A la
Raquel, font d’inspiració, ella sap per què.
Vostè em pregunta com porto això del Nadal, senyor periodista? Miri,
enguany tenia molta esperança que millorés el meu contracte, però no hi ha res
a fer, tot continua igual. O pitjor. Sí que hi ha hagut canvis i alguns
afectaran fets i tradicions que semblaven intocables, però jo no surto a
l’evolució. Molt em temo que hauré d’esperar uns quants segles més. O fins i
tot mil·lenis. No és fàcil, no... Fa més de dos mil anys que em toca fer el
mateix paper. Al Nadal, parir en un estable morta de fred, i a Setmana Santa
veure com maten al meu fill estimat. Un any, un altre, un altre... Oi que no és
agradable? No, no ho és. I mentrestant tothom demanant-me miracles. Que si et
poso una espelma per aprovar unes oposicions, que si vull que aquella noia es
fixi en mi, que si fes que el banc no m’embargui la casa... De debò, en alguns
casos fóra més fàcil assolir la pau al món. No és que no m’agradi fer-ne, de
miracles, però hi ha algú que pensi en mi?
Miri senyor periodista, li explico una mica com ha anat. Aquest
any, el Sant Pare, que tot s’ha de dir, és un gran teòleg, ha escrit un llibre
on afirma que algunes tradicions del pessebre no són ben bé certes del tot. Per
començar, m’ha tret el bou i la mula. Això, i ja em perdonarà, és una malifeta.
No dic paraulotes perquè sóc la Mare de Déu i no en puc dir, però de ganes no
me’n falten. Cada any morta de fred parint en una menjadora d’un indret perdut
de Palestina on l’única font de calor que tenia era l’alè del bou i la mula, i
va aquest noi, en Ratzinger i me’ls treu! Jo encara aguanto, però i el nen?
Ostres, Benet, no veus que se’m congelarà la criatura? Ai Benet, com es nota
que no tens fills!
Continuo. També s’ha carregat d’un cop de twitter la llegenda dels Mags d’Orient, que ni eren reis, ni venien
d’Orient. Resulta que van arribar de Tartessos, un regne que hi havia a
l’extrem occidental del món conegut en aquell moment, i que els historiadors
situen entre Huelva, Cadis i Sevilla. És a dir, que eren andalusos. Això no és
que m’afecti gaire. Al contrari, encara em poden alegrar l’existència i animar
una mica en Josep, que pobre, és un sant baró. Si els Mags són andalusos,
enlloc d’or, encens i mirra, potser ens porten manzanilla i pescaíto frito
i ens obsequien amb unes rumbes. Això sí, ja intueixo que ens despertaran al
nen i els haurem d’acabar fent fora.
Ai, senyor periodista, vostè diu que la situació no és tan dolenta
després tot? Doncs miri, sí que ho és. Perquè el Sant Pare s’ha posat a canviar
coses però li ha faltat temps per dir que la virginitat de Maria continua
intacta! Home, ja posats a canviar... no sé si m’entén. Miri, jo sóc una bona
persona i valenta, però que durant més de dos mil anys em toqui passar un
embaràs cada any, amb les basques pertinents, les varius corresponents, la
pujada de sucre de rigor i que hagis de parir sense poder anar ni a la
seguretat social, en un estable, nevant, pelada de fred, que ara em treguin el
bou i la mula, que em vinguin aquells tres a despertar-me el nen...home, això
no ho aguanta qualsevol.
Li diré una cosa. L’any 2000 vaig dimitir. Sí, sí, tal com ho sent.
Vaig dir-li al Cap que m’aniria bé un canvi d’aires, unes vacances, un canvi de
destinació a la feina, no sé, un canvi, per l’Amor del Cap! Ell em va escoltar,
i com que és l’ens més bo que existeix, em va ajudar i va ordenar-li a Sant
Pere que busqués substituta. Va ofertar-se la plaça, és a dir, va sortir
l’Oferta Pública de Treball al BOP, el Butlletí Oficial del Paradís, i
posteriorment va es va publicar la convocatòria. Sap què? No es va presentar
ningú. I sap per què? Perquè les candidates, en veure que havien de parir cada
any i que ho havien de fer sense tenir la part bona de l’embaràs, és a dir la
prèvia, és a dir l’origen, ja m’entén, es feien enrere. No hi va haver opositores.
Així que aquí em té, aguantant estoicament el celibat i parint cada any, i
esperant a veure si els humans decideixen fixar-se més en la meva persona i
deixen ja d’una vegada les ximpleries de la virginitat enrere. Que per si no ho
sabia, hi ha una dita catalana que ho diu ben clar: “Dels pecats del piu, el
Senyor se’n riu”.
I ara em perdonarà, senyor periodista, que sóc a la recta final de
l’embaràs, que em toca parir el 25 d’aquest mes, ja em canso molt i he d’anar a
dormir aviat. Bona nit i faci sempre el bé.
Àlex
Vidal Vidal
04/12/2012
No comments:
Post a Comment