Total Pageviews

Thursday, December 22, 2011

Lucía Etxebarría i el preu desmesurat del llibre electrònic

L'escriptora Lucía Etxebarría ha anunciat a Facebook que deixa d'escriure "durant una temporada molt llarga" perquè s'han descarregat més còpies il·legals del seu últim llibre, que no pas se n'han comprat. L'autora valenciana ha proclamat que no li ve de gust treballar durant tres anys per això i adverteix que mantindrà la seva postura "al menys fins que aquesta situació es reguli d'alguna manera".

Després de fer l'anunci li han plogut crítiques de manera massiva a les xarxes socials, alguns fins i tot de força mal gust, i l'autora de El contenido del silencio ha dit que s'ha de guanyar la vida amb la seva feina. El recent premi Sant Jordi, el mallorquí Sebastià Alzamora, defensava l'actitud de Lucía Etxebarría a El món a RAC1, afirmant que "la idea del tot gratis no és progressista. És reaccionària" i que posa en dubte la professió d'escriptor.

Aquells que critiquen Lucía Etxebarría han de saber que ella no només s'ha queixat de la pirateria com el fet de baixar-se llibres il·legalment de manera gratuïta, sinó que també ha parlat d'una altra mena de pirateria. Ella ha manfiestat "dubtes respecte del negoci editorial" i ha dit públicament que rep "entre 2 i 2,9 euros per còpia, descomptant agent, hisenda i gestor. En edició butxaca m'emporto molt menys, de vegades un 5%, de vegades menys. En paper m'emporto 10% per llibre venut. En butxaca, depèn dels acords". Amb aquestes declaracions es pot veure que l'autora de Amor, curiosidad, prozac y dudas no només es queixa pel que cobra o deixa de cobrar, sinó que intueix que molts diners del negoci editorial es queden pel camí. I la Etxebarría no es queda aquí i mostra els seus dubtes sobre el preu del llibre electrònic: "No entenc per què el llibre electrònic és tan car, ni tampoc cap editor m'ho ha explicat fins ara". Amb aquesta afirmació, l'escriptora ha tocat el moll de l'os.

Jo tampoc m'ho explico. Posaré un exemple. L'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, ha estalviat 270.000 euros per haver substituït les nadales de paper per un discurs com el del Rei o el President de la Generalitat. Trias ha penjat el vídeo a la xarxa per felicitar el Nadal als seus conciutadans. Un estalvi considerable i lògic, si tenim en compte l'elevat preu del paper, tinta, empresa contractada per a la impressió, etc.

Veient això, algú es pot creure que un llibre que en l'edició de paper costa 20 euros, en valgui 15 en edició digital? Jo no. D'acord que es paguen impostos i agents, gestors...però aquí algú suca més del compte i manté els preus per sobre del preu just. Algú que sobrevalora les edicions digitals per no perdre la seva part del pastís. I quina és la conseqüència? No diré que la pirateria és conseqüència directa d'aquests preus, però hi ajuden i inciten. Mentre van cobrant, culpen als usuaris de llibres electrònics de ser uns delinqüents. Penso que aquí tothom s'ha de guanyar la vida, però qui és el veritable delinqüent? Ho sento, ja fa massa temps que em crec allò que em vull creure i els preus dels llibres digitals no entren dins del ventall de la credibilitat a Can Vidal, és a dir, a casa meva.

Saturday, December 17, 2011

(Des)co(mp)nte de Nadal


Sèrie Solos de trompeta 4

Enllaç de banda sonora
Oh Christmas tree - Wynton Marsalis



Què em falta per comprar? Nadal és a tocar i em falten massa coses. M'he de fer una llista perquè ara mateix m'he col·lapsat. Ahir vaig anar al centre comercial i vaig dedicar el dia als nens. Deixa-m'ho repassar: vaig comprar el Monopoly per les tardes de diumenge en família; els dos jocs del nen per a la Wii i un dels dos per a la nena; un joc del nen per a la PSP i els dos per a la nena; de la Nintendo només en tinc dos dels quatre que he de comprar, un de la nena i un del nen; diu que vol un joc de Pokémon, però no qualsevol, ha de ser la Edición Negra, i clar, en Murphy apareix i em va seguint per tot el centre comercial i provoca que trobi les edicions de tots els colors de l'arc de Sant Martí menys la dallonsis de l'Edición Negra. Queda pendent. Ah, i la bicicleta, que el nen la vol de carboni i amb una suspensió Rock Shock Chockochock. Jo sí que faré txocotxoc si no paro...

