Conte de Nadal. Entrevista a la Mare de Déu

A la Raquel, font d’inspiració, ella sap per què.

Vostè em pregunta com porto això del Nadal, senyor periodista? Miri, enguany tenia molta esperança que millorés el meu contracte, però no hi ha res a fer, tot continua igual. O pitjor. Sí que hi ha hagut canvis i alguns afectaran fets i tradicions que semblaven intocables, però jo no surto a l’evolució. Molt em temo que hauré d’esperar uns quants segles més. O fins i tot mil·lenis. No és fàcil, no... Fa més de dos mil anys que em toca fer el mateix paper. Al Nadal, parir en un estable morta de fred, i a Setmana Santa veure com maten al meu fill estimat. Un any, un altre, un altre... Oi que no és agradable? No, no ho és. I mentrestant tothom demanant-me miracles. Que si et poso una espelma per aprovar unes oposicions, que si vull que aquella noia es fixi en mi, que si fes que el banc no m’embargui la casa... De debò, en alguns casos fóra més fàcil assolir la pau al món. No és que no m’agradi fer-ne, de miracles, però hi ha algú que pensi en mi?

Miri senyor periodista, li explico una mica com ha anat. Aquest any, el Sant Pare, que tot s’ha de dir, és un gran teòleg, ha escrit un llibre on afirma que algunes tradicions del pessebre no són ben bé certes del tot. Per començar, m’ha tret el bou i la mula. Això, i ja em perdonarà, és una malifeta. No dic paraulotes perquè sóc la Mare de Déu i no en puc dir, però de ganes no me’n falten. Cada any morta de fred parint en una menjadora d’un indret perdut de Palestina on l’única font de calor que tenia era l’alè del bou i la mula, i va aquest noi, en Ratzinger i me’ls treu! Jo encara aguanto, però i el nen? Ostres, Benet, no veus que se’m congelarà la criatura? Ai Benet, com es nota que no tens fills!

Continuo. També s’ha carregat d’un cop de twitter la llegenda dels Mags d’Orient, que ni eren reis, ni venien d’Orient. Resulta que van arribar de Tartessos, un regne que hi havia a l’extrem occidental del món conegut en aquell moment, i que els historiadors situen entre Huelva, Cadis i Sevilla. És a dir, que eren andalusos. Això no és que m’afecti gaire. Al contrari, encara em poden alegrar l’existència i animar una mica en Josep, que pobre, és un sant baró. Si els Mags són andalusos, enlloc d’or, encens i mirra, potser ens porten manzanilla i pescaíto frito i ens obsequien amb unes rumbes. Això sí, ja intueixo que ens despertaran al nen i els haurem d’acabar fent fora.

Ai, senyor periodista, vostè diu que la situació no és tan dolenta després tot? Doncs miri, sí que ho és. Perquè el Sant Pare s’ha posat a canviar coses però li ha faltat temps per dir que la virginitat de Maria continua intacta! Home, ja posats a canviar... no sé si m’entén. Miri, jo sóc una bona persona i valenta, però que durant més de dos mil anys em toqui passar un embaràs cada any, amb les basques pertinents, les varius corresponents, la pujada de sucre de rigor i que hagis de parir sense poder anar ni a la seguretat social, en un estable, nevant, pelada de fred, que ara em treguin el bou i la mula, que em vinguin aquells tres a despertar-me el nen...home, això no ho aguanta qualsevol.

Li diré una cosa. L’any 2000 vaig dimitir. Sí, sí, tal com ho sent. Vaig dir-li al Cap que m’aniria bé un canvi d’aires, unes vacances, un canvi de destinació a la feina, no sé, un canvi, per l’Amor del Cap! Ell em va escoltar, i com que és l’ens més bo que existeix, em va ajudar i va ordenar-li a Sant Pere que busqués substituta. Va ofertar-se la plaça, és a dir, va sortir l’Oferta Pública de Treball al BOP, el Butlletí Oficial del Paradís, i posteriorment va es va publicar la convocatòria. Sap què? No es va presentar ningú. I sap per què? Perquè les candidates, en veure que havien de parir cada any i que ho havien de fer sense tenir la part bona de l’embaràs, és a dir la prèvia, és a dir l’origen, ja m’entén, es feien enrere. No hi va haver opositores. Així que aquí em té, aguantant estoicament el celibat i parint cada any, i esperant a veure si els humans decideixen fixar-se més en la meva persona i deixen ja d’una vegada les ximpleries de la virginitat enrere. Que per si no ho sabia, hi ha una dita catalana que ho diu ben clar: “Dels pecats del piu, el Senyor se’n riu”.

I ara em perdonarà, senyor periodista, que sóc a la recta final de l’embaràs, que em toca parir el 25 d’aquest mes, ja em canso molt i he d’anar a dormir aviat. Bona nit i faci sempre el bé.

Àlex Vidal Vidal

04/12/2012

Amb l'aigua fins al coll - Petros Màrkaris (2010)

Amb l'aigua fins al coll és una novel·la negra de l'escriptor grec Petros Màrkaris, el creador de la sèrie del comissari Kostas Kharitos, protagonista d'aquesta que comento. Malgrat ser una novel·la de detectius, Màrkaris s'implica fins al coll, mai millor dit, amb la situació econòmica que està vivint el seu país, Grècia, i desenvolupa una trama prou amena en un entorn hostil, amb polítics corruptes, banquers aprofitats, esportistes sancionats per dopatge..., una xarxa extremadament realista ambientada en la Grècia de fa dos o tres anys, en plena crisi.

L'obra comença amb el casament per l'església de la filla del comissari Kharitos, la Katerina. L'endemà just del casament li comuniquen l'assassinat de Nikitas Zisimópulos, antic director del Banc Central, degollat amb una espasa. L'homicidi coincideix amb una campanya que algú ha emprès contra els bancs, animant als ciutadans a boicotejar-los, a no pagar-ne els deutes i les hipoteques. No serà l'únic assassinat, el de Zisimópulos. L'acció s'ambienta en una Grècia desesperada per la crisi, en què la gent surt al carrer a manifestar-se, farta de la situació, sense cap mena d'esperança.

En aquest ambient, Màrkaris aconsegueix farcir el misteri de la trama amb detalls d'humor corrossiu, còmplice. Per exemple, quan la seva dona l'anima a canviar-se el cotxe per portar la filla al casament, perquè el que té és vell i atrotinat, i malgrat que la majoria dels companys policies tenen un Hyunday, Kharitos decideix comprar-se un Seat Ibiza per solidaritat amb els espanyols, que segons ell, estan tan fotuts com els grecs. A més, cada vegada que s'ha de desplaçar per Atenes amb l'objectiu d'interrogar algun sospitós o testimoni, es troba amb alguna manifestació: l'avinguda tal, tallada pels funcionaris; la plaça del dallonsis, tallada pels jubilats; el boulevard d'en qual, col·lapsat pels taxistes... Fa gràcia, però intencionadament és riure per no plorar. El comissari investiga uns assassinats terribles, macabres, però a la vegada es preocupa per com podran ell i la seva dona arribar a final de mes perquè els acaben de treure la paga de Nadal i ja és gairebé segur que l'any següent els treuran la de l'estiu. Retallades i més retallades que afecten al Kharitos persona, que ha de ser fort perquè no afectin al comissari professional. En definitiva, una novel·la propera i humana amb una temàtica detectivesca amb l'escenari de la crisi actual. Un mix molt eixerit, el que aconsegueix Màrkaris.

