Litelectures

'8 contes de Nadal'; Pere Calders

2012-01-28T11:07:00.000-08:00

La Diputació de Barcelona va editar aquesta selecció de vuit contes de Pere Calders amb la temàtica comuna del Nadal, un recull curt que es pot llegir ben bé en una tarda, i que representa perfectament la capacitat de contista de Pere Calders. Uns contes amables, plens d'ironia i situacions surrealistes que provoquen el somriure còmplice del lector.

No m'extendré gaire i em remetré a l'excel·lent pròleg que signa Jordi Castellanos, on explica extensament les característiques de la fina prosa de Calders, "amb el somriure com a bisturí". Com a exemple, Nit de pau i bones festes, en què el protagonista vol fer el pessebre en un racó de casa però caldrà veure si les ordenances municipals li ho permeten. Fins i tot un funcionari de l'ajuntament anirà a casa seva per fer la inspecció. El funcionari adverteix el protagonista del conte que allà on vol fer el pessebre no és un bon lloc perquè presenta una sèrie de perills que s'han d'evitar segons les ordenances municipals. Crec recordar que al dia següent de llegir aquest conte es va cremar un pis a Mataró a causa d'un pessebre. Afortunadament no va passar res greu, però això et fa pensar que, o Calders era un visionari o que la realitat sempre, i ho remarco, sempre, supera la ficció.

Altres contes d'aquesta selecció ja criden l'atenció només pel tema: a Quieta nit es presenta el xoc de tradicions i el Pare Noel irromp en el sopar d'una família tradicional catalana; a Quaranta-cinc graus sota cobert una colònia de catalans al tròpic que intenta fer versemblant l'esperit nadalenc tot i les limitacions comercials a què es troben sotmesos. Cal recordar que Calders va viure vint-i-tres anys a Mèxic.

Pere Calders també parla del consumisme que s'ha desfermat a les dates nadalenques i a Reunió d'alt nivell trobem els Reis Mags i el Pare Noel convertits en alts executius que es reuneixen en un hotel de la Costa Brava de la mà d'una agència de relacions públiques per repartir-se el mercat.

Pere Calders (Barcelona 1912-1994) va ser un dels escriptors catalans més populars del segle XX i va destacar per la seva faceta de contista però també va ser dibuixant i va col·laborar amb diferents revistes, com la mítica L'esquella de la torratxa.

El consell: mai no és tard per descobrir la ironia i l'elegància de Pere Calders.

Filla, fes una carrera...

2012-01-16T10:42:00.000-08:00

Sèrie Solos de trompeta 5

Enllaç de banda sonora

Whistle while you work - Louis Armstrong

La nena és al menjador i observa sa mare amb curiositat. Li pregunta: "Tu vas estudiar, mama?" La mare respon que no va arribar a fer cap carrera però que ha treballat molt a la vida i que ara li sap greu no haver anat a la universitat. "Filla, has de fer una carrera per poder tenir un treball digne, per poder triar allò que vulguis ser quan siguis gran". La nena respon: "Jo no vull ser gran, mama".
-------
Tres anys després la nena escolta una conversa dels seus pares i sent que parlen de l'actualitat econòmica. El pare diu que un paleta guanya més que un enginyer, que on s'ha vist una cosa així, que "no sé on anirem a parar amb els preus dels pisos" i disserta amb seguretat sobre paraules complicades com euríbor, IPC, hipoteca, Ibex o TAE. Són paraules del món dels adults que ella ha sentit a la tele en algun moment però que no acaba de desxifrar. La nena se'n va a la seva habitació mentre el pare aixeca la veu tot dient: "Mira en Paco, carpintero de aluminio i de vacances a les Maldives, qui el va parir!".
-------
Al cap de tres anys la mare li diu al pare que la crisi és molt forta, que els joves surten de la universitat i se'n van de pet a la cua de l'INEM, que estudiar no serveix per a res, que fa dos anys un llicenciat era un llicenciat però que ara tothom és a l'atur. La filla de la parella acaba ESO aquest any i ja ha decidit que serà artista, que a ella li va la faràndula, que total, per passar gana igualment, més val fer el que a una li agrada.
-------
A la Riera, els mataronins "il·lustres" comenten que han vist la filla d'en Tal i la Qual a un teatre de Barcelona. Diu que fa monòlegs. Però clar, ja se sap, "aquest ambient per una noia soltera no pot ser bo", segur que "freqüenta males companyies i que es droga, perquè tots els artistes es droguen". "Ai Senyor, si hagués agafat la botiga de son pare ara no estaria drogada i borratxa totes les nits!".
-------
Al carrer de la Legalitat de Gràcia, la noia s'ha ficat al llit del pis que ha llogat i que comparteix amb la seva parella, una altra noia que treballa en una agència de comunicació. La seva parella l'abraça i fa un ronc suau i graciós que denota tranquilitat i relax. Ella se sent bé. Té feina, té projectes i té una persona que se l'estima. El que es podria definir com una carrera d'un parell de collons.

'Purga'; Sofi Oksanen; 2008

2012-01-11T12:17:00.000-08:00

Purga, de Sofi Oksanen, és la novel·la més impactant que he llegit el 2011. El fet que el llibre hagi arribat a les meves mans gairebé per casualitat ha afegit intensitat a la sensació de gran descobriment, d'haver gaudit d'una de les obres més ben escrites dels últims anys. Es tracta d'una novel·la fosca, dura, potent, descarnada, escrita el 2008 però que es va editar en castellà el 2011 de la mà de Salamandra.

La trama explica com una jove russa s'escapa del captiveri a què la sotmeten uns traficants de dones i arriba a una casa de l'Estònia rural l'any 1992, quan la URSS ja havia caigut i les repúbliques bàltiques havien recuperat la independència. La jove té uns vint anys, es diu Zara, i es troba amb Aliide, una dona gran i desconfiada que malviu a la casa. Les dues dones aniran vencent la desconfiança inicial i descobriran vincles que despertaran velles pors i odis, brutícia emocional amagada durant molts anys sota l'estora de l'oblit. Com diu la mateixa autora en una entrevista a Ana Belén García Flores, al web de rtve, "secrets terribles que mai seran pronunciats en veu alta". La relació entre Aliide i Zara posarà de manifest la repressió practicada a l'antiga URSS, les purgues d'Stalin, els camps de concentració de Sibèria, la barbàrie en definitiva.

La novel·la és tan rica en temàtica i matisos que és difícil ser concís. Dins la violència i la repressió que es viu a Purga, tenen un paper molt important les dones, personatges complexes, víctimes d'una societat masclista en la seva majoria, però com a la vida mateixa, no totes les víctimes de la barbàrie són innocents... També els homes pateixen els abusos de poder que provoca una dictadura com la soviètica, homes que són perseguits per les seves idees per altres homes. I homes que persegueixen homes perque el sistema sospita d'ells, i els torturen, i torturen dones per treure'ls informació. Finalment homes que, com deia Stiegg Larsson, no estimen les dones, que trafiquen amb elles i les maltracten i les esclavitzen, i dones que es rebel·len i mantenen viva l'esperança. I dones que maten. A més, a Purga també es tracta de manera crua l'obsessió per les persones, l'amor mal gestionat que esdevé desig de posessió, els gelos i el sentiment d'inferioritat que comporta actituds forassenyades, i l'amor per la terra d'un mateix malgrat tots els impediments que comporta l'exili forçat, la deportació. Pobresa, misèria i autèntic instint de supervivència, adobat amb pinzellades de cruesa extrema sense caure en cap moment en el mal gust.

Tot això està narrat en capítols curts i intensos, alternant el present i el passat amb gran habilitat per engrescar el lector en un viatge constant endavant i endarrera en el temps, i també físicament en el llibre com a objecte, rellegint capítols anteriors per situar l'acció present que acabem de llegir i extreure'n la causa i l'efecte. No és fàcil però és extremadament gratificant.

La responsable d'aquesta joia literària és la finlandesa Sofi Oksanen, nascuda el 1977, que va estudiar dramatúrgia i que va tenir cert ressò amb novel·les com Las vacas de Stalin i Baby Jane. Purga va tenir el seu origen en les històries que l'autora sentia quan era petita de la seva família a Estònia, ja que la seva mare era d'aquest país bàltic. El seu bagatge teatral queda palès en que Purga va néixer com una obra que es va representar amb força acceptació al Teatre Nacional de Helsinki. Vist l'èxit, Oksanen va desenvolupar després els personatges per convertir la història en una novel·la, que a més de ser líder de vendes als països nòrdics i a França, ha obtingut nombrosos premis literaris. No us la perdeu.

Lucía Etxebarría i el preu desmesurat del llibre electrònic

2011-12-22T10:08:00.000-08:00

L'escriptora Lucía Etxebarría ha anunciat a Facebook que deixa d'escriure "durant una temporada molt llarga" perquè s'han descarregat més còpies il·legals del seu últim llibre, que no pas se n'han comprat. L'autora valenciana ha proclamat que no li ve de gust treballar durant tres anys per això i adverteix que mantindrà la seva postura "al menys fins que aquesta situació es reguli d'alguna manera".

Després de fer l'anunci li han plogut crítiques de manera massiva a les xarxes socials, alguns fins i tot de força mal gust, i l'autora de El contenido del silencio ha dit que s'ha de guanyar la vida amb la seva feina. El recent premi Sant Jordi, el mallorquí Sebastià Alzamora, defensava l'actitud de Lucía Etxebarría a El món a RAC1, afirmant que "la idea del tot gratis no és progressista. És reaccionària" i que posa en dubte la professió d'escriptor.

Aquells que critiquen Lucía Etxebarría han de saber que ella no només s'ha queixat de la pirateria com el fet de baixar-se llibres il·legalment de manera gratuïta, sinó que també ha parlat d'una altra mena de pirateria. Ella ha manfiestat "dubtes respecte del negoci editorial" i ha dit públicament que rep "entre 2 i 2,9 euros per còpia, descomptant agent, hisenda i gestor. En edició butxaca m'emporto molt menys, de vegades un 5%, de vegades menys. En paper m'emporto 10% per llibre venut. En butxaca, depèn dels acords". Amb aquestes declaracions es pot veure que l'autora de Amor, curiosidad, prozac y dudas no només es queixa pel que cobra o deixa de cobrar, sinó que intueix que molts diners del negoci editorial es queden pel camí. I la Etxebarría no es queda aquí i mostra els seus dubtes sobre el preu del llibre electrònic: "No entenc per què el llibre electrònic és tan car, ni tampoc cap editor m'ho ha explicat fins ara". Amb aquesta afirmació, l'escriptora ha tocat el moll de l'os.

Jo tampoc m'ho explico. Posaré un exemple. L'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, ha estalviat 270.000 euros per haver substituït les nadales de paper per un discurs com el del Rei o el President de la Generalitat. Trias ha penjat el vídeo a la xarxa per felicitar el Nadal als seus conciutadans. Un estalvi considerable i lògic, si tenim en compte l'elevat preu del paper, tinta, empresa contractada per a la impressió, etc.

Veient això, algú es pot creure que un llibre que en l'edició de paper costa 20 euros, en valgui 15 en edició digital? Jo no. D'acord que es paguen impostos i agents, gestors...però aquí algú suca més del compte i manté els preus per sobre del preu just. Algú que sobrevalora les edicions digitals per no perdre la seva part del pastís. I quina és la conseqüència? No diré que la pirateria és conseqüència directa d'aquests preus, però hi ajuden i inciten. Mentre van cobrant, culpen als usuaris de llibres electrònics de ser uns delinqüents. Penso que aquí tothom s'ha de guanyar la vida, però qui és el veritable delinqüent? Ho sento, ja fa massa temps que em crec allò que em vull creure i els preus dels llibres digitals no entren dins del ventall de la credibilitat a Can Vidal, és a dir, a casa meva.

(Des)co(mp)nte de Nadal

2011-12-17T04:33:00.000-08:00

Sèrie Solos de trompeta 4

Enllaç de banda sonora
Oh Christmas tree - Wynton Marsalis

Què em falta per comprar? Nadal és a tocar i em falten massa coses. M'he de fer una llista perquè ara mateix m'he col·lapsat. Ahir vaig anar al centre comercial i vaig dedicar el dia als nens. Deixa-m'ho repassar: vaig comprar el Monopoly per les tardes de diumenge en família; els dos jocs del nen per a la Wii i un dels dos per a la nena; un joc del nen per a la PSP i els dos per a la nena; de la Nintendo només en tinc dos dels quatre que he de comprar, un de la nena i un del nen; diu que vol un joc de Pokémon, però no qualsevol, ha de ser la Edición Negra, i clar, en Murphy apareix i em va seguint per tot el centre comercial i provoca que trobi les edicions de tots els colors de l'arc de Sant Martí menys la dallonsis de l'Edición Negra. Queda pendent. Ah, i la bicicleta, que el nen la vol de carboni i amb una suspensió Rock Shock Chockochock. Jo sí que faré txocotxoc si no paro...

També falta el tió: un peluix per cadascun; el mòbil de la nena, que ja es fa gran i que haurà de ser un smartphone. O no. Potser més val que sigui un phone-gens-smart perquè no tinc clar que sàpiga utilitzar un i-phone o una black. Li cal una tecnologia tan avançada? Li compro un mòbil a pedals? Quin dilema. Me'ls he de mirar! Un MP3 per al nen; una bossa Billabong i una altra bossa Billabang; turrons i neules i a cagar a la via, que els regals del tió són els petits. Falta alguna cosa del tió i no sé què és. Clar! La colònia! Colònia i perfum per a tothom. La mare aquell perfum que quan se'l posa em baixa la tensió com l'ascensor de l'Empire State; el pare Brummel, "mejor cuanto más cerca", quins collons i quina fina ironia el que va crear la frase de l'anunci; ella, no sé què de Prada, total serà Eau d'alguna cosa, com totes; i per a mi, una del Banderas, que així sempre me'n recordo de com es diu i ho trobo a tot arreu, que el Banderas és molt internacional i tal i tal...

Bé. Ara els pares. Ja tinc el pernil. Ibèric, d'aglà, que m'ha perfumat l'apartament i no sé pas si arribarà a la seva destinació perquè em fa venir una salivera... Per al meu pare falten dues ampolles de vi, un Priorat criat i un Somontano també criat però més afruitadet, més fresc. Per a la mare un cava Bertha brut i una centrifugadora d'enciam, que se li ha trencat la que tenia. Ah, i un encenedor per al pare, que no deixa de fumar encara que li ho prohibeixin tots els metges de l'Univers. Al pare sí que el centrifugaria jo, a veure si fa bondat d'una vegada!

Llibres: a veure si els culturitzo a tots de cop, que la mare només llegeix l'Hola i els nens les instruccions del Mario Kart. Aquí sí que vaig perdut. Els nens, Jerónimo Stilton i Bob Esponja, però els pares, què els compro als pares? Ja està! Un llibre de cuina i un de bricolatge. Si és que sóc un crack. I per a ella un que es diu El jardín de nosécuantos, si el trobo en català millor, que segur que li agrada. A mi em regalaran l'últim d'en Zafón, l'últim d'en Torrent, i algun que no tingui del Paul Auster. Segur que me'ls regalen, ja ens coneixem...

Ja he comprat les figures noves del pessebre, que cada any se n'han de comprar tres de noves: aquest any no n'hi havia prou amb el caganer i hem hagut de comprar un pixaner; a més, tres ovelles que sembla que passin gana de tan esquifides i un pastor. Les ovelles les considerem una figura (com un grup escultòric, vaja) i ens van fer descompte. A la Fira de Nadal de la plaça de Santa Anna sempre hi vaig amb els nens i aquest any, no podia ser d'una altra manera, he hagut de comprar corrúpies, dos per cada un, que si un color és la salut, que si l'altre la intuïció, en fi, que ja està fet.

I no us penseu, que el pessebre que van fer els nens la setmana passada i les figures, al menys em fan companyia: els pastors al costat dels Gormiti, l'Spiderman penjat colze a colze amb l'àngel, els ànecs i les ovelles amb triceratops i diplodocus, i el nen Jesús jugant amb la Hello Kitty. És un pessebre diferent però acompanya. En canvi l'arbre de Nadal, amb tanta llumeta i tanta bola sembla el reclam d'un puticlub. Aquests americans tot ho fan kitsch i naïf. Això sí, si te'l quedes mirant una estona les pampallugues t'acaben hipnotitzant i t'autocompadeixes una mica més. Quins collons, els americans i el seu Christmas tree!

I aquí em teniu, pensant què compraré i què deixaré de comprar, que no sé per què penso tant, perquè sí que he comprat algunes coses però ara no sé com pagaré el lloguer, que m'he quedat a l'atur i no trobo res, amb la puta crisi, i que la meva dona em va deixar fa tres mesos i passo el Nadal més sol que un mussol, i jo encara pensant quina colònia i quin llibre li compro. Trucaria a la veïna per passar el Nadal junts, que també està separada, però vaig sentir que deia que se n'anava per no amargar-se la vida sola durant aquests dies. Jo també ho faria però no tinc diners. I els pares marxen al poble i no són una opció. Sol, mirant l'arbre de Nadal i el pessebre.

Ben mirat, l'arbre de Nadal és de plàstic i el Pare Nöel té panxa d'alcohòlic, el tió agonitza fent pets davant tradicions nouvingudes i els Reis arriben d'Orient quan els nens ja no tenen temps per jugar i han de tornar al col·le. Definitivament, el Nadal és una merda. Que me'l descomptin dels meus dies de vida i passem directament al cap d'any, que tindré els nens a casa, si no m'han fotut fora per impagament.

El meu carrer i tu

2011-12-05T13:32:00.000-08:00

Sèrie Solos de trompeta 3

Enllaç de banda sonora:
Bourbon Street Parade - Wynton Marsalis

Avui fa un sol radiant i tot el carrer bull de vida i moviment i, com qui no vol la cosa, aquest dinamisme s'encomana als habitants del camí Ral. Els gitanets del carrer Thos i Codina, que caminen, alegres, cap a l'Església Evangèlica de sota la ràdio, anuncien el seu pas amb crits i rialles, amb estrèpit, com fan habitualment. Darrere el vidre, una dependenta de la Perruqueria Llatina acaba de perfilar-li el cabell a un noi mulat amb rinxolets que somriu i parla amb l'altra dependenta, asseguda davant d'ell. Per la porta del costat ha sortit una noia jove, esbelta i amb cara d'estar pensant en els seus problemes. Porta lligat darrere d'ella un dàlmata, que desseguida pren la iniciativa i cerca l'arbre adient per deixar-se anar dels seus, de problemes.

El sol apreta i l'advocada camina depressa cap als jutajts de la plaça de Tomás y Valiente, penjada del seu maletí i pensant en l'estratègia de defensa del seu client. Quin merder que té al cap! Un grapat de persones entren i surten per la porta de l'edifici d'Hisenda, preocupats o amb cara de pomes agres. Ja se sap, gratar-se la butxaca no agrada ningú... L'advocada no veu res i una mica més i s'emporta per davant un jubilat que surt de la benzinera amb tres barres de pa. Segur que la dependenta li ha preguntat: "Baguet o rústica?" Això de comprar pa rústic en una benzinera és una contradicció que no acabo d'assimilar.

A la vorera de la perruqueria, el noi hípermusculat de la botiga de nutrició esportiva canvia el tiquet de la zona blava del seu cotxe. Ho fa automàticament, un gest que repetirà diverses vegades al llarg del dia... Més cap a la plaça d'Alexander Fleming (que no és una plaça sinó una cruïlla de rondes), la terrassa del bar de la Pilar, amb dos homes que prenen un cafè i fumen cigarrets amb cara de crisi, la terrassa de la Nona, amb dos homes més que fumen i prenen cafè amb cara de crisi, i la crisi, que es pren un cafè i se'n fum de tots nosaltres. I la terrassa del Mundial, plena d'homes i dones, de nois i noies, amb entrepans, cerveses i cafès, picades i vermuts, cambreres i cabrers i la música d'ambient d'un tal Melendi, que compenso escoltant Wynton Marsalis des del balcó.

I tu, que surts del meu portal movent els malucs a l'abric del sol, i fas un cop de cap per retirar-te el cabell de la cara, i afrontes la vorera vermella amb seguretat, amb passes fermes i fas callar el camí Ral amb el so dels teus talons. I el camí Ral calla i s'atura. Fins que tombes carrer Iluro amunt i el món reprèn la rutina habitual. A la cantonada, l'inspector d'Hisenda et mira el cul i encèn un cigarret. I tot continua en moviment...

Orgasme de capvespre

2011-11-28T11:56:00.000-08:00

Sèrie Solos de trompeta 2

Enllaç de banda sonora
Alone Together - Chet Baker

Fa pocs minuts vèiem des de la finestra com el sol es postrava davant del Castell de Burriac. Ara ja les ombres abracen la vida i la mort i t'observo com, a sobre del llit i amb les mans sobre el teu sexe, gemegues i et passes la llengua pels llavis. I el teu plaer m'embolcalla. Sembles sola però estem sols. Alone together. T'acarono la galta i em xucles el dit polze, ara amb els ulls tancats, ara mirant-me trapella, excitada, provocant-me i sentint-te ampla com l'oceà. Gairebé tota nua, les cuixes obertes, la pell suada, les mans, expertes, mostrant el camí del plaer. Mous els peus encara amb les sabates altes i les puntes es giren cap endins, cercant-se l'una a l'altra en un gest d'innocència i abandó. Una dolça melodia surt de la trompeta de Chet Baker i tota tu tremoles i mulles el món sencer. I el món somriu.

'Ombres en la nit'; Ferran Torrent (2011)

2011-11-23T11:45:00.000-08:00

Entre Viena, Londres, Montecarlo i València, Ferran Torrent hi col·loca un grup de personatges que tenen un punt en comú: es mouen fora de la llei per aconseguir els seus diferents objectius. Entre aquests personatges hi ha Santiago Cortés, un gitano de Carcaixent supervivent de l'holocaust, que cerca venjança per la tragèdia que va haver de viure al camp de concentració de Dachau, després d'haver lluitat contra els nazis. En aquest grup coral de la novel·la s'hi troben assassins nazis fugitius (objectiu de Cortés), la Nakam, organització de jueus caçadors de nazis i on està integrat Santiago (no oblidem que el III Reich també va perseguir l'ètnia gitana), agents del sistema d'intel·ligència britànic, un espia rus atractiu i seductor pertanyent al Komintern i algun representant de l'Argentina de Perón, acollidor punt de trobada d'assassins de l'Alemanya de Hitler. Tots ells confluiran a la València de l'any 1947 per intentar liquidar un fugitiu nazi amparat pel règim franquista.

La València de l'època també acaba sent un personatge més d'Ombres en la nit, amb tota la misèria del primer franquisme, les mancances en el menjar, les restriccions d'energia, l'estraperlo, els hotels de la ciutat, els més luxosos i els més modestos, la repressió del règim als familiars dels seus enemics, el Maquis... Ferran Torrent ordeix la trama complexa d'un thriller d'època sobre un retrat acurat de la València del '47, i ho fa amb un ritme trepidant, des del primer moment. Les descripcions formen part de la mateixa acció, tot plegat és vertiginós. Si Torrent vol adaptar el ritme de la novel·la al modus vivendi del seu protagonista, l'encerta de ple: el risc, la incertesa, les sospites, les presses...

Malgrat tot, no és el Torrent més brillant. El de Sedaví, que ja va donar mostres de maduresa a Bulevard dels francesos, es torna més seriós, més sec. Però aquesta maduresa que s'entreveu en la temàtica encotilla Torrent. Sembla que no vulgui entretenir-se, que tingui pressa en explicar coses i que vagi per feina. Fa la impressió que escriu sobre un tema que no és el seu. No és pas la sensació que no domina el tema, no és això. Senzillament, és un Torrent poc ell. El de Sedaví assoleix la narrativa més brillant amb la València de les clavegueres del diner, del joc, de les putes, però també dels llauradors de l'Albufera, de la gent de camp, de la saviesa popular. I això, avessats com ens té a aquesta brillantor, es troba a faltar a Ombres en la nit.

Qui busqui l'humor i la mala llet d'Especies Protegides, Societat Limitada, o fins i tot Només socis, per esmentar-ne una de recent, que no llegeixi Ombres en la nit. Això és diferent. Ni pitjor ni millor. Un Torrent diferent. A mi, personalment, m'agrada més el Torrent de Sedaví que el Torrent espia.

Bona lletra a tothom!

Fugida! Substantiu, FEMENÍ

2011-11-17T12:35:00.000-08:00

Relat 2

Bleixa amb la boca seca i sua amb la pell xopa. Gota, front, nas i llavis: gust de sal… La foscor ho envolta tot en una nit humida d’estiu. Corre, respira, s’ofega en l’esforç titànic d’avançar un metre més. Tem el soroll de les passes que la segueixen, precisos i insistents en la seva persecució i pensa que ella no mereix això, que quan va començar a caminar era de dia i el sol brillava amb intensitat.

Ara és de nit i corre amb tota la seva força, la poca que li queda perquè les cames ja li diuen prou. Està tan cansada que fins i tot ha vomitat però ha decidit no parar, no parar mai, ha de fugir cap a la nit. Dos mussols udolen en la foscor del no res. Són els únics éssers vius que ha detectat des que va començar la fugida, la cursa cap a la llibertat o la mort. No hi ha amics. No hi ha suport. És ben sola però ha de ser forta en el camí tortuós.

El cor li batega amb tanta violència que li farà esclatar el pit esquerra, els esbarzers li fuetegen les cames i les esgarrapades li couen, però això no és res comparat amb el que li pot passar si l’atrapa el monstre, la bèstia, a la qual ja sent grunyir al darrere. Corre, petita, corre, no et rendeixis, la sortida és tan a prop…

Veu un llum a cinquanta metres i s’hi agafa com el nàufrag a la fusta, quaranta metres i l’alenada de l’animal a la seva oïda, trenta ja, corre una mica més, vint, deu metres i nota una grapa a l’esquena, un colp d’una força brutal mentre assoleix el graó i s’introdueix a la comissaría. La bèstia s’atura i Sònia respira.

Manuel, el seu marit, desapareix dins la nit. Avui és el seu aniversari de noces però ella, en canvi, ha decidit començar de nou.

Un seductor amb mala lluna

2011-11-13T11:51:00.000-08:00

Relat 1

Enllaç de banda sonora 1:
Fly me to the moon - Frank Sinatra

Emma Watson embruja con su magia el nuevo perfume de Lancome

L'home que s'allotja a l'hotel entra a l'ascensor, on sona Sinatra amb més swing que mai i veu el seu reflex al mirall. No van tan malament les coses. Als 40 anys i encara té bon aspecte, pensa, i fa un parell de ganyotes rotllo Bond, James Bond, que per alguna cosa li han donat l'habitació 007. Sent el clinc de l'elevador, que comença a pujar, i en una petita pantalla de plasma veu la foto d'una actriu que recorda com una nena que feia màgia amb en Harry Potter i que percep ara com una dona, amb un text sobreimpressionat que diu: "Emma Watson embruja con su magia el nuevo perfume de Lancome". Ja fa tres dies que es va registrar a l'hotel i creu que aviat podrà intimar amb la foto de l'Emma Watson, la veu cada cop que puja i baixa de l'habitació, sempre a la seva pantalla de l'ascensor, sempre amb aquella imatge de fragilitat, amb aquell barret i amb la música adequada. Podria protagonitzar amb ella l'anunci de Trivago. Si posessin un altre anunci no s'acabaria el món...