També falta el tió: un peluix per cadascun; el mòbil de la nena, que ja es fa gran i que haurà de ser un smartphone. O no. Potser més val que sigui un phone-gens-smart perquè no tinc clar que sàpiga utilitzar un i-phone o una black. Li cal una tecnologia tan avançada? Li compro un mòbil a pedals? Quin dilema. Me'ls he de mirar! Un MP3 per al nen; una bossa Billabong i una altra bossa Billabang; turrons i neules i a cagar a la via, que els regals del tió són els petits. Falta alguna cosa del tió i no sé què és. Clar! La colònia! Colònia i perfum per a tothom. La mare aquell perfum que quan se'l posa em baixa la tensió com l'ascensor de l'Empire State; el pare Brummel, "mejor cuanto más cerca", quins collons i quina fina ironia el que va crear la frase de l'anunci; ella, no sé què de Prada, total serà Eau d'alguna cosa, com totes; i per a mi, una del Banderas, que així sempre me'n recordo de com es diu i ho trobo a tot arreu, que el Banderas és molt internacional i tal i tal...

Bé. Ara els pares. Ja tinc el pernil. Ibèric, d'aglà, que m'ha perfumat l'apartament i no sé pas si arribarà a la seva destinació perquè em fa venir una salivera... Per al meu pare falten dues ampolles de vi, un Priorat criat i un Somontano també criat però més afruitadet, més fresc. Per a la mare un cava Bertha brut i una centrifugadora d'enciam, que se li ha trencat la que tenia. Ah, i un encenedor per al pare, que no deixa de fumar encara que li ho prohibeixin tots els metges de l'Univers. Al pare sí que el centrifugaria jo, a veure si fa bondat d'una vegada!

Llibres: a veure si els culturitzo a tots de cop, que la mare només llegeix l'Hola i els nens les instruccions del Mario Kart. Aquí sí que vaig perdut. Els nens, Jerónimo Stilton i Bob Esponja, però els pares, què els compro als pares? Ja està! Un llibre de cuina i un de bricolatge. Si és que sóc un crack. I per a ella un que es diu El jardín de nosécuantos, si el trobo en català millor, que segur que li agrada. A mi em regalaran l'últim d'en Zafón, l'últim d'en Torrent, i algun que no tingui del Paul Auster. Segur que me'ls regalen, ja ens coneixem...

Ja he comprat les figures noves del pessebre, que cada any se n'han de comprar tres de noves: aquest any no n'hi havia prou amb el caganer i hem hagut de comprar un pixaner; a més, tres ovelles que sembla que passin gana de tan esquifides i un pastor. Les ovelles les considerem una figura (com un grup escultòric, vaja) i ens van fer descompte. A la Fira de Nadal de la plaça de Santa Anna sempre hi vaig amb els nens i aquest any, no podia ser d'una altra manera, he hagut de comprar corrúpies, dos per cada un, que si un color és la salut, que si l'altre la intuïció, en fi, que ja està fet.

I no us penseu, que el pessebre que van fer els nens la setmana passada i les figures, al menys em fan companyia: els pastors al costat dels Gormiti, l'Spiderman penjat colze a colze amb l'àngel, els ànecs i les ovelles amb triceratops i diplodocus, i el nen Jesús jugant amb la Hello Kitty. És un pessebre diferent però acompanya. En canvi l'arbre de Nadal, amb tanta llumeta i tanta bola sembla el reclam d'un puticlub. Aquests americans tot ho fan kitsch i naïf. Això sí, si te'l quedes mirant una estona les pampallugues t'acaben hipnotitzant i t'autocompadeixes una mica més. Quins collons, els americans i el seu Christmas tree!