Aprofito, a més de recomanar Amb l'aigua fins al coll, per penjar l'enllaç de l'entrevista que Manuel Fuentes li va fer a l'autor a Catalunya Ràdio quan es va publicar la novel·la al nostre país. No us perdeu aquesta vessant humana que explica el mateix autor, com afecten els fets al comissari Kostas Kharitos.

Entrevista a Petros Màrkaris a Catalunya Ràdio

La Garrotxa 2012. Cròniques volcàniques (III). Un volcà i un bosc de fades

Al segon capítol d'aquestes cròniques hem aconseguit un raspall perquè la Paula es pentini i hem passejat amb cavall pels voltants del volcà del Croscat, a més de portar els cavalls del Càmping Lava al tancat on dormen. Avui pujarem a un volcà, al de Santa Margarida, i passejarem per la Fageda d'en Jordà. Tot un plaer per a mi i per als meus fills.

La terra volcànica és tot un misteri perquè està com cremada. Ens hi fixem com mai!

Ens llevem tard. És el tercer dia al càmping i estem cansats i mandrosos tots tres, els meus fills i jo. Són les 10 del matí  la Paula té uns ulls com dos tomàquets, de vermells, i no es lleva de cap manera. He de posar-me una mica ferm i aconsegueixo que comencem a tirar tots tres. Ho faig sense gaire convicció perquè jo també tinc mandra, però acabem tirant.

Les fotos a la cova han estat divertides

Avui pugem al volcà de Santa Margarida, un dia en què la calor torna a apretar de valent, però nosaltres també en som, de valents, i per tant, no ens fa por. Pujant al volcà, que també tenim a tocar del càmping Lava, ens anem fixant en la terra volcànica de les vores del camí. Els nens pregunten si és lava freda, si està cremada... en fi, tot allò que pregunten en bateria els nens i que, de vegades, costa de respondre amb coherència. Pujant tambéveiem una cova i, òbviament, la frase ha estat: "Papa, aquí ens hem de fer una foto". Això ho diu la meva filla, que és la que mana a la família. Després de fer diverses fotos a la cova perquè surti tothom, amb terra volcànica a les mans (sembla un tresor) enfilem l'última pujada cap al volcà, que és dura però no gaire llarga. Això ens salva perquè fa molta calor.

L'última pujada és força dura però no gaire llarga

L'Oriol arriba a l'ermita del cràter abans que ningú

L'arribada al cràter és espectacular perquè els nens veuen allò que volien veure. Què bé que s'ho han passat! Tota l'estona preguntant si realment allò era un cràter, si en algún moment allò havia estat ple de lava incandescent, que què passaria si ara erupcionés aquest volcà, "t'imagines, papa, que ara se sent brooooooommmmm!!!". Tot un exercici magistral d'imaginació que m'ha fet somriure i recordar temps d'infància, en què ningú em guanyava a imaginar coses. Jo era dels bons!

De baixada  l'Oriol simulava que la lava ens perseguia, per tant, la imaginació s'ha continuat disparant. És el que tenen les sortides amb els nens, que el món es transforma davant dels teus ulls i esdevé una aventura continuada, sense límits, perquè els nens tenen els límits de la realitat molt més flexibles, encara no tenen dur del tot el marc de la finestra que els comunica amb el món. I jo que creia que la imaginació avui l'hauria de posar jo! Hem rigut, hem corregut, hem suat com porquets, literalment, i hem tornat a pujar al cotxe, un forn, per traslladar-nos a la Fageda d'en Jordà, que és a tocar, i fer el sender d'en Joan Maragall, prèviament recitat el poema que hi ha a l'entrada del bosc en un monument al poeta. El poema l'he recitat jo, òbviament, amb els nens escoltant atentíssimament. La Paula havia estudiat al poeta i l'obra a l'escola. L'Oriol em mira encuriosit i segurament es pregunta per què té un pare tan histriònic. Però riu i s'ho passa bé. Després, el bosc, els faigs, aquelles fulles que sembla que desafiïn la llei de la gravetat, aquell verd refrescant a 40 graus a l'ombfra, i els nens dient: "És com un bosc de fades!" És únic. Gràcies Joan Maragall! Gràcies Natura!

Hem anat a dinar, la nena esgotada, el nen amb ganes de veure el Tour (alguna cosa bona havia d'heretar de mi!), i hem vist l'etapa, una de muntanya. Ha guanyat Alejandro Valverde i jo he esclatat de felicitat. Venero el murcià i l'Oriol ha vist la vessant més oculta de son pare: l'autèntic apassionat del ciclisme. Això, en el nostre país, és ser pràcticament un friky. Ho sóc i el meu fill ho ha vist. I no me n'amago perquè el ciclisme m'ha ensenyat moltes coses que m'han fet servei a la vida. A ser humil, a ser respectuós, a saber rectificar, a no rendir-se mai, a ser valent encara que estiguis ensorrat i creguis que no te'n sortiràs. Tothom té el seu Tourmalet i tothom ha de posar el desenvolupament a la cadena que li vagi millor. Uns més dur, els altres més suau. Uns el pujaran amb temps rècord i els altres a ritme de cicloturista. Però tothom pot superar-lo, arribar a dalt.

Després d'una nova tarda portant els cavalls al tancat, a proposta del responsable dels cavalls, i per tant, d'una nova satisfacció enorme, hem tornat a sopar a la fresca. Avui és l'últim dia i s'ha d'aprofitar. Quan els nens han marxat al cinema a la fresca i m'he quedat sol a la taula, escrivint tot això, una amiga dels amos del càmping s'ha acostat a mi i m'ha preguntat què escrivia, que feian uns dies que m'observaven. Amb un punt de vergonya, l'hi he explicat i tothom m'ha convidat a fer la sobretaula amb ells. He acabat la nit amb els amos del càmping i la seva amiga, parlant de caça, de turisme, de càmpings i de relacions personals que es trenquen i que es refan. Una sobretaula d'estiu magnífica. Meravellosa.

Quan vaig a dormir, prometo a l'amiga dels amos que demà passarem per Besalú, perquè ella hi té una botiga al costat del Museu de la Miniatura. I així ho farem. La valoració del càmping Lava no pot ser millor, ha estat un èxit. És net, molt net, tot està ben esporgat i el tracte personal és magnífic. Vaig tenir els meus dubtes quan vaig veure crítiques força dures a internet, sobretot sobre el tracte, però després de tres dies puc dir que són infundades. La gent del càmping és honesta. Diuen aquestes crítiques que tot està enfocat als diners. Coi, és que es guanyen la vida amb aquest negoci! Si no ho fessin seria una insensatesa! El tracte, insisteixo, és molt ahradable, familiar fins i tot, des dels amos del càmping a l'últim empleat o empleada que et rep o que et serveix. Segurament hi tornarem.

La Garrotxa 2012. Cròniques volcàniques (II) Amb cavall pels voltants del Croscat

La visita  a la cooperativa La Fageda és força entretinguda

Al capítol número 1 de les Cròniques volcàniques havíem arribat al Càmping Lava, de Santa Pau, i ens havíem instal·lat. Malgrat que tot havia anat prou bé, vam descobrir que ens havíem descuidat a Mataró el raspall de la Paula i que no es podia pentinar. Avui, dimecres, 18 de juliol de 2012, teníem la missió de trobar un raspall perquè el dia anterior no havia estat possible en tot Santa Pau. Els altres protagonistes del dia serien els cavalls, fet que no havia imaginat abans de sortir del Maresme.