És el tercer dia d'aquestes petites vacances, una escapada a la muntanya en un hotel de quatre estrelles amb spà i totes les pijades convenients per tenir una estada adequadament perfecta per oblidar la rutina, allò que es diu sempre, per desconnectar. De sobte pensa que no ha desconnectat, que necessita emocions més fortes però que en un poble de muntanya, que és una vila termal i on hi ha ofertes especials constants per a l'Imserso, l'emoció més forta que pot tenir és veure un grup de cabres salvatges mentre camina per la muntanya i endur-se un bon ensurt. Les cabres..., ara pensa en les cabres, com es va espantar quan va sentir el soroll entre les alzines i els pins i com es va quedar guaitant-les absort, i elles a ell, un grup de femelles i cries...

Mentre té les cabres al cap s'obre la porta de l'ascensor i surt gairebé sense mirar, gira a l'esquerra per dirigir-se a la 007 i atropella en tota regla dues iaies que circulaven en sentit contrari, cap a l'ascensor. Afortunadament no cau ningú i, per tant, tampoc ningú es trenca el fèmur ni el maluc, però el cop provoca que la bossa d'una de les senyores rodi per terra, s'obri i un munt d'objectes omplin el passadís d'andròmines.

La bossa de la iaia és un niu de sorpreses

- Escolti, joveeee! Ohh, ohhh, vagi amb compte home! Quina poca vergoooonya!- deixa anar entre indignada i espantada la iaia que conserva la bossa al braç (l'altra ha quedat petrificada per l'ensurt).
- Perdoni'm, ostres, perdoni'm, casum l'olla! Jo, és que les cabres m'han distret...perdoni'm, vull dir... l'ascensor i la foto aquesta, que no la canvien, és que, anava distret...
La iaia que aguanta del braç a la de la bossa torna a increpar-lo:
- Si és que no miren res, home!
L'home que s'allotja a l'hotel, avergonyit, recull els objectes, claus, un moneder, un pastiller, una mena de ventolín, un mòbil amb números gegants, dos sobres amb cartes, dos pintallavis, rimmel, (caram amb la Greta Garbo!) i també recull la bossa i li la dóna a la seva propietària.
- Em sap molt greu, senyores. De veritat que no les he vist. S'han fet mal? Perquè si s'han fet mal les porto a que les miri un metge! No? Bé, millor...quin greu que em sap...
- No pateixi, jove- diu la iaia de la bossa per terra.
- A vostè sí que l'hauria de mirar un metge-, li etziba la iaia de la bossa al braç.

La lluna ha actuat. A l'home que s'allotja a l'hotel li tremolen les cames

Marxen les dues i agafen l'ascensor visiblement més calmades que fa un moment i l'home que s'allotja a l'hotel entra a la seva habitació a fer-se una dutxa. Després anirà a sopar. Si el deixa la lluna plena d'avui, és clar, perquè ell està convençut que aquesta trompada amb les iaies ha estat producte de la lluna. Avui hi ha lluna plena i ja fa dos dies que va perdut, embadalit, absort en els seus pensaments, com el de les cabres o l'Emma Watson, i això l'afecta molt. Però el sopar no se'l pensa perdre perquè a l'hotel hi ha una cuina excel·lent i sap que hi anirà una dona que s'allotja a l'hotel i que sol seure a la taula del costat. Té ganes de veure-la.

Enllaç de banda sonora 2
Blue moon - Billie Holiday

Aprofita les excel·lents instal·lacions de l'hotel per fer-se una dutxa llarga, càlida, relaxant, i fins i tot pensant en la dona que s'allotja a l'hotel experimenta certa excitació. Es troba envoltat pel vapor i els pensaments van agafant un caire més lúbric. El cul de la dona que s'allotja a l'hotel passa per la seva ment però no acaba de quedar-s'hi. No es concentra. Maleïda lluna i maleïdes cabres, que s'entesten en mantenir-se al seu cervell!

Surt de la 007 i va cap a l'ascensor. Anirà amb compte de no topar amb ningú. S'ha posat uns texans i una camisa blanca tipus ad lib, informal però polit. Unes xancles de pell i roba acaben de donar el toc estiuenc i informal. Pel passadís no veu les iaies i entra a l'ascensor. Òbviament, la pantalla li recorda que "Emma Watson embruja con su magia el nuevo perfume de Lancome". Al hall de l'hotel saluda amablement la noia de recepció, i es dirigeix a la terrassa. Avui, dia de lluna plena i nit estiuenca, hi ha la possibilitat de sopar fora i ell està segur que la dona que s'allotja a l'hotel preferirà sopar sota la lluna. Ell se n'amagaria, de la lluna, però si vol intentar un acostament a aquesta dona sola i atractiva haurà de superar les pors i adoptar riscos. A més, ha arribat al moment de fer caixa o faixa perquè demà serà el seu últim dia a l'hotel i el temps juga en contra seu.

El cambrer habitual el rep amb un gran somriure. Veu que el porta cap a una taula solitària i quatre taules més enllà hi ha la dona que s'allotja a l'hotel. Casum l'olla! Li diu al cambrer que no, que aquella taula no, que en vol una altra. Però el cambrer li explica que totes les habitacions tenen una taula assignada, que ell sempre ha tingut la mateixa perquè fins ara ha menjat a l'interior del restaurant, però que avui que han obert la terrassa, n'han assignat unes altres. Això no rutlla i l'home que s'allotja a l'hotel intenta convèncer al cambrer:
- Vull la del costat d'aquella noia.
- No crec que pugui ser però ho consulto.
- Et pago el que calgui...
-Ah, ja ho entenc, jejej, bé, bé, farem alguna cosa, no pateixi però no cal que em doni res.
El cambrer li prepara l'altra taula mentre un altre li serveix vi a la dona de la taula del costat, la que s'allotja a l'hotel. Finalment, l'home seu i saluda a la dona:
- Bona nit, vull dir, bon profit. Bé, bona nit i bon profit, les dues coses...
- Gràcies- contesta ella amb un somriure clar i fresc.
- De res, de res, quina llauna, eh! No, no...vull dir quina lluna!
- Com? Ah sí, preciosa...

Arribats en aquest punt, l'home que s'allotja a l'hotel pateix un d'aquells moments en blanc tan odiosos quan un lliga i es produeix una petita crisi. La dona comença a menjar, ha triat llagostins arrebossats amb salsa agredolça amb espinacs xips. L'home decideix que farà el mateix primer plat. De segon voldrà filet de porc ibèric farcit de poma i pebrots del piquillo amb formatge fos. Demana un Somontano negre, un criança coupage d'ull de llebre i cabernet-sauvignon que li semblarà excel·lent, equilibrat en els sabors de fruita vermella i els de fusta propis de la criança en barrica. El més fotut és que ara no sap què dir. Està segur que la culpable és aquesta lluna que té al davant i que gairebé l'enlluerna. Observa a la dona de reüll, com qui no vol la cosa, s'allotja sola i això deu voler dir que és soltera, o divorciada, o no, senzillament que se n'ha anat sola de vacances i prou. Si no ho pregunta no ho sabrà mai.

Enllaç de banda sonora 3
How high the moon - Nat King Cole

L'home que s'allotja a l'hotel ja té el primer plat al davant i encara no sap com continuar la conversa. La coincidència dels primers entre ell i la dona li sembla un bon argument, s'arma dels seus encants masculins, respira fons per fer una veu greu i extremadament viril, i diu:

- Originals, aquests llagostins, oi?
La dona, que badava, el mira i li diu: -Sí, estaven boníssims.
L'home veu que ella ja s'ha acabat el plat i l'ha deixat net com una patena, detall que provoca una rialla sorollosa per part d'ell.
Ella és a la taula del costat, a l'esquerra del camp de visió de l'home, asseguda en sentit contrari, és a dir, cap a ell, porta un vestit d'estiu color verd poma, molt lleuger, informal però alegre i divertit, ni curt ni llarg, al dente, pensa ell, i unes sandàlies planes. A l'home que s'allotja a l'hotel li agradarien més uns talons, però pensant que el sòl de la terrassa és de grava, considera l'elecció de la dona com pràctica i intel·ligent.

L'home està nerviós, li ha caigut la forquilla dues vegades i l'últim cop que li han canviat, al cambrer se li escapava el riure per sota el nas. La dona, que té uns quaranta ben portats, ja n'ha vist de tots colors i és conscient que l'home, a qui no troba guapo però sí atractiu, està alterat per la seva presència i decideix ajudar-lo. Què carai, estan envoltats de persones de la tercera edat i fins i tot de la quarta, i ells dos estan sols i es poden fer companyia. Per provar que no quedi.

- M'agrada aquest vi-, diu ella.
- Quin és?- pregunta ell.
- Gramona Gessamí.
- Ah, oh! És un coupage de moscatell d'Alexandria i sauvingon blanc, oi? És molt afruitat, boníssim.
- I com ho saps, tot això?-, ella.
- M'agrada el vi, en general. No és que n'entengui però sóc tafaner i m'interesso pel tema.
- Mira què bé! Per cert, com et dius?- li pregunta ella.
- Em dic Home Que S'Allotja a L'Hotel.
- Què dius? Què fort!
- Ja ho sé, no és un nom gaire corrent, però què vols que hi faci, els meus pares eren mig artistes i clar, a posar noms "originals", vinga!
- No, si ho dic perquè jo també sóc una Que S'Allotja a L'Hotel, em dic Dona- li contesta amb cara realment divertida.
- No!-, ell.
- Sí!-, ella.
- Collons, què fort!-, l'home.
- Què fort, què fort!-, la dona.
- Brindem per la nissaga Que S'Allotja a L'Hotel!-, crida ell entre excitat i sorprès.
Tots dos riuran, acabaran de menjar i beuran, tastaran el vi de l'altre i perdran la vergonya. El primer pas ja està fet. Potser avui serà una nit de lluna plena inusual, en què les coses potser sortiran bé. Potser i només potser, l'Home Que S'Allotja a L'Hotel no dormirà sol, sinó amb una dona atractiva, amb la pell torradeta pel sol d'estiu, amb un cos cuidat al gimnàs tot i que no excessivament, simpàtica, culta, agradable, inquieta... Però avui la llum de la lluna enlluerna, cada vegada enlluerna més...

Enllaç de banda sonora 4
Moon River - Audrey Hepburn

Ell li proposa anar a passejar pel costat del riu, a la llum de la lluna (això els agrada molt a elles, pensa) i després poden anar a prendre una copa al bar. A ella li sembla bé, molt bé, el vi ja ha fet el seu efecte i ara fan el ximple l'un amb l'altre per la riba, sota uns pollancres enormes que els guaiten amb les fulles tremoloses (imatge bucòlica per ambientar). La llum de la lluna penetra entre les branques i els banya suaument. Ell pren consciència que la situació se li ha girat de cara i, amb la vergonya de viatge, es deixa anar.

L'Home Que S'Allotja a L'Hotel ho intenta passejant pel riu

Com que van d'un tema a l'altre i ella ha parlat de la bombolla immobiliària (està separada i vol vendre el seu pis però no pot) ell opta per fer un comentari crític d'un partit polític, el que manava quan s'inflava la bombolla. Ella el fa tocar de peus a terra:
- Tioooo, però que no t'has après la primera regla d'or de qui vol lligar? Mai has de parlar de política ni de futbol. Imagina't que ara et dic que sóc militant d'aquest partit o que em parles del Barça i jo et dic que sóc del Madrid. Ja em begut oli. Ja no suques!
Ell veu que la dona té raó, que ha fotut la pota, però d'altra banda ella ha admès clarament que estan lligant i ha parlat de "sucar". Això és bo o és dolent? Ara mateix té un embolic important al cap i les cabres tornen a aparèixer al seu cervell. Ahir les va veure riu amunt i el soroll de l'aigua li ha portat aquest record.
- Vols prendre una copa?- li proposa ell.
Se'n van al bar. Abans d'arribar-hi ell ensopega tres vegades a la vora del riu. La llum de la lluna fa que li tremolin les cames. Ella va al davant i des de la foscor, amb la llum de l'hotel al fons, li transparenta el vestit. Els nervis provoquen en ell un sorollet gutural producte del desig. Està molt bona, conclou.

Quan arriben al bar demanen un gin tonic cadascun. Ell opta per una Hendrick's amb tònica Fever Tree i cogombre, seca, forta, contundent; ella demana una G Vine també amb Fever Tree i fruits vermells, afruitada, més suau. Encara en demanaran un altre i clar, la conversa serà producte de la deshinibició de tots dos. Començaran parlant dels fills i acabaran parlant de sexe. L'Home Que S'Allotja a L'Hotel pensa: "Ja he tret el tema, ja ets meva, sóc un crack!"; La Dona Que S'Allotja a L'Hotel reflexiona: "Ja era hora, t'ho he hagut de posar en safata. Em sembla que en acabar la copa m'hauré de decidir perquè si no, ens tocaran les quinentas".

Els vapors etílics fan que ell li miri descaradament les cuixes, morenes, esplèndides, desafiants. Juguen amb les mans i ell li proposa:
- Vols que anem a l'habitació?
Ella contesta:
- A la 007?-, i es posa a riure.
- A la que vulguis-, diu ell.
I ella respon:
- De moment, sortim del bar. A tu t'agrada experimentar?
- Sí, sí, és clar-, contesta L'Home que S'Allotja a L'Hotel, malgrat que no ha entès la pregunta ni el motiu. Experimentar? No serà una psicòpata, la tia aquesta? Experimentar...què deu voler dir? Drogues? Fa temps que no en pren, ja li va passar l'època. Experimentar? Suposa que deu parlar de sexe, però què vol experimentar. No poden fotre un clau normal i corrent, quedar-se tots dos adormits, relaxats i tranquils fins l'endemà, quan ell esmorzarà i marxarà? Experimentar...això no pinta bé.

Enllaç de banda sonora 5
Bad moon rising - Creedence Clearwater Revival

Surten del bar i arriben al hall de l'hotel. Ell va llançat, la lluna, la situació, la dona, l'alcohol, tot plegat fa que hagi perdut qualsevol reducte de vergonya o prudència. Ara ja l'agafa pel darrere i li posa la mà al cul, la grapeja. La Dona que S'Allotja a L'Hotel fa el mateix i li fot mà per dins del pantaló. La cosa s'escalfa per moments i ell va directe a l'ascensor. Truquen. Esperen amb les mans plenes de la seva pell, tocant-se poc dissimuladament. S'obre l'ascensor i hi entren. Merda! Què hi fot aquí l'Emma Watson "embrujando con su collons de magia el último perfume de Lancome"? Ell mira la pantalla mentre ella li descorda els pantalons.
- Espera, espera fins a l'habitació. Em poses a cent, dona!
- No. Araaa. Vull fer-ho aquíiiiiii!-, diu ella entre gemecs.
- Aquíii? No fotis!-, exclama l'Home.

L'ascensor és l'àmbit d'experimentació d'ella

Experimentar! Ho vol fer a l'ascensor! Però si encara hi deu haver gent amunt i avall per l'hotel! L'últim cop que l'Home ho va fer en un lloc públic el van gravar i el van penjar en una pàgina porno d'internet. El vídeo es titulava Sex on the beach. Qui els va parir! No el van fotre fora de la feina perquè el seu cap el va defensar i va argumentar que la vida privada de les persones no té res a veure amb la seva capacitat professional. "Però que sigui l'últim cop". Merda, merda, aquesta li busca la ruïna.
- Però no podem anar a l'habitació? Anem a la teva, si vols, a mi m'és igual. Jo el que vull és fotre un polvo!
- Calla tontommmm...!
Ella ja li ha baixat totalment els pantalons i ha començat l'estimulació habitual en aquests casos, de genolls. Ell està espantat però internament reconeix que això li dóna un morbo enorme. Ho estan fent a l'ascensor d'un hotel! Han pujat amunt i ara baixen. Les portes es van obrint però no hi ha ningú als passadissos. De fet és tard i la majoria de gent, gent gran, ja dormen. Mira amunt, tanca els ulls i quan els obre torna a veure l'Emma Watson amb barret. Ja només falten les cabres. Hòstia no! Les cabres ara no!

Entre gemecs i espasmes musculars decideix aturar l'ascensor. Aixeca a la dona i es comencen a petonejar, a grapejar i es preparen per cardar salvatgement dins del cubicle. Li aixeca el vestit i li treu el tanga, ràpidament, amb violència fingida i consentida. Ella té els ulls gairebé en blanc, mirant amunt, s'arrapa a ell per no haver de tocar al terra amb els peus, totalment eixarrancada, humida i amb el cor que li surt pels ulls; ell s'ha posat un condó i comença a empènyer, amb els pantalons baixats, la camisa a mig treure i panteixant com un búfal. L'experimentació s'està consumant, però com deia la Creedence, "s'aixeca una mala lluna..."

Fa molta estona que l'ascensor està aturat i s'ha posat en marxa sol. Aquests aparells moderns semblen ordinadors, ells solets ho fan tot. Mentrestant, la parella de l'interior actua aliena a qualsevol moviment extern. El desig i el plaer els han abduït. No veuran, ni ganes que en tenen, a les dues iaies, la de la bossa per terra i la de la bossa al braç, que tornen de passeig a la llum de la lluna i que van a dormir, i que truquen l'ascensor, i que quan s'obre la porta es troben al mascle i a la femella copul·lant entre gemecs i insults mutus, amb els ulls encesos pel plaer i entre fluxes i aromes íntims i compartits. La lluna li acaba de caure al cap d'algú.

Enllaç de banda sonora 6
Shoot the moon - Norah Jones ``

Tot ha anat molt ràpid. Els crits, els cops, el dolor... L'Home que S'Allotja a L'Hotel és a la seva habitació, la 007, intentant dormir. No dormirà. La Dona que S'Allotja a L'Hotel ha marxat a la seva cambra, avergonyida i amb contusions. Els cops de bossa de les dues iaies indignades amb la postura "poc decorosa" de la parella, com deia Aute, les relliscades, les caigudes amb els pantalons pels turmells, les ensopegades, els crits, la pantalla infranquejable que van fer les dues senyores a la porta de l'ascensor per no deixar-los sortir, com si fossin dos defensors de la NBA, els veïns d'habitació curiosos, els de seguretat de l'hotel...les empentes i les esgarrapades i la porra dels segurates, tot plegat perquè creien que la parella estava atacant les dues iaies de la bossa. Un psicodrama col·lectiu, vaja.

Espera que es faci de dia per deixar l'habitació. Només s'adormirà de matinada, quan el sol ja estarà a punt de sortir i la lluna s'amagarà. El satèl·lit se n'anirà i el deixarà tranquil durant un mes. Shoot the moon, això és el que hauria de fer, per fer-la caure i no tornar-la a veure. Quan decidirà llevar-se farà la maleta i no baixarà a esmorzar, tindrà massa vergonya per fer-ho. Tampoc ho farà la Dona, plena de blaus i esgarrapades i trastocada per l'escena de la nit anterior. Podria anar a veure'l a la 007, parlar-ne amb ell i riure tots dos de l'absurditat de la situació, marxar de l'hotel i dinar plegats, donar-se els telèfons i trucar-se més endavant per tenir una cita, més tranquila, això sí. Però no ho farà. Té quaranta anys i se sent avergonyida per tot el que ha passat i l'únic que vol és fotre el camp del coi d'hotel. I perdre de vista la lluna. Al cap i a la fi, per un cop que ha volgut trencar les regles, les seves normes de rectitud i educació, l'ha fet grossa. No vol pensar què dirien els seus fills, educats amb uns valors tradicionals respecte al sexe. Tampoc vol pensar què diria el pureta i hipòcrita del seu ex, que creu que les marranades només les pot fer ell i pagant. I si les fa ella, és una meuca.

La maleta de l'Home es fa ràpid. Ha d'anar a recepció a pagar. El veurà tothom. I ella? Ja deu haver marxat o encara deu dormir? Pensa en els seus fills i la merda d'educació judeocristiana que ens omple de culpabilitat per qualsevol cosa que fem que surti de la línia marcada pel poder. Què carai! Si tot hagués anat bé hauria sigut collonut! Un clau a l'ascensor d'un hotel. Mai s'hauria atrevit i en canvi ella sí que ho va fer. La Dona va ser prou valenta per experimentar i per arriscar-se. Aquest esperit que té ella és el que li caldria a ell més sovint. S'arma de valor i surt de la 007.

Enllaç de banda sonora 7
This side of the morning - Justin Currie

L'Home que S'Allotja a L'Hotel paga a recepció el més ràpidament que pot i per evidenciar la Llei de Murphy i que el Murphy dels pebrots no mereixia haver nascut, la targeta de crèdit no passa ni a la primera, ni a la segona, ni tan sols a la tercera. Serà la quarta vegada que la noia de recepció ho intentarà i la simpàtica maquineta acceptarà la targeta i ell podrà pagar i respirarà alleujat i donarà gràcies a Santa Visa Creditícia. La professionalitat de la recepcionista és a prova d'escàndols sexuals a l'ascensor i la seva actitud en cap moment evidencia la més mínima referència a l'episodi famós de la nit anterior. Ell li comenta si li pot demanar un taxi i ella respon que per descomptat. L'Home no gosa preguntar-li si la seva companya de jocs adults en públic ja ha marxat o no, només té ganes de fotre el camp.

El matí arriba i el taxi mostra el futur més immediat

Surt i el taxi tardarà uns cins minuts, suficient perquè un exèrcit de jubilats i jubilades el mirin i el remirin de reüll a l'entrada de l'hotel. N'hi ha que passen pel costat séu tres o quatre vegades, com qui no vol la cosa, com qui observa un fenomen de la natura. Ell detecta els somriures per sota el nas. No en fa cas. Li preocupa que ella, la Dona, pateixi un escarni semblant. Però la Dona ja ha marxat amb el seu vehicle propi, pensant en què ha estat un error precipitar-se i no esperar-lo. Nobody is perfect.

Arriba el taxi, el conductor li puja la maleta i l'Home entra al seient del darrere.
- A l'estació de tren, si us plau.
- Molt bé-, respon el taxista.
El trajecte és agradable. El taxista li pregunta com ha anat i ell contesta que la zona és preciosa i que els seus habitants tenen una gran riquesa, que és l'entorn natural. Li explica que, fins i tot, ha vist un grup de cabres salvatges (ja feia massa temps que no hi eren, al seu cap). Però curiosament, aquest cop les cabres no romandran al seu cervell. En canvi, sí que recorda amb tendresa el cul femení que la nit abans tenia a les seves mans, ho fa sense excitació, amb afecte. I pensa que s'ha equivocat en no esperar-la avui, en no buscar-la, en no preguntar per ella. Potser ha perdut l'oportunitat de conèixer algú que val la pena. Se li fa un nus a la gola i se li humitegen els ulls, però ja se sap, un s'equivoca molts cops a la vida.

La carretera per on circula el taxi es veu des del Cim del Munt, una muntanya on un petit grup de cabres salvatges format per femelles i cries pasturen amb tranquilitat. Els animals senten el vehicle i se'l miren, relaxats i indiferents. Fa cinc minuts també ho han fet amb un monovolum que circulava en la mateixa direcció, conduït per una dona de quaranta anys amb llàgrimes als ulls.

El sueño eterno - Raymond Chandler (1939)

2011-11-02T11:56:00.000-07:00

Cartell de la pel·lícula

El sueño eterno (The big sleep) és la primera novel·la de Raymond Chandler, publicada el 1939, quan ell tenia 51 anys i un dels referents del gènere negre. Chandler forma part d'un grup d'escriptors nordamericans que van canviar dràsticament la novel·la negra o la literatura sobre detectius, majoritàriament a travès de la revista Black Mask i els relats pulp. En aquest grup d'autors també s'inclou Dashiell Hammett, creador de l'inoblidable detectiu Sam Spade i de novel·les com El falcó maltès, i a qui sembla que Raymond Chandler va voler imitar. Chandler però, va assolir nivells d'ironia i cinisme superiors a Hammett i aquestes característiques han arribat als nostres dies com a marca de la casa del detectiu Phillip Marlowe, el protagonista de El sueño eterno. Sam Spade i Phillip Marlowe també s'han convertit en els paradigmes de detectiu del cinema negre i en aquest cas, Humprey Bogart va ser l'actor ideal per encarnar els dos personatges, el primer en l'adaptació del Falcó maltès que va realitzar John Huston per al cinema i el segon, en la versió per a la gran pantalla de la novel·la que ens ocupa, dirigida per Howard Hawks, amb guió adaptat per William Faulkner i protagonitzada per l'esmentat Humprey Bogart i la que aleshores era la seva dona, Lauren Bacall.

Antiherois i crítica social

Raymond Chandler amb la seva pipa habitual

Aquest grup d'escriptors nordamericans entre els quals hi ha Chandler i Hammet van canviar la visió del detectiu a la literatura i no solsament això, sinó que també van donar-li un objectiu diferent a l'anomenada novel·la negra. En un principi, els autors anglesos i alguns nordamericans, consideraven el detectiu novel·lesc com un ésser pràcticament perfecte, sublim, d'una educació exquisida i d'una perspicàcia infalible que els portava a resoldre tota mena de crims. Els nous autors, en canvi, van crear una mena d'antiherois, personatges bevedors (moltes vegades com els mateixos autors), cínics i gens modèlics que gràcies a la seva experiència en el submón i a la seva habilitat per sobreviure entre hienes humanes aconseguien resoldre els casos. I malgrat tot, la resolució no esdevé l'element més important del relat, sinó que per exemple en el cas de Chandler i El sueño eterno, el reflex i la crítica a la societat de Los Angeles és el punt fort, el valor afegit de l'obra. Traficants de pornografia, extorsionadors, magnats del joc caciquils, famílies benestants amb molts secrets per amagar... Una societat aparentment perfecta amb uns sotaestores carregats de merda. I per sota de l'estora, en Phillip Marlowe s'hi mou com un peix a l'aigua.

Humphrey Bogart en el paper de Phillip Marlowe

El mateix protagonista diu en un diàleg: "No soy Sherlock Holmes ni Philo Vance", referint-se a aquells detectius literaris gairebé perfectes. De Sherlock Holmes, el personatge de Sir Arthur Conan Doyle no en cal dir gaire perquè és prou conegut, però Philo Vance és un detectiu creat per S. S. Van Dine el 1920, que va aparèixer a 12 novel·les i que ha quedat pràcticament oblidat a la història de la literatura. Només cal veure el que diu la Viquipèdia d'aquest personatge: "Va ser retratat com un súper dandy, un súper intel·lectual, un autèntic súperman sobre la ciutat de Manhattan". Ja ho veiem. El mateix personatge creat per Chandler renega d'aquells personatges a qui ell fa passar a la història. Una picada d'ull magistral de l'autor.

El paper de la dona

A El sueño eterno veiem tres grans tipus d'homes, per generalitzar: Marlowe, algun policia i el general Sternwood, durs, súpervivents, marcats per passats o presents tèrbols o complicats, bevedors i fumadors empedreïts, però al cap i a la fi, íntegres i complidors amb una certa ètica malgrat que els seus mètodes són sovint poc ortodoxes; els fora de la llei dèbils i que es deixen arrossegar pel món del delicte, que no tenen prou personalitat per dirigir les seves vides (Brody); i els magnats mafiosos freds i calculadors que es dediquen a dirigir les vides dels demés i a utilitzar-les al seu caprici i per al seu benefici (Eddie Mars). Aquests solen tenir sicaris que són els seus factòtums (Canino).

