i catalans que ens trobem per allà i que ens agrada el grup. M'ho passo bé però la Montse em renya perquè hem arribat massa tard per escoltar Islas Baleares, una cançó que li fa gràcia. És el que tinc quan faig una sobretaula després d'un àpat excel·lent i en una companyia que m'agrada. M'hi puc passar hores parlant i escoltant. Escoltem però moltes altres cançons i acabo la nit tip, cansat i satisfet d'haver passat un dia per emmarcar.