Definitivament ja tinc clar que els meus fills són Els nens que xiuxiuejaven als animals, a tots els animals

Avui a les 10 del matí tenim visita a la Cooperativa La Fageda, recomanable al cent per cent, sobretot per la filosofia de l'empresa, que dóna treball a persones amb trastorns psíquics i mlalaties mentals. El fet de treballar, de guanyar un sou i de sentir-se útils, és la millor teràpia per unes persones que poden fer vida normal guanyant-se la vida al mig de la natura. Per visitar-la cal reservar via web o telèfon, però val la pena, i la qualiat dels iogurts és molt superior a la convencional de grans marques. A la nostra família perdem l'oremus pel flam de vainilla. La visita a la Fageda és entretinguda, amb una guia totalment hiperactiva que ens fa anar amunt i avall entre vaques, vedells i dipòsits de llet. No cal dir que els nens s'ho passen de conya amb els vedells i fins i tot alguns es deixen tocar. La guia ens marca de prop però és comprensiva i agradable.

No sé què crida més l'atenció, si l'Església de Sant Esteve d'Olot, o el tub gegant de pintura de l'esquerra...

Missió Olot: objectiu, raspall de la Paula

 Un cop hem sortit de la Cooperativa la Fageda ens hem desviat cap a Olot, on com ja vaig comentar al primer capítol, sempre m'hi havia perdut. Per segon cop en dos dies, no solsament no em perdo, sinó que demostro un domini de la orientació propi d'un GPS amb potes. Aparco i munto l'Operació Raspall de la Paula. Hem d'anar al centre, que és on hi ha més botigues. Intueixo cap on és. Els meus fills em miren inquiets, possiblement dubtant si prendre'm seriosament o no. Sobretot l'Oriol. La calor és insuportable. Son al voltant de les 12 del migdia i ens aturem a sota d'uns porxos. Decideixo tirar endavant i girar a la dreta i voila, una botiga d'uns xinesos! La Paula entra i tria el raspall amb un gran somriure, el pago i tots contents decidim anar fer un vol pel centre d'Olot. Curtet, perquè els nens volen tornar al càmping. Així doncs, hauré de renunciar a visitar el volcà Montsacopa, el més emblemàtic de la ciutat, de fàcil accés i declarat Reserva Natural del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Hi tornaré. Ho prometo. Pel carrer, la Paula s'ha pentinat. Li hauria dit que no ho fes, que esperés a arribar al cotxe i que ho fes amb una mica més d'intimitat, però com que l'oblit del raspall m'havia afectat la fibra sensible, he preferit no dir-li res. Li brillaven els ulls i es tornava a sentir neta i polida. Qualsevol li diu res!

Decidim fer un passeig en cavall

A la una del migdia devem estar a 40 graus a l'ombra i veig que la decisió d'anul·lar la pujada al Montsacopa ha estat encertada. El perill de lipotímia era evident, així que, mentre jo endreço el bungalow, els dic als nens que vagin a la piscina i es remullin de cap a peus. Ho agraeixen perquè els dos són molt calorosos, no com jo, que amb el fred m'encongeixo i en canvi, aguanto la calor més extrema amb aquella desimboltura que em caracteritza. Hem anat a dinar al restaurant del càmping i hem fet un pica pica variat, bikini, braves, pizza, una amanida... Menys mal de l'amanida perquè amb la calor que fa i ingerint tantes calories, he pensat que al final faríem un pet.

En aquesta tele es veu el Tour de conya

A l'hora de la migdiada tocava l'etapa del Tour. Així que mentre els nens se'n van a la seva habitació, jo m'habilito davant la tele i gaudeixo del que per a mi és innegociable: el ciclisme. En sentir-me, l'Oriol ha sortit i l'ha volgut veure amb mi. La Paula se'n fot i se'n refot, dient que "el papa, quan veu ciclisme, es motiva molt". Estar motivat és l'expressió de l'estiu a casa meva. Els meus fills l'han dit tant que jo ja la repeteixo amb el sentit que ells li donen, que seria així com excitat, nerviós, molt actiu... Al Tour es nota que no hi és l'Alberto Contador. El madrileny és capaç de dinamitar qualsevol cursa quan la carretera mira al cel. Avui, l'únic que ho ha provat ha estat el meu admirat Vincenzo Nibali, tard i fluix. Però a aquestes alçades de Tour no se'ls pot demanar més. L'etapa la guanya Thomas Voeckler amb el seu toc d'èpica habitual.

Un cop acabat el Tour, cal decidir què fem. L'opció que teníem pensada d'abans de sortir de casa era fer un recorregut amb trenet pels voltants del volcà del Croscat. Però clar, al Càmping Lava hi ha cavalls, i si per a mi són innegociables les bicicletes, per a la Paula ho són els cavalls. L'opció triada queda clara i no discuteixo. I cal dir que la decisió ha estat excel·lent: passeig amb cavall pels voltants del Croscat, tranquilament, amb les bèsties pausades i nosaltres admirant el paisatge, les grederes del volcà, el tall a la lava solidificada... espectacular. Però l'experiència equina només acabava de començar. El responsable dels cavalls, en David, ha estat molt amable i simpàtic, i ens ha proposat ajudar-lo a traslladar els cavalls, un cop acabat el passeig, des del càmping fins al tancat on els animals passen la nit, uns dos-cents metres enllà. Bé, no podia negar-me sota amenaça dels meus fills de linxar-me en públic. 

Els cavalls són preciosos però és evident que ens fan respecte

Així que després del passeig ens quedem amb en David i ens disposem a fer de vaquers en una pel·licula de John Ford, portant quatre cavalls i set ponies a lloc pel camí, sentint com renillen els que ja són al tancat en notar que s'acosten els companys. Meravellós. Hi tornaria demà i demà passat i l'altre... Ha estat un glop de natura en estat pur, guiats per un tio autèntic, senzill i diàfan. Una vegada més, la gent del Càmping Lava ens sorprèn agradablement. L'Oriol ha tingut força respecte dels animals, però la Paula sembla que s'hi entengui. Per part meva, m'ha recordat quan anava al camp amb el meu avi Ramon, a Canet lo Roig, a Castelló, i pujava al matxo, o llaurava amb l'animal i el meu avi em donava les instruccions pertinents, amb la veu rogallosa, les mans enormes i el cigarret embolicat enganxat al llavi inferior. Sensacions úniques. Avui dormirem amb mal de cul però amb un somriure d'orella a orella.

Sopem al bungalow, amanida i embotits, ens bevem la llet, que avui tampoc crema (sóc un artista!) i ja podem descansar perquè demà toca caminar una mica per la Fageda d'en Jordà i pujar al volcà de Santa Margarida. Els nens tenen ganes de veure un cràter des de dins. Òbviament, ho haurem d'adornar amb un toc de fantasia. D'això me n'encarregaré jo. Bona nit.

La Garrotxa 2012. Cròniques volcàniques (I) Arribem al Càmping Lava

Tenia una assignatura pendent amb els meus fills. Anar de càmping. Sembla una tonteria quan la nena té 12 anys i el nen, 9, però entre que els separats no tenim sempre els nens, i que jo disposo de poble i de casa al poble, mai havíem compartit uns dies en un càmping. Com a pare em venia molt de gust i als meus fills, segons vaig veure, també. Estàvem sols, tots tres, la Paula, l'Oriol i jo, i teníem ganes de trepitjar terra volcànica. Hem passat uns dies a la Garrotxa, concretament al Càmping Lava, de Santa Pau. Aquí va la primera entrega de les Cròniques Volcàniques, un títol potser grandiloqüent, però què coi, ens ho hem passat tan bé que val la pena posar-hi una etiqueta rimbombant.