I aquí em teniu, pensant què compraré i què deixaré de comprar, que no sé per què penso tant, perquè sí que he comprat algunes coses però ara no sé com pagaré el lloguer, que m'he quedat a l'atur i no trobo res, amb la puta crisi, i que la meva dona em va deixar fa tres mesos i passo el Nadal més sol que un mussol, i jo encara pensant quina colònia i quin llibre li compro. Trucaria a la veïna per passar el Nadal junts, que també està separada, però vaig sentir que deia que se n'anava per no amargar-se la vida sola durant aquests dies. Jo també ho faria però no tinc diners. I els pares marxen al poble i no són una opció. Sol, mirant l'arbre de Nadal i el pessebre.

Ben mirat, l'arbre de Nadal és de plàstic i el Pare Nöel té panxa d'alcohòlic, el tió agonitza fent pets davant tradicions nouvingudes i els Reis arriben d'Orient quan els nens ja no tenen temps per jugar i han de tornar al col·le. Definitivament, el Nadal és una merda. Que me'l descomptin dels meus dies de vida i passem directament al cap d'any, que tindré els nens a casa, si no m'han fotut fora per impagament.

Monday, December 05, 2011

El meu carrer i tu

Sèrie Solos de trompeta 3


Enllaç de banda sonora:
Bourbon Street Parade - Wynton Marsalis

Avui fa un sol radiant i tot el carrer bull de vida i moviment i, com qui no vol la cosa, aquest dinamisme s'encomana als habitants del camí Ral. Els gitanets del carrer Thos i Codina, que caminen, alegres, cap a l'Església Evangèlica de sota la ràdio, anuncien el seu pas amb crits i rialles, amb estrèpit, com fan habitualment. Darrere el vidre, una dependenta de la Perruqueria Llatina acaba de perfilar-li el cabell a un noi mulat amb rinxolets que somriu i parla amb l'altra dependenta, asseguda davant d'ell. Per la porta del costat ha sortit una noia jove, esbelta i amb cara d'estar pensant en els seus problemes. Porta lligat darrere d'ella un dàlmata, que desseguida pren la iniciativa i cerca l'arbre adient per deixar-se anar dels seus, de problemes.


El sol apreta i l'advocada camina depressa cap als jutajts de la plaça de Tomás y Valiente, penjada del seu maletí i pensant en l'estratègia de defensa del seu client. Quin merder que té al cap! Un grapat de persones entren i surten per la porta de l'edifici d'Hisenda, preocupats o amb cara de pomes agres. Ja se sap, gratar-se la butxaca no agrada ningú... L'advocada no veu res i una mica més i s'emporta per davant un jubilat que surt de la benzinera amb tres barres de pa. Segur que la dependenta li ha preguntat: "Baguet o rústica?" Això de comprar pa rústic en una benzinera és una contradicció que no acabo d'assimilar.


A la vorera de la perruqueria, el noi hípermusculat de la botiga de nutrició esportiva canvia el tiquet de la zona blava del seu cotxe. Ho fa automàticament, un gest que repetirà diverses vegades al llarg del dia... Més cap a la plaça d'Alexander Fleming (que no és una plaça sinó una cruïlla de rondes), la terrassa del bar de la Pilar, amb dos homes que prenen un cafè i fumen cigarrets amb cara de crisi, la terrassa de la Nona, amb dos homes més que fumen i prenen cafè amb cara de crisi, i la crisi, que es pren un cafè i se'n fum de tots nosaltres. I la terrassa del Mundial, plena d'homes i dones, de nois i noies, amb entrepans, cerveses i cafès, picades i vermuts, cambreres i cabrers i la música d'ambient d'un tal Melendi, que compenso escoltant Wynton Marsalis des del balcó.


I tu, que surts del meu portal movent els malucs a l'abric del sol, i fas un cop de cap per retirar-te el cabell de la cara, i afrontes la vorera vermella amb seguretat, amb passes fermes i fas callar el camí Ral amb el so dels teus talons. I el camí Ral calla i s'atura. Fins que tombes carrer Iluro amunt i el món reprèn la rutina habitual. A la cantonada, l'inspector d'Hisenda et mira el cul i encèn un cigarret. I tot continua en moviment...