Lauren Bacall en una imatge de The big sleep

Però i la dona, quin paper hi juga a la novel·la? A El sueño eterno pràcticament només apareixen quatre dones, les germanes Carmen i Vivian Sternwood, la companya de Brody, "la rubia"Agnes i la dona d'Eddie Mars, "Peluca de Plata" Mona Mars. Les dues germanes són riques i capricioses, vicioses, una d'elles més perversa que l'altra (no desvetllaré res mes...) i depenen econòmicament del seu pare, un home rude però honest, el general Sternwood; Agnes és una pobra desgraciada que depèn del pobre desgraciat de Brody, una desgràcia en general; Mona , no cal dir-ho, no solsament depèn del seu marit, el magnat del joc Eddie Mars, sinó que fins i tot acaba sent una eina a les seves mans (tampoc desvetllo res més).

Per tant, podem dir que les dones de El sueño eterno són l'estereotip de la dona de la novel·la negra: atractiva, seductora, fràgil emocionalment, econòmicament dependent i sovint motiu de relliscades importants d'homes aparentment segurs de sí mateixos. Eren els anys 30 del segle passat.

Estereotip fins als nostres dies

Phillip Marlowe ha esdevingut l'estereotip de detectiu de novel·la negra per antonomàsia, el seu cinisme, masclisme i duresa han fet història i actualment és un referent dels personatges de la literatura universal. Durant la novel·la hi ha alguns passatges, sobretot en els diàlegs, tensos i carregats de sarcasme, que val la pena recordar pel seu "classicisme". Aquests són alguns exemples:

Exemple 1. Quan Phillip Marlowe visita per primer cop el general i coneix la seva filla Carmen, que coqueteja amb el detectiu, es produeix el que es coneix avui dia com una TSNR (Tensió Sexual No Resolta). Quan el majordom fa passar Marlowe cap a l'hivernacle on l'espera el general Sternwood, es produeix aquest diàleg:
   "Levanté la barbilla, y con un movimiento de cabeza pregunté:
   - ¿Quién es?
   - Miss Carmen Sternwood, señor.
   - Quitenle el biberón. Ya es mayorcita."

Exemple 2. Durant la primera entrevista que tenen Phillip Marlowe i el general Sternwood, Chandler ens farà veure que tots dos es cauen bé i que tenen coses en comú, bàsicament els vicis. Això, en dos homes és molt important i queda clar que tots dos es respecten. A més, el diàleg també serveix per informar-nos de l'estat de salut precari del general. Aquest li ordena al majordom que li serveixi conyac al detectiu, que li ompli el got, i fa l'observació que li agrada veure com els demés beuen; després li diu a Marlowe que pot fumar, que li agrada l'olor del tabac. El mira, el contempla i deixa anar: "Mal están las cosas cuando un hombre tiene que disfrutar de sus vicios por delegación". En el següent enllaç es poden veure els dos primers exemples tal com els va dur al cinema Howard Hawks.

Vídeo 1. 'El sueño eterno'. Exemples 1 i 2

Exemple 3. En aquest cas es tracta d'una descripció paradigmàtica de la novel·la negra. El personatge descrit és Cronjager, un policia:
"Le acompañaba, sentado en una butaca de cuero azul, un hombre de ojos fríos, con cara de cuchillo, tan flaco como una calavera y tan duro como el director de una casa de préstamos. Su bien cuidado rostro parecía como si acabase de ser afeitado. Llevaba un traje de color castaño bien planchado y una perla negra en la corbata. Tenía los dedos largos y nerviosos de un hombre con mente ágil. Parecía estar listo para una pelea."

Exemple 4. Una representació de la duresa del personatge principal i de la ineptitud de les dones per entendre-ho és el següent passatge de la conversa amb Vivian, on a més, Phillip Marlowe, fa una declaració vocacional i dóna a entendre que ell té les coses molt, però que molt clares:
   "- Muchos hombres han muerto por pequeñas cosas como ésta, Marlowe.
   - Muchos hombres mueren prácticamente por nada. La primera vez que la vi le dije que era un detective. Métase eso en su encantadora cabecita. Trabajo en ello, no juego a ello".

Edició d'El País que he llegit

Finalment, sobre l'edició que he llegit, es tracta d'una de la Serie Negra de El País, de butxaca, en castellà, amb traducció de l'anglès d'Inés Navarro i Antonio Gómez. Precisament, el més fluix de la novel·la és la traducció al castellà, massa recarregada i sovint excessivament literal.

En definitiva, gran novel·la que va marcar, com tot el moviment, una fita a la història de la literatura universal i que s'ha de llegir amb perspectiva temporal, sobretot pel que fa al tractament secundari i infantilista de la dona per part de l'autor. D'altra banda, el cinema ha contribuït a popularitzar el gènere negre i, a la vegada, també ha esdevingut clàssic: tots hem portat alguna vegada "un barret de Humphrey" o hem pretès anar de durs, "rotllo Humphrey". Bona lletra a tothom.

Tardor a Mataró

2011-10-27T12:17:00.000-07:00

Sèrie Solos de trompeta 1

Banda sonora:
Blue in green - Miles Davis

Plou a Mataró, els parcs fan olor de terra humida, hi-haurà-bolets-allelluyah, la crisi ens ofega més que les rieres, les mares acaronen els seus fills, ja és de nit i el llum del meu despatx és com un far al camí Ral mullat, que es reflexa en els vidres de l'espantós edifici d'Hisenda, els coloms s'aixopluguen entre la seva pròpia merda a la o de Cine Iluro, les barres dels bars de baix s'omplen d'homes sols i els bordells discrets treballen a velocitat de creuer...la tardor ens envolta mentre Miles Davis entona Blue in green al meu Spotify i la seva trompeta llança un missatge d'esperança a l'univers. El cicle continua.

2011-10-14T08:48:00.000-07:00

"Pensamos que somos capaces de mirar lejos, pero sólo tenemos la mirada perdida".

Espido Freire (ADN de 14-10-2011)

El vestit gris - Andrea Camilleri (2008)

2011-10-10T11:41:00.000-07:00

Andrea Camilleri (Sicília, 1925) és un dels escriptors italians més populars de l'actualitat, gràcies sobretot al comissari Montalbano, un personatge de la seva creació i que deu el seu nom a l'escriptor barceloní Manuel Vázquez Montalbán. A més de novel·lista, Camilleri també és guionista, director teatral i televisiu i productor.

El vestit gris és una novel·la que he llegit de casualitat però que ha sobrepassat les meves expectatives. Andrea Camilleri deixa de banda el seu comissari Montalbano per entrar en els sentiments més profunds de l'ésser humà, els d'un empleat de banca jubilat i malalt i els de la seva segona dona, molt més jove que ell. L'escriptor sicilià grata tant que arriba al moll de l'os.

La novel·la explica com n'és de complicat el primer dia de jubilació per un alt empleat de banca, Febo Germosino, que s'ha d'adaptar poc a poc a l'etapa que comença a la seva vida. Aprofita per rellegir i cremar tres anònims que ha rebut durant la seva exitosa carrera, l'últim dels quals l'adverteix de la infidelitat de la seva esposa, l'Adele, una dona extremadament atractiva i molt més jove que Germosino i que és la que mourà els fils de la història, la que farà que els pensaments del seu marit pateixin convulsions constants. L'Adele és una dona forta, apassionada i molt sexual, que es preocupa més per les aparences que per la relació real amb el seu espós. Quan Germosino emmalalteix canvien algunes coses però no acabem de saber si l'Adele el cuida per amor o per interès. Aquest dubte planeja constantment sobre el relat. A més, l'Adele es posa un vestit gris només en ocasions molt especials, un vestit que serà una mena de tercer personatge sempre present però mai evident en la relació d'ells dos, com una ombra, un senyal, una advertència...

El vestit gris és, segons el propi autor "una novel·la ben burgesa" i no seré jo, disculpeu-me, qui contradigui al mestre. Però El vestit gris és molt més, una petita novel·la de 163 pàgines tan gran com Camilleri, tan autènticament humana com tu i com jo, un relat d'amor, de sexe, d'adulteri, de comprensió, d'afecte, d'indiferència, de malaltia, de sol·litud i de mort. Perquè al cap i a al fi, després de passar-se tota una vida treballant per tenir una posició social, Febo Germosino espera tranquil i comprensiu allò que ha de ser. L'acceptació de les coses.

És una novel·la que llegiràs en dos o tres dies però que et pot impactar més que d'altres que necessites dos mesos per acabar-les. Si no l'has llegit, no et perdis El vestit gris. Faràs immersió en l'ànima humana.

'Donde nadie te encuentre'; Alicia Giménez Bartlett; 2011 (Premio Nadal 2011). La novel·la del maqui hermafrodita

2011-10-07T16:03:00.000-07:00

La Pastora l'any 1939, encara com a dona

Amb aquesta novel·la no seré imparcial, m'és impossible i el motiu és que l'acció està ambientada a la terra dels meus orígens, el Maestrat, els Ports i el Montsià, i construïda sobre històries verídiques, més o menys, que vaig escoltar a la meva infantesa. Anem a pams.

Donde nadie te encuentre, premi Nadal 2011, és una novel·la basada en fets reals protagonitzats per un personatge peculiar, inquietant i misteriós anomenat La Pastora o Teresot, un maqui (o una maqui) que va recórrer les inhòspites muntanyes de la Catalunya més meridional i el nord de Castelló. La Pastora, que va néixer a Vallibona el 1917 com a Teresa i va morir a Olocau el 2004 com a Florencio Pla Meseguer, és una de les figures més emblemàtiques de l'Espanya de la lluita antifranquista, del Maquis, un home a qui els seus pares van registrar com a nena per por a vergonyes i burles a causa d'una malformació als genitals. Una persona que durant els primers anys de la seva vida es va sentir dona i va actuar com a tal i que a partir de la seva entrada al Maquis va trobar-se a sí mateix, adonant-se de la seva masculinitat en una organització on ningú li va preguntar mai què era, sino què se sentia.

Portada del Premi Nadal 2011

A la premsa franquista, Teresot va tenir fama de violenta, sanguinària i despietada i durant la seva estada al Maquis va assaltar multiud de masos de les comarques del Maestrat, els Ports, la Tinença de Benifassà i el Montsià. La van acusar de 29 morts (no en van poder provar cap ni una) i va escapolir-se una vegada i una altra de la Guàrdia Civil, que l'empaitava per les serres i els barrancs d'aquella terra salvatge.

Donde nadie te encuentre explica la cerca de La Pastora que fan un periodista de La Vanguardia nascut al Maestrat (Càlig) i resident a Barcelona, i un psiquiatra francès que ha llegit el que el primer ha escrit sobre el personatge i que ha quedat tan fascinat per la potència de la història, que vol entrevistar-se amb Teresot per conèixer la seva psicologia violenta i agressiva. Els dos protagonistes recorren el Montsià, el Maestrat i els Ports, des de La Sènia, passant per Xert, Catí i Morella, buscant testimonis que hagin vist o parlat amb la Pastora, algú que els pugui apropar a la bandolera.

Periodista i psiquiatra formen una parella clàssica en la ficció, heterogènia, éssent l'un el contrapunt de l'altre, el primer un cínic, puter i alcohòlic i el segon un gentleman ortodox en la seva ciència i pare de família exemplar. Però el viatge els canviarà als dos, que veuran trontollar els seus esquemes a causa d'una terra que els anirà absorbint, abduint, penetrant a les entranyes, com el cerç que fueteja les oliveres mil·lenàries.

La Pastora quan el van detenir, el 1960

Alicia Giménez Bartlett és la creadora del personatge de Petra Delicado, a la qual ha fet protagonista d'una sèrie de novel·les. Però en aquest cas va descobrir el mite de la Pastora, de la qual n'havia sentit a parlar de petita, com jo, quan el meu pare m'explicava les aventures de Teresot, una dona que semblava un home de tanta força com tenia, i que tendia als robatoris i la violència per les muntanyes de la Tinença. Aquestes històries sempre alimentaven el dubte de si la Pastora era realment una dona, un home, o un hermafrodita, ingredients fonamentals per a la seva llegenda. L'autora s'ha basat en un estudi biogràfic exhaustiu de Teresa/Florencio Pla Meseguer titulat La Pastora. Del monte al mito, i que signa José Calvo Segarra, i del qual parlaré en aquest bloc més endavant.

En definitiva, la novel·la de Giménez Bartlett, malgrat que en alguns moments cau en la reiteració d'elements en la construcció de la trama, ens apropa des de la ficció a un personatge real, un dels més enigmàtics i apassionants de la postguerra, l'home que va haver de ser dona i que, quan va poder ser home, ja era un fugitiu, un drama humà vestit de mite.

'Luz de verano en Formentera'; Alfonso Biescas; 2010 / 'Luna de Formentera; Alfonso Biescas; 2011

2011-10-04T10:50:00.000-07:00

Dibuix de portada de Luz de verano

Alfonso Biescas és un dels personatges que un troba quan bada pel mercat de la Mola, a Formentera. Es tracta d'un pintor, surfista, arquitecte, dissenyador i ara també escriptor, que ven els seus productes en una parada del Pilar de la Mola, al costat d'un munt d'artesans, músics, visionaris, hippies i fauna diversa que habita l'illa. Biescas és un innovador: va començar a fer surf a Zarautz quan ningú ni tan sols sabia què dimonis era una taula de forma allargada que no servia per planxar; va descobrir Formentera quan la bogeria del turisme encara no havia envaït l'illa i se'n va enamorar perdudament; és un tio ferm, amb idees clares i amb una noblesa d'esperit que espanta; i és divertit, almenys m'ho va semblar quan li vaig comprar a ell mateix els dos llibres del títol al Pilar de la Mola, a més d'una petita marina on retrata l'illa de S'Espalmador.

L'autor, Alfonso Biescas Vignau

Ell diu que és més pintor que escriptor. De fet, quan li compres el llibre t'adverteix: "Yo no soy escritor pero me he liao..." i d'aquí han sortit aquestes dues guies de Formentera novel·lades. Cal puntualitzar que Biescas té més bibliografia, sobretot la dedicada al Camí de Santiago, que ha recorregut més de quinze vegades per diferents vertents.

El primer dels dos llibres cronològicament parlant és Luz de verano. Es tracta d'una guia novel·lada en què l'autor ens porta per diferents racons de Formentera sense pressa, amb afecte per la terra i amb una noia japonesa que és músic i que toca el cello, la veritable excusa per recórrer tota l'illa amb una passió inusitada. Si ets a Formentera fa gràcia anar seguint les platges on es banyen els dos protagonistes, els bars o restaurants on esmorzen i les rutes que ataquen amb bicicleta o cotxe elèctric. El llibre no pretén ser una meravella literària però es pot llegir i fins i tot seguir per visitar l'illa.

El segon llibre, Luna de Formentera, està escrit amb un objectiu: acabar de descriure alguns indrets de l'illa que Biescas pensa que va deixar de banda en el primer relat i ho fa amb l'excusa de la relació entre els dos protagonistes, que es retroben i tornen a recórrer Formentera. Cal dir que Biescas no aconsegueix l'efecte de Luz de verano: hi ha més relació dels personatges que guia de Formentera però es tracta d'una relació que no avança, que està estancada des del primer llibre. A més, Biescas es posa cursi sovint i el llibre acaba avorrint.

Penso que Alfonso Biescas va tenir una bona idea en novel·lar la guia de Formentera que tenia al cap quan va fer Luz de verano i que en aquest cas no se li pot demanar que escrigui com Manuel de Pedrolo, però el segon, Luna de Formentera, sobra i no aporta cap novetat.

'L'home de la maleta'; Ramon Solsona; 2011 (Premi Sant Jordi 2010)

2011-09-27T11:22:00.000-07:00

Un autèntic rondineta, un murri, un iaio malparit, tot això i més és el personatge protagonista de l'última novel·la de l'escriptor i estudiós de la llengua, Ramon Solsona, una obra que manté o fins i tot eleva el nivell i el prestigi del seu autor. L'home de la maleta explica les ventures i desventures d'un antic músic d'orquestra que tocava el trombó, que és vidu i que un bon dia decideix vendre el pis, repartir els guanys entre les seves tres filles i anar a viure cada mes amb una filla diferent. Aquesta decisió provoca el lògic trasbals entre les tres dones que, a la vegada, duen una vida molt diferent les unes de les altres i a les quals s'haurà d'adaptar el protagonista cada mes a una casa diferent. Quan era jove anava amb l'orquestra de poble en poble, amb la maleta amunt i avall; ara va de casa en casa, també amb la maleta com acompanyant.

Ramon Solsona presenta la narració com un monòleg interior del protagonista i, d'aquesta manera, pot exterioritzar una sèrie de frases fetes, de dites populars, de reflexions que d'una altra manera podrien semblar impostades i que així sorgeixen de manera totalment espontània en boca de Venerando, l'ex músic. El text té cinc parts i la primera i la quarta estan escrites correctament, mentre que les altres tres estan plenes de barbarismes i modismes, en un català volgudament incorrecte. Els ortodoxes de la llengua no ho acaben de veure bé; jo penso que ajuda al personatge a ser més ell als nostres ulls, li dóna versemblança i credibilitat. Els motius d'aquest canvi en el llenguatge ja els sabrà qui llegeixi la novel·la. Només cal dir que Solsona utilitza la llengua correctament o incorrecta de manera totalment voluntària i de forma controlada, recollint un registre propi d'una generació nascuda la primera meitat del segle XX i que, per exemple, malgrat tenir un accent català indubtable, mai dirà "comanda" sinó que sempre demanarà un "pedido".

Solsona demostra, una vegada més, el seu gran domini lingüístic i s'ha superat narrativament amb aquest Home de la maleta. Ah, i he rigut molt, "cago'n Ceuta i Melilla"...

Formentera 2011 (i VII). Xavi Pascual, el pseudo Sandro Rossell i l’eterna espera al port

2011-09-20T10:33:00.000-07:00

El pas de vianants més llarg del món...

És l’últim dia a Formentera i hem de fer temps perquè el vaixell surt d’Eivissa a les 6 de la tarda i hem de deixar la Casita a les 11 del matí. Així doncs, anem de compres a Sant Francesc i ens separem, com solem fer quan anem de compres en vacances (a Andorra també ho hem fet algun cop). Com que portem ritmes diferents, la Montse va la seva i jo em relaxo llegint el diari o tafanejant tranquil·lament. Entro a l’església, visito una petita exposició de pintura i escolto, atent, les indicacions de l’hostessa, i em perdo pels carrers del poble fent fotos a un pas de vianants llarguíssim i que agafa la cruïlla de sis carrers (està clar que els de Mobilitat van tirar pel dret per estalviar pintura i temps).

Hem deixat les maletes al magatzem que hi ha al costat de la Casita, al mig del bosc, i hi tornem amb la moto. Decidim anar a dinar a Sa Platgeta, un xiringuito molt popular on fan uns arrossos que diuen que són molt bons. La veritat és que ho hem tingut al costat de casa tota la setmana però com que era tan a prop hem pensat que sempre hi havia temps per anar-hi. L’últim dia ens decidim. Demanem unes cloïsses a la planxa i una paella de marisc, que ens semblen molt bones.

Xavi Pascual i el pseudoSandro

I si el Xavi Pascual creia que el Sandro l'espiava?

Si el dia que vam arribar vam veure la Sílvia Munt, avui, el dia que marxem, veiem el Xavi Pascual, l’entrenador del Barça de bàsquet que és aquí de vacances (suposo). Arriben ell i la seva parella mentre la Montse va a rentar-se les mans i me’l miro pensant que sí, que és ell, en Xavi Pascual. No m’entusiasma el bàsquet però tampoc em desagrada i penso que Xavi Pascual és un entrenador molt coherent. Quan parla no diu cap barbaritat, mostra un nivell intel·lectual més que acceptable, i sembla que ho fa molt bé si tenim en compte els resultats de la secció de bàsquet del Barça.

Mentre vaig esperant el menjar sembla que en Xavi Pascual em mira. Penso que ha estat un il·lusió òptica i continuo amb les meves coses però al cap d’una estona veig que ho torna a fer. Això no em quadra. Sóc jo el que l’hauria de mirar a ell perquè és ell el personatge conegut. Durant la primera part del dinar encara veuré que em mira dos o tres cops més. Ho fa de manera dissimulada i fins i tot, podria ser que fossin il·lusions meves... Li dono voltes al tema i li ho dic a la Montse i hi trobo una explicació lògica.

Resulta que des que Sandro Rossell va aparèixer a l’escena pública amb la junta directiva de Joan Laporta i posteriorment amb la que ell presideix, m’han dit en moltes ocasions que tinc una retirada a l’actual president del Barça. Jo em miro i em remiro al mirall i no ho acabo de veure clar, però tot és entrar en un bar i que el cambrer em digui: “Hòstia, hòstia, perdoni eh..., però és que vostè sembla el Sandro. Quan ha entrat he pensat que entrava el president del Barça. Una mica més i li demano un autògraf, hòstia, tu. Miraaaa, Maneeeel a qui diries que s’assemblaaaa?”. Acostumo a fer una rialleta mentre els clients i cambrers del bar de torn em passen revista de cap a peus i sovint demano un tallat pensant que potser sí, que m’hi assemblo, i contestant que no és el primer cop que m’ho diuen, etc. Però quan em torno a mirar al mirall només veig un tio amb entrades prominents amb un somriure estúpid i que no entén res. Per si no queda prou clar, aquest del mirall sóc jo.

Pel que fa a l’afer de Sa Platgeta, la que ho veu molt clar és la Montse, que em diu que el pobre Xavi Pascual ha pensat que jo era el president que l’estava espiant per veure què feia. Òbviament ens petem de riure i fins i tot recreem una mica la hipotètica situació, això sí, amb discreció i sense faltar al respecte a l’entrenador del Barça de bàsquet, que a mi no m’agrada emprenyar als famosos quan són en públic, que també són persones i tenen tot el dret del món a passar una estona agradable en un restaurant.

El taxista 1, l’ensurt i el taxista 2

Acabem de dinar i és moment de tornar la moto. Anem fins a Es Ca Marí i hi deixem la moto i els cascs, a la vegada que ens acomiadem de la noia que ens va atendre el dia que vam canviar el vehicle. Tornem a peu a la casa i recollim les maletes del magatzem del mig del bosc, truquem al taxi i esperem. El vaixell surt d’Eivissa a les 6 de la tarda i no podem badar perquè si perdem el ferry per arribar a Eivissa podem perdre el vaixell.

El taxi arriba de seguida i ens porta cap a La Savina. Durant el recorregut, el taxista ens dóna conversa. Ell és de Formentera i ens explica que a l’hivern li agrada anar a caçar a la Mola amb els amics i que s’ho passa molt bé, que aquesta illa és un autèntic paradís però que al juliol i agost se’ls escapa tot de les mans, massa turistes i massa esverats. Se’l veu nostàlgic però a la vegada pragmàtic. Sap que el turisme és una gran font d’ingressos per als habitants de Formentera però es veu que li agradaria que el volum no fos mai més gran que el de juny i setembre. És clar que al juliol i agost fa calés però pateix per l’entorn on viu. Em cau bé i li segueixo la conversa fins al port. Ens acomiadem com si ens coneguéssim de fa una setmana. Aquesta gent és la que fa que sempre tingui ganes de tornar a l’illa. Una conversa d’uns minuts pot resultar tan intensa i profitosa com la lectura d’un llibre.

Vam perdre el primer ferry i tot van ser corredisses

Anem a agafar el ferry i, oh sorpresa, està sortint del port. Hem perdut el que volíem agafar, així que no podem badar més perquè el vaixell cap a Barcelona no ens esperarà. Agafem el següent ferry i fem el trajecte entre Formentera i Eivissa entretenint a una nena petita italiana que viatja davant nostre. És encantadora, trapella i fa anar de bòlit a sa mare i a la seva tia, que són les que van amb ella. La mare, molt morena i atractiva la va advertint dels perills que comporten algunes de les seves accions. Per exemple, quan llepa el respatller del silló li diu: “Nooooooo, e porcoooooo!!!” Sempre m’ha fet gràcia aquesta expressió. És increïble que una paraula tan bruta com “porc” o “porca” pugui resultar tan dolça quan una mare li diu en italià a la seva filla petita que aquell objecte és brut. M’agrada l’italià. Quan endreci un parell de coses a la meva vida en vull aprendre.

Arribem al port d’Evissa i anem a treure la targeta d’embarcament. I aquí patim l’ensurt del dia. L’amable senyoreta que atén la Montse li diu que ho portem clar, que el vaixell surt al cap de cinc minuts i que des de l’oficina que estem ara fins al lloc d’on surt la nau hi ha vint minuts o mitja hora. Que no hi arribem, vaja. I ho diu amb aquella cara de mala llet que et fa pensar que, si ja tens prou desgràcia de perdre el vaixell, perquè dimonis et renyen? En què li afecta a ella que jo perdi o no perdi el vaixell? Per què m’ha de fer aquesta cara? Li hauria fumut quatre crits ben fets però veig a la Montse desesperada i decidim que, mentre ella aguanta a la simpàtica de la finestreta per fer el tràmit, jo aconsegueixo un taxi com sigui.

El taxista d'Eivissa va morir per nosaltres

Esperant el Zurbarán fent el fatxenda...

Quan paro el taxi i ve la Montse amb la targeta d’embarcament, gairebé no deixem respirar el taxista, entrem les maletes al cotxe i bramem: “A L’ALTRA PUNTA DE PORT QUE SE’N VA EL VAIXEEEELLL!!!” Pobre home, fa el que pot i esquiva cotxes a dreta i esquerra fins que arribem al port, entra directament saltant-se la cua, i un agent de la Guàrdia Civil li etziba que allà no hi pot entrar, que ens ha de descarregar a fora. L’home, que s’ha convertit en un fora de la llei perquè nosaltres puguem tornar a casa, li fa cas al agente de la Benemérita rondinant per sota del nas (no he entès què li ha dit però tampoc no cal...). Sortim del vehicle, ens acomiadem del taxista lleial i temerari i ens posem a la cua. Desesperats però sorpresos perquè encara hi ha una cua enorme, pensem que, si encara ha de pujar tota aquesta gent, potser no perdrem pas el vaixell. I quan alcem la vista, guaita, el vaixell. Tot just ara mateix arriba i està atracant. Aquest fet suposarà, en un principi, un descans, perquè veiem que tornarem a casa avui, però després se’ns farà etern, perquè el vaixell ha de descarregar tots els passatgers i vehicles que porta a dins i això vol dir una espera de més d’una hora a sota del sol en plena canícula. Collóooooooo... Per cert, el vaixell és el trencacolumnes Zurbarán. Ja ens coneixem... Sabeu què en faria del Zurbarán i l’operària de la finestreta? Doncs això.

Com tens les lumbars, carinyo?

Les butaques assassines de lumbars del Zurbarán

Serà la frase de la nit. El dia que vam venir, el Zurbarán va fer el trajecte entre Barcelona i Eivissa directe. Ara però, a la tornada, fa escala a Palma de Mallorca, i trigarà més hores. Arribarem demà al matí a Barcelona. Ens acomodem, per dir alguna cosa, a les butaques mentre hi ha gent que dorm al terra dels passadissos. Passarem la nit canviant de postura a la butaca i l’endemà al matí ens llevarem amb les lumbars trinxades. L’un i l’altra. Al menys ens ho podem dir i compartim el dolor. Això sempre conforta.

Anem a esmorzar i es compleix la condició essencial de molts viatges: ens trobem una persona relacionada amb Mataró, en aquest cas, el treballador d’una empresa de trasllats i que conec per motius de feina (ens veiem un parell de cops a la setmana). “Què hi fas aquí?” “Un trasllat a Mallorca!” “Jo de vacances!” “Què bé que vius!” “Serà perquè tu no n’agafes”! “Collons quin vaixell!” “No me’n parlis, no me’n parlis!” I així passem l’esmorzar.