El dia abans de sortir de casa tot fa mandra. És l'estiu

Les meves decisions a l'hora de triar una ruta en cotxe per arribar a un punt concret solen basar-se en emocions. Així ha anat el dia 17 de juliol de 2012, quan he decidit arribar a Santa Pau per Santa Coloma de Farners. Enlloc de passar per Banyoles, he fet aquesta ruta perquè em portava records, bons records d'una persona. I com que per a mi, les persones estan per sobre dels itineraris del gps (que no porto) i dels mapes, he sortit de Mataró per la C-60, he agafat l'AP-7 i he sortit a Sils. I cap a Riudarenes! Ja havia passat per aquí unes quantes vegades, però ja ho diuen els meus fills, si el papa no es perdés amb el cotxe, no seria el papa. Així doncs, havent arribat a Santa Coloma de Farners, era el moment adequat per a l'aventura. A Santa Coloma teníem tres possibilitats de carretera i òbviament, la bona, la que porta a Anglès, l'hem agafat a la tercera. Els nens ja se'n foten de mi obertament.

Finalment, hem arribat a la Vall d'en Bas i hem passat per Olot, on sorprenentment i per primer cop a la meva vida, no m'he perdut. Gran i agradable sorpresa perquè tinc una mena d'expedient X amb aquesta localitat. La meva relació amb la capital de la Garrotxa millorarà sensiblement aquests dies. Girem cap a Santa Pau i arribem al Càmping Lava a quarts de tres de la tarda i hem dinat. Ens han acollit d'una manera esplèndida, nois i noies del càmping. Havia llegit crítiques negatives a internet del tracte del personal del càmping i he arribat amb la mosca a l'orella, però de moment puc dir que aquestes crítiques són infundades. Ens hem sentit tan a gust que els meus fills s'han passat la tarda dient que la gent d'aquí "és molt simpàtica, oi papa?".

La caseta de fusta

A partir de les 4 de la tarda ens hem instal·lat en un bungalow de fusta, dues habitacions, petitó però rústic i acollidor. Per als nens és una aventura: "Viurem en una caseta de fusta!", diu l'Oriol. Doncs sí, ben bonica. L'únic que trobo a faltar és un microones. Els nens volen llet al llevar-se i a l'anar a dormir i fa temps que no escalfo la llet al foc. Sempre crema... En fi, més motius per riure.

Molt bé, hem omplert el rebost, però manca el raspall de la Paula!

Tarda de piscina per a ells. Jo m'encomano a la lectura, ara al sol, ara a l'ombra, i després ens n'anem tots tres a Santa Pau, que hem de comprar tot allò que necessitem per la vida diària a la "caseta de fusta". Entre els articles que hem de comprar hi ha un raspall per al cabell, que ens l'hem deixat a Mataró i la Paula no es pot pentinar. A veure, sembla una ximpleria però és greu. Els cabells de la meva filla són molt fins (com tota ella, és clar) i es poden enredar fins a límits insospitats. Cal actuar d'urgència! Casum l'olla! Us podeu creure que en tot Santa Pau no trobem un raspall per al cabell? Desanimats, agafem el cotxe cap al càmping, organitzant l'endemà per arreglar el contratemps. Caldrà anar a Olot després de la visita a la cooperativa La Fageda, que és a les 10 del matí. Coi de raspall, a la família Vidal s'han encès totes les alarmes!

Aviat comprovarem que aquests sopars a la fresca es faran addictius

A sopar
Avui soparem sota la lluna i tindrem sessió de cinema a la fresca. Al Càmping Lava ho tenen ben montat. A la part alta, on hi ha la piscina, hi ha una carpa multifuncional i un petit lloc de servei de restaurant, que serveix per aquests sopars. Som pocs perquè és un dimarts de juliol. Hi ha molts alemanys i holandesos i als meus fills els fa gràcia ser els únics que parlen català. Espero que això no acabi passant a tot el país d'aquí a uns anys. Està a les nostres mans. Sopem genial. Filet de vedella la Paula i jo, torrada amb pollastre l'Oriol. Els nens, a veure la pel·li i jo a escriure això.
És un dia especial. Com deia més amunt, és el primer cop que anem tots tres de càmping i els fa gràcia dormir al mig d'un bosc de la Garrotxa. Estan pendents de si tenim veïns o no. Tenen ganes de veure volcans... A prendre pel cul en Rajoy i la paga de Nadal! Això no té preu!

El meu fill s'ha passat el dia cantant I'm sexy and I know it! Així m'agrada Oriolet, l'autoestima pels núvols! Aquest nen promet. Jo dormiré pensant en el cabell de la Paula, el raspall i el fet que s'hagi de fer una cua perquè no es pot pentinar. Ella, que farà 12 anys a l'agost i que ja diu que li agrada lluir la melena al vent... Olot ha de ser la salvació! Demà serà un altre dia perquè avui fa una nit preciosa i entre volcans i boscos, m'oblido de les meves misèries mundanes i em sento el pare solter més afortunat de l'univers.

Els llibres de sobre de la tauleta de nit no són d'atrezzo, però durant els dies volcànics, van agafar pols

Per cert, quan ens n'anem a dormir, la meva filla me n'endinya una de bona. Em comenta que els homes no sabem veure quan agradem a les dones. Segons ella, jo no capto que eles dones se senten bé amb mi. Diu que des que hem arribat, totes riuen i es desviuen per tenir-nos contents. Al seu entendre, és perquè els caig bé. Tan se val que jo intenti fer-li veure que som tots plegats els que els hem caigut bé i que l'Oriol i la Paula tenen molt més a veure en aquesta reacció que no pas jo. No. La Paula té clar que si no lligo és perquè no vull. Vaja, que me'n vaig a dormir amb l'autoestima amb el turbo posat. De tant en tant em convé tenir la Paula a prop. Pura vitamina!

Escalfem la lleteta... i no crema! Bona nit.

'Contrarreloj'; Eugenio Fuentes; 2009

Per a tots aquells que portem el verí del ciclisme a la sang i que, a més, estem enganxats a la lectura des de petits, el fet de descobrir una novel·la ambientada en el Tour de França és com començar una relació on veus futur. La il·lusió, la intriga i els nervis abans de començar, la certesa que les pàgines passen massa depressa i que s'acabarà massa aviat... Són sensacions que només podem experimentar les persones que patim, o gaudim, del doble virus, la bicicleta i la lectura.

Contrarreloj és una novel·la negra d'Eugenio Fuentes, en què el protagonista és el detectiu privat Ricardo Cupido. No n'és la primera. Altres títols tenen a Cupido com a investigador principal: El nacimiento de Cupido, El interior del bosque, o Cuerpo a cuerpo. Imaginem-nos que a la quarta etapa del Tour de França, el gran favorit i guanyador de les quatre edicions anteriors, Tobias Gros, mor assassinat a la seva habitació de l'hotel després de l'etapa del dia anterior. Es crea un enrenou impressionant i comencen a aparèixer els primers sospitosos, un dels quals, és un ciclista d'un equip rival, Santi Mieses. El seu director esportiu, Luis Carrión, contracta el detectiu Ricardo Cupido per aclararir els fets i demostrar que Mieses no té res a veure amb el crim. Cupido era a França perquè, com a bon aficionat al ciclisme, tenia previst fer una pujada al Tourmalet. En la seva investigació, Cupido descobrirà enveges, rivalitats encobertes, una trama de dopatge que subministra substàncies prohibides als ciclistes... Tot un món subterrani a la gran caravana de La Grand Boucle que el detectiu anirà pujant a la superfície i desfilant poc a poc.

