La Garrotxa 2012. Cròniques volcàniques (II) Amb cavall pels voltants del Croscat

La visita  a la cooperativa La Fageda és força entretinguda

Al capítol número 1 de les Cròniques volcàniques havíem arribat al Càmping Lava, de Santa Pau, i ens havíem instal·lat. Malgrat que tot havia anat prou bé, vam descobrir que ens havíem descuidat a Mataró el raspall de la Paula i que no es podia pentinar. Avui, dimecres, 18 de juliol de 2012, teníem la missió de trobar un raspall perquè el dia anterior no havia estat possible en tot Santa Pau. Els altres protagonistes del dia serien els cavalls, fet que no havia imaginat abans de sortir del Maresme.

Definitivament ja tinc clar que els meus fills són Els nens que xiuxiuejaven als animals, a tots els animals

Avui a les 10 del matí tenim visita a la Cooperativa La Fageda, recomanable al cent per cent, sobretot per la filosofia de l'empresa, que dóna treball a persones amb trastorns psíquics i mlalaties mentals. El fet de treballar, de guanyar un sou i de sentir-se útils, és la millor teràpia per unes persones que poden fer vida normal guanyant-se la vida al mig de la natura. Per visitar-la cal reservar via web o telèfon, però val la pena, i la qualiat dels iogurts és molt superior a la convencional de grans marques. A la nostra família perdem l'oremus pel flam de vainilla. La visita a la Fageda és entretinguda, amb una guia totalment hiperactiva que ens fa anar amunt i avall entre vaques, vedells i dipòsits de llet. No cal dir que els nens s'ho passen de conya amb els vedells i fins i tot alguns es deixen tocar. La guia ens marca de prop però és comprensiva i agradable.

No sé què crida més l'atenció, si l'Església de Sant Esteve d'Olot, o el tub gegant de pintura de l'esquerra...

Missió Olot: objectiu, raspall de la Paula

 Un cop hem sortit de la Cooperativa la Fageda ens hem desviat cap a Olot, on com ja vaig comentar al primer capítol, sempre m'hi havia perdut. Per segon cop en dos dies, no solsament no em perdo, sinó que demostro un domini de la orientació propi d'un GPS amb potes. Aparco i munto l'Operació Raspall de la Paula. Hem d'anar al centre, que és on hi ha més botigues. Intueixo cap on és. Els meus fills em miren inquiets, possiblement dubtant si prendre'm seriosament o no. Sobretot l'Oriol. La calor és insuportable. Son al voltant de les 12 del migdia i ens aturem a sota d'uns porxos. Decideixo tirar endavant i girar a la dreta i voila, una botiga d'uns xinesos! La Paula entra i tria el raspall amb un gran somriure, el pago i tots contents decidim anar fer un vol pel centre d'Olot. Curtet, perquè els nens volen tornar al càmping. Així doncs, hauré de renunciar a visitar el volcà Montsacopa, el més emblemàtic de la ciutat, de fàcil accés i declarat Reserva Natural del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Hi tornaré. Ho prometo. Pel carrer, la Paula s'ha pentinat. Li hauria dit que no ho fes, que esperés a arribar al cotxe i que ho fes amb una mica més d'intimitat, però com que l'oblit del raspall m'havia afectat la fibra sensible, he preferit no dir-li res. Li brillaven els ulls i es tornava a sentir neta i polida. Qualsevol li diu res!

Decidim fer un passeig en cavall

A la una del migdia devem estar a 40 graus a l'ombra i veig que la decisió d'anul·lar la pujada al Montsacopa ha estat encertada. El perill de lipotímia era evident, així que, mentre jo endreço el bungalow, els dic als nens que vagin a la piscina i es remullin de cap a peus. Ho agraeixen perquè els dos són molt calorosos, no com jo, que amb el fred m'encongeixo i en canvi, aguanto la calor més extrema amb aquella desimboltura que em caracteritza. Hem anat a dinar al restaurant del càmping i hem fet un pica pica variat, bikini, braves, pizza, una amanida... Menys mal de l'amanida perquè amb la calor que fa i ingerint tantes calories, he pensat que al final faríem un pet.

En aquesta tele es veu el Tour de conya

A l'hora de la migdiada tocava l'etapa del Tour. Així que mentre els nens se'n van a la seva habitació, jo m'habilito davant la tele i gaudeixo del que per a mi és innegociable: el ciclisme. En sentir-me, l'Oriol ha sortit i l'ha volgut veure amb mi. La Paula se'n fot i se'n refot, dient que "el papa, quan veu ciclisme, es motiva molt". Estar motivat és l'expressió de l'estiu a casa meva. Els meus fills l'han dit tant que jo ja la repeteixo amb el sentit que ells li donen, que seria així com excitat, nerviós, molt actiu... Al Tour es nota que no hi és l'Alberto Contador. El madrileny és capaç de dinamitar qualsevol cursa quan la carretera mira al cel. Avui, l'únic que ho ha provat ha estat el meu admirat Vincenzo Nibali, tard i fluix. Però a aquestes alçades de Tour no se'ls pot demanar més. L'etapa la guanya Thomas Voeckler amb el seu toc d'èpica habitual.

Un cop acabat el Tour, cal decidir què fem. L'opció que teníem pensada d'abans de sortir de casa era fer un recorregut amb trenet pels voltants del volcà del Croscat. Però clar, al Càmping Lava hi ha cavalls, i si per a mi són innegociables les bicicletes, per a la Paula ho són els cavalls. L'opció triada queda clara i no discuteixo. I cal dir que la decisió ha estat excel·lent: passeig amb cavall pels voltants del Croscat, tranquilament, amb les bèsties pausades i nosaltres admirant el paisatge, les grederes del volcà, el tall a la lava solidificada... espectacular. Però l'experiència equina només acabava de començar. El responsable dels cavalls, en David, ha estat molt amable i simpàtic, i ens ha proposat ajudar-lo a traslladar els cavalls, un cop acabat el passeig, des del càmping fins al tancat on els animals passen la nit, uns dos-cents metres enllà. Bé, no podia negar-me sota amenaça dels meus fills de linxar-me en públic. 

Els cavalls són preciosos però és evident que ens fan respecte

Així que després del passeig ens quedem amb en David i ens disposem a fer de vaquers en una pel·licula de John Ford, portant quatre cavalls i set ponies a lloc pel camí, sentint com renillen els que ja són al tancat en notar que s'acosten els companys. Meravellós. Hi tornaria demà i demà passat i l'altre... Ha estat un glop de natura en estat pur, guiats per un tio autèntic, senzill i diàfan. Una vegada més, la gent del Càmping Lava ens sorprèn agradablement. L'Oriol ha tingut força respecte dels animals, però la Paula sembla que s'hi entengui. Per part meva, m'ha recordat quan anava al camp amb el meu avi Ramon, a Canet lo Roig, a Castelló, i pujava al matxo, o llaurava amb l'animal i el meu avi em donava les instruccions pertinents, amb la veu rogallosa, les mans enormes i el cigarret embolicat enganxat al llavi inferior. Sensacions úniques. Avui dormirem amb mal de cul però amb un somriure d'orella a orella.

Sopem al bungalow, amanida i embotits, ens bevem la llet, que avui tampoc crema (sóc un artista!) i ja podem descansar perquè demà toca caminar una mica per la Fageda d'en Jordà i pujar al volcà de Santa Margarida. Els nens tenen ganes de veure un cràter des de dins. Òbviament, ho haurem d'adornar amb un toc de fantasia. D'això me n'encarregaré jo. Bona nit.

La Garrotxa 2012. Cròniques volcàniques (I) Arribem al Càmping Lava

Tenia una assignatura pendent amb els meus fills. Anar de càmping. Sembla una tonteria quan la nena té 12 anys i el nen, 9, però entre que els separats no tenim sempre els nens, i que jo disposo de poble i de casa al poble, mai havíem compartit uns dies en un càmping. Com a pare em venia molt de gust i als meus fills, segons vaig veure, també. Estàvem sols, tots tres, la Paula, l'Oriol i jo, i teníem ganes de trepitjar terra volcànica. Hem passat uns dies a la Garrotxa, concretament al Càmping Lava, de Santa Pau. Aquí va la primera entrega de les Cròniques Volcàniques, un títol potser grandiloqüent, però què coi, ens ho hem passat tan bé que val la pena posar-hi una etiqueta rimbombant.

El dia abans de sortir de casa tot fa mandra. És l'estiu

Les meves decisions a l'hora de triar una ruta en cotxe per arribar a un punt concret solen basar-se en emocions. Així ha anat el dia 17 de juliol de 2012, quan he decidit arribar a Santa Pau per Santa Coloma de Farners. Enlloc de passar per Banyoles, he fet aquesta ruta perquè em portava records, bons records d'una persona. I com que per a mi, les persones estan per sobre dels itineraris del gps (que no porto) i dels mapes, he sortit de Mataró per la C-60, he agafat l'AP-7 i he sortit a Sils. I cap a Riudarenes! Ja havia passat per aquí unes quantes vegades, però ja ho diuen els meus fills, si el papa no es perdés amb el cotxe, no seria el papa. Així doncs, havent arribat a Santa Coloma de Farners, era el moment adequat per a l'aventura. A Santa Coloma teníem tres possibilitats de carretera i òbviament, la bona, la que porta a Anglès, l'hem agafat a la tercera. Els nens ja se'n foten de mi obertament.

Finalment, hem arribat a la Vall d'en Bas i hem passat per Olot, on sorprenentment i per primer cop a la meva vida, no m'he perdut. Gran i agradable sorpresa perquè tinc una mena d'expedient X amb aquesta localitat. La meva relació amb la capital de la Garrotxa millorarà sensiblement aquests dies. Girem cap a Santa Pau i arribem al Càmping Lava a quarts de tres de la tarda i hem dinat. Ens han acollit d'una manera esplèndida, nois i noies del càmping. Havia llegit crítiques negatives a internet del tracte del personal del càmping i he arribat amb la mosca a l'orella, però de moment puc dir que aquestes crítiques són infundades. Ens hem sentit tan a gust que els meus fills s'han passat la tarda dient que la gent d'aquí "és molt simpàtica, oi papa?".

La caseta de fusta

A partir de les 4 de la tarda ens hem instal·lat en un bungalow de fusta, dues habitacions, petitó però rústic i acollidor. Per als nens és una aventura: "Viurem en una caseta de fusta!", diu l'Oriol. Doncs sí, ben bonica. L'únic que trobo a faltar és un microones. Els nens volen llet al llevar-se i a l'anar a dormir i fa temps que no escalfo la llet al foc. Sempre crema... En fi, més motius per riure.

Molt bé, hem omplert el rebost, però manca el raspall de la Paula!

Tarda de piscina per a ells. Jo m'encomano a la lectura, ara al sol, ara a l'ombra, i després ens n'anem tots tres a Santa Pau, que hem de comprar tot allò que necessitem per la vida diària a la "caseta de fusta". Entre els articles que hem de comprar hi ha un raspall per al cabell, que ens l'hem deixat a Mataró i la Paula no es pot pentinar. A veure, sembla una ximpleria però és greu. Els cabells de la meva filla són molt fins (com tota ella, és clar) i es poden enredar fins a límits insospitats. Cal actuar d'urgència! Casum l'olla! Us podeu creure que en tot Santa Pau no trobem un raspall per al cabell? Desanimats, agafem el cotxe cap al càmping, organitzant l'endemà per arreglar el contratemps. Caldrà anar a Olot després de la visita a la cooperativa La Fageda, que és a les 10 del matí. Coi de raspall, a la família Vidal s'han encès totes les alarmes!

Aviat comprovarem que aquests sopars a la fresca es faran addictius

A sopar
Avui soparem sota la lluna i tindrem sessió de cinema a la fresca. Al Càmping Lava ho tenen ben montat. A la part alta, on hi ha la piscina, hi ha una carpa multifuncional i un petit lloc de servei de restaurant, que serveix per aquests sopars. Som pocs perquè és un dimarts de juliol. Hi ha molts alemanys i holandesos i als meus fills els fa gràcia ser els únics que parlen català. Espero que això no acabi passant a tot el país d'aquí a uns anys. Està a les nostres mans. Sopem genial. Filet de vedella la Paula i jo, torrada amb pollastre l'Oriol. Els nens, a veure la pel·li i jo a escriure això.
És un dia especial. Com deia més amunt, és el primer cop que anem tots tres de càmping i els fa gràcia dormir al mig d'un bosc de la Garrotxa. Estan pendents de si tenim veïns o no. Tenen ganes de veure volcans... A prendre pel cul en Rajoy i la paga de Nadal! Això no té preu!

El meu fill s'ha passat el dia cantant I'm sexy and I know it! Així m'agrada Oriolet, l'autoestima pels núvols! Aquest nen promet. Jo dormiré pensant en el cabell de la Paula, el raspall i el fet que s'hagi de fer una cua perquè no es pot pentinar. Ella, que farà 12 anys a l'agost i que ja diu que li agrada lluir la melena al vent... Olot ha de ser la salvació! Demà serà un altre dia perquè avui fa una nit preciosa i entre volcans i boscos, m'oblido de les meves misèries mundanes i em sento el pare solter més afortunat de l'univers.

Els llibres de sobre de la tauleta de nit no són d'atrezzo, però durant els dies volcànics, van agafar pols

Per cert, quan ens n'anem a dormir, la meva filla me n'endinya una de bona. Em comenta que els homes no sabem veure quan agradem a les dones. Segons ella, jo no capto que eles dones se senten bé amb mi. Diu que des que hem arribat, totes riuen i es desviuen per tenir-nos contents. Al seu entendre, és perquè els caig bé. Tan se val que jo intenti fer-li veure que som tots plegats els que els hem caigut bé i que l'Oriol i la Paula tenen molt més a veure en aquesta reacció que no pas jo. No. La Paula té clar que si no lligo és perquè no vull. Vaja, que me'n vaig a dormir amb l'autoestima amb el turbo posat. De tant en tant em convé tenir la Paula a prop. Pura vitamina!

Escalfem la lleteta... i no crema! Bona nit.

'Contrarreloj'; Eugenio Fuentes; 2009

Per a tots aquells que portem el verí del ciclisme a la sang i que, a més, estem enganxats a la lectura des de petits, el fet de descobrir una novel·la ambientada en el Tour de França és com començar una relació on veus futur. La il·lusió, la intriga i els nervis abans de començar, la certesa que les pàgines passen massa depressa i que s'acabarà massa aviat... Són sensacions que només podem experimentar les persones que patim, o gaudim, del doble virus, la bicicleta i la lectura.

Contrarreloj és una novel·la negra d'Eugenio Fuentes, en què el protagonista és el detectiu privat Ricardo Cupido. No n'és la primera. Altres títols tenen a Cupido com a investigador principal: El nacimiento de Cupido, El interior del bosque, o Cuerpo a cuerpo. Imaginem-nos que a la quarta etapa del Tour de França, el gran favorit i guanyador de les quatre edicions anteriors, Tobias Gros, mor assassinat a la seva habitació de l'hotel després de l'etapa del dia anterior. Es crea un enrenou impressionant i comencen a aparèixer els primers sospitosos, un dels quals, és un ciclista d'un equip rival, Santi Mieses. El seu director esportiu, Luis Carrión, contracta el detectiu Ricardo Cupido per aclararir els fets i demostrar que Mieses no té res a veure amb el crim. Cupido era a França perquè, com a bon aficionat al ciclisme, tenia previst fer una pujada al Tourmalet. En la seva investigació, Cupido descobrirà enveges, rivalitats encobertes, una trama de dopatge que subministra substàncies prohibides als ciclistes... Tot un món subterrani a la gran caravana de La Grand Boucle que el detectiu anirà pujant a la superfície i desfilant poc a poc.

Fins ara només havia llegit una novel·la sobre ciclisme, també del Tour, la de Javier García Sánchez, L'Alpe d'Huez. Me l'he arribat a llegir tres vegades, però cal dir que la de García Sánchez és més feixuga, més intrínseca i centrada en la sol·litud del corredor de fons. Contrarreloj m'ha semblat molt més assequible a tots aquells que no sigueu entesos en la matèria.

Si us agrada la novel·la negra i al juliol teniu per costum escoltar al Carles de Andrés i al Perico Delgado, no ho dubteu, Contarreloj és la vostra novel·la.