He de dir que moltes vegades et trobes algú de Mataró o relacionat estretament amb la ciutat en els llocs més insospitats. Fa tres anys, la Montse va trobar uns coneguts a Formentera; fa molts anys em vaig topar amb un company de professió a la Piazza dei Duomo de Florència; tinc coneguts que s’han trobat amb un paio de Mataró a l’ascensor de l’Empire State... Els mataronins som com una plaga, fotem el nas a tot arreu. Però ja m’agrada.

Hem estat molt bé a Formentera però cal dir que la recomanació que ens fa la gent de l’illa és que hi anem al juny o al setembre i, si pot ser al maig encara millor. Si busques tranquilitat, al juliol i a l’agost és difícil de trobar-la, si més no, l’has de cercar molt. Formentera era una illa en què tot estava permès i que ningú es fincava amb ningú. Tu anaves a una platja i et posaves com volies, sense cap mena de vergonya. Això, en gran part, continua sent així, però ara et trobes platges on si et treus tota la roba sembles una cosa estranya. Cal entendre que els italians són molt vergonyosos i que s’arriben a canviar de banyador o bikini durant un matí per lluir els diversos modelets. Això es contraposa amb aquells qui, com jo dic, anem a Formentera per passar-nos una setmana “amb el cul enlaire i sense preocupacions, amb contacte directe amb la natura”. Sigui com sigui, sempre recomanaré Formentera a la gent que aprecio. Continuo dient que és un paradís al costat de casa.

Finalment, fem el trajecte a la inversa, amb taxi i tren fins a Mataró i comencem a intentar superar la sensació desagradable de tornar a la rutina i de deixar enrere uns dies de llibertat total.

Formentera 2011 (VI). Escull des Pou de Llevant, el paradís per a dos

2011-09-11T10:53:00.000-07:00

El sisè dia a Formentera (28 de juliol) serà una experiència molt positiva, amb el descobriment personal d’un paratge únic, Sa Roqueta i l'Escull des Pou de Llevant i la constatació de dos restaurants que ja ens havien agradat, cadascun en el seu estil, Can Forn i Can Dani.

Escull des Pou de Llevant per Sa Roqueta

Ens llevem mandrosos i una mica desanimats per l’experiència súper gloss i metafashion de la nit anterior. Ens hem de sobreposar a l’adversitat i res millor que un bon cafè amb llet i una mica de platja. Ara ve el dilema: a quina platja anem? Mira que ho tenim fàcil perquè som a la platja de migjorn, tranquila i bonica, però decidim que no, que avui ens hem de moure i hem de sacsejar el cos i la ment per espolsar-nos el pijerio de la nit abans.

Decidim pujar a la moto i que ella ens porti. Només tenim clar que anem cap al nord, que tenint en compte que no podem anar més al sud, tampoc té gaire mèrit. Som-hi doncs. Anem amunt i a Sant Ferran trenquem cap a Els Pujols. Sabem que és la zona més guiri de l’illa, és a dir, es tracta de Can Espagueti, amb joves italians pijos i fatxendes per tot arreu, fent sonar les botzines i cridant. Però hi hem de passar perquè la moto vol anar cap a la platja del Cavall d’en Borràs o Ses Illetes. Ja hi vam ser fa tres anys però val la pena tornar-ho a veure. La llàstima és que aquests indrets estan infestats de iots però ho podrem superar.

Passat Els Pujols i entrats al parc Natural veiem un trencant a la dreta. On deu portar? Decidim desviar-nos a la dreta, òbviament, perquè ara ja sí que tenim clar que anem a l’aventura. Una petita carretera ens du a Sa Roqueta, on hi ha un complex d’apartaments i algunes casetes blanques i tranquiles que adornen l’entorn.

Tacons a la platja. No hi ha senderi

La platja de Sa Roqueta és molt bonica, petita, en forma de mitja lluna, amb una bona quantitat de sorra, però no ens interessa perquè està molt massificada i passa com a Ses Illetes, hi ha alguna italiana que va a la platja amb tacons. Sí, amb tacons! És collonut, quan van pel camí que porta a la cala encara llueixen una mica, ja se sap, els tacons provoquen un moviment de malucs oscil·lant i suggerent, però quan entren a la sorra i fan la primera passa ja semblen ànecs marejats i perden tot l’encant en sis dècimes de segon. En fi, qui vol presumir ha de patir i elles ho saben perfectament.

Fem un cafè davant del mar. Reflexionem sobre les opcions que tenim, o tornar enrere i anar al Cavall d’en Borràs o a Ses Illetes, o bé caminar per l’altra banda de l’istme, on som ara. Veiem una parella italiana madura, que ja hem vist altres dies a Migjorn i que ens consta que busquen tranquilitat. Ells caminen per l’est de l’istme. Doncs nosaltres no serem menys perquè aquest parell ens inspiren confiança.

Paguem el cafè i comencem a caminar amb la intenció d’arribar lluny perquè fa tres anys ens vam perdre a l’illa de S’Espalmador, descalços, sense gorra i gairebé sense aigua. Va ser una odissea i encara no sé com en vam sortir vius. Quin mal de peus i quina fluixera per no haver-nos hidratat. Però clar, qui no arrisca no pisca i veiem que la parella italiana troba una petita llengua de sorra entre les roques per a ells sols. Són feliços. Es despullen i es fan fotos. Sembla mentida com un moment de felicitat al mig de la natura pot convertir dues persones de 50 anys en dos adolescents!

A Formentera cal cercar i finalment trobes el paradís

Els envegem amb respecte i continuem i gairebé sense temps de concentrar-nos en la llunyania apareix una minúscula cala de sorra entre les roques. Encara no hem caminat ni cinc minuts i ja la tenim. Només hi ha un noi però la caleta està partida per una roca i sembla fet aposta, ell té el seu lloc i nosaltres el nostre. És fantàstic, paradisíac, bufa el vent del nord i el mar està enfadat però aquí quedem, encara no sé com, a recer. Ens estirem, riem, gaudim del moment. Feia temps que no em llençava a la sorra amb tanta naturalitat. La Montse se’n riu de mi perquè semblo un nen petit i vaig cantant una cançó d’Antònia Font aliè al que m’envolta.

Passem un matí fantàstic. Em sento privilegiat per haver estat amb la companyia que desitjo en un entorn sacsejat per la tramuntana i l’escuma a les roques, acaronat pel paisatge i la calor. Com El lago assssul, vaja. Tot plegat fa que perdem la noció del temps. Quina hora és? I jo què sé? Que no duus rellotge? Sí però l’he guardat. Ei, que gairebé són les dues! I què fem? De moment pensem que no dinarem perquè ja mengem prou i ens engreixarem molt. Agafem la moto i cap a casa, que tenim kiwis i préssecs.

Repetim a Can Forn

Però quan passem per Sant Ferran ens preguntem l’un a l’altre si a Can Forn també fan dinars. Estava tan bona l’amanida pagesa del dia que vam arribar! Com no podia ser d’altra manera anirem a comprovar-ho. Ens hi acostem i no hi ha ningú però és obert. Sembla que avui tenim la sort que no vam tenir ahir a la nit. Estem sols! És lògic perquè a aquesta hora tothom és a la platja o dinant a la vora del mar, mentre que nosaltres som en un restaurant d’un poble d’interior, que a la nit s’omple, però que en un migdia assolellat és molt tranquil. Demanem i mentre mengem s’ompliran un parell de taules més. Estarem molt tranquils.

Menjo una amanida pagesa i unes gambetes a la planxa. Em llepo els dits i me’ls torno a llepar. La gent de Can Forn no són de fer gaires alegries però que ningú es confongui, no són antipàtics. Són autèntics. Estan per tu i t’atenen i no estan per orgues. M’agrada. Em recorda la manera de ser dels navarresos, que fa dos anys em van captivar. A més, el món no necessita que tothom sigui tan xerraire com jo perquè seria un galliner i totalment inhabitable. D’aquesta manera ens complementem tots una mica.

La torre de guaita del Pi des català es troba en un paratge feréstec

Tot ha anat genial. La tarda serà de relax, la Montse a casa i jo a la platja de Migjorn. Però fa tant de sol que he de caminar una mica i vaig a veure la torre de guaita del Pi des Català. La Montse hi va anar sola el segon dia i coincidim en què està molt abandonada respecte a les altres que hi ha per l’illa, gairebé no hi ha camí per accedir-hi. Malgrat aquests inconvenients conserva la màgia, el misteri i la cosa bèl·lica de la vigilància del mar per prevenir-se dels pirates. Formentera és una illa envoltada de torres de guaita, totes del mateix estil, totes semicòniques i per defensar-se de turcs, berberiscs, catalans i dels mateixos baleàrics. Ara fan companyia a les savines i als pins entre el cant eixordador i inabastable de les cigales i la calor sufocant de final de juliol. Sóc feliç mentre veig una teranyina i la seva mestressa que em barren el pas. Faig una volta i tiro endavant mentre em miro l’aràcnid. El món encara val la pena...

I repetim a Can Dani

La nit, ai la nit! La Montse m’ha insinuat (i això vol dir que més que suggerir, m’ha indicat) que avui podríem repetir a Can Dani. Com que l’experiència gastronòmica de fa uns dies va ser excel·lent i encara ens queden diners (important), li dic que sí amb un somriure assimètricament sorneguer, molt Humphrey, vaja...

Avui hi ha més gent a Can Dani. Me n’alegro. Em cauen bé aquesta gent perquè són distingits, refinats però autèntics i sense ínfules. Em tracten molt bé i m’hi sento a gust. A mi no m’agrada que em facin la pilota, per tant, tenen el seu mèrit en trobar aquest punt mig d’atenció al client correctíssima i elegant sense embafar. Decideixo menjar uns ous amb sobrassada (tipus Casa Lucio però més fins, més delicats, amb un punt de sobrassada, només) i repeteixo amb les galtes, que em van emocionar l’últim dia. De postres he demanat el flam de iogurt, que també m’ha tret els colors. He sopat com mai. Val la pena, de debò.

Tornant amb la moto tenim un ensurt perquè hi ha un gos mort al mig de la carretera i no sóc a temps d’esquivar-lo. Afortunadament controlo la moto i no passa res, només un esglai que finalment podrem contar com una aventura més.

Formentera 2011 (V). Casa Carlos o l'esperpent d'un restaurant de luxe

2011-09-07T16:42:00.000-07:00

Comencem el cinquè dia a Formentera (27 de juliol de 2011) fent esport. Avui serà una gran jornada, amb visites a la Cova d'en Jeroni (l'amo és un catxondo), la duresa del paisatge de Cala en Baster i la posta de sol des del paratge de Can Marroig, entre Es Caló des Moro i la Punta des Picatxo, després d'una incursió a l'entorn gairebé lunar de la Punta de sa Pedrera. Però el dia acaba amb mal gust de boca a causa d'una mala experiència al restaurant Casa Carlos, un local on si parles català tens problemes per reservar taula i si no parles italià i no ets guapo et miren per sobre l'espatlla. Anem a pams.

Esport al matí per cremar la cansalada

Aquest matí hem anat tots dos a fer exercici, jo fent marxa atlètica i la Montse caminant a pas alegre. Les sensacions són meravelloses novament i ella ho remata amb un bany a sa Platgeta. Jo faig estiraments a l'aire lliure i una noia ens acompanya des de la sorra fent moviments quasi perfectes de ioga. La pau ens envolta.

Més tard la Montse lloga una bici i se'n va a fer el Camí Vell de la Mola des d'es Ca Marí fins a Sant Francesc, va de compres i passeja. Jo, que després de fer exercici estic molt gos, prefereixo prendre el sol el que queda de matí, primer a la platja de Migjorn fins que el vent em dissuadeix i me'n vaig a la Casita per prendre'l estirat al porxo. Aquí no fa vent i s'hi està de conya.

Avui no dinarem (només un préssec, un kiwi i un iogurt) perquè ja hem començat a notar l'increment de perímetre de la cintura. Ens agafarem el sopar amb ganes, que avui tenim taula reservada a Casa Carlos, a Sant Francesc.

La Cova d'en Jeroni

Estalactites i estalagmites a la Cova d'en Jeroni

Passarem la tarda visitant alguns llocs que ens vam perdre l'últim cop que vam ser a Formentera fa tres anys. Per començar anem a la Cova d'en Jeroni, a la carretera de Sant Francesc a la Mola, (quilometre 6,2) a prop de Sant Ferran, hi ha un desviament a la dreta que ens porta a aquesta cova ben curiosa, que es va descobrir el 1975 quan el propietari de la finca excavava les terres cercant un pou d'aigua potable. La temperatura ambiental a l'interior és de 22 graus tot l'any i la humitat no baixa mai del 80%. La cova és sota terra (vull dir que no és a cap muntanya) i el sostre té un tram en què no té més d'un metre d'espessor. Malgrat ser tan prim no hi ha perill d'esfondrament per la seva forma en volta, que distribueix el pes a les parets laterals. Com una església gòtica, vaja.

A la cova hi trobem una formació espectacular d'estalactites i estalagmites i ens acompanya el propietari de la finca que es passa l'estona fent broma més que aportant informació tècnica. De tota manera és divertit. Un exemple: "En aquell troç que veieu el sostre només fa un metre d'amplada fins a la superfície. A dalt hi tenim la casa familiar i en aquell trocet hi vaig construir l'habitació de la sogra, a veure si hi havia sort. Ja veieu que la cova està sencera i que no...no hi va haver sort..." Nosaltres i una parella italiana molt simpàtica ens fartem de riure.

Cala en Baster

Roques sorrenques erosionades a Cala en Baster

Malgrat el nom, no és el que sembla

Després ens desviem cap a Cala en Baster, des de l'interior de Sant Ferran i per un camí asfaltat. Fem aquesta visita un dia de tramuntana i com que aquesta cala és al nord de l'illa la veiem en tot el seu esplendor més salvatge, amb la pedra sorrenca erosionada per les ones enfurismades i amb les vies que, com a es Caló, serveixen per pujar les barques fins a les coves del penyassegat. Ja queden poques rampes i estan malmeses i a dins d'una cova hi ha dos nois nus que de tant en tant treuen el cap. Hi ha gent que ve a Formentera amb esperit hippie i s'estalvia l'allotjament, que no és precisament barat, ocupant coves i barraques com hem vist aquí, a es Caló des Mort ahir o a la mateixa platja de Migjorn.

Posta de sol a Can Marroig

Caminant per sobre d'una coveta esperant la posta de sol

Abans d'anar a sopar anem a veure la posta de sol. El millor lloc de l'illa, malgrat que la majoria de gent va al Cap de Barbaria, és, per mi, el nord est. A la carretera de Sant Francesc a La Savina, abans d'arribar-hi i a l'esquerra, agafem el camí de Porto Saler de baix, que vorejant el preciós i calmat Estany des Peix ens acosta al paratge de Can Marroig i allà deixem la moto. I des d'aquest punt anem caminant fins a la fi de la terra ferma. Anem en direcció al nord est cap a la Punta de sa Pedrera, un penyassegat en què la mà humana ha col·laborat a perfilar-lo perquè es noten les queixalades a la roca de quan s'extreia pedra d'aquí.

Ha costat però finalment aquí la tenim, la posta de sol

Com que el sol encara no es posa (entre l'un i l'altra hem calculat malament) girem cua a l'esquerra amb cura de no caure a un dels nombrosos avencs que hi ha a la zona i ens acostem a la Punta des Desterrats (jo començo a sentir-me'n una mica perquè el sol encara no es posa i no sabem què fer ni on anar). Finalment anem una mica al sudest fins al Caló des Moro, on dos nois que fan submarinisme comenten que no han vist mai unes aigües tan clares; el sol encara no ha baixat prou i ens quedem prop de Can Marroig, d'allà on veníem en un principi, amb dos grups més de persones que s'apunten a la peculiar sunset party que ens hem muntat. Finalment es posa el sol i les tonalitats rogenques accentuen l'aura de misteri que envolta aquest paratge, amb la imponent i enigmàtica silueta de l'illot d'Es Vedrà al fons.

Finalment, aquests nois es van llençar a l'aigua

Més avall, a la Punta des Picatxo, cinc o sis joves temeraris es llencen a l'aigua des del penyassegat repetides vegades en una caiguda al buit esfereïdora. Afortunadament no els passa res dolent.

Restaurant Casa Carlos, ciao per no tornar

Tornant de la posta de sol anem a sopar a Casa Carlos, a Sant Francesc. Havíem llegit crítiques que el situaven a l'altura de Can Dani, bon menjar, bon servei, qualitat i originalitat. Havíem reservat taula i quan arribem ens rep una dona prima, molt fibrada, molt morena, molt atractivíssima, que ens parla en italià. No passa res, mentre ens entenguem, jo m'atreveixo amb qualsevol llengua. Però no ens entenem. Ni ens entendrem mai de la vida mentre visqui, ja ho veig. Malgrat tenir reserva, la woman in black es gira, consulta la llista, consulta una cambrera, un cambrer, una altra cambrera, se'n va però torna desseguida, diu coses com ma que cosa! o dove, dove?, se'n torna a anar i, finalment, en un moment de lucidesa espectacular, li senyala una taula a la Montse i li diu que ens posa allà. La Montse, que és molt educada, em mira i fa cara de sorpresa; jo, que també sóc educat però tinc sang surenya, li pregunto a la Cat Woman si allò que em sembla una taula compartida amb altres, és realment el que sembla. En un castellà macarrònic em diu que "no será por compartiiiirr, pèeeeeerooooo, podrriaaaaa seeeeeeerrr, ma non crèeeeooooooo". Suposo que dec posar la meva cara de et-penses-que-mamo-el-dit-troç-de-lluç? Li dic que ni parlar-ne, que jo no comparteixo taula tenint reserva. Altra cosa seria que acabéssim d'arribar sense reserva i que compartir fos l'única opció per sopar. Però en el nostre cas, ni parlar-ne. "Montse, fotem el camp!"

La Montse tenia molta fe en aquest restaurant i posa cara de fer un últim intent i la Dona Panerola decideix accedir a que aquella taula sigui nostra i no la compartim amb ningú, i ho fa amb una mirada de perdonar-me la vida que feia temps que no li veia a ningú. Em quedo per la Montse, perquè la informació de Casa Carlos l'havia trobat ella i li feia il·lusió, tot i que ara també la veig força desanimada. En fi, que una anguila cap de sala no condicioni la nostra opinió sobre el menjar que ens serviran.

A Casa Carlos tothom és estupendíssim

Casa Carlos és un restaurant realment pijo, italià, ple d'italians pijos i de pijos espanyols, majoritàriament de la Comunidad, que és la terra dels meus orígens i des que els van convèncer que no podien dir-ne País Valencià, sembla que només hi hagi una Comunidad al món, perquè l'esmenten sense dir-ne el cognom. Com que Comunidad Valenciana és massa llarg s'ha de contreure. La Comunidad amunt i la Comunidad avall, i tanta Comunidad que sembla que parlin d'una secta! El restaurant és un caos i al jardí on hi ha la terrassa hi ha un guirigall considerable. Tot molt italià, com el trànsit a Roma o fins i tot a Nàpols, tothom parla a crits, ningú no respecta res però hi ha pocs accidents, almenys no he vist volar cap safata.

La meva cara deu ser un poema perquè quan ve la cambrera, una noia molt italiana i molt morena i, com no, també de negre, em pregunta què em passa. Li dic que em sembla intolerable que em diguin que he de compartir taula tenint reserva i li puntualitzo que sembla que s'ha solucionat. Li demano disculpes pel meu mal humor i li dic que espero que a partir d'ara les coses vagin millor, que tenim ganes de gaudir menjant. Cat woman II em dóna mil explicacions i em diu, atenció, que "segurament" no hauré de compartir taula. Però com que "segurament", encara tenim el tema obert? No l'havíem tancat? Li he dit que "segurament" no, que jo no compartia perquè no veia que ningú compartís taula i jo tenia reserva. En fi, encara estem així, i veig que la Cat woman original se'ns ha tret de sobre i ens ha pres el número.

Demano una amanida de llamàntol i un filet de vedella amb ibèric. Per beure convenim un Rioja, ja no volem proves extranyes. La resta és gairebé tot pasta però a la nit no em ve de gust. A veure com va... Per cert, vaig veient que si parles català la majoria d'empleats no t'entenen i es dirigeixen a tu en italià. Si t'agrada bé i si no, t'hi poses fulles. Em porten l'amanida. No hi ha llum, no veig què menjo... Collons amb el restaurant de luxe, quin lujo! Finalment puc comprovar que l'amanida de llamàntol és una broma, només té gust de llima, que mata (més aviat diria que assassina) el gust del llamàntol, com si l'animaló fos barat com per amagar-li els sabors. Ara bé, tot s'ha de dir, el filet és molt bo i és quan, pobre de mi, penso que encara s'arreglarà la nit. De postres demano un tiramisú que és molt bo, dels millors que he provat mai. En canvi, a l'hora de pagar, penso que m'estan atracant a mà armada. Només diré que em costa més car que a Can Dani. Més o menys, el preu mitjà de carta vindria a rondar els 71 euros. Òbviament per persona i sense vins, ni aigües, ni cafès ni res semblant. Carta pelada. Paguem i marxem emprenyats en dos segons perquè tenim la sensació que ens han pres el pèl. Per cert, a mig sopar una cambrera ens col·locava una parella a la nostra taula i la Bat Woman li ha dit que no. Però abans d'acabar de sopar hem hagut de compartir taula, cosa que jo no he dubtat en cap moment de la vetllada.

Així em vaig sentir a Casa Carlos

Casa Carlos és un restaurant on pagues el pijerio i el pretès glamour. Està molt bé que tothom sigui espectacularment atractiu, que la bar woman que serveix els mojitos dugui un vestit negre amb un escot lateral tan pronunciat que li arriba més avall de la cintura i que quan s'ajup se li vegi el pit, sí, està molt bé. Però clar, jo vull menjar tranquil i aquí és impossible i si no parles italià has d'anar amb la VISA or a les dents. Això sí, t'entretens veient els italians repipis i els pijos nacionales, habitualment de la Comunidad, tal com deia abans. Al costat hem tingut una taula d'aquests últims amb converses impagables. Fins i tot amb l'emprenyamenta que portàvem ens han fet riure i, home, això és d'agrair. Parlaven de "dietasss, complementosss y plusssesss" i de que "loss assessoresss del Santander son los mejores de Esssspaña"; van vestits amb camises d'aquelles que porten els diputats del PP, amb sabatetes tipus Julio Iglesias i tenen tota la pinta de ser aquí en una convenció d'empresa o en un viatge premi per haver superat els objectius del banc: "Andréeesss ssssiempre sssupera los objectivosssss, sssiempreee. Es un cabronazzooo, jajaaj!!!"


*Molt més elegant Paco Clavel.*

Vas madurant el sopar veient culs de senyores, sí sí, que es veu que ara està de moda que les senyores grans italianes i riques no portin roba interior quan van a sopar a un lloc fashion i clar, passa allò de "al vent, el cul al veeeeent..."; i per acabar-ho de rematar, emmig de tant d'estupendisme, arriba un pàjaru d'edat avançada (uns 60, gairebé 70) amb una indumentària difícil de descriure. Ho provaré: calça sabates negres tipus Crock; mitjons tutti colori amb ratlles horitzontals primes i amb tota la gamma de l'arc de Sant Martí, a més del negre; són uns mitjons gruixuts, que podrien ser del Calzedonia i quedar-li de conya a una noia jove que els portés amb gràcia per sota del genoll, però la perxa que els porta en aquest cas és diferent; més amunt d'unes cames robustes però blanques i amb poc pèl, voleien uns pantalons curts negres, brillants, com una mena de calçotets de seda negra però portats per fora, que això ja ho va posar de moda Superman (portar els calçotets per fora, vull dir); finalment, la part del tors em roba els sentits literalment perquè entro en estat de catarsi contemplativa: una samarreta ajustadeta tipus mariner, amb ratlles horitzontals blaves i blanques i cobrint-la, una americana negra i més brillant que els shorts; el posat del senyor és precisament d'això, de senyor, i el reben com a tal, amb tots els honors de la gesticulació transalpina. Que si "beeeello, beeeellooo!!!", que si "preeeego, preeeegooo!!!", quanta tonteria, sembla l'anunci d'aquella aigua mineral del tast dels escarafalls. I jo em pregunto, per què a aquest transformer li endinyen tant de "beeello, beeeellooo!!!" i a l'admirat Paco Clavel tothom li diu qe és kitch i cutre? L'espècie humana ha perdut el senderi.

En definitiva, a Casa Carlos no m'hi tornaran a veure el pèl, que amb un cop que me'l prenguin ja en tinc prou.

NOTA: Cliqueu aquest enllaç per acabar la lectura de manera festiva.
http://www.youtube.com/watch?v=0MwLBEkCfKE

Formentera 2011(IV). Es Copinar, el millor peix al forn del món al costat d'Es Caló des Mort

2011-09-05T14:18:00.000-07:00

El quart dia a Formentera (26 de juliol) és un gran encert gastronòmic (i ja en portem uns quants). Visitem el restaurant Es Copinar, al costat d'Es Caló des Mort. No sé si és el millor peix al forn del món però sí que és el millor que hem menjat mai tant la Montse com jo. També ens perdem pel mig del bosc cercant es Caló des Mort, amb sorpresa inclosa...

Al matí he estat al porxo de casa prenent el sol, que ahir se'ns va fer tard al concert d'Antònia Font a Sant Francesc i avui ens hem llevat tard. Definitivament, a Migjorn és on s'està més tranquil, hi ha pocs italians sorollosos rostint-se en el seu propi mocador enrotllat al coll.

Es Copinar, l'excel·lència del mar

El millor cap roig al forn ja començava a ser història

Anem a dinar al restaurant Es Copinar, al costat d'un complex hoteler però molt aprop d'un paratge digne de visitar com és Es Caló des Mort. Es tracta d'un restaurant familiar a peu de platja i que porta gent de la terra. Quan ens hi posem penso que ens ho tornarem a passar bé menjant i és que portem una ratxa excel·lent. Fins ara no ho he dit però abans dels plats que demanes, a tot Formentera et porten allioli amb una mica de pa. Aquest allioli és fluixet i porta julivert. Us puc ben assegurar que és un vici diari.

Demanem cloïsses a la planxa i cap roig (escórpora) al forn, regat amb un albariño Pazo de Señorans. Les cloïsses estan excel·lents però el cap roig és espectacular. Collons, quin peix al forn! Durant el dinar dic que està boníssim al menys cinquanta vegades i la Montse unes trenta. Ens repetim, jo més, però és que s'ho val. La Montse xala. Jo, amb els meus orígens valencians propers al Delta de l'Ebre, em deleixo per l'arròs; ella, del Maresme i amb arrels gironines es torna boja pel peix al forn. Diu que aquesta escórpora és el millor peix al forn que ha menjat mai. Estic totalment d'acord amb ella. Avui no tocava arròs.

Quan ja estem acabant passa pel costat nostre l'amo del restaurant, un home fort d'uns cinquanta i escaig, anant cap als seixanta. Ens mira els plats i ens diu: "Com es nota que sabeu menjar peix!" La rotunditat de l'afirmació ens sorprèn i es queda una estona a parlar amb nosaltres. Ens explica que molta gent demana un peix com el cap roig al forn però no es menja les arxiconegudes kokotxas, és a dir, les ganyes, que són la carn més fina de l'animal. La Montse, que té el dia tafaner, li pregunta pel Caló des Mort, el paratge que és a tocar d'aquí i al qual s'hi arriba per la carretera que porta a la Mola, per una desviació a la dreta quan comencen les primeres estribacions de l'esmentada Mola. L'amo d'Es Copinar ens diu que és un lloc bonic, feréstec i la Montse li pregunta si hi ha platja. La resposta em fa riure. Ell diu que ara no sap si hi ha platja perquè durant la temporada d'estiu no s'hi banya: "Prou en tinc amb la feina que quan surto d'aquí només tinc ganes de ficar-me al llit. Hi vaig a la primavera i a la tardor. Hi vaig a nadar amb la gossa i mentre jo faig 200 metres ella en fa 400. Collons, la gossa. Ara, que pens que això és perquè jo fum i ella no..." Aquesta és la gent que m'agrada. Em fa riure, continuem parlant una estona més i després reprèn la seva feina amb naturalitat i bon humor.