Fins ara només havia llegit una novel·la sobre ciclisme, també del Tour, la de Javier García Sánchez, L'Alpe d'Huez. Me l'he arribat a llegir tres vegades, però cal dir que la de García Sánchez és més feixuga, més intrínseca i centrada en la sol·litud del corredor de fons. Contrarreloj m'ha semblat molt més assequible a tots aquells que no sigueu entesos en la matèria.

Si us agrada la novel·la negra i al juliol teniu per costum escoltar al Carles de Andrés i al Perico Delgado, no ho dubteu, Contarreloj és la vostra novel·la.

Invitació a la sociologia; Peter L. Berger; 1963

He llegit aquest assaig, no perquè m'apassioni el tema, sinó perquè me'l van recomanar per tenir quatre nocions bàsiques d'aquesta disciplina. He de reconèixer que em costa, que estic fet a la literatura, a la novel·la, al relat curt, al teatre i a un altre tipus d'assaig. Però el llibre de Berger és un clàssic per entendre la societat d'avui dia.

L'autor ens explica com a la societat es maquillen les accions, es camuflen les intencions, ens fa entendre com el sociòleg observa totes aquestes característiques i intenta entendre-les i explicar els motius des de diferents punts de vista, encara que aquests siguin contradictoris i sense importar-li si són correctes o no. Senzillament el sociòleg vol treure l'entrellat del què passa a la societat, del perquè sobretot.

Si algú està interessat en sociologia, aquest és el punt de partida clàssic, la invitació que fa Peter L. Berger, però sobretot, recomano la versió catalana de l'editorial Herder, la traducció de la qual és de Joan Estruch, amb exemples adaptats a la nostra cosmovisió, i prèviament consultats amb l'autor de l'original. Molts universitaris han acceptat la invitació de Peter L. Berger.

'La col·laboradora'; Empar Moliner; 2012

Empar Moliner es mostra sarcàstica i crua en la seva novel·la, La col·laboradora, en què narra els fets d'una negra literària, és a dir, una persona que escriu en nom d'un altre i no signa la seva obra, sinó que és l'altra persona la que ho fa. És un personatge a les antípodes de l'escriptor heroic, solitari, observador... Es tracta d'una dona alcohòlica, cocaïnòmana, mare atormentada d'una criatura, i que no veu recompensat el seu treball amb el reconeixement públic, sinó que s'ha de quedar sempre a l'ombra, a més d'haver d'escriure una sèrie de llibres que "ni li van ni li vénen" però que li donen calers per anar fent.

Al voltant d'aquest personatge, l'autora basteix un món interessantíssim on no sobreviu ni l'apuntador, en sentit metafòric, em refereixo. És a dir, que la Moliner treu el fuet i com una dominàtrix reparteix a tort i a dret i no deixa d'empeus ni a empresaris cocaïnòmans, humoristes aprofitats, editors esnobs i sense escrúpols, escriptors alcohòlics, presentadores de televisió egòlatres i en general, l'elit intel·lectual catalana. Després de llegir La col·laboradora, hom té la sensació que en aquest país no queda ningú que valgui la pena. O sí. Tot és relatiu.

El punt fort de La col·laboradora, al meu entendre, és com explica, de forma natural i absolutament realista, la pèrdua de dignitat de qualsevol persona amb una addicció. En el cas que ens ocupa parla de l'acohol i la cocaïna. Hi ha imatges crues explicades sota un punt de vista privilegiat. Val la pena per entendre el drama que ens envolta diàriament, la majoria de vegades de forma subterrània, amagada. L'últim d'Empar Moliner és un bocí de realitat. Lletja però de veres.

Acció exfoliant

Sempre tapada, ocultant aquell cos que en altres temps lluïa amb orgull i fins i tot un pèl desvergonyida, sempre tapada, amb màniga llarga i pantalons fins als turmells, tapada i pensant obsessivament: «Tot anirà bé, tot, fora la pell morta, fora la pell...». I somreia, amb els ulls esbatanats, somreia fins a l’infinit i ningú sabia per què.

* * *

Eren una parella convencional, uns pijos madurs amb una posició de classe mitja alta. En Francesc se sentia bé perquè era ell qui tenia el control de la seva vida. Així ho creia, directament, sense donar-hi més voltes. De fet, donar voltes a allò que funciona i t’agrada és absurd, per tant, en Francesc només pensava en com fer diners i les altres tasques quedaven per a la seva dona, la Nina. Ella era una burgesa que s’havia deixat portar per un marit segur de sí mateix. La Nina es dedicava a les emocions, aquelles que el seu marit no podia mostrar davant dels demés, ni tant sols al davant dels membres de la família. Ella era guapa, elegant, educada, sensible, curosa de les coses de casa i tenia bon gust. Era la que recordava els aniversaris de tota la família (també la d’ell) perquè clar, segons en Francesc, això era «cosa de dones, els homes no tenim el cap per aquestes coses i vosaltres us en sortiu molt millor».

En Francesc havia estat un noi de bona família a qui no li agradava estudiar i ben aviat va demostrar que la desgana amb què agafava els llibres es transformava en capacitat emprenedora en altres àmbits. Els seus pares eren els propietaris d’una petita empresa tèxtil de Mataró, quan a final del segle XX a Mataró encara hi havia empreses tèxtils, a més d’un bon grapat de tallers il·legals que també es dedicaven al drap i que donaven vida a una societat que se’n sortia, per la superfície o submergint-se. Com que l’hereu era en Jordi, el germà gran, en Francesc es va haver d’espavilar, i com que ja ha quedat clar que els llibres no el motivaven si no eren de La sonrisa vertical, va marxar de casa ben aviat, només va haver complert la majoria d’edat, per guanyar-se les garrofes pel seu compte. Això sí, de diners per començar qualsevol aventura no n’hi van faltar mai: el papà i la mamà li ho van facilitar; la resta era cosa d’ell.

I se’n va sortir, i tant que ho va fer. Va treballar pràcticament de tot. Anava a un poble, es posava a treballar a la construcció, i al cap de quatre mesos fotia el camp a un altre poble i trobava una altra feina. Era un cul inquiet però era en una etapa de la vida en què és difícil tenir el cul sempre al mateix seient. I malgrat que va fer un tastet en un munt de sectors, el que el va seduir més va ser el de la construcció. Va començar des de ben avall i va anar pujant. Quan era un paleta reputat ja feia negocis per una altra banda amb proveïdors de material, oferint-se com a mitjancer, rebaixant preus, invertint diners seus en obres de la competència... La cosa no podia acabar d’una altra manera. Un dia, es va posar pel seu compte i al cap de poc temps, la bombolla immobiliària va començar a inflar-se. Va fer un bingo amb totes les lletres i amb majúscules.

La Nina era la filla mitjana d’una família de botiguers de la capital del Maresme, tradicionals, del centre, mataronins de tota la vida, d’anar a ofici cada any el dia de les Santes, de dir «això ja no és el que era», i de pensar que «l’Ajuntament desatén el centre i s’ho emporta tot als barris». Res de l’altre món, gent normal, com dirien Pulp i Manel. A la Semproniana, que aquest era el seu nom real, li deien Nina perquè ves a saber com li pots dir a una criatura amb el nom d’una de les dues Santes ilurenques. L’altra Santa és més convencional, Juliana. Però la Semproniana... Que si Sempro, que si Nana, i es va quedar en Nina, que li feia molt femení i molt graciós, «que la nena n’és molt de femenina i graciosa i sembla una nina». I així va ser.

La Nina era guapa, però guapa de debò, d’aquelles que fan girar el cap als homes, fins i tot a la maduresa, i sempre havia cuidat el seu físic amb devoció. Gimnàs, pilates, sauna, massatges, peelings... Precisament l’acció exfoliant era la seva preferida. Se’n feia sovint, potser una mica massa i tot, i per casa tot eren cremes d’acció exfoliant, gels de dutxa exfoliants, guants de crin, esponges naturals, tot un estoc de productes i artefactes que en Francesc odiava. Quan ell es ficava a la dutxa i enlloc d’una esponja suau, normal i corrent, trobava el guant de crin i s’havia de fregar el cos amb aquell article sadomassoquista, rugós i aspre, acabava sortint de la dutxa i mirant-se al mirall, veient com el cos li havia quedat vermell, irritat i demanant auxili per cada racó de la seva pell. Per a la Nina, en canvi, això era el que calia fer, eliminar cèl·lules mortes perquè la pell es regenerés. Mai no es van posar d’acord.

Mentre la Nina s’arrancava la pell literalment, la bombolla immobiliària es va anar inflant, igual que la cartera d’en Francesc, que tenia diners per arreglar-ho tot, per fer regals als fills, per comprar-se un Porsche Cayenne i anar amb la família a l’apartament de Calella de Palafrugell a l’estiu, i al de la Cerdanya a l’hivern. Eren temps de glòria econòmica, de lloances al totxo i de crèdits infinits “a-tornar-qui-sap-com”, argumentats amb aquell “no-es-preocupi-que-ja-ho-trobarem”.

Quan la bombolla va petar com un aglà, la Nina ja feia temps que tenia problemes i que havia de visitar regularment un dermatòleg. Òbviament, segons en Francesc, el doctor era «el millor en el seu camp». Però la Nina no millorava. La seva passió exfoliant era excessiva. Un dia, en Francesc la va trobar al lavabo amb sang a diverses parts del cos, en carn viva i gratant-se amb el guant de crin i amb una crema sorrenca, repetint una i altra vegada com un mantra la frase «fora pells mortes, fora pells mortes...». Del dermatòleg va passar al psicòleg i d’aquest al psiquiatre, que la va medicar davant la seva actitud compulsiva. I així anaven fent, amb recaigudes freqüents i un cos cada vegada més decrèpit.

I la bombolla va esclatar. I l’economia del món desenvolupat va trontollar com un púding casolà. I una paraula clau, que va ensorrar milers i milers de famílies en la misèria: deute. Com tornar els crèdits de les hipoteques quan no hi ha feina? I els empresaris tancant empreses, precisament per no poder fer front a aquesta paraula maleïda: el deute. I en Francesc fent mans i mànigues per aguantar sense tancar, fent fora alguns treballadors, després alguns més, i més, fins acabar amb un concurs de creditors i tancant barraca sense cap més opció, assetjat pels bancs, aquells que no fa gaire li posaven la catifa vermella cada cop que necessitava cash. I la Nina, que veia  com en Francesc l’ignorava. Ella pensava que no estava per ella perquè la seva pell ja no era tan suau com quan era jove. És el que té dependre de les atencions d’una altra persona. És el que té dependre a qualsevol nivell. Diuen per Mataró que la Nina està tancada en un centre psiquiàtric, que va acabar en carn viva i que en un atac exfoliant, en Francesc la va trobar agonitzant a les portes de la mort. El peeling s’ho va emportar tot.

 

* * *

 Sempre tapada, ocultant les vergonyes que en altres temps lluïa amb orgull, fins i tot descaradament, sempre tapada, intentant que res no sortís als mitjans, que els comptes a Suïssa dels seus prohoms no veiessin la llum i dient sense embuts: “El totxo mai cau, això t’ho arreglo jo amb dues trucades...” I prevaricaven, els triomfadors d’aquella societat prevaricaven amb diners dels altres, ho feien fins a l’infinit i ningú no es creia ja el discurs dels caps de la tribu. L’acció exfoliant de la crisi havia estat tan forta que no només s’havia emportat pells mortes, sinó que les més vives havien estat arrencades de soca-rel. I algunes de mortes ja no es podien arrancar ni amb el guant de crin, de tan arrapades a la carn que estaven, no fos que si saltaven perdessin per sempre la carn que els donava vida. Vida morta, vida de paràsit.

Àlex Vidal Vidal

22/5/2012

'Sé lo que estás pensando'; John Verdon; 2010

Imaginem-nos que reps una carta amb un sobre petit a dins. La carta et diu que pensis en un número. Ho fas, inquiet. Quan obres el sobre petit, seguint les instruccions de la carta, veus que hi ha escrit exactament el número que tu has pensat. Així comença aquesta història policíaca ambientada a l'estat de Nova York i on es veurà involucrat David Gurney, un policia retirat que haurà de deixar la seva vida tranquila per ajudar un vell amic de la universitat. La genialitat de Gurney a l'hora de trobar proves en assassinats inverosímils i la relació madura però complexa que manté amb la seva parella, seran elements capdals de la novel·la.

No trigaré gaire en comprar la segona novel·la de la trilogia, que ja ha sortit i que es titula No abras los ojos. Els capítols són curts i sempre queden penjats, fet que obliga a continuar llegint per satisfer la curiositat. No busqueu un premi Nobel en John Verdon. A cadascú se li ha de donar el que li correspon i cal dir que l'autor fa molt bé allò que pretén. Atrapar al lector i donar-li intriga i misteri amb dosis d'humanitat serena i madura. 

Sé lo que estás pensando t'atrapa des del primer capítol. No el pots deixar ni falta que fa. A mi m'ha robat moltes hores de son i no me n'apenedeixo. Ara que ve l'estiu i molts busquem literatura d'evasió, és un bon moment per deixar-nos seduir per aquest policia jubilat però molt actiu. Lectura ràpida, fàcil i inquietant. Un còctel fresc i tonificant.

'Un negre amb un saxo'; Ferran Torrent; 1987

Un negre amb un saxo és la quarta novel·la de Ferran Torrent i això implica unes quantes coses. La primera, que trobem el Torrent dels inicis, cru, sarcàstic, impertinent, on els seus personatges fumen Celtas, però no ho fan per fer, sinó com una mena d'automarginació, de diferenciació de la resta de la societat. La segona, podem gaudir d'alguns personatges clàssics en la bibliografia del de Sedaví, com ara Héctor Barrera i el detectiu Butxana. La tercera és que aquest Torrent macarra ens submergeix a la València del lumpen, dels proxenetes i les putes, dels empresaris de la nit més pinxos, de les xarxes de tràfic de persones, de fiscals, de jutges i les seves dones adúlteres i aburgesades... El negre i el saxo gairebé no surten al relat però sempre hi són, com una mena de consciència dels personatges que ronden per la València de Torrent, com un autèntic torracollons que els canta les veritats a tots. Unes veritats que l'exboxejador i redactor de successos, Héctor Barrera, intentarà treure a la superfície, amb totes les dificultats que això implica, fins i tot, el perill de la seva integritat física. Però Barrera no s'atura i intenta arribar fins al final, desafiant el poder establert, el conegut i el clandestí...

La novel·la ha esdevingut un clàssic contemporani en llengua catalana que ha estat adaptat al cinema pel director Francesc Bellmunt, amb la participació dels actors Ovidi Montllor, Boris Ruíz i Guillermo Montesinos i les actrius Ana Duato i Anna Barrachina.

Torrent en estat pur, on ja s'estava fraguant la seva obra mestra, la trilogia de Societat Limitada, Espècies Protegides i Judici Final, rematada per l'apèndix posterior, com un post scriptum, que és Només socis. Políticament incorrecta, torrentiana i macarra, però que toca el moll de l'os en alguns aspectes de la societat valenciana de la dècada dels 80. I de l'actual també...

'La habitación cerrada'; (Trilogía de Nueva York); Paul Auster; (1986)

La habitación cerrada és la tercera novel·la de La trilogía de Nueva York, de Paul Auster, i tanca un cercle magnífic de literatura inquietant, intimista i radical, juntament amb les seves dues predecessores, La ciudad de cristal i Fantasmas. He llegit una edició d'Anagrama en castellà traduïda per Maribel de Juan, en què es lliuren les tres novel·les conjuntament i recomano assaborir-les l'una darrere de l'altra per assolir la plenitud de la primera literatura d'Auster, la més agosarada.

La habitación cerrada explica la persecució d'un autèntic fantasma. Però no un esperit, un mort, sinó una presència en la vida del protagonista, un amic de la infància que el va marcar per sempre. Ara, la dona d'aquell amic, anomenat Fanshawe, li escriu una carta explicant-li que el seu marit ha desaparegut misteriosament. Ell s'haurà d'enfrontar als records d'aquest amic de la infància i no serà fàcil, l'haurà de substituir en alguns àmbits i carregarà amb el pes del record d'aquest personatge, tan present o més a la novel·la que el protagonista.

La habitación cerrada és l'única de les tres novel·les que està narrada en primera persona. Tenint en compte que les dues primeres s'expliquen en tercera del singular, i que el narrador deixa clar que està explicant una història al lector, sembla com si Auster volgués rematar la trilogia amb una història del narrador, amb la història més personal, potser. Els símbols i les picades d'ull de l'autor a qui el llegeix són constants. Per exemple, s'explica que la dona de Fanshawe (l'amic desaparegut) va contractar anteriorment els serveis d'un detectiu privat, un tal Quinn, que és el cognom de l'escriptor que es fa passar per detectiu privat a La ciudad de cristal, la primera de la trilogia. També hi ha un paral·lelisme entre l'obra literària de Fanshawe, que és difícil, diferent, agosarada, amb la del propi autor, i Auster així ho insinua. O per exemple, el recurs dels colors a l'hora d'ìnventar personatges: el protagonista explica que havia treballat al padró i que havia arribat a inventar-se famílies. Diu que a l'hora d'inventar persones recorria a noms comuns, com els colors (Brown, White, Green...); cal recordar que a Fantasmas, tots els personatges tenen nom de colors.

El títol de La habitación cerrada pren cos al final de la novel·la, en un passatge que no desvetllaré, però amb el qual Auster desenvolupa un paral·lelisme exquisit amb la bogeria que envolta als seus personatges i diu: "Esa habitación, la descubrí entonces, estaba situada dentro de mi cráneo".

M'han cridat l'atenció altres detalls de la novel·la, per exemple, com Auster continua ubicant l'acció enmig de la vida rutinària de Nova York. Quan s'assabenta que el seu amic de la infància desapareix i deixa sola la seva dona pensa: "A menos que se hubiera cometido un delito, era poco lo que podían hacer. Los maridos, después de todo, abandonan a sus esposas todos los días, y la mayoría de ellos no desean que les encuentren". O una metàfora deliciosa quan el protagonista recull l'obra literària de Fanshawe, guardada en unes maletes: "Luego bajé las dos maletas despacio por la escalera y salí a la calle. Juntas pesaban tanto como un hombre". Les maletes eren Fanshawe. La seva obra era la persona.

En aquesta novel·la continuen els problemes personals i fins i tot mentals dels personatges, com per exemple els del desaparegut quan era petit, quan era el líder absolut del grup d'amics. El narrador diu d'ell: "No quiero decir que madurara deprisa -nunca pareció mayor de lo que era-, sino que era él mismo antes de madurar. Por alguna razón, nunca sufrió los mismos trastornos que el resto de nosotros. Sus dramas eran de un orden diferente -más internos, sin duda más brutales-, pero sin ninguno de los cambios bruscos que parecían puntuar la vida de todos los demás".

Un altre tema recurrent és el de la història sense fi. A les dues primeres novel·les, les històries són obertes. La tercera no ho és tant. Hi ha com un tancament brusc i traumàtic. Però l'obsessió de l'infinit narratiu continua present, per exemple quan diu: "Las historias sin final no pueden hacer otra cosa que continuar eternamente, y verse atrapado en una de ellas significa que morirás antes de haber interpretado tu papel hasta el final".

Sembla que m'hagi extès molt però això només es un tastet de la riquesa simbòlica d'aquesta novel·la, absolutament magistral, complexa i rica en matisos. El primer que hom pensa quan llegeix La trilogía de Nueva York és que Paul Auster està sonat. Quan acabes de llegir-la, agraeixes aquesta bogeria perquè has llegit tres novel·les que et marcaran de per vida.

La taca

El vespre era gèlid a causa de l’onada de fred siberià i els alumnes es treien els abrics a l’escalfor de l’aula, mentre el professor del Curs d’escriptura creativa, en Jordi, preparava la classe i repartia fulls a la gent. A aquelles hores, les 7 del vespre, la majoria feien cara de cansats però en general se’ls notava la il·lusió de fer una activitat per plaer i no per obligació com la majoria de tasques diàries.

—Sandra, surt i llegeix-nos el relat que has fet per avui —va ordenar en Jordi.

La Sandra va començar a llegir el seu relat davant de l’auditori. La resta d’alumnes i el professor escoltaven atentament. Tot havia començat amb normalitat. Cap incidència. Un cop la Sandra va acabar, la Mariona i en Marcel van sortir a la pissarra per escriure una sèrie de frases d’un diàleg. Ho van fer. Tothom atent. En Jordi va dir a la parella d’escriptors que podien seure i es va disposar a escriure ell a la pissarra. Aquell dia parlaven de les normes de puntuació en els diàlegs. Quan volia esborrar la pissarra, alguna cosa no va anar bé.

—Vaja, ara l’esborrador no esborra!

Era cert. Passava allò tan recurrent, que la tinta es manté inalterable mentre l’esborrador va d’un costat a l’altre del panell blanc, activat pel braç humà. El professor va agafar un esprai —se suposa que adient per al problema que tenia— i va ruixar la pissarra. En l’instant posterior, l’esborrador va aconseguir difuminar la tinta.

—Eeeeiii! —va cridar en Marc.

—Ara sí! —va afirmar en Jordi amb contundència.

Però no tot seria tan fàcil aquell vespre de febrer. Després d’haver fet tres passades, en Jordi i la concurrència van veure com la tinta es convertia en una mena de polsim fosc i greixós, que es va situar en un racó del panell. Les tres passades següents amb l’esborrador van empitjorar la situació i ara ja era mitja pissarra la que presentava un color marró vermellós, amb tocs verdosos. En Jordi, veient que l’esborrador i la tinta s’havien rebel·lat, va optar per baixar la pantalla de tela per al power point i continuar l’exposició amb l’ordinador.

—El guió llarg o ratlla serveix per introduir el que diu un personatge...—exposava en Jordi.

Però ja no va poder acabar la frase. La Mariona mirava pel costat dret al darrere de la pantalla del power point i de sobte, amb la cara dolça i la veu profunda va deixar anar:

—S’ha fet gran. La taca s’ha fet gran. Mireu!

Cares d’incredulitat entre els alumnes. En Jordi, divertit amb el misteri, va pujar la pantalla mentre en Marc cridava:

—Això dóna per escriure un relat! —i reia desimbolt.

Però les cares es van anar transformant una darrere l’altra, la incredulitat va donar pas a la sorpresa i aquesta a la inquietud i el nerviosisme.

—És veritat! —va dir en Jordi—. Fins i tot ha sortit de la pissarra!

—Em cago en tot! —va bramar el més vehement del grup, en Marc.

La Mariona va tenir l’impuls d’anar fins a la porta, que era cap on es dirigia la taca misteriosa. Només va poder comprovar que era tancada. Però què estava passant?

—Jordi, tio, estem tancats, atrapats... —va constatar la Mariona.

La Sandra va anar fins a la porta i va començar a picar:

—Eeeehhhh! Obriu-nos!

Però no hi va haver resposta. Com tampoc van respondre els nens que jugaven a futbol a la plaça que uneix el carrer de Tres Roques amb el carrer del Puigmal. La taca ja s’estenia per les parets i el sostre i tenia un aspecte força amenaçador i els alumnes i el professor cridaven, els uns a la porta i els altres als vidres que donaven a la plaça. Res, els nens no veien res i la taca va anar tapant poc a poc els vidres fins que van ser opacs. Van intentar rebentar la porta però la taca l’havia enfortit com l’acer. Els fluorescents també van anar perdent la seva força, assaltats per la taca fastigosa que es va acabar d’engolir l’últim alè de llum. Les persones que hi havia dins de l’aula es van quedar en silenci, arraulits els uns amb els altres, cercant la calor dels seus cossos, la utòpica protecció dels iguals, de la tribu. Foscor, silenci. I abraçades. I plors i sanglots...

Passaven deu minuts de les nou del vespre, l’hora d’acabament de la classe i el conserge va pujar al primer pis, preguntant-se què passava, que la classe d’en Jordi no plegava. Quan va arribar a l’aula va veure la porta tancada. Va escoltar des de fora, acoblant l’orella a la fusta. Res. Silenci.

—Però on son? No pot ser. Jo no els he vist sortir.

Finalment es va decidir. No volia molestar ni interrompre la classe, si és que allà dins se’n feia, de classe, però ja no podia esperar més. Tenia ganes d’anar-se’n a casa a sopar i aquella colla de lletraferits estaven fent tard.

Va respirar fons. Va agafar suaument la maneta i va començar a baixar-la, a poc a poc, escoltant amb atenció, a veure si interrompia alguna cosa interessant. No es va sentir res. Va empènyer amb cura i va obrir la porta. L’aula era buida de persones però els seus abrics i carteres eren per terra, com les cadires i la taula del professor, tot potes enlaire, com un camp de batalla. Què havia passat allà dins? El conserge va entrar i va mirar al voltant. Ni rastre d’aquell grup d’estudiants i el seu professor. I allà, a la paret capdavantera de l’aula, la pissarra blanca, amb una frase escrita amb lletres majúscules: “LA LLETRA PERDURA, NO GOSIS ESBORRAR-LA”. El conserge va decidir trucar a la policia.

Àlex Vidal Vidal

10/02/2012

Chronos

El vent topava contra les roques de la costa, una tramuntana freda i potent que empenyia en Sergi i no el deixava avançar. Sota els pins i amb la roba esparracada, lluitava sense entendre com havia arribat a aquell bosc a la vora del mar.

Es trobava orfe de sentiments però després de tantes hores dins el bosc, va començar a notar una calidesa estranya i deliciosa com si fos el principi d’una pertinença profunda. Què eren aquelles sensacions? D’on sorgien? Per què creia que ja havia estat en aquell indret?

De sobte, en Sergi va sentir una explosió llunyana. Es va girar i va veure una columna de fum negre a un parell de quilòmetres d’on era. Instintivament va girar cua i va començar a córrer a favor del vent, entre les branques i la pinassa, absort per la curiositat de descobrir qui o què havia provocat la detonació.  

El fum era tan fosc i les flames d’un color tan viu... No podia deixar de mirar aquell espectacle totalment bocabadat...  Va passar una estona llarga fins que es va adonar de quin havia estat l’artífex de tot allò... Hi havia un cotxe envoltat pel foc... I un cos, sí, ara el veia, una pell, uns cabells i un passat socarrimats... Va notar quelcom removent-se dins l’estómac.

Havia de fer alguna cosa, havia de trucar algú, cercava el mòbil a les butxaques però no el trobava. Com era que encara no havia passat ningú per aquella maleïda carretera? Ningú a qui demanar auxili... Era ell qui conduïa, ara ho recordava. Efectivament. Però per què havia tingut un accident? I qui era aquella persona cremada entre les flames? No anava sol al cotxe? Coi de carretera! No passaria ningú en tot el dia? Potser podria posar-se a córrer en direcció al sud, a favor del vent, intentant trobar algun ésser humà que el pogués ajudar. En aquest indret hi havia molts pobles separats per quatre o cinc quilòmetres. Trobaria algú?

No es podia quedar allà plantat sense fer res, no hi havia més opció que posar-se a caminar, només havia de decidir si emprenia camí cap al nord o cap al sud. El sud sempre li havia atret més així que es va endinsar pel caminet de sorra entre els arbres en aquella direcció, seria més probable trobar alguna casa entre el bosc que no pas a peu de carretera. No recordava haver vist cap casa venint per la comarcal, però clar, tampoc no se’n recordava de res d’abans de l’accident, només que era ell qui conduïa.

Sembla mentida. Moments abans havia decidit una cosa i ara en decidia una altra. Ja tornava a ser dins del bosc, ara a favor del vent. Estava confós i ell mateix es contradeia en les seves decisions. Va caminar i caminar, a un ritme ràpid, ara corrent, ara recuperant l’alè, fins que va arribar a un trencall. Va girar a la dreta amb l’esperança de trobar algú ben aviat, semblava que el camí s’eixamplava i això podria voler dir que hi havia algun lloc habitat ben a prop. Però no. El camí s’eixamplava, sí, però perquè s’acostava a una carretera, concretament a una comarcal on fumejava un cotxe encès. El seu cotxe. Havia caminat en cercle. Però hi havia un detall inquietant: era ben bé com si no hagués passat el temps i les flames continuaven igual de vives que moments després de l’explosió. S’havia tornat boig?

El temps s’havia aturat o senzillament és que ell havia somniat agafar drecera i no s’havia mogut del lloc? Allò era realment estrany, seguia sense entendre res però, de cop i volta, va sentir una sirena que s’apropava més i més fins que va veure un home i una dona vestits d’uniforme acostar-se-li. L’home va demanar auxili per radio i la dona va començar a sacsejar-lo, no sabia per que ho feia, no calia, ell estava del tot conscient, o no?

Va comprendre que la dona intentava reanimar-lo, que en realitat ell estava estès al terra i la policia intentava evitar la seva mort. Va girar els ulls cap al vehicle i no hi va veure ningú cremat, cap cadàver socarrimat. Només les flames. De sobte, va articular unes paraules febles, buscant la policia que el reanimava, intentant que ella l’entengués:

—Marxem d’aquí! Fotