Total Pageviews

Tuesday, September 18, 2012

La Garrotxa 2012. Cròniques volcàniques (III). Un volcà i un bosc de fades



La terra volcànica és tot un misteri perquè està com cremada. Ens hi fixem com mai!
Ens llevem tard. És el tercer dia al càmping i estem cansats i mandrosos tots tres, els meus fills i jo. Són les 10 del matí  la Paula té uns ulls com dos tomàquets, de vermells, i no es lleva de cap manera. He de posar-me una mica ferm i aconsegueixo que comencem a tirar tots tres. Ho faig sense gaire convicció perquè jo també tinc mandra, però acabem tirant.

Les fotos a la cova han estat divertides
Avui pugem al volcà de Santa Margarida, un dia en què la calor torna a apretar de valent, però nosaltres també en som, de valents, i per tant, no ens fa por. Pujant al volcà, que també tenim a tocar del càmping Lava, ens anem fixant en la terra volcànica de les vores del camí. Els nens pregunten si és lava freda, si està cremada... en fi, tot allò que pregunten en bateria els nens i que, de vegades, costa de respondre amb coherència. Pujant tambéveiem una cova i, òbviament, la frase ha estat: "Papa, aquí ens hem de fer una foto". Això ho diu la meva filla, que és la que mana a la família. Després de fer diverses fotos a la cova perquè surti tothom, amb terra volcànica a les mans (sembla un tresor) enfilem l'última pujada cap al volcà, que és dura però no gaire llarga. Això ens salva perquè fa molta calor.

L'última pujada és força dura però no gaire llarga

L'Oriol arriba a l'ermita del cràter abans que ningú
L'arribada al cràter és espectacular perquè els nens veuen allò que volien veure. Què bé que s'ho han passat! Tota l'estona preguntant si realment allò era un cràter, si en algún moment allò havia estat ple de lava incandescent, que què passaria si ara erupcionés aquest volcà, "t'imagines, papa, que ara se sent brooooooommmmm!!!". Tot un exercici magistral d'imaginació que m'ha fet somriure i recordar temps d'infància, en què ningú em guanyava a imaginar coses. Jo era dels bons!

De baixada  l'Oriol simulava que la lava ens perseguia, per tant, la imaginació s'ha continuat disparant. És el que tenen les sortides amb els nens, que el món es transforma davant dels teus ulls i esdevé una aventura continuada, sense límits, perquè els nens tenen els límits de la realitat molt més flexibles, encara no tenen dur del tot el marc de la finestra que els comunica amb el món. I jo que creia que la imaginació avui l'hauria de posar jo! Hem rigut, hem corregut, hem suat com porquets, literalment, i hem tornat a pujar al cotxe, un forn, per traslladar-nos a la Fageda d'en Jordà, que és a tocar, i fer el sender d'en Joan Maragall, prèviament recitat el poema que hi ha a l'entrada del bosc en un monument al poeta. El poema l'he recitat jo, òbviament, amb els nens escoltant atentíssimament. La Paula havia estudiat al poeta i l'obra a l'escola. L'Oriol em mira encuriosit i segurament es pregunta per què té un pare tan histriònic. Però riu i s'ho passa bé. Després, el bosc, els faigs, aquelles fulles que sembla que desafiïn la llei de la gravetat, aquell verd refrescant a 40 graus a l'ombfra, i els nens dient: "És com un bosc de fades!" És únic. Gràcies Joan Maragall! Gràcies Natura!

Hem anat a dinar, la nena esgotada, el nen amb ganes de veure el Tour (alguna cosa bona havia d'heretar de mi!), i hem vist l'etapa, una de muntanya. Ha guanyat Alejandro Valverde i jo he esclatat de felicitat. Venero el murcià i l'Oriol ha vist la vessant més oculta de son pare: l'autèntic apassionat del ciclisme. Això, en el nostre país, és ser pràcticament un friky. Ho sóc i el meu fill ho ha vist. I no me n'amago perquè el ciclisme m'ha ensenyat moltes coses que m'han fet servei a la vida. A ser humil, a ser respectuós, a saber rectificar, a no rendir-se mai, a ser valent encara que estiguis ensorrat i creguis que no te'n sortiràs. Tothom té el seu Tourmalet i tothom ha de posar el desenvolupament a la cadena que li vagi millor. Uns més dur, els altres més suau. Uns el pujaran amb temps rècord i els altres a ritme de cicloturista. Però tothom pot superar-lo, arribar a dalt.

Després d'una nova tarda portant els cavalls al tancat, a proposta del responsable dels cavalls, i per tant, d'una nova satisfacció enorme, hem tornat a sopar a la fresca. Avui és l'últim dia i s'ha d'aprofitar. Quan els nens han marxat al cinema a la fresca i m'he quedat sol a la taula, escrivint tot això, una amiga dels amos del càmping s'ha acostat a mi i m'ha preguntat què escrivia, que feian uns dies que m'observaven. Amb un punt de vergonya, l'hi he explicat i tothom m'ha convidat a fer la sobretaula amb ells. He acabat la nit amb els amos del càmping i la seva amiga, parlant de caça, de turisme, de càmpings i de relacions personals que es trenquen i que es refan. Una sobretaula d'estiu magnífica. Meravellosa.

Quan vaig a dormir, prometo a l'amiga dels amos que demà passarem per Besalú, perquè ella hi té una botiga al costat del Museu de la Miniatura. I així ho farem. La valoració del càmping Lava no pot ser millor, ha estat un èxit. És net, molt net, tot està ben esporgat i el tracte personal és magnífic. Vaig tenir els meus dubtes quan vaig veure crítiques força dures a internet, sobretot sobre el tracte, però després de tres dies puc dir que són infundades. La gent del càmping és honesta. Diuen aquestes crítiques que tot està enfocat als diners. Coi, és que es guanyen la vida amb aquest negoci! Si no ho fessin seria una insensatesa! El tracte, insisteixo, és molt ahradable, familiar fins i tot, des dels amos del càmping a l'últim empleat o empleada que et rep o que et serveix. Segurament hi tornarem.