Per cert, el preu no pot ser barat per la qualitat de la matèria prima i l'elaboració: preu mitjà de carta, uns 48 €.

Es caló des Mort

Pa chula yo!

Tot i que és de difícil accés, Es Caló des Mort estava ple

Les sabines semblen maltractades pel patiment

Ho teníem pendent i malgrat haver d'anar amb la panxa plena, marxem cap al Caló des Mort. Agafem la moto i entrem per un camí indicat. Al mig del bosc aparquem i comencem a caminar. Clar, com que seguim el meu "GPS" natural, és a dir, aquell que sempre indica "hòstia, per on era ara?", ens perdem. Arriba un moment que sortim d'entre els pins i ens trobem amb uns penyassegats considerables. És l'hora del melanoma i nosaltres caminant al ple del sol. S'ha de ser molt valent o sumament...gilipolles, diguem-ho clar. I a més, amb la panxa plena. Jodeeeeeerrrrrr! La Montse se'm deshidrata poquet a poquet i jo, tot i que em faig el milhomes, també.

Enmig d'aquestes aventures arribem a una plataforma de roca natural en un dels penyassegats, però aquest està més apartat, hi ha menys gent. Quan allargo el coll per veure què hi ha més avall, observo una altra plataforma abans d'arribar al mar i que deu ser un lloc de trobada sexual perquè hi ha dos pajarus fot-li que t'hi va! Riem una estona i marxem discretament, que no m'agrada destorbar ni que em molestin, com diria un bon amic de Sagunt, "en estos menesteres".

Finalment trobem Es Caló des Mort i veiem que està ple de gent banyant-se. Però com és possible? Si això està prou apartat i és de difícil accés! En fi, l'ésser humà és com una plaga però sense el "com". També veiem joves que, amb esperit hippie, s'instal·len a les barraques on hi ha les barques, a dalt de les guies d'accés a l'aigua, i s'estalvien l'allotjament a l'illa. Fa massa calor i tornem a recuperar la moto per buscar una bona dutxa.

Acabem el dia anant a sopar a Sa Finca, a Sant Ferran. El sopar no és res de l'altre món però és correcte. Anirem a dormir amb la satisfacció d'haver passat un altre bon dia a Formentera.

Formentera 2011(III). Es Còdol Foradat, es ball pagès, restaurant Can Dani i Antònia Font

2011-09-03T03:44:00.000-07:00

Ja avanço que el tercer dia a Formentera ha estat una meravella, complert, perfecte, amb descobriments com es ball pagès, una dança de seducció típica de l'illa, el concert d'Antònia Font i el restaurant Can Dani, cuina d'autor i atenció excel·lent al client, a més de recuperar sensacions de dinar davant del mar a la platja de migjorn al restaurant Es Còdol Foradat. Però anem a pams.

Vaig oblidar dir que el segon dia vam canviar de moto a Formotor, a la zona d'Es Ca Marí, i vam deixar la Piaggio Liberty per algú altre. Ens van donar una Sym, coreana, segura, amb més empenta i amb una guantera que gairebé hi cabia jo a dins arropidet.

Fer esport per aquí no cansa gens ni mica

La tercera jornada comença de la millor manera perquè a quarts de vuit del matí, com que no podia dormir més per l'excitació que m'havia provocat la cacera mosquitera, he decidit sortir a fer marxa atlètica a la vora del mar. Molt poca gent. Molt poc soroll. Corro per sobre de passarel·les de fusta que sortegen les dunes. El mar i tota l'illa per a mi sol. Tota la pau del món. Al Blue Bar he girat cua i he arribat a la Casita cansat però satisfet d'haver passat una bona estona amb mi mateix en un entorn privilegiat. És per moments com aquest que val la pena venir a Formentera les vegades que calgui.

El dinar a Es còdol foradat

Les formacions rocalloses de l'illa són ben curioses

Matí de platja a migjorn, concretament a Vogamarí, que és on ens vam allotjar fa tres anys, i dinar a Es còdol foradat, restaurant a peu de platja amb una terrassa recomanable. El nom del restaurant s'agafa de la zona on s'ubica, on hi ha una gran roca amb un forat considerable. Demano musclos a la marinera i sardines i per beure convenim amb la Montse que és una bona elecció un txacolí de Getaria de només 10,5%. Tot perfecte. De postres em menjo un pastís de formatge amb fruites del bosc casolà, cremós, excel·lent. El preu mitjà de carta ronda els 25 €.

No cal abusar perquè aquest vespre tenim balls regionals, sopar a Can Dani i concert d'Antònia Font a Sant Francesc. És moment de fer una el·lipsi...

Es ball pagès

La proximitat del peu a la cara

La Montse ha insistit tant en què vol anar a veure balls regionals que no li puc dir que no. Mentre em deixi escoltar en directe Antònia Font, ja m'està bé. El que jo no sabia és que aquestes dances serien, per a mi, un dels grans descobriments del dia. L'espectacle té lloc a la plaça de l'Església de Sant Francesc, és a la tarda i es nota que és festa major pel trànsit humà que hi ha. Ens col·loquem a la façana de l'església entre unes iaies que s'asseuen a unes cadires que han portat de casa.

Comença l'espectacle. Es tracta d'un ball corprenedor. El noi intenta seduir a la noia i ella, en principi, no es deixa. Ell va llençant patades (camallades) a l'aire cada cop més aprop de la cara d'ella, en una demostració de virilitat en tota regla, mentre la mossa sembla ben bé que no toqui a terra, fent unes passes curtíssimes i molt ràpides, engalanades amb uns vestits de faldilles llargues que en molts casos gairebé no deixen veure els peus i amb cara de submissió absoluta i total. Són rèmores d'una societat passada ultramasclista, i s'ha d'entendre la representació en aquest context. La dança és d'una bellesa hipnòtica i em passa el temps volant. Ens esperem fins al final i quan acaba aplaudeixo amb totes les meves forces i amb la pell de gallina.

Es ball pagès congrega tothom a plaça amb expectació

Sortint de la plaça veiem unes dones que porten safates amb unes pastes que desconeixem. Preguntem què són i ens conviden amablement a una orelleta. Es tracta d'una pasta amb forma de contorn d'orella i que porta ous, farina, sucre, oli d'oliva i matafaluga (o anís). M'agrada la gent d'aquí. Després de veure tant de turista boig per córrer amb moto, parlar amb aquestes persones de l'illa amables, tranquiles i obertes és un alenada d'aire fresc.

Can Dani, cuina d'autor i bon rotllo

Anem a sopar. A la carretera de Sant Francesc a La Mola, al quilòmetre 8,5, hi ha Can Dani, un restaurant que fusiona els gustos tradicionals de l'illa amb tocs de creativitat que aporta el chef Rafa Soler. El restaurant és una gran terrassa dividida en diferents ambients, molt agradable. Ens reben amb una copa de cava rosat i amb gran amabilitat però en cap moment tinc la sensació que em fan la pilota, sinó que m'hi sento molt bé. Un punt a favor.

Can Dani, un restaurant excel·lent

Decidim provar el menú degustació i mengem el següent (http://www.candaniformentera.com/3.html):

De primer:
- Carpaccio de gambes, algues, wasabi i cítrics.
- Musclos en escabetx, pesto i pebre llimona.
- Tomàquet de Formentera, formatge de cabra i anxova.

- Cremós de bacallà, patata, coliflor i allioli.
- Verat, vinagreta de cogombre, fonoll i tàperes.

De segon:
- Lloms de llobarro, brou de pescadors i verduretes.
- Galtes de vedella, cebeta rostida i espàrrecs verds. (Per mi, el plat estrella).

De postres:
- Coca Maria, quallada, llimona i menta. (Presentació molt original).

Per beure, un Luís Cañas Crianza 2008 (95% tempranillo-5% Garnacha).

La presentació dels musclos és divertidíssima i també sorprèn la dels tomàquets. El cremós de bacallà presenta tants matisos que et podries passar la nit recordant els sabors i desxifrant-los. El verat està prefecte i la vinagreta és una salsa molt equilibrada. Fins aquí tenim un àpat sofisticat i meravellós. De fons sona bossa nova...ideal. Però quan arriba la vedella tot fa un salt a millor. La Montse riu perquè mentre menjo gairebé ploro d'emoció. Les galtes de vedella es passen gairebé 24 hores al forn a 74 graus. És la carn més melosa que he menjat mai.

El servei també ha estat boníssim, amb en Dani, l'amo, que ens explica que l'any passat va patir un càncer i que se'n va sortir. Va ser aleshores quan va reconvertir el restaurant que tenia abans, Sa serguentana, en el que té ara. En Dani és un tio que et fa sentir bé, et dóna conversa però no t'atabala, té detalls amb tu que agraeixes i que et fan la vetllada més agradable. Alfonso Biescas, en el seu llibre Luz de verano en Formentera, diu que el lloc on ara és Can Dani i abans hi havia Sa Serguentana, l'ocupava Can Palillos, l'únic puticlub de l'illa. Segons Biescas, "destacava en la solitud de la nit d'altres temps aquella bombeta vermella que es veia des de molts metres abans d'arribar-hi i que Dani, que havia grimpat a dalt del pal on hi havia la bombeta, la va trencar d'un cop de martell quan va obrir el restaurant".

I no només en Dani ens va tractar excel·lentment. Recordo una cambrera de Sabadell que havia anat a viure a Formentera i que ens va donar la sensació que ens estava atenent en exclusiva. Una noia senzilla, amable, intel·ligent, collonuda. Visca Sabadell, també!

Tot això té un preu, òbviament. No enganyaré ningú perquè es tracta d'un restaurant car, però de tant en tant val la pena si quan surts et sents bé. El preu mitjà de la carta és de 58 €, aprox.

Fi de festa amb Antònia Font

El cantant d'Antònia Font, Pau Debon, al concert de Sant Francesc

Si no m'equivoco el 23 de juliol, dissabte, havien tocat a Mataró. El 25 de juliol, dilluns, em trobo a la plaça de Sant Francesc al mig d'un concert d'Antònia Font. Genial. Com que aquesta música no agrada als guiris només som gent de ses illes i catalans que ens trobem per allà i que ens agrada el grup. M'ho passo bé però la Montse em renya perquè hem arribat massa tard per escoltar Islas Baleares, una cançó que li fa gràcia. És el que tinc quan faig una sobretaula després d'un àpat excel·lent i en una companyia que m'agrada. M'hi puc passar hores parlant i escoltant. Escoltem però moltes altres cançons i acabo la nit tip, cansat i satisfet d'haver passat un dia per emmarcar.

Formentera 2011 (II), restaurant 'La Pequeña Isla' (una decepció)

2011-08-09T14:28:00.000-07:00

Al matí fa un bon xàfec i bado mirant i olorant la pluja

Segon dia a Formentera, la primera jornada que passem sencera a l'illa. Comença amb fanfàrria: a les 10 del matí fa un xàfec molt intens que fa que el camp desprengui les millors aromes de terra mullada. Observo la pluja, la toco, l'oloro... Penso que sóc feliç malgrat que a la Montse no li agrada això d'observar la pluja, els seus biorritmes són més accelerats que els meus i ella ja estaria donant voltes a l'illa amb la moto. La Montse gaudeix de la preparació dels viatges. Mai he vist una persona amb una cara de felicitat tan sincera com ella quan m'anuncia que ha aconseguit el bitllet del vaixell, o que ha trobat una "caseta moníssima", que a veure si m'agrada. Jo la deixo fer, primer perquè ja em va bé, però reconec que també perquè ho fa de gust i a més, ho fa de conya. Ves a saber on aniríem a parar si fes jo les reserves. Sota un pont, potser.

El 'mercadillo' de la Mola amb personatges ja clàssics

M'assabento que la pluja porta retard, com si fos la Renfe, vaja. Es veu que la Montse va consultar a internet el temps que havia de fer a Formentera aquesta setmana i havia de ploure de 9 a 10. En canvi, ha començat a ploure a les 10. El control de la situació és exhaustiu. Reviso la moto i hi ha un retrovisor que va endavant i endarrera i a la guantera no ens cap ni un casc. La Montse insisteix que la canviem. A mi em costa més prendre decisions dràstiques i encara m'ho hauré de pensar una mica. El mal temps dura un parell d'hores i quan surt el sol decidim anar a la Mola, al punt més alt de Formentera, i visitar el mercat d'artesania (el mercadillo dels hippies, vaja) que s'hi fa cada dimecres i cada diumenge, com avui. Comprem penjolls i jo m'acosto a la parada d'un tal Alfonso Biescas, un personatge curiós enamorat de Formentera que és surfista, pintor, escriptor... Parlo amb ell, em cau bé, i decideixo comprar-li una marina petitona on es representa l'illa de S'Espalmador i els dos llibres que ha escrit darrerament, Luz de verano i Luna de Formentera. Ja en parlaré en aquest mateix bloc quan sigui el moment, que ara me'ls estic cruspint i puc dir que gràcies a Luz de verano he descobert alguna curiositat formenterenca ...

Dinar a 'La Pequeña Isla'

Som a la població del Pilar de la Mola i ja havíem reservat taula al restaurant La Pequeña Isla, conegut pels seus plats típics de Formentera (continuem amb els tradicionals perquè ahir ens va sortir bé a Can Forn). A La Pequeña Isla diuen que es recuperen receptes tradicionals de l'illa, de pagesos i pescadors.

La Pequeña Isla, un restaurant que ens ha decebut

De primer repeteixo amb l'amanida pagesa perquè sóc home de costums (quina merda d'eufemisme per dir que sóc un apalancat) però aquest cop no l'encerto. Només hi ha un troç de patata, UN!, i el peix sec està en troços molt grans i molt durs, fet que dificulta mastegar-lo. Penso que és una amanida poc treballada. La Montse m'exposa la seva teoria i argumenta que els pagesos no es devien entretenir en trocejar el peix, però jo dic que tampoc pagaven el que jo pago per menjar-se l'amanida, així que no em convenç.

La Montse tampoc té sort. Ha demanat una amanida amb formatge d'ovella i l'enciam estava tan mullat que enlloc de menjar-se-la, se l'ha hagut de beure. Hi havia una galleda d'aigua dins del plat! De segon hem menjat un arròs amb llamàntol arregladet. Per al meu gust li faltava un puntet de sal però això és molt subjectiu perquè a mi m'agrada el menjar fortet. Estava prou bo. Ho hem regat amb un Sumarroca Muscat 2010, un vi afruitadíssim que només amb l'aroma ja enamora.

Anem a les postres: demano mousse de Toblerone blanc amb fruits vermells i reconec que està molt bo (la xocolata blanca és una de les meves debilitats). Sembla que s'ha arreglat el dinar. Però, ai las! Faltava la cirereta del pastís. La Montse demana una camamilla i no li agrada gens. El problema és que està feta amb aigua de l'aixeta i a Formentera l'aigua corrent és aigua de mar dessalada. Penso que les dessaladores són el futur per al consum d'aigua corrent però avui dia ho són per a la higiene, que per beure el gust és dolent i és clar, la camamilla no és gaire reeixida. Trobo que aquesta camamilla no pot costar mai de la vida els 2,50 € que ens cobren. El preu mitjà de carta va més enllà dels 32 €. Sincerament, penso que els preus són desproporcionats respecte a la qualitat perquè el menjar és car, de qualitat normaleta i amb detalls d'elaboració justeta i fins i tot deficient. Em sento, no estafat, però gairebé. No hi tornarem.

Sunset, veïns i safari de mosquits

El xiringuito de prop de casa durant la posta de sol

Cap a la posta de sol hem anat a un xiringuito molt hippie que tenim aprop de casa, a la platja de Migjorn. Demanem un mojito perquè crec que és l'única cosa que donen a aquella hora. Hi ha força gent i després observarem que cada dia cap a la posta de sol es reuneix molta penya aquí i a qualsevol xiringuito de l'illa. Ens estem una estona mirant el mar, que està preciós, amb un moviment suau de les ones i les diferents tonalitats que li dóna la posta de sol. Anem cap a casa.

Deia en el post anterior que la casa és una mena d'estudi amb un sol espai, molt rústic, amb bigues de fusta, al mig del camp i envoltada de pins i savines, amb una mena de petit porxo on esmorzarem cada dia. L'amo és un alemany que deu ser mig "artista" perquè al costat de la construcció i entre el bosc hi té un magatzem ple d'andròmines inservibles que ell deu aprofitar per fer escultures indescriptibles...com en diria...? Hippies? Bé, deixem-ho en que recicla material per fer escultures i matem-ho aquí. Ara però, el tenim a les Alemanyes.

Comentava que la nostra casa és un estudi perquè, de fet, la construcció té tres espais. La casa central, que és la més gran, té un rètol amb rajoletes amb el nom de Casa Goro, amb un porxo, llar de foc a l'interior i una habitació a les golfes. Aquí hi tenim una parella alemanya que ronda els 50 anys, que es desplacen amb bicicleta i que ahir anaven a Sant Francesc a veure Ojos de Brujo. La mestressa estava tota contenta. Segons ella "hoy hasssen flamencouu". Em fa gràcia però no ric d'ella. És encantadora, simpàtica i ells dos seran bons veïns, discrets, silenciosos, atents i simpàtics. Visca el Bunderstag i la Merkel!

A l'ala sud de la Casa Goro i enganxada hi ha l'Estudio (també ho posa en un rètol de rajoletes), una casa petitona que l'ocupen una parella jove italiana, atractius, com totes les parelles joves italianes, i molt pijos, també com totes les joves i no tan joves parelles d'aquell país que passen per Formentera. Al menys, aquests són tranquils. Ara bé, l'hàbit de saludar se'l deixen a casa, igual que els intermitents dels vehicles. Tinc comprovat que és una batalla perduda. Van a la seva i s'ha acabat el bròquil, perdó, bróccoli.

Com diu Antònia Font, "me sobren paraules"

A l'ala nord de la casa central hi ha, com ja vaig comentar ahir, la nostra, que al cartell de rajoletes diu que s'anomena Casita. Aquest nom donarà molt de joc durant l'estada. És una cambra amb llit, fogons, pica i un espai a part molt petitó amb un WC, lavabo i dutxa, una dutxa per cert, que funciona a la perfecció. Novament visca la Deuchtland! Es tracta d'un espai petit però acollidor. No hi ha persianes, només cortines i té molta llum i, això sí, molts mosquits. A la nit fa respecte ser aquí al mig del camp sense persianes, tens la sensació d'estar aïllat de la resta del món.

Ens va vencent la son i anem a dormir, a intentar-ho. Durant la nit mato sis mosquits. Com que és diumenge, no hem pogut comprar insecticida i com que m'he negat a dormir dins de la mosquitera, la Montse em diu que és culpa meva i jo, per redimir-me, munto un safari que ni el National Geographic. Aconsegueixo que no li piqui cap dípter i acabo rient de mi mateix, perseguint mosquits en pilotes per una casa que no és la meva. Demà no riuré tant. Tindré son. Cagon els mosquits!

Formentera 2011 (I), restaurant Can Forn (recomanable). Descobreixo l'amanida pagesa

2011-08-03T16:09:00.000-07:00

He tornat a Formentera. Quan hi vaig anar fa tres anys ho sabia, que hi tornaria vull dir, i la Montse, que em va acompanyar en aquell viatge, també tenia clar que l'illa ens cridaria novament. Com a Lost. Està molt bé tornar-hi i fer-ho amb la mateixa persona perquè així podrem debatre els canvis i les coses noves que vas veient. Aniré repassant el viatge en aquest bloc i destacaré restaurants, paisatges i personatges.

El viatge

Dia 23 de juliol de 2011, dissabte, són les 7.20 h. i som a l'estació de tren de Mataró. Comprem bitllet a Barcelona a la finestreta perquè no portem canvi per a la màquina i l'operari que ens atén ho fa de forma excel·lent, amb indicacions d'horaris, vies i alguna broma que deu agrair ell més que nosaltres pel fet d'estar treballant un dissabte al matí. Com ha canviat això! Recordo un treballador de finestreta que hi havia quan jo tenia uns 18 anys que t'exigia que li demanessis el bitllet en castellà i et mossegava quan t'hi acostaves, una mena de pit bull amb corbata. L'evolució s'agraeix. Comencem bé, sense ironia.

El Zurbarán, d'Acciona, el vaixell trencaesquenes

Un cop al port de Barcelona, esmorzem i el vaixell surt desseguida, és el Zurbarán, d'Acciona, una banyera ben rovellada que necessita una mica d'afecte a les drassanes. A més, aquesta vegada no hem pogut agafar cabina i ens haurem d'adormir a una butaca. Les lumbars se'n ressentiran. Mirem la tele, llegim i espero que facin l'etapa contrarrellotge del Tour perquè per a mi, el ciclisme no és negociable. Però el vaixell Zurbarán no opina el mateix i just quan anuncien que en dos minuts comença la transmissió, "puffffff..." se'n va el senyal de la tele i em quedo sense imatges d'un dels moments més importants de la temporada ciclista. En fi, afortunadament puc seguir per ràdio la magnífica victòria d'etapa de Tony Martin i el gran triomf de Cadel Evans sobre Andy Schleck.

El pilot del Port d'Eivissa preparat per fer la maniobra

El viatge se'ns ha fet pesat. Han estat unes 9 hores pel mar i a la butaca, a més de les meves lumbars li han agradat les meves cervicals i se les volia quedar, a trocets, això sí. He d'intentar superar la meva fòbia a volar. La nau atraca a un moll de càrrega del Port d'Eivissa i nosaltres hem d'anar a l'altra banda, d'on surten els ferrys cap a Formentera i, com que som més valents que ningú, obviem un bus que ens hi hauria portat i hi anem a peu. Per cert, les maletes també vénen amb nosaltres. Una bona caminada, amb dos dallonsis, per què seré tan tossut, de vegades? El transbordador cap a Formentera surt i en mitja hora som al Port de la Savina. Noia, ja tornem a ser aquí.

Un cop a la Savina lloguem la moto i esperem un taxi. La macchina és una Piaggio Liberty 125 cc. que canviarem l'endemà perquè no ens agrada gens, té la guantera massa petita, els retrovisors es descollen amb facilitat i té molt poca empenta per anar per camins. Ho sento, mai m'han agradat les motos italianes. On són els taxis? No n'hi ha cap. Finalment en trobem un. La Montse puja les maletes al cotxe i jo els segueixo amb la moto. Hi ha molt de trànsit, motos, ciclomotors, bicicletes, taxis per tot arreu. De La Savina a Sant Francesc i allà, dues rotondes i direcció a Sant Ferran. Passem de llarg Sant Ferran i a l'altura del restaurant La Tortuga, enfilem a la dreta la carretera d'Es Ca Marí, cap a Migjorn. El taxi gamba com el Fernando Alonso, qui el va parir! Dono gas a la moto i se'm fa la carretera estreta. Arribats a la urbanització d'Es Ca Marí, girem a la dreta, passem de llarg el camí del complex Gecko i una mica més endavant, a l'esquerra. Camí de sorra. On ens porta en Fittipaldi? S'acaba el camí de sorra i arribem a la platja de Migjorn i allà, com que a l'esquerra no es pot girar i recte hi ha el mar, quin remei, a la dreta! Més sorra i sots, que el cul em va amunt i avall com un ascensor. Arribem a un xiringuito que té una marxa considerable, petit, ai Senyor!, Quatre fustes però amb un munt de gent bevent mojitos, que es veu que ja ha començat la Sunset Party. Passem de llarg i hi ha una bifurcació de camins que enfilem a la dreta, i amunt, cap a dins del bosc. El camí és molt dolent i començo a pensar que el taxista s'ha equivocat. Aquí no hi ha res. I de sobte s'atura. Treiem les maletes, paguem i el cotxe dóna mitja volta com pot. Ja som a la casa, de fet són tres cases juntes i hem de descobrir quina és la nostra. Finalment, parlant per telèfon amb la Carla, el contacte del lloguer, aconseguim trobar la clau i entrar a un annex de la casa principal. La casa té el nom de Casa Goro i té dos annexes anomenats Estudio i Casita. La nostra és aquesta última i el nom ens fa riure força. És molt petita, només una habitació i un lavabo, al mig del bosc, envoltada de pins i savines, lluny de la civilització i encara no sabem si tenim veïns. Faig broma i recordo la pel·li El proyecto de la bruja de Blair. Quin yuyu.

Una mosquitera provoca les primeres discrepàncies

Ens instal·lem i la Montse descobreix una mosquitera que l'entusiasma. Diu que pensa dormir dins d'aquella xarxa i jo em nego rotundament, no vull semblar la comtessa Elisabeth Bathory al llit. Això també em fa yuyu! Tornem a riure i al final guanyo el combat i pleguem la mosquitera. Uuffff, menys mal, ja em veia dormint allà dins, com una mòmia!

El sopar a Can Forn

Anem a sopar a Sant Ferran, ho tenim prou aprop si és que a Formentera hi ha algun lloc lluny de l'altre. La carretera principal té 16 quilòmetres de llarg, bàsicament perquè no hi ha més illa per recórrer. Ens decidim per Can Forn, un restaurant especialitzat en plats típics de Formentera i que està situat aprop de la mítica Fonda Pepe. En aquest carrer ens trobem Sílvia Munt parlant pel mòbil. Mirem al voltant perquè la Montse vol veure en Ramon Madaula, que es veu que són parella i jo no ho sé perquè sóc un incult d'aquesta mena de notícies. Però la Montse no té sort i no veiem en Madaula. A mi ja m'està bé la Sílvia Munt. Admiro la seva feina.

Sopem a la terrassa de Can Forn. De primer menjo caragols amb allioli. Estan fets amb un sofregit que pica força i l'allioli ve a part. No són bovers i per tant, per fer-los d'aquesta manera són caragols molt més fins, dels que al Baix Mestrat en diuen cristians i pedrolencs. Un gust molt més elegant que els bovers, que són ideals per fer a la llauna, com a Lleida, però que tenen sempre un regust amarg si es guisen. Estan bons.

M'he passat una setmana menjant amanida pagesa

De segon m'emporto una grata sorpresa: menjo sepions amb amanida pagesa. Els sepions estan bons però l'amanida pagesa em sorprèn, plat típic de l'illa, és bàsica i en canvi molt agraïda. Porta tomàquet, pebrot verd, pebrot vermell escalibat, patata bullida amb pell, bescuit (pa torrat millor si és de forn de pagès), peix sec, oli i sal. El peix sec és l'estrella del plat, molt salat, saborós, li afegeix un contrapunt d'alegria a l'amanida. Durant segles l'única manera de conservar el peix era assecar-lo. A Formentera no s'ha perdut el costum i encara es fa en algun punts de l'illa amb peixos com la ratjada o la mussola. El mètode tradicional era assecar el peix penjant-lo de les savines, un arbre molt peculiar. El peix sec s'assembla al bacallà salat, per entendre'ns, tot i que no és el mateix.

La Montse menja enfós a la planxa, molt bo, i que és com li diuen aquí al nero o mero, difícil de pescar per aquestes aigües.

La greixonera, la perdició de les siluetes

De postres hem compartit una greixonera, i aquí ha arribat l'altra sorpresa del dia. Qui sigui llaminer que la provi perquè és molt dolça. A mi m'ha seduït completament perquè el dolç em perd...i el salat també. Imagineu-vos una ensaimada de tres dies sucada amb llet i després convertida en pudding, es pot acompanyar amb caramel líquid, nata...

Per acompanyar tirem d'un verdejo del qual no recordo bé el nom, crec que semblant a Aurum però no ben bé, afruitat i amb uns tocs cítrics al retrogust. Senzill però complert a la vegada. Un àpat excel·lent. Preu mitjà de carta: 29 €.

Avui és el desè aniversari de la mort de Gila

2011-07-13T13:42:00.000-07:00

Avui fa deu anys que va morir Miguel Gila, un geni de l'humor de l'absurd que encara m'arranca riallades quan no m'ho espero. En aquest monòleg ens explicava la seva vida.

PK2, un frankfurt diferent a Canet de Mar

2011-07-12T11:49:00.000-07:00

Les obres de Dase decoren aquest local diferent de Canet de Mar

Us vull recomanar un frankfurt diferent, es diu PK2 i el trobareu a la part baixa de la riera Gavarra, a Canet de Mar. Molt a prop hi ha el pàrquing públic. Atenció a les obres d'art que el decoren, de l'artista Dase.

A la carta, a més de trobar els productes habituals d'aquest tipus d'establiment, hi ha un llistat original d'entrepans amb noms de pecats capitals i expressions relacionades, tipus Infiel, Como Dios o Envidia, en els quals podreu trobar diferents barreges de sabors perfectaments acoblats. He provat l'Infiel i el Como Dios i m'han semblat espectaculars.

Pel que fa a la beguda podreu trobar la cervesa del país (inclosa la Moritz en diverses modalitats) i altres suaus com les mexicanes Desperados o Coronita. Si preferiu vi, només n'hi ha un, que és el Nuviana (coupage de Tempranillo/Cabernet Sauvignon, de la DO Vino de la Tierra del Cinca). Del cava no recordo el nom (potser Roger de Flor) però no és res de l'altre dijous. Tan el vi com el cava el venen a copes, si vols.

Però a més dels entrepans i la seva denominació, el punt fort del local és la decoració, un contrapunt constant entre dimonis i àngels (leitmotiv recurrent que ja comença amb el nom de l'establiment). Només per veure els grafittis val la pena acostar-s'hi. Són autèntiques obres d'art d'un artista anomenat Dase, que en alguns rostres o detalls ofereix un hiperrealisme inquietant. A més, un retaule petit d'una verge, una cadira diferent de les demés a cada taula (potser per a l'ovella negra de la colla), bombetes vintage, talles de fusta d'àngelets... Entrant a l'esquerra, queda el mural més espectacular del local, un dimoniet i un angelet intentant mossegar un entrepà de frankfurt. Tothom se'l queda mirant i més amunt reprodueixo el dimoniet. Tot i els diminutius que utilitzo, les mides de les figures són molt grans i criden l'atenció des del carrer. Més a l'interior del local hi ha un altre grafitti d'unes mans aguantant un entrepà d'hamburguesa. Aquesta obra també compta amb molts partidaris. Jo us recomano que visiteu el lloc web de l'artista, www.dase.es, on trobareu moltes altres obres seves i tota la info sobre aquest grafittero genial.

Per completar tota la decoració temàtica, la mestressa (una dona encantadora amb molta empenta) i les cambreres, van a conjunt amb la decoració, de negre i amb algun petit toc vermell.

Recomano anar-hi abans de l'hora punta, posem-hi entre 8 i 9 per fer un berenar sopar, perquè és quan podreu gaudir-ne més i quan us serviran millor.

En definitiva, es tracta d'un frankfurt divertit, diferent, un punt canalla, amb un toc de qualitat i una pinzellada d'art.

'¡Mírame, tonto!'; Mariola Cubells; 2003

2011-07-01T12:03:00.000-07:00

La periodista valenciana Mariola Cubells va publicar '¡Mírame, tonto!' el 2003 i això fa que aquest llibre estigui desfassat quant a continguts televisius, però no ho està pas pel que fa a l'essència del missatge. El llibre parla de la 'teleescombraria' i ho fa des de dins perquè Mariola Cubells va arribar a treballar en aquest tipus de televisió i en va sortir voluntàriament per passar-se a la premsa escrita.

L'autora critica durament la 'televisió escombraria' argumentant que hem arribat a un punt que a la televisió "val tot" i que l'únic que importa són els diners, representats pel temut "share" o índex d'audiència. La Cubells culpa de la situació de la televisió actual a productors, progamadors i empresaris de la televisió i presenta el periodista que en participa com un personatge atrapat en la dicotomia de ser una persona honesta o guanyar molts diners a costa del que sigui.

Els exemples verídics del llibre són per sucar-hi pa. Un de destacat és l'advertència d'un productor-director de programes abans de començar un espai: "Vale todo. Lo único que no vale, porque nos hemos dado cuenta de que baja la audiencia, son los subnormales y los catalanes. Así que de eso ni hablar".
Si enlloc de 'Tómbola', 'Hotel Glam' i el 'El Diario de Patricia' hi posem 'Sálvame', 'La Noria', 'El Diario de...' i fins i tot, 'El gato al agua' i 'Punto Pelota', podrem veure que en aquests 8 anys que han passat des que es va publicar el llibre no hem millorat pas gaire, ans al contrari.

He llegit crítiques que diuen que Mariola Cubells no aporta solucions en aquest llibre sinó que només critica. No hi estic d'acord. Des del primer moment es diu que els diners no poden ser l'únic motor que mogui un mitjà de comunicació com la televisió, sinó que, sobre tot programadors i productors, haurien d'intentar pujar el nivell. I bàsicament en el cas de la televisió pública però també en el de la privada. En aquest sentit, Francesc Escribano, ex director de Televisió de Catalunya, desmunta l'excusa dels programadors que diuen que ofereixen aquest tipus de televisió perquè és el que l'audiència demana. Escribano assegura: "La gente no pide nada. La oferta la creas tú. Es como la comida, nosotros hacemos el menú y, si educamos a la gente para que coma hamburguesas, la gente comerá eso. La responsabilidad es nuestra. Lo más fácil para los programadores es decir: yo doy esto porque la gente me lo pide. No, yo doy esto porque soy consciente de que doy esto, a lo mejor no tengo nada más para dar, pero es una actitud poco responsable. No, el trabajo que yo hago, en cierta manera, es formar el gusto de la audiencia. Igual que el periodista de informativos ha de dar las noticias que considera que son las importantes; la gente no pide nada. Y si yo hablo de Israel o Líbano creo la demanda. Si yo hablo de Carmina Ordóñez estoy creando una demanda, en horario de máxima audiencia".

L'estil de '¡Mírame, tonto!' és complicat de tan senzill que vol ser. M'explico. Es pretén seguir un guió televisiu, com si miréssim precisament un programa televisiu. Passa que l'estructura no és clara, el tipus de lletra és cridaner i, en definitiva, en alguns moments perds el fil del "programa". En canvi, com que el fil narratiu és clar i concís (de vegades massa concís) és fàcil reprendre'l.

Fa uns dies vaig defensar la televisió com a mitjà en aquest mateix bloc. La televisió no és dolenta ni bona, és un gran mitjà de comunicació que ben aprofitat pot ser molt enriquidor. I un altre apunt: si llegiu '¡Mírame, tonto!' podreu comprovar que a Catalunya som prou afortunats amb TV3, malgrat que és criticable, com tot. Però us ben asseguro que veient el que ens envolta no hi ha color.

Joaquim 'Purito' Rodríguez o la injustícia de TV3 amb el ciclisme

2011-06-13T14:23:00.000-07:00

Em sap greu dir això perquè considero que Televisió de Catalunya és un referent dins l'Estat en molts aspectes, però no en el tracte a un esport que gaudeix avui dia d'elements catalans prou significatius com per parar-li més atenció. En són exemple Joan Antoni Flecha (per primer, i de moment únic cop, un català és roda a seguir a les clàssiques de les llambordes), Josep Antoni Hermida (campió del món de BTT) o Joaquim Rodríguez, el Purito, un home que l'any passat va acabar com a número 1 del món en ciclisme professional de carretera.

Joaquim Rodríguez ha corregut un dels Giros més durs de la història, el que Alberto Contador acaba de guanyar amb suficiència. Ell buscava guanyar una etapa i no ho ha aconseguit. S'ha hagut de "conformar" amb un cinquè lloc. Un cinquè lloc al Giro d'Itàlia! Quanta gent ho sap? Què ha fet TVC? El seguiment ha estat molt pobre, igual que quan Flecha ha fet podi a la París-Roubaix o Hermida ha estat campió del món. Això sí, si Alguersuari queda setzè, repeteixo, setzè, al Gran Premi de Can Ecclestone gairebé obre un telenotícies. És desmesurat.

'Purito' en una de les dues victòries del Dauphiné

Afortunadament hi ha premsa especialitzada de fora de Catalunya que valora com cal el que està aconseguint el Purito. De vegades cal fer una ullada a fora per veure com es valora de debò a la nostra gent, perquè nosaltres som incapaços de fer-ho amb un interès mínim. Per això reprodueixo tot seguit un article de la contraportada de Meta 2Mil, periòdic de ciclisme, signat per un gran periodista d'aquest esport, Chema Rodríguez. Ah, i quan el mestre Rodríguez escrivia aquestes línies el Purito encara no havia guanyat dues etapes de muntanya consecutives al Criterium del Dauphiné.

'Purito' apura la colilla del Giro

(Article de Chema Rodríguez al setmanari Meta 2Mil, contraportada número 1.198)

Me gusta la actitud un tanto chulesca de Purito Rodríguez, cuyas ambiciones están incluso por encima de su calidad ciclista. De ese descaro le viene, como bien es sabido, su apodo. Debe haber habido corredores de parecido o mayor arrojo, tan seguros como él, pero sólo he tenido trato personal con otro de similares virtudes, o defectos, según se mire, porque hay pusilánimes a quienes desagrada el tono de firmeza y confianza que emplea en sus manifestaciones el ciclista catalán. Me refiero a Vicente Belda, quien siendo aún mucho más pequeño que el catalán hacía bueno en la carretera aquello de que a los hombres no se les mide por la estatura. Belda, como Purito, decía estar bien siempre, antes de cualquier carrera, y no manifestaba complejo de nada ni miedo ante nadie. El de Cocentaina quería ganar hasta a las chapas y le gustaba cargar con la responsabilidad de líder. A lo largo de su carrera deportiva prefirió ser cabeza de ratón que cola de león y quizá por eso no se movió nunca del equipo Kelme, del que fue figura emblemática. Si hubiera medido un palmo más quizá habría recalado en el Kas, que era el mejor equipo español de la época. Fui testigo de un comentario susurrado por Juan José Urraca, mánager del equipo vitoriano, a Ramón Mendiburu, a la sazón seleccionador nacional de la RFEC. Estábamos en el aeropuerto de Barajas, junto a la cinta transportadora a la espera de que salieran las maletas. Regresábamos del Mundial de Nurburgring '78. Vicente había sido seleccionado para el Mundial tras ganar una etapa en la Vuelta a España y haber destacado en su primera temporada como profesional con el equipo Transmallorca. Belda estaba junto con otros componentes de la selección, al otro lado de la cinta, y Urraca no le quitaba los ojos de encima. "Es que es tan pequeño...", le susurraba Urraca a Mendiburu. "Sí, pero tiene muchos cojones", le respondió el responsable del equipo español. Finalmente, el gerente de Kas debió pensar que el pequeño ciclista alicantino desentonaría en los pósters del equipo. Eso que se perdió.

Clase, convicción y trbajo

A Joaquim Rodríguez le ha costado años ganarse los galones de líder. Quizá lo haya conseguido en plena madurez porque lo suyo es una mezcla de clase, convicción y trabajo. A los 30 ha conseguido ser el puto amo del Katusha y ha podido demostrar a su anterior director, Eusebio Unzué, cuán equivocado estaba al no confiar en él para grandes pruebas por etapas. Quizá no esté a su alcance una victoria absoluta, pero su presencia en las etapas clave está asegurada y un puesto en el top ten está más que garantizado. Pero una de sus virtudes es la regularidad, mantener un punto competitivo alto a lo largo de toda la temporada. Gracias a eso consiguió el año pasado ser el vencedor del Ránking de la UCI.

Detrás de esa regularidad, de la tremenda fuerza que emana de su pedaleo en los tremendos demarrages sobre las rampas más exigentes, se esconde mucho trabajo. Purito se machaca entrenando como pocos por las montañas andorranas. Le mete muchas horas, mucha altura y mucha intensidad a su trabajo sin que les suponga excesivo sacrificio; entre otras cosas porque disfruta con su profesión. El hijo del taxista ama su oficio y sabe ue sólo trabajando duro y cuidando hasta los más mínimos detalles podrá estar en la carretera a la altura de sus ambiciones, de sus declaraciones y de sus rivales. "Quiero buscar en el Dauphiné la victoria que se me escapó en el Giro", dijo antes de tomar la salida en la exigente prueba francesa, sin apenas recuperar de la tremenda edición de la corsa rosa. "Estoy cansado pero con el punto de forma que me ha dejado el Giro puedo intentar ganar en alguna de las cuatro etapas que terminan en alto", añadía el menudo pero recio ciclista catalán. (Nota: n'ha guanyat dues).

En busca de la etapa perdida

Purito anda fastidiado por no haber conseguido ganar una etapa en el Giro. La buscó y la tuvo cerca. Segundo en Castelfidardo y tercero e Sestriere, se quedó con la miel amarga en los labios y el quinto puesto final de la general sólo es ungüento para sus heridas. No le espera el Tour y queda buen trecho hasta la Vuelta. Eso le permite apurar al máximo su punto de forma, estrujar un poco más las reservas de su organismo, alimentar su palmarés y su ego con una de sus clásicas victorias; esas que ya no gozan del factor sorpresa, porque todo el mundo las espera y las teme; esas que vienen a rubricar uno de esos ataques que hacen saltar los pulsómetros y traspasan los umbrales anaeróbicos a menos de un kilómetro de la llegada. No tendrá enfrente al francés Gadret para que le amargue la fiesta, ni al belga Gilbert, que en un mano a mano limpio es el único que le doblega con cierta facilidad, pero seguro que le saldrán otros rivales dispuestos a dificultarle la tarea. Ninguna carrera es fácil de ganar y siempre hay rivales difíciles de batir... El rescoldo de forma que Joaquim Rodríguez conserva del Giro y pretende avivar en el Dauphiné se enfrenta a la fuerza de nuevos fuegos que se encienden en la prueba francesa para alcanzar su apogeo en el Tour. La misión no es tarea fácil. Su rueda, si aguanta hasta el final con los mejores, será la más vigilada. Pero Purito no se arredra ante la dificultad. Yo diría que le estimula el reto. Debe llevarlo en los genes. Bendita chulería la suya.

'Habitacions tancades'; Care Santos

2011-06-11T12:23:00.000-07:00

El per què

Confesso que he llegit Habitacions tancades, de Care Santos, amb alevosia i premeditació perquè la curiositat m'ha arrossegat cap a un esquer massa saborós com per ignorar-lo. Quan jo començava la meva carrera professional al periòdic Crònica de Mataró la Care hi col·laborava a la secció de Cultura. Posteriorment vaig anar seguint les referències de les seves obres, fonamentalment les que ha fet per a joves, però reconec que no n'havia llegit mai cap. Fins i tot sentia com en parlava el mestre Albert Calls i m'emplaçava a mi mateix per llegir algun dels llibres de la Care Santos però sempre tenia algun llibre adult del qual en prioritazava la lectura. I com tantes altres coses a la vida no ho vaig fer. Fins que vaig llegir que la Care publicava la seva primera novel·la per adults, 'Habitacions tancades', i en un rampell de consciència ferida vaig trobar l'excusa perfecta per llegir aquesta autora.

El com

Un parell de setmanes abans de Sant Jordi es tractava de llençar l'esquer a la meva parella en forma de reflexió en veu alta: "La Care Santos ha tret una novel·la per adults, tu! I pinta molt bé!". Després d'aquesta insinuació lamentablement poc subtil tocava esperar fins a la diada del 23 d'abril. I el dia de Sant Jordi, vet aquí que tenia la novel·la a les mans embolicada amb paper de regal. Cal apuntar que la meva parella és molt espavilada i no cal reflexionar gaire en veu alta ni prodigar-se en fer el ridícul amb aquests ardits penosos per fer-li entendre que vull un llibre en concret...

El quid de la qüestió

Em va regalar l'edició en català malgrat que el text original de la Care és en castellà. De tota manera, la traducció feta per la mateixa autora i per la Isabel Olid és perfecta i en cap moment tens la sensació de llegir un text traduït.

La novel·la transita del temps actual a la Barcelona modernista, amb una sàvia barreja de personatges ficticis i reals (el rei Alfons XIII, el dramaturg Pedro Muñóz Seca, l'industrial Eusebi Güell, Eduard Conde, Ramon Bassegoda...). La família Lax-Golarons n'és la gran protagonista i l'autora retrata amb cura les característiques de la burgesia del canvi de segle barceloní (XIX-XX), les condicions de treball a les fàbriques tèxtils, els llocs d'estiueig d'aquestes famílies (les de Barcelona a Caldes d'Estrac, les de Mataró a Argentona), el personal del servei, els obrers de les fàbriques, les revoltes al carrer, els recels que despertava un tal Gaudí...

Dins d'aquest recipient històric Care Santos té l'habilitat suficient com per explicar o deixar entreveure, segons com li convé, els secrets més amagats i també els més públics de la família protagonista. Ja se sap que la saviesa popular diu que els rics en tenen molts, de secrets, i que les coses no sempre són com semblen Doncs això...

A part, des de l'època actual l'última integrant de la saga intenta desfer el nus del trencaclosques de la seva família, amb més d'una sorpresa. En aquest cas, algun esdeveniment és força previsible però penso que l'element fonamental de la novel·la no són els girs inesperats de la trama, sinó la bastida que la sustenta, el rerefons del món on es produeixen els fets. Amor, tragèdia, traïció, passió, indiferència, violència... i memòria. Memòria familiar, quina informació rebem dels nostres avantpassats i quina informació transmetem als nostres descendents? No fa gaire vaig llegir una reflexió semblant a això: "Què en sabran de mi els néts dels meus néts?" La resposta, per norma general, és clara i contundent: res. Com a molt, descendents més propers en podran tenir una visió esbiaixada.

En definitiva, recomano la lectura d'Habitacions tancades als qui no l'heu llegit, entre d'altres coses perquè m'ha sabut transportar a una època que només havia estudiat als llibres d'història o havia vist als documentals de la tv i ho ha fet d'una manera integral, total, mestra.

En defensa de la televisió

2011-06-02T15:10:00.000-07:00

El gratuït ADN publicava avui en contraportada una columna de la periodista valenciana Mariola Cubells intitulada Querer a Ortega Cano. En aquest article, l'autora aconsella a les persones que estimen de debò el torero José Ortega Cano que es relaxin "i que no mirin la tele". Ella es refereix a les coses que es diran del torero, se'n surti o no de les seqüeles de l'accident de circulació que ha tingut i que, segons la Cubells, tot serà negatiu. L'autora es refereix òbviament a l'anomeanda televisió escombraria i més concretament a Telecinco, però només ho diu a la frase final de la columna. A la resta parla de la tele en general.

Mariola Cubells és una excel·lent periodista molt crítica amb la tele-escombraria. D'ella podríem recomanar el llibre '¡Mírame tonto!', en què posa de manifest com es fan aquests programes d'autèntica pornografia emocional. Pel que fa a aquest llibre, en parlaré aquest mateix mes de juny, però avui el que ens ocupa és la columna que ha escrit l'autora a la contraportada de l'ADN.

Jo discrepo i ho faig en defensa de la televisió com a mitjà de comunicació de masses. Jo miro la tele cada dia unes quantes hores i m'he assabentat de l'accident del matador a través de la premsa escrita generalista. Sí, encara que sembli mentida, a la tele no he sentit res del tema i si en sé alguna cosa és per l'anomenada premsa de prestigi.

Amb això vull dir que la televisió no és dolenta per sí mateixa sinó que depèn de l'ús que se'n fa, igual que qualsevol altre mitjà. Avui dia, amb la TDT hi ha una bona oferta de programació, variada i només cal tafanejar una mica per trobar alguna cosa del teu gust. Discrepo d'aquells que diuen que ara tenim molts canals i continuen sense fer res interessant. No és veritat. Ara bé, a més canals, més tele-escombraria i més realities i més tertúlies esperpèntiques; però també a més canals més documentals, més cinema, més programes interessants a hores més assequibles i més sèries de qualitat.

La premsa escrita generalista per la seva part, té bona premsa i està ben considerada per la majoria de lectors. En canvi jo m'he pogut aillar de les tertúlies sobre Ortega Cano mirant la televisió i no ho he pogut fer llegint la premsa generalista i seriosa. La notícia ha passat el meu filtre. Alguna cosa no va bé quan la premsa seriosa es rendeix a les vísceres. En aquest cas, voto a favor de la tele. I constato, un cop més, que els tòpics són una gran mentida amb una mínima porció de veritat que serveix per vendre la moto.

El valencià Ferran Torrent en prepara una d'espies

2011-06-01T10:11:00.000-07:00

Reprodueixo la crònica de la celebració del 60è aniversari de l'escriptor valencià Ferran Torrent que ha fet Cristian Segura al diari 'Ara'. Durant la festa va anunciar que està polint els últims detalls d'una nova novel·la, concretament d'una d'espies. Celebro la notícia perquè el de Sedaví és un dels meus autors preferits.

Torrent celebra els 60 anys amb amics i una nova novel·la

CRISTIAN SEGURA

| Actualitzada el 01/06/2011 00:00

Les vivències d'un tipus dur i sensible. Ferran Torrent és escriptor, però sobretot un vividor en el bon sentit de la paraula. Vol viure per gaudir i retratar el valor humà de la gent. GRUP 62

Hotel Majestic, Barcelona, set del vespre del 30 de maig. Vuit dies després de l'allau electoral de CiU, un altre fenomen sacseja la tranquil·litat de l'hotel. L'escriptor Ferran Torrent va convocar dilluns un grup d'amics per celebrar el seu seixantè aniversari. De fet, l'aniversari va ser ahir, dimarts, però no pots esperar que Torrent actuï segons els hàbits de la gent normal. El seu company de plaers literaris i gastronòmics, el cuiner Fermí Puig, el va complimentar amb un pastís de xocolata, però per celebrar que encara tenia 59 anys. Torrent va deixar clar que a ell les coses dolces no li fan el pes, i mentre un servidor es menjava el seu tros de pastís, l'autor valencià dedicava als assistents una anècdota rere l'altra, gairebé una aventura per any viscut. Més que anècdotes, les històries d'en Torrent eren perles " d'un perla", com sovint es presenta a ell mateix.

Que Torrent és un perla queda clar amb el dietari que cada diumenge publica a l'ARA. Sense anar més lluny, Torrent explicava diumenge passat per què va ser expulsat dels dos col·legis de jesuïtes que hi havia a València. L'article el finalitzava amb un lema que en bona part explica la seva manera de ser: "Pensava que durant una època de la meua vida vaig perdre el temps. Greu error. Els meus anys d'anormalitat em van regalar una visió esplèndida sobre l'espècie humana. A: Darrere d'un vividor hi ha una persona ferida per la vida. B: Les persones més tolerants són els golfos o els de molta vida acumulada". Potser el que més destaca de Torrent és la seva mentalitat oberta. El seu ventall de coneixences és sorprenentment ampli; pot ser amic de la reina d'Anglaterra, d'un líder del PP, d'un maulet o d'un ionqui: les creences d'aquestes persones no l'influeixen, el que ell valora és la seva humanitat i vitalitat.

Quan parla de les seves perles, Torrent fa cara d'entremaliat. Quan t'escolta o ha de discutir algun assumpte seriós, t'observa amb una atenció que sembla que et vulgui assaltar. Potser la seva versió més desconeguda, perquè és la més íntima, és el Torrent emotiu, amb un punt amarg que el salva de caure en la cursileria.

Una 'sardana' russa

També pot ser com un marrec amb sabates noves. En un moment de la vetllada a la terrassa del Majestic, Bibiana Ballbè va convèncer un grup de directores de salons de bellesa de Rússia, de visita a Barcelona, per fer-se una fotografia amb Torrent. Des de l'altra punta de la terrassa, catorze senyores van començar a cridar el seu nom per convidar-lo a brindar plegats. Les russes li van dedicar un ball típic rus d'aniversari, una mena de sardana que consisteix a fer una rotllana agafades de les mans mentre l'homenatjat, enmig del grup, ha de demanar un desig -per sort, un desig que no pot dir-. "Fa cara de bon nen. Mira quina il·lusió li fa", comentava l'escriptora Najat El Hachmi.

Una d'espies

Torrent va ser a Barcelona convidat pel Grup 62 per rebre l'enhorabona dels seus editors i per acabar de polir els detalls del seu nou llibre. "És la primera novel·la d'espies que he escrit". L'obra serà publicada la propera tardor. Torrent va apuntar durant la festa que hi ha detalls de la narració que s'inspiren en vivències seves o en històries que ha recollit. Dies abans vaig parlar amb Torrent de l'escriptor kenià Binyavanga Wainaina, que en un relat a la revista Granta es definia "com una mena de paràsit", perquè xucla de la vida dels altres per nodrir la seva obra literària. Wainaina es plantejava deixar d'escriure perquè es considera un de lladre de vides. "Jo faig el mateix", va afegir Torrent. Afortunadament, ell no vol deixar d'escriure.

La nit va acabar a una hora prudent perquè Torrent és un home sa: beu poc, fa esport quatre dies a la setmana i es fica al llit aviat perquè és on es troba més còmode llegint. Van tancar la festa amb Susana Subirana, il·lustradora dels seus articles a l'ARA, a la cocteleria Boadas. Es cauen bé, fins i tot van jugar amb la idea de fer un llibre plegats sobre un vaixell de corsaris valencians transtornats. "No sé si n'hi va haver, de pirates valencians, però segur que els meus s'ho passaran molt bé saquejant la costa catalana".

El 'Diccionario Biográfico' i l'himne de la DICTADURA

2011-05-31T11:19:00.000-07:00

Si veieu la paraula "dictadura" amb majúscules al titular haig de dir que no és cap error, no se m'ha disparat el dit petit de la mà esquerra cap a la tecla "Bloq Mayús", sinó que és un recurs utilitzat conscientment i amb tota l'alevosia que em permet la meva consciència. Perquè resulta que per al 'Diccionario Biográfico de la Real Academia de Historia' el règim de Francisco Franco va ser "autoritari" però en cap cas "totalitari", mentre que el del socialista Juan Negrín va ser "pràcticament dictatorial".

Aquest discurs esbiaixat de la història no s'atura aquí i en aquesta obra també s'afirma que la 'Ley de principios del Movimiento' "va dibuixar el nou ordre constitucional". I per si no n'hi hagués prou, s'afirma que Franco va ser un militar valent que, "després d'una llarga guerra de gairebé tres anys va derrotar a un enemic que en principi comptava amb forces superiors". Quin crack, no?

El pitjor de tot és que el 'Diccionario Biográfico' ha de ser una obra de referència amb 43.000 biografies (un 92% homes i només un 8% dones). Els primers 25 dels 50 volums que la integren ja són a la venda al mòdic preu de 3.500 euros.

D'altra banda, diumenge passat Alberto Contador guanyava el Giro d'Itàlia i al podi de Milà, quan es disposava a escoltar l'himne d'Espanya, la seva cara va adoptar un rictus de sorpresa: per megafonia sonava la 'Marcha Real' amb la lletra de l'escriptor del règim franquista José María Pemán, aquella de "Viva España/alzad la frente/hijos del pueblo español/que vuelve a resurgir". No té sort Contador amb els himnes perquè ja al Tour de 2007 li van "endinyar" el danès, potser per refrescar amb una nota escandinava l'ambient dels Camps Elisis sota el sol implacable del mes de juliol.

Però a banda del malestruc de Contador, aquestes coincidències fan reflexionar: ¿ens trobem davant d'un resorgiment del nacional-catolicisme i ens el van colant, com qui no vol la cosa, amb petites dosis? Veient aquests esdeveniments i detalls com l'ascens fulgurant de Plataforma per Catalunya a la meva ciutat, Mataró, jo ja tinc la maleta preparada per creuar la frontera. Potser Dinamarca seria una bona destinació. A l'estiu no hi deu fer xafogor i no he sentit que hi hagi cap "militar valent" amb ganes "d'heroïcitats".

Aquest Barça m'ajuda a fer de pare i no es pot pagar amb diners

2011-05-30T08:09:00.000-07:00

Sentim sovint als mitjans de comunicació que els clubs de futbol més rics són els que guanyen més títols. Avui dia hi ha clubs que aposten clarament per aquesta línia, com per exemple el Reial Madrid amb Florentino Pérez al capdavant o el Manchester City: amb un bon talonari es compra el que calgui i els títols cauran pel seu propi pes. De fet, a Can Barça no fa pas tant de temps es va fer famosa una frase de Johan Cruyff que deia: "Els diners han de ser al camp, no pas al banc".

En canvi, Cruyff també va ser el primer que va decidir potenciar el planter fins al punt que La Masia ha esdevingut avui dia un exemple d'escola de futbol i de valors a tot el món. Quan Pep Guardiola recorda en roda de premsa els valors que s'inculquen a La Masia està dient que al Barça el poden atacar per on vulguin però no per aquí, perquè si els nanos que pugen del planter són com són, en part, és gràcies a la gent que treballa amb ells des de ben menuts i a una tasca professional impagable.

El joc

Avui dia, 'The New York Times', 'La Gazzeta dello Sport', 'L'Equipe', tots els mitjans de comunicació més prestigiosos del món lloen el model Barça, "the catalan way", però sincerament, no cal que ens ho diguin per saber què està passant. Ja ho veiem aquí. Primer pel futbol que fa l'equip: Guardiola ha aconseguit emocionar-me amb el futbol. Sóc un malalt del bon futbol, insisteixo, del bon futbol, i tinc enregistrada en VHS, entre d'altres partits, la final del Mundial de 1970 entre Brasil i Itàlia. Aquell Brasil que va meravellar amb un Pelé ja madur però excels, amb un Jarizinho elèctric, Tostao, Rivelino, Ze Maria, Carlos Alberto, Gerson... Itàlia era la del 'catenaccio', per variar, que practicava un futbol defensiu potent i poc vistós però, que també per variar, havia arribat a la final i podia amargar-li la vida a una selecció que tenia el suport de tot el món menys dels italians. I Brasil va parlar, de fet Brasil va recitar un poema gloriós en forma de partit de futbol i va rematar la feina amb un 4-1 que va passar a la història. Doncs bé, des d'aquest partit que es va jugar quan jo tenia dos anys i que he vist i revist en vídeo, que no he vist res igual que el Barça de Guardiola i Messi. Com a equip complert potser podria destacar el Milan de Sacchi (Gullit, Van Basten, Rijkard), però la resta són individualitats: Romàrio (què petit i què gran), Ronaldinho (gràcies per tornar-nos el somriure als culers...), Zidane (llàstima que vas anar al Madrid), però han estat coses puntuals, individualitats. Aquest Barça és una altra cosa.

Els valors

I ho és no només perquè tot el món s'ha hagut de rendir a l'evidència (oi Mourinho i Karanka?) sinó perquè a més del joc artístic, poètic, estètic, al darrere hi ha els valors. Uns valors que fan que el capità Puyol li posi el braçalet a Eric Abidal perquè sigui ell el primer en aixecar la copa després d'haver passat un càncer.Uns valors que fan que sigui l'equip més solidari que he vist mai entre companys: "si tu no hi arribes ja hi vaig jo, no pateixis". Uns valors de catalanitat desacomplexada, perquè no hem de demanar perdó a ningú per ser com som ni qui som i perquè pensar el contrari té un nom: xenofòbia. Perquè hi ha jugadors de tot arreu esforçant-se per parlar la llengua del país. Encara que només sigui un gest aquí ho agraïm.

Però sobretot, aquest Barça no té preu per la imatge que dóna com a referent per als més menuts. Com a pare m'omple de joia dir-li al meu fill que el nostre equip ha guanyat, que és el millor, que tenim el millor jugador del món i un entrenador que els guia com un mestre. Però com a pare avui dia ser del Barça també m'omple d'orgull, perquè quan li he de marcar una línia d'actuació als meu fills i vull que la comunicació els arribi ràpidament només cal que els digui: "Oriol, Paula recordeu què diu en Guardiola, s'ha de ser humil i treballar, treballar molt i no creure's el millor perquè si t'ho creus no ho seràs mai. Vosaltres heu vist algun cop en Xavi fent-se el xulo i pensant que el partit ja està guanyat? Heu vist que ho faci l'Iniesta?" I l'Oriol i la Paula, els meus fills, immediatament es posen a fer els deures, a estudiar, a entrenar, a fer el que calgui per millorar, per avançar a la vida, i ho fan amb convenciment, no perquè toqui, sinó perquè tenen unes referències que també ho fan. I això no té preu i per això aquest Barça m'ajuda a fer de pare i no es pot pagar amb diners.

Xavi Tondo, la força d'un somriure.

2011-05-26T09:31:00.000-07:00

Reprodueixo un article sobre Xavi Tondo (mort aquesta setmana als 33 anys a causa d'un accident domèstic) publicat al setmanari de ciclisme 'Meta2Mil' signat pel director d'aquest mitjà, Jorge Quintana. Val la pena per conèixer fins a quin punt hi ha persones que deixen una empremta profunda i especial en el seu entorn personal, més enllà de la seva valoració com a professional d'un esport tan dur com és el ciclisme. En memòria seva.

Una sonrisa

El Giro de Italia dejó muchas imágenes para el recuerdo en esta segunda semana, pero a la hora de escribir esta columna no hay manera de concentrar la mente en ninguna de ellas. En realidad, no hay manera de concentrarse en nada. Una imagen, un rostro, el de Xavi Tondo, es el verdadero protagonista de mis pensamientos. Y resulta muy complicado escribir cuando son tantas las emociones que se agolpan y que agarrotan los dedos. Resulta complicado, pero hay que hacerlo. Él lo merece.

Xavi Tondo era una persona muy especial. Pero su mayor grandeza era serlo con todo el mundo y no con un periodista en concreto o con un único compañero de equipo o con un amigo especial. No. Tondo lo era con todos. El catalán, además, era una persona que siempre tenía la sonrisa en la boca, pero no como un simple gesto sino como una actitud vital y es que su sonrisa era también su particular forma de ver la vida y de afrontarla. Y ésa es su verdadera lección a todos los que alguna vez tuvimos la suerte de tratarle de cerca.

Pocas personas tenían en el ciclismo tantos motivos para sentirse desgraciados. Y, sin embargo, pocas personas se sentían tan felices y transmitían esa misma felicidad a todos los que le rodeaban. Y es que nadie le puso nunca las cosas fáciles en la vida a Tondo. Bueno, en realidad, habría que decir que casi nadie, puesto que siempre tuvo a su lado a gente como Miguel Ángel Iglesias o Juan Campos. Pero fue la propia vida la que fue sembrando de obstáculos su trayectoria deportiva y personal. Y lo mejor de todo es que jamás se escuchó queja alguna por parte de Tondo ni en público ni en privado.

Siempre que hablabas con él, acababa convenciéndote de que la vida es maravillosa, incluso cuando estás en un hospital, te has roto la pierna por varios sitios y sabes que tu trayectoria deportiva pende de un hilo. Eso lo vivió Tondo hace ya muchos años y lo superó dando ánimos a los que iban supuestamente a animarle a él. Tondo se recuperó de las lesiones y fue profesional y, además, de los buenos. En eso y en tantas otra cosas logró cumplir su sueño. Pero no los cumplió todos, porque sencillamente era imposible. Tondo, como buen niño, siempre estaba soñando. Pero soñaba despierto, con escapadas interminables, con victorias épicas... con el reconocimiento público que nunca nadie la había regalado.

Desgraciadamente, con casi 33 años, Tondo nunca había podido correr un Tour de Francia. Sólo había disputado un Giro y dos ediciones de la Vuelta y en una de ellas tuvo que bajarse tras sufrir una caída. Y es que ése ha sido su particular sino: caerse y volverse a levantar. Por eso el destino ha sido tan cruel, porque se ha llevado a un hombre que jamás se quejaba, a un ciclista que era un ejemplo de superación personal ante las adversidades... Y lo ha hecho sin darle ni siquiera la oportunidad de volver a levantarse porque si de algo estamos seguros es que por pequeña que hubiera sido esa opción, Xavi Tondo se habría levantado, con una sonrisa en la boca y habría empezado de nuevo con su vida contagiando de ilusión y de esperanza a todos. Al menos nos ha dejado una forma de ser, una personalidad, de la que todos deberíamos aprender. Ese era su secreto y ese es el sueño al que todos deberíamos aspirar: disfrutar de la vida con una sonrisa para todo el mundo.

Jorge Quintana
Director del setmanari de ciclisme 'Meta2Mil'

Notícia del diari 'Ara' sobre la possible retallada d'interins

2011-05-26T08:38:00.000-07:00

TISORADA A L'ADMINISTRACIÓ

La Generalitat dóna per tancada la negociació de les retallades a la funció pública i els sindicats quantifiquen en 1.600 els interins que han estat acomiadats

Interins a l'ull de l'huracà

Les negociacions per pactar la tisorada a la funció pública no es reprendran. Els sindicats denuncien que s'han acomiadat 1.600 interins en els últims quatre mesos mentre que el Govern ho desmenteix.

JOAN SERRA / SÒNIA SÁNCHEZ

Barcelona. | Actualitzada el 26/05/2011 00:00

No hi ha més marge per negociar el capítol de personal dels pressupostos de la Generalitat, que es presentaran dimarts que ve. El Govern passarà la tisora per reduir la despesa -se suspendrà el pla de pensions dels funcionaris-, però els sindicats denuncien que la retallada afecta des de fa temps la composició de les plantilles i que els grans damnificats són els interins. CCOO, UGT i Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) van denunciar ahir que l'executiu d'Artur Mas ja ha acomiadat 1.600 interins, entre treballadors cessats i no nomenats. Es tracta de personal administratiu i tècnic de diversos departaments. "És la primera vegada que es produeix un acomiadament massiu de personal interí", va apuntar a l'ARA Jesús Veza, portaveu d'IAC. El sindicats recorden que, paral·lelament, també s'estan produint acomiadaments en empreses públiques -Incasòl i Adigsa-, que han afectat personal laboral.

La versió del Govern és molt diferent. Les dades oficials revelen una davallada de 1.369 interins entre gener i abril. El nombre de treballadors públics només varia en 784 persones perquè la xifra de funcionaris amb plaça consolidada augmenta en 634, fruit de processos d'oposicions de l'últim any de tripartit. Fonts de Governació van remarcar ahir que la majoria d'empleats que obtenen plaça de funcionari en aquestes oposicions són interins. Això sí, la Generalitat ha suspès noves ofertes d'ocupació pública per assolir els compromisos d'estabilització pressupostària. La congelació de nous llocs de treball presenta comptades excepcions, com les 1.245 places de funcionaris docents, un cop s'ha tancat el conflicte entre Generalitat i Estat, o les 600 places del cos de Mossos d'Esquadra.

La funció pública arrossega mals endèmics més enllà del context de crisi econòmica. "L'interinatge és un dels grans problemes a resoldre", explica Xavier Boltaina, professor de dret administratiu a la Universitat de Barcelona, que recorda que el percentatge d'interins hauria de ser d'un 8%, un xifra gens respectada a la justícia, l'educació i la sanitat. "En el conjunt de les administracions hi ha un 35% d'interins i no es fan convocatòries per acabar amb la temporalitat", denuncia Xavier Casas, portaveu de funció pública d'UGT. "Quina necessitat hi ha de tenir tanta temporalitat?", es pregunta Josefina Pujol, coordinadora de l'àrea pública de CCOO.

'La bicicleta estàtica'; Sergi Pàmies

2011-05-25T09:41:00.000-07:00

Aquest petit llibre de butxaca no necessita gaire publicitat. Es tracta de l'últim del Sergi Pàmies, 'La bicicleta estàtica', un nou recull de contes amb el segell característic d'aquest autor, que combina amb mestria el costumisme i l'absurd. Hi ha alguns contes que jo en diria excel·lents, d'altres que m'han deixat indiferent, però predominen els primers, com 'Hauries hagut d'insistir', o 'Cent per cent seda natural' o 'L'illa'... Pàmies en estat pur.

'Una terra solitària'; Bel Olid

2011-05-25T09:36:00.001-07:00

Aquest Sant Jordi m'he emportat una sorpresa molt agradable en llegir 'Una terra solitària', de la mataronina Bel Olid (foto), un repàs a les arrels d'una família que pot ser la de gairebé qualsevol català d'avui dia. Una narració a tres bandes, amb tres línies paralel·les en el temps sobre la mateixa família. Un viatge intergeneracional d'Andalusia a Mataró, amb l'evolució de conceptes i de "cosmovisió" que comporta aquest camí. És una novel·la curta que provoca emocions intensíssimes. Que ningú hi busqui salts mortals; que tothom hi trobi éssers humans nus, 'a capella'. Una petita joia.

Lectures: 'La soledad de los números primos'; Paolo Giordano

2011-05-25T09:33:00.000-07:00

'La soledad de los números primos', novel·la d'un autor italià jove que es diu Paolo Giordano. És del 2008 i ha estat un súpervendes però que ningú esperi un 'best-seller' convencional. És una història seriosa sobre persones "especials". La narració és coherent amb la història i el títol, des del principi al final. I ho deixo aquí perquè penso que és una novel·la tan 'sui generis' que val la pena que qui vulgui saber més s'ho curri una mica.

Lectures: 'Lo verdadero es un momento de lo falso'; Lucía Etxebarría

2011-05-25T09:22:00.000-07:00

Recomano a tothom la novel·la "Lo verdadero es un momento de lo falso", de Lucía Etxebarría. Diversos punts de vista d'una mateixa història segons el personatge que la narra immersos en un ambient tipus 'movida madrileña' i posterior, amb l'esclat de la "bombolla de les discogràfiques". Penjo un clip del "pressumpte" grup de rock protagonista de la història, 'Sex & love addicts', inspirats en un grup real anomenat 'Ultraplayback'. Atenció a la pròpia escriptora que apareix al vídeo. A Myspace n'hi ha de més fortetes. Plaka plakaa!!!

http://www.youtube.com/watch?v=fqRe5V2QbdA

'Poema XX'; Pablo Neruda

2011-05-25T09:18:00.000-07:00

Penjo l'enllaç d'un vídeomuntatge del 'Poema XX', de Pablo Neruda:

"Es tan corto el amor y es tan largo el olvido..."

http://www.youtube.com/watch?v=8YFxgEp2O6c

Lectures: 'Pedra de tartera'; Maria Barbal

2011-05-25T09:13:00.000-07:00

Em va recomanar 'Pedra de Tartera' la meva ex i després de llegir-la he de dir que faig extensiva la seva proposta. El motiu: la necessitat que tenim de revisar la història des del punt de vista de les dones. En aquest cas, la república, la guerra civil i la posguerra vista per una dona de pagès, d'un petit llogarret del Pirineu. Novel·la dura i directa a la vena, m'ha fet recordar les meves àvies i la seva vida aspra i silenciosa...
Per motius de logística casolana no vaig poder veure l'obra de teatre al Nacional. Esperaré...

Lectures: 'The Canterville ghost'; Oscar Wilde

2011-05-25T09:12:00.001-07:00

He rigut un munt redescobrint Oscar Wilde i el seu 'Fantasma de Canterville'. Quin univers més ric el d'aquest autor! I quin sentit de l'humor més complex i treballat! Wilde sempre gran!

Lectures: 'Pa negre'; Emili Teixidor

2011-05-25T09:08:00.000-07:00

Ja he vist la pel·li. Malgrat que serveix per visualitzar algunes situacions de pagès a la postguerra, penso que és una adaptació que deixa moltes llacunes i que justifica l'odi creixent dins el protagonista amb recursos hollywoodians. Es deixa veure però no és el que m'esperava. No té gaire a veure amb la novel·la d'Emili Teixidor. Si algú no ha llegit el llibre, ¿sap per què el protaginista li proposa marxar amb ell al noi de la samarreta blanca cap al final de la pel·li? Només és un exemple però hi ha una sèrie d'elements que queden penjats, mentre que al llibre s'acaben de tancar completament i amb elegància.

Lectures: 'La pell freda'; Albert Sánchez Piñol

2011-05-25T08:55:00.001-07:00

M'havien parlat molt i molt bé de 'La pell freda' i no m'ha decepcionat gens. Aqui no li agradin les històries inquietants i apocalíptiques que no es plantegi la seva lectura.

Amb tocs de Poe i sobretot de Ray Bradbury, Albert Sánchez Piñol s'interna a la part més fosca de l'ésser humà, la més primitiva i tribal però potser també la més autèntica. Cal no oblidar que Sánchez Piñol, a més d'escriptor, és antropòleg i aquesta condició es nota positivament en tota la novel·la.

A alguns lectors els posa nerviosos, els angoixa; a mi, més aviat m'ha provocat curiositat paracientífica i una necessitat d'indagar dins meu i a la societat on visc. Val la pena malgrat la seva cruesa o precisament a causa d'ella.

Lectures: 'El llibre de les mosques'; Emili Teixidor

2011-05-25T08:51:00.000-07:00

M'ha captivat aquest llibre d'Emili Teixidor. Complex, profund, remena les misèries humanes referents a la repressió sexual que efectuaven el règim franquista i l'Església Catòlica durant la posguerra i la diferència entre la Catalunya rural i interior i la gran ciutat, Barcelona. Si busqueu lectura ràpida i superficial no la llegiu. Si us agrada mastegar molt les lletres abans d'empassar-vos-les, endavant!

Lectures: 'El curioso incidente del perro a medianoche'; Mark Haddon

2011-05-25T08:48:00.000-07:00

Recomano una novel·la curta i senzilla però molt profunda. El protagonista és un nen amb síndrome d'Asperger, un trastorn relacionat amb l'autisme. Es llegeix ràpidament i és tendra, planera i colpidora a la vegada. Si estàs separat o separada i tens fills et farà reflexionar.

Lectures: 'El malvado Carabel'; Wenceslao Fernández Flórez

2011-05-25T08:33:00.000-07:00

Recomano 'El malvado Carabel', del gallec Wenceslao Fernández Flórez, petita novel·la de 1935 plenament vigent en alguns aspectes com les relacions entre els treballadors i els directius d'un banc. Fernández Flórez és un precursor de l'humor corrossiu i social. A la seva època ja era un "indignat"...

Lectures: 'Bulevard dels francesos'; Ferran Torrent

2011-05-25T08:32:00.000-07:00

Recomano 'El boulevard dels francesos', segons una companya de feina la novel·la més "adulta" de Ferran Torrent, el gran cronista de la València del canvi de segle. Salut, mestre Torrent!

Poema XV (Pablo Neruda)

2011-05-25T08:10:00.000-07:00

http://www.youtube.com/watch?v=wa-PtGBJCyg

Torno a estendre les veles

2011-05-24T15:09:00.000-07:00

Em ve de gust reprendre el meu blog i ho faré a partir d'avui. No actualitzaré cada dia però sí que ho faré amb certa regularitat. He estès veles i vull veure on em porta el vent...

Estic viu!

2009-08-18T09:34:00.000-07:00

Estic viu i intentaré tornar a tenir més o menys actualitzat el meu bloc, ara vinculat al facebook i totes aquestes modernitats...

See you!

Lectures: 'Terra baixa'; Àngel Guimerà; 1897

2006-11-07T09:52:00.000-08:00

És una obra de teatre de referència de la Renaixença. Guimerà, que havia nascut a Santa Cruz de Tenerife, fill d'un viatjant del Vendrell, torna a Catalunya als 9 anys i comença a escriure en català. Primer poesia, guanyant diversos premis als Jocs Florals de Barcelona fins ser proclamat Mestre en Gay Saber. Posteriorment, decidirà internar-se en el món del teatre i és com a dramaturg que se'l coneix més. 'Terra baixa' és una lluita entre el Bé i el Mal: el Bé baixat de les muntanyes en forma d'un pastor innocent, enamorat i bondadós, anomenat Manelic; el Mal, la gent de la terra baixa, amb tota la seva hipocresia i les seves enveges. Sembla que Guimerà creu en la bondat natural de l'ésser humà i que és la convivència en societat la que el perverteix. Els rols tan clarament marcats que juguen els personatges d'aquest drama rural fa que siguin autèntics estereotips.

Lectures: 'El Club Dante'; Matthew Pearl; 2003

2006-11-07T09:51:00.000-08:00

Novel·la d'intriga amb alguns aspectes històrics, com ara l'ambientació al Boston posterior a la Guerra de Secessió i alguns poetes que van existir en realitat durant l'època de la narració (1865). Un club de poetes anomenat 'El Club Dante' -els més importants del Boston d'aquell temps- preparen una traducció a l'anglès de 'La divina comèdia', de Dante. Ho fan davant l'oposició de la vella guàrdia puritana de Harvard. Al mateix temps, una sèrie de brutals assassinats commouen la ciutat, uns crims que sembla que tene com a motiu recorrent l'obra de l'italià immortalitzat. Detalls com un dels personatges, Nocholas Rey, el primer policia negre de Boston i les seqüel·les que deixa la guerra en els veterans, a més del racisme imperant en l'època, fan que el relat sigui alguna cosa més que una novel·la d'intriga. Fins i tot hi trobem certa al·lusió al tancament de la cultura nordamericana envers la de la resta del món. Una bona obra d'un jove valor nordamericà, similar en alguns aspectes a les novel·les de Dan Brown.

Lectures: 'La muerte en Venecia'; Thomas Mann (Premi Nobel de Literatura 1929); 1913

2006-11-07T09:50:00.000-08:00

'La muerte en Venecia' és una novel·la amb un estil molt barroc i farragós. Cal entendre l'època en què està escrita i sobretot, el gran tema de l'obra: una autèntica teoria de la bellesa, de la forma sobre el fons, de la creació artística i de la natura i el cos com a elements artístics de bellesa, però a la vegada, com a possibles objectes de decrepitud i decadència. La sol·litud, l'observació...tot juga en una novel·la molt lenta ambientada a la Venècia del 1911, en plena epidèmia de còl·lera i que va inspirar la pel·lícula de Luchino Visconti (també molt lenta però extremadament bella) i l'òpera de Benjamin Britten. És una obra per reflexionar a fons.

Lectures: 'Alguna pregunta més? Antologia de 10 anys de disbarats'; Antoni Bassas, Carles Capdevila, equip de l'APM; 2004

2006-11-07T09:49:00.000-08:00

Antologia de l'espai de Catalunya Ràdio que porta el mateix nom. És un autèntic recull de disbarats i animalades radiofòniques, comentats amb fina ironia (que potser és el millor). De vegades arriba a provocar la riallada incontenible. De ràpida lectura i molt entretingut i, a més, acompanyat d'un CD amb els talls de veu en àudio. El CD és la prova del delicte... Llibre molt divertit i d'esbarjo, tot i que fa pensar sobre allò de què en pensen els espanyols de nosaltres, els catalans, o fins i tot, com ens veiem a nosaltres mateixos.

Lectures: 'Àngels i dimonis'; Dan Brown; 2000

2006-11-07T09:48:00.000-08:00

Novel·la trepidant a l'estil del 'Codi da Vinci', pràcticament igual i amb la mateixa estructura però anterior en el temps. Dan Brown aconsegueix mantenir l'atenció amb un ritme trepidant gràcies a capítols molt curts i que queden sempre una mica penjats, per fer que continuïs amb la lectura d'una manera compulsiva. És una hi`stòria basada en l'ancestral lluita entre l'Església Catòlica i la ciència, ambientada a Roma i al Vaticà. Em va fer viure força de prop el conclave de canvi de Papa perquè vaig llegir la novel·la poc abans de la mort mediàtica i física de Joan Pau II i tot el que això va comportar. Precisament 'Àngels i dimonis' està ambientada en un porcés de canvi papal. El protagonista és el mateix que al 'Codi da Vinci': el prestigiós simbolista nordamericà Robert Langdon. És una novel·la d'entreteniment, amena i amb sorpreses constants. Enganxa molt. Personalment penso que al final té alguns episodis massa 'made in Hollywood'. Està bé un toc d'espectacularitat però l'autor es passa un xic

Lectures: 'La Rosa de Alejandría'; Manuel Vázquez Montalbán; 1984

2006-11-07T09:47:00.000-08:00

Novel·la negra barcelonina i marinera en la línia de 'Tatuaje' però amb una trama més complexa: està escrita vuit anys després. Aquí ja apareix l'ajudant de Pepe Carvalho, Biscúter. La bona narrativa de Montalbán es posa al servei d'una novel·la que ens mostra la dualitat de l'ésser humà. Tots tenim una cara i una creu, un 'ying' i un 'yang'. Els protagonistes del cas, pràcticament tots, ho demostren pàgina rere pàgina, alguns de forma còmica, d'altres dramàtica. Fins i tot Carvalho, no apareixerà com el típic detectiu que resol el cas fins a l'últim detall, sinó que, com la resta de personatges de la trama, es mostratà molt humà. En el fons, tots tenim una doble vida, tots anem de transvestits pel món. Com diu la cançó popular que cita Montalbán: "Eres como la rosa de Alejandría / colorada de noche, blanca de día".

Lectures: 'El hombre que inventó Manhattan'; Ray Loriga; 2004

2006-11-07T09:45:00.000-08:00

Sembla un recull de contes però en realitat es tracta d'una novel·la coral, amb connexió entre els relats i molts personatges, tot i que alguna història queda una mica penjada. Però precisament aquest és un dels encants d'aquest llibre. Els personatges també, així com la seva filosofia de vida, les seves neures, els seus desitjos ocults... Són especialment recomanables l'accident de la Martha, el de Grumberg i el final del capítol 'Línea 2', realment exquisit, amb la bifurcació de desitjos i la impossibilitat d'assimilar-los.

Lectures: 'El tercer hombre'; Graham Greene; 1950

2006-11-07T09:44:00.000-08:00

Aquesta és una novel·la per ser vista al cinema i no pas per ser llegida, segons paraules del mateix autor. Però tot i això és de molta qualitat. La Viena de la posguerra de la II Guerra Mundial n'és l'escenari. Greene presenta una trama prou senzilla com per no perdre's-hi però amb el suficient nivell de complexitat com per mantenir la tensió. De tota manera, a la pel·lícula que se'n va fer (amb un excel·lent i misteriós Orson Welles) se'n milloren alguns aspectes. Per exemple, al personatge de Rollo Martins, escriptor de novel·les barates del Far West, li canvien la seva nacionalitat encertadament, de la britànica a la nordamericana: la seva actitud durant l'acció també és més pròpia dels EUA que no pas de la serenor britànica. El final també és diferent: a la novel·la trobem un 'happy end' convencional, mentre que a la pel·lícula la culminació és sublim, amb una última seqüència que ha quedat marcada amb majúscules a la història del cinema. El tràfic il·legal de penicil·lina adulterada presenta una dilema moral entre alguns protagonistes de la narració. Per l'autor queda clar que no tot s'hi val quan hi ha vides humanes pel mig. També s'aborda la condició humana des de diversos punts de vista, com l'amistat cega que no deixa veure els defectes dels demés, o d'aquells que van de llestos per la vida i que acaben o poden acabar malament. Hi ha missatge ètic o moral, digueu-ne com vulgueu.

Lectures: 'Tatuaje'; Manuel Vázquez Montalbán; 1976

2006-11-07T09:42:00.000-08:00

Novel·la negra europea de qualitat, amb Barcelona i Amsterdam de fons escènic. Hi ha apunts gastronòmics d'autèntic 'gourmet' -tret característic de Montalbán-. El personatge de Pepe Carvalho ja prenia forma dins la ment de l'autor. El relat és una mica previsible però intens al final. Per als maresmencs hi ha una dada d'interès: apareixen Vilassar de Mar i Caldetes

Lectures: 'Mis rincones oscuros'; James Ellroy; 1996

2006-11-07T09:39:00.000-08:00

He llegit aquesta novel·la que m'ha deixat un amic i he de dir que m'ha entussiasmat. És la búsqueda del retrobament d'un mateix i de la figura de la mare morta durant la infància, després, això sí, de molts excessos. A més, Ellroy fa una radiografia del crim a Los Angeles. Mentre busca l'assassí de la mare, l'autor trobarà el que sempre havia estat l'objectiu des de l'inici: la reconciliació amb la memòria de la mare i la seva figura. És una novel·la autobiogràfica, molt descriptiva a l'inici però molt periodística, amb frases curtes i ritme alt. No deixa indiferent. Excel·lent novel·la negra.

El tanga, una peça tan breu que incita...al furt.

2006-11-07T09:34:00.000-08:00

Ho he de reconèixer i abans de començar aquest article ho faré: sóc un fetitxista i m'agraden les dones amb talons i amb tanga. Vaja, ja ho veieu, res de l'altre món. He parlat amb molts amics sobre el tema i la gran majoria m'acaben reconeixent l'evidència: els talons posen i imposen; el tanga incita. Però fa uns dies vaig descobrir que aquesta petita, minúscula peça de roba -no només femenina, tot cal dir-ho- provoca més desitjos que els merament sexuals, que seria el més normal, un cop vista la seva constitució. Escriu una companya, la periodista Betty Doñate, del periòdic Tribuna Maresme, en una minicrònica molt encertada, que la mestressa d'una botiga de roba interior de Premià de Mar li assegura que no cal ser un lladre professional per robar durant les dates nadalenques: "Les nenes se m'emporten els tangues", lamenta. Qui ho havia de dir! La brevetat intrínseca d'aquesta mínima peça de roba també incita al furt. Perquè és clar, no és el mateix robar un tanga que unes calces d'aquelles que duia l'àvia, que no sabries on amagar-les, de grosses que eren. Això de la doble temptació té la seva gràcia. El tanga, és evident, convida a les relacions carnals, deixa a la vista les natges, un element prou eròtic, tant en dones com en homes. És una obvietat. Deixa veure però no del tot. Insinua i ensenya, però a l'hora de mostrar, té cert pudor i amaga allò que al cap i a la fi, volem veure tots i totes després dels jocs més íntims -no només la vista hi participa en aquesta mena de jocs-. Però el tanga també és un bon esquer de sí mateix quan l'exposen en un filferro d'aquells que utilitzen a les cotilleries per penjar la roba interior. Aquella mena de tensadors de gomes que deformen una peça de roba tan sublim. Allà, penjat, el tanga diu: "Ei! Sóc minúscul! Si m'agafes em pots amagar on vulguis!" I de fet, és així. Resulta que és un dels articles més robats de les botigues i les mestresses de les "lingeries" van de bòlit controlant les nenes per veure què redimonis porten amagat sota l'abric, a una màniga, als pantalons o, fins i tot, als sostenidors. Jo he vist robar un tanga. I us puc ben dir que no és com robar una maquineta d'afaitar. És...més...com us ho diria...morbós. I això que la lladregota era una noia d'uns 18, que de 'morbo' no li en devia donar gens, sinó que era per posar-se'l posteriorment ella mateixa i poder lluïr-lo per sobre dels pantalons mentre està asseguda al banc d'una plaça o a l'escala de la facultat. Però el joc va ser morbós, el d'ella i la seva amiga. La brevetat del tanga és la seva gran arma, el seu valor afegit, ja sigui per al lluïment de la luxúria o per a la provocació de l'avarícia, que desemboca en el furt. Si us fixeu, tots dos elements, pecaminosos 'per se'. El tanga ens fa pecar. Caram, bona peça aquest tanga. I no només això, fixeu-vos en l'ambigüitat d'ell mateix. O hem de dir d'ella mateixa? Hi ha qui en diu el tanga; n'hi ha que l'anomenen la tanga. Més misteri, més morbositat, tot plegat més pecaminós...uf! Deixem-ho córrer. He de confessar que sóc fetitxista. Però vaja, res de l'altre món. Segons he pogut observar en els meus amics i algunes amigues, com tothom. Bé, com gairebé tothom. Per cert, tanga s'assembla a tango i no hi ha ball més eròtic que aquesta dança argentina. En voleu més proves que el tanga és alguna cosa més que una peça de roba innocent com, per exemple, una bufanda?

Parar el potet (un joc de xiquets prou indecent com per ser d'adults)

2006-11-07T09:31:00.000-08:00

Al meu poble, Canet lo Roig, a la castellonenca comarca del Baix Maestrat, hi ha una tradició prou curiosa entre els més menuts. Una tradició que s'ha anat perdent o oblidant a mesura que la 'playstation' i la 'gameboy' han anat calant en lo menudall. Una llàstima, la veritat. Se tractava de sortir en colla los diumenges de tarda, una cosa prou habitual en los xiquets del poble. Com no sabíem què fer, després d'haver voltat tot lo poble (se necessiten uns cinc minutets, que el meu poble és menut) algú proposava la possibilitat de 'parar el potet'. Pos vale! Va! Esta solia ser la resposta. I ja hi som. A beure una mica (si pot ser aigua, no siga que m'acuson d'incitar als menors a l'alcoholisme) i fer-se vindre pixera, diguem-ne ganes d'orinar. Anteriorment ja hi ha hagut algú que ha rebuscat pels voltants de la vila i ha trobat un pot d'olives que algú ha tirat en algun racó (què inconscient que és la gent que no recicla, veritat?). Bé, ja tenim lo potet (lo de les olives, que no és precisament lo Sant Graal, sinó un pot rovellat i que amenaça amb lo tétanos a qualsevol que l'agafa). Ara falta el contingut. Recordeu que us deia que algun membre de la colla havia de beure per fer-se vindre pixera? Ho heu captat, oi que sí? Pos bé. Això. Titola en ristre i a l'ataque. Pixum al potet. Pssssssssrrrrrrrrrrrrr.....Prou, que ja està ple! En este moment, los xiqüelos ja riuen i pensen amb lo que vindrà. I lo que vindrà és prou divertit. I lamentable, també, per què no dir-ho. Però xè, mos falta un element. Lo fil. Lo fil pot ser de palomar, però se veu massa. És massa gros. Si és de pescar o de coure, molt millor. Més finet. Més invisible. Més efectiu, jejeje. Calla! Falta la pedra. Sí, una pedra. Com podreu comprendre, és fàcil trobar una pedra en un poble del camp del Baix Maestrat. Ara no tant. Èstà tot asfaltat. Abans era la cosa més senzilla del món. Bé. Ja tenim totes les fitxes del joc. A vore. Se busca una finestra baixa, que s'hi pugui arribar. Una de la placeta Buriol (no diré quina) era ideal. I allà se posava lo potet ple del líquid element (no precisament aigua pura, sinó aigua reciclada pel cos humà). Lo potet se lligava bé amb lo fil. S'estirava el fil i se lligava a la pedra, de manera que quedés ben tens, en diagonal, travessant la vorera. Los professionals del tema (que eren tots los menuts del poble) ja havien triat una finestra que fos al circuit de l'església. És a dir, per allà on passaven les dones que anaven a missa de tarda del diumenge. I au. A esperar ben amagadets a darrere un cotxe, o d'una cantonada...a esperar....i vinga esperar...un que riu...l'altre que pixa ara perquè no pot més...l'altre que dissimula perquè vé un home i s'ha de passar d'incògnit...i...xeiiiics, ja vénen! Ja les tenim aquí. Ja han sortit de missa. I la primera que passa per davant de la finestra, sense voler, s'emporta el fil per davant amb la pitrera i el potet (amb tot lo seu contingut, que aquesta era la gràcia) cau damunt d'ella amb tots los esglais del món per part de la víctima, la pobre víctima. I au, tots a córrer carretera avall, que qui no té cametes, no ho conta. Evidentment, lo fet que el pixum vessés mos feia gràcia a nosaltres. A la pobra dona humitejada no n'hi feia gens. Pos bé, les 'playstation' i les 'nintendo' poden ara ocupar les hores dels xiquets del poble durant les tardes dels diumenges. Però el potet ha estat sempre un passatemps vernàcul que s'ha de recordar. I, què collons, a la pobra dona se li arreglava la malifeta amb una bona dutxa i una bona rentada del vestit al safareig. I a nosaltres se'ns feien les cames fortes de tant córrer. Ara potser seríem delinqüents. Aleshores érem xiquets. Simplement.

Alex Vidal

2006-11-07T09:30:00.000-08:00

Alex Vidal

Llibres: 'Els darrers dies de la Catalunya republicana'; Antoni Rovira i Virgili; 1939

2006-11-07T09:27:00.000-08:00

He llegit Rovira i Virgili i m'ha deixat una sensació molt agradable malgrat la cruesa del relat, concretament una crònica de l'èxode català senzilla però exquisida a la vegada. L'aconsello a tothom. Les següents sensacions han sorgit del llibre que apareix al títol d'aquesta nota. Els darrers dies de la Catalunya republicana.

Memòries sobre l’èxode català, d’Antoni Rovira i Virgili presenta, per començar, un estil sorprenentment fresc per l’època en què està escrit, el 1939. Uns anys en què la prosa periodística solia ser més recargolada i barroca que l’actual. En canvi, Rovira i Virgili descriu situacions i sensacions complexes d’una manera molt senzilla, amb frases curtes, amb ritme. Un estil molt semblant a les cròniques d’avui dia. Es troben autèntiques joies del gènere interpretatiu periodístic com l’estada a Can Perxers, en què l’autor descriu amb càrrega irònica però crua a la vegada, l’expressió facial de les persones que l’acompanyen en l’èxode de l’exili: les dones, imatges de la “tristesa infinita”, algunes que ja han patit i ara tornen a patir, d’altres que eren benestants i comencen a saber què són les privacions, d’altres que no havien sortit de la seva comarca i ara van voltant buscant la salvació...; la desolació, més acusada a la cara dels polítics que en la dels intel·lectuals, possiblement perquè els primers creuen que “llur eclipsi pot ser definitiu”, sobretot els polítics de segon rengle i perquè els segons “es creuen un valor positiu permanent”, valor que estan segurs que podran exercir des de l’exili; i la diferenciació magistral entre els polítics “idealistes” i els “arribistes” o “aprofitadors”, en què diu que els primers “mantenen encesa la flama espiritual” i “suporten amb fermesa les aspres proves”, mentre que els segons han perdut “el càrrec, el cotxe, el posat d’importància” i havent-ho perdut, ho han perdut tot. “Enlairats ràpidament, cauen ràpidament”. “Sortits del no res, tornen al no res”. Només és un exemple de l’agudesa interpretativa d’aquest camí a no se sap on en què es va convertir l’inici de l’exili de la Guerra Civil espanyola. No falten les observacions sobre les desconfiances entre col·legues polítics i intel·lectuals, persones que haurien de mantenir la flema que se’ls suposa pels seus càrrecs o condició però que en una situació extrema com la que viuen poden perdre els papers.

L’autor en surt força ben parat i en cap moment perd la compostura. També hi ha crítiques al funcionariat del Consulat de França, als voltants de Figueres, per la seva deixadesa, al govern de la República per haver carregat el gran pes de la guerra sobre Catalunya i, a més, després criticar-la, paraules aspres per a Negrín, que en cap moment dóna la guerra per perduda, o això vol fer veure, mentre els seus són massacrats.
Trobem també un sentiment catalanista profund, autènticament patriòtic, en tot l’escrit. El dolor per la càrrega simbòlica que Barcelona caigui en mans de l’enemic el 26 de gener, just en l’aniversari de la victòria dels catalans sobre les tropes del Marqués de los Vélez i Felip IV en aquell mateix escenari el 1641. O els intents de continuar mantenint la premsa en català amb la proposta de fer un número del 'Full català', que s’hauria d’haver publicat durant l’èxode i que s’hauria titulat 'Catalunya sempre'. Aquest component patriòtic es troba, altrament, a les referències al paisatge català, el del Principat i el del Rosselló. Sens dubte, el cim de la construcció narrativa nacionalista de Rovira i Virgili és a la fi del relat, en una mena d’epíleg titulat Jurament de l’exiliat. En aquest passatge final, Rovira i Virgili deixa anar el seu tarannà de polític, amb l’esperança que després que Catalunya “ha caigut trencada, esclafada, vençuda per la força”, arribaran dies en que “el dret triomfarà, les llibertats es restabliran, la llengura persistirà”. I l’autor agafa el compromís de treballar en tot allò que pugui “perquè ressorgeixi –més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans- la pàtria caiguda”. Els darrers dies de la Catalunya republicana és una crònica de l’exili català a la Guerra Civil, però també és un al·legat contra la barbàrie feixista i en defensa de Catalunya. Una crònica feta per un polític destacat de l’època, també periodista i escriptor.

2006-11-02T08:10:00.000-08:00

L'abril del 2004 vaig crear aquest blog per deixar-lo en una mena d'stand by fins que l'ocasió propiciés engegar-lo de veritat. Ara ha arribat el moment. Fins avui he mantingut un bloc a cibernautes.com en què he anat comentant els llibres que llegeixo durant l'any. Un cop cibernautes ja ha anunciat que plega, la meva activitat bloquera passa a blogger, on continuaré exercint la sana afició d'opinar sobre allò que he decidit llegir.

Aquest bloc no pretén ser el d'un crític literari perquè no en sóc, de crític, com tampoc vol sentar càtedra en res relacionat amb la literatura. Simplement és la manera de treure-li més suc a les meves lectures, reflexionant sobre elles i compartint-les amb tots aquells i totes aquelles que us decidiu a llegir-lo, amb la possibilitat de rebre comentaris, fet que sempre pot resultar enriquidor.

Aquesta és la primera intenció. La segona és matar el cuquet de periodista que em queda a les vísceres i que no em puc treure d'una altra manera que escrivint un bloc i col·laborant amb una emissora de ràdio. Vaig estar 18 anys de la meva vida dedicant-me a explicar als altres les coses que passen al món i al costat de casa i ara he derivat la meva vocació de servei cap a altres camins, igual de gratificants, però molt diferents. Internet ens ofereix la possibilitat d'expressar-nos tal com volem obrint-nos al món i jo ho aprofito per comentar-vos allò que penso sobre els llibres que llegeixo. Habitualment hi trobareu comentades novel·les però no defujo l'assaig, la poesia ni les obres de teatre. No pretenc que us interessi la meva opinió. Simplement la deixo anar. També cal dir que tinc el propòsit ferm de millorar la qualitat del bloc amb més comentaris i material gràfic. Però això anirà poc a poc, que jo no tinc cap pressa i dubto que qui em llegeixi en tingui alguna.

Per començar hi trobareu el comentari de la novel·la La vida en l'abisme, del valencià Ferran Torrent, un autor que m'apassiona i amb el qual no puc ser imparcial perquè m'hi sento massa identificat. I això em condiciona molt a l'hora de llegir un llibre seu. Ben aviat intentaré portar al bloc l'opinió sobre l'obra que tanca la seva última trilogia, novel·la que porta per títol Judici final. Abans però, hi haurà altres comentaris de tots els llibres que el meu temps em permet llegir, quan no treballo ni preparo oposicions i la meva filla i el meu fill són amb la seva mare. Mentrestant, passeu-ho bé, no us capfiqueu amb l'enigma de qui governarà Catalunya els pròxims quatre anys i salut!

Llibres: ‘La vida en l’abisme’; Ferran Torrent; 2004

2006-11-01T11:02:00.000-08:00

Ferran Torrent va fer un gir en la seva producció literària l’any 2004 quan va presentar-se al Premi Planeta amb ‘La vida en el abismo’, versió en castellà de la novel·la en català que ocupa aquestes línies, ‘La vida en l’abisme’. Torrent va quedar finalista i, a més d’emportar-se un bon grapat d’euros, va demostrar que és més versàtil del que pensen els seus detractors. D’aquesta manera va deixar per més endavant la cloenda de la magnífica trilogia formada per ‘Societat limitada’ (2002), ‘Espècies protegides’ (2003) i la recentment publicada, ‘Judici final’ (2006).

L’escriptor de Sedaví fa un exercici autobiogràfic i repassa la influència que va tenir en la seva vida un personatge molt peculiar, el Rubio, gran protagonista canalla d’aquesta novel·la. Un personatge que està acompanyat del mateix narrador, inexpert, revolucionari de pega, antisistema assimilat, seguidor del seu ídol i viatger d’un recorregut iniciàtic que posteriorment l’ha portat a perfilar la seva personalitat, tant en la faceta artística com en la personal.

El lector es troba emmig d’una novel·la de Torrent que evoca la València més sòrdida, la del joc, l’alcohol i les putes, els xulos i els perdedors de tota mena, però no la que ens tenia acostumats a retratar a les dues obres anteriors, amb jocs polítics, econòmics i “esportius” vinculats directament o indirecta amb el poder. ‘La vida en l’abisme’ és molt més que una crònica de la València de final del franquisme i la transició: és un acte de nuesa, de sinceritat de l’autor davant del lector; Ferran Torrent es despulla i ens mostra aspectes de la seva vida que potser mai no hauríem imaginat però que després de llegir-la, acceptem com a part indissoluble del Torrent que coneixem.

I és en aquest exercici de sinceritat que deixa anar autèntiques joies en forma de frases lapidàries, habitualment del seu heroi, el Rubio, però de vegades són reflexions del mateix narrador en les quals m’he reconegut a mi mateix ja fa uns anys, adoptant postures davant la vida que em servien per no acceptar les convencions socials però que no valien per canviar-les. Un exemple ben clar n’és aquesta cita:
- “Incapaç de revoltar-me totalment potser em vaig adaptar a la imatge fabricada del Rubio com aquell pobre negre que, condemnat a la cambra de gas, així que el verí començà a escampar-s’hi, exclamava un desesperat i inútil <>, aferrant-se a l’únic déu que reconeixia, el campió mundial dels pesos pesants. Molts anys fou el Rubio el meu déu. Encara ho hauria de ser, perquè encara sóc aquell covard temorós d’aprendre el radical ofici de viure contra totes les convencions socials; encara sóc l’inútil incapaç de disparar-se en la templa de la vulgaritat quotidiana”.

També m’he sentit identificat amb una referència a Rafael Conde, “El Titi”, un artista valencià de ‘variétés’ que feia bandera de l’homosexualitat i que va marcar la meva adolescència amb cançons com ‘Libérate’ o la que cita Torrent, que diu “Me quemaste, me quemaste, como a un muñeco de falla”. Com diu el de Sedaví, “El Titi” era “el maricon més professional de les ‘variétés’, el cadàver del qual, exposat al Teatre Principal, va rebre el respecte de les autoritats valencianes encapçalades pel President Zaplana (PZ) i els màxims responsables de la cultura autòctona. Només m’hauria faltat una referència a Monleón i al seu “Horchatera valenciana”... En fi, detalls com aquest m’han arribat molt a dins, perquè han marcat part de la meva existència.

Altres cites que m’han semblat interessants pel seu caire humorístic o de reflexió existencial són les següents. N’hi ha moltes més d’aprofitables però qui vulgui gaudir de la prosa directa i natural de Torrent, que es llegeixi ‘La vida en l’abisme’.
- Aquest era un “cremaor”, “gafe” en castellà, que llogava els seus serveis per donar mala sort als altres jugadors. Es deia Nicasio: “Nicasio, alt i espigat, amb cara d’arlequí, alcohòlic i feixista, llogava la seua detestable presència en canvi d’una comissió de guanys. Fins i tot tenia la seua estratègia. Uns minuts abans de començar la partida, amb tots els jugadors a la taula, s’alçava i inaugurava la timba:
<Si el que oye un “Viva España”
Con un “Viva España no responde
Si es hombre no es español
Y si es español no es hombre.>>

És una novel·la totalment recomanable i que convida a la reflexió davant la vida. Llegiu-la, si no ho heu fet.

Acabo d'arribar i vaig perdut

2004-10-04T13:35:00.000-07:00

És com arribar a una ciutat on no coneixes res. Ningú no t'ha advertit que aquella línia de metro no té parada on tu vols baixar. I de cop i volta te n'adones. Sóc a l'univers dels blogs i l'he descobert avui mateix. Això sí, tinc ganes de caminar per la ciutat. He baixat en una parada de metro que no em resulta gens familiar segons el plànol que m'han donat. Però camino. I surto a un carrer ple de llums que fan pampallugues. Espero no perdre'm. Pararé en un bar a fer una cervesa i després caminaré més. A veure si trobo allò que estic cercant. De moment, una cosa positiva: ja sóc a la ciutat i estic gastant sola de sabata. Tot no podia ser tan dolent. Ara només cal tenir una trobada. Els blogs m'han sorprès. Jo camino. Ja trobaré algú

Litelectures

'8 contes de Nadal'; Pere Calders

Filla, fes una carrera...

'Purga'; Sofi Oksanen; 2008

Lucía Etxebarría i el preu desmesurat del llibre electrònic

(Des)co(mp)nte de Nadal

El meu carrer i tu

Orgasme de capvespre

'Ombres en la nit'; Ferran Torrent (2011)

Fugida! Substantiu, FEMENÍ

Un seductor amb mala lluna

El sueño eterno - Raymond Chandler (1939)

Tardor a Mataró

"Pensamos que somos capaces de mirar lejos, pero sólo tenemos la mirada perdida".Espido Freire (ADN de 14-10-2011)

El vestit gris - Andrea Camilleri (2008)

'Donde nadie te encuentre'; Alicia Giménez Bartlett; 2011 (Premio Nadal 2011). La novel·la del maqui hermafrodita

'Luz de verano en Formentera'; Alfonso Biescas; 2010 / 'Luna de Formentera; Alfonso Biescas; 2011

'L'home de la maleta'; Ramon Solsona; 2011 (Premi Sant Jordi 2010)

Formentera 2011 (i VII). Xavi Pascual, el pseudo Sandro Rossell i l’eterna espera al port

Formentera 2011 (VI). Escull des Pou de Llevant, el paradís per a dos

Formentera 2011 (V). Casa Carlos o l'esperpent d'un restaurant de luxe

Formentera 2011(IV). Es Copinar, el millor peix al forn del món al costat d'Es Caló des Mort

Formentera 2011(III). Es Còdol Foradat, es ball pagès, restaurant Can Dani i Antònia Font

Formentera 2011 (II), restaurant 'La Pequeña Isla' (una decepció)

Formentera 2011 (I), restaurant Can Forn (recomanable). Descobreixo l'amanida pagesa

Avui és el desè aniversari de la mort de Gila

PK2, un frankfurt diferent a Canet de Mar

'¡Mírame, tonto!'; Mariola Cubells; 2003

Joaquim 'Purito' Rodríguez o la injustícia de TV3 amb el ciclisme

'Habitacions tancades'; Care Santos

En defensa de la televisió

El valencià Ferran Torrent en prepara una d'espies

Torrent celebra els 60 anys amb amics i una nova novel·la

El 'Diccionario Biográfico' i l'himne de la DICTADURA

Aquest Barça m'ajuda a fer de pare i no es pot pagar amb diners

Xavi Tondo, la força d'un somriure.

Notícia del diari 'Ara' sobre la possible retallada d'interins

'La bicicleta estàtica'; Sergi Pàmies

'Una terra solitària'; Bel Olid

Lectures: 'La soledad de los números primos'; Paolo Giordano

Lectures: 'Lo verdadero es un momento de lo falso'; Lucía Etxebarría

'Poema XX'; Pablo Neruda

"Es tan corto el amor y es tan largo el olvido..."

Lectures: 'Pedra de tartera'; Maria Barbal

Lectures: 'The Canterville ghost'; Oscar Wilde

He rigut un munt redescobrint Oscar Wilde i el seu 'Fantasma de Canterville'. Quin univers més ric el d'aquest autor! I quin sentit de l'humor més complex i treballat! Wilde sempre gran!

Lectures: 'Pa negre'; Emili Teixidor

Lectures: 'La pell freda'; Albert Sánchez Piñol

Lectures: 'El llibre de les mosques'; Emili Teixidor

Lectures: 'El curioso incidente del perro a medianoche'; Mark Haddon

Recomano una novel·la curta i senzilla però molt profunda. El protagonista és un nen amb síndrome d'Asperger, un trastorn relacionat amb l'autisme. Es llegeix ràpidament i és tendra, planera i colpidora a la vegada. Si estàs separat o separada i tens fills et farà reflexionar.

Lectures: 'El malvado Carabel'; Wenceslao Fernández Flórez

Lectures: 'Bulevard dels francesos'; Ferran Torrent

Recomano 'El boulevard dels francesos', segons una companya de feina la novel·la més "adulta" de Ferran Torrent, el gran cronista de la València del canvi de segle. Salut, mestre Torrent!

Poema XV (Pablo Neruda)

Torno a estendre les veles

Estic viu!

Lectures: 'Terra baixa'; Àngel Guimerà; 1897

Lectures: 'El Club Dante'; Matthew Pearl; 2003

Lectures: 'La muerte en Venecia'; Thomas Mann (Premi Nobel de Literatura 1929); 1913

Lectures: 'Alguna pregunta més? Antologia de 10 anys de disbarats'; Antoni Bassas, Carles Capdevila, equip de l'APM; 2004

Lectures: 'Àngels i dimonis'; Dan Brown; 2000

Lectures: 'La Rosa de Alejandría'; Manuel Vázquez Montalbán; 1984

Lectures: 'El hombre que inventó Manhattan'; Ray Loriga; 2004

Lectures: 'El tercer hombre'; Graham Greene; 1950

Lectures: 'Tatuaje'; Manuel Vázquez Montalbán; 1976

Lectures: 'Mis rincones oscuros'; James Ellroy; 1996

El tanga, una peça tan breu que incita...al furt.

Parar el potet (un joc de xiquets prou indecent com per ser d'adults)

Alex Vidal

Llibres: 'Els darrers dies de la Catalunya republicana'; Antoni Rovira i Virgili; 1939

Llibres: ‘La vida en l’abisme’; Ferran Torrent; 2004

Acabo d'arribar i vaig perdut

"Pensamos que somos capaces de mirar lejos, pero sólo tenemos la mirada perdida".

Espido Freire (ADN de 14-10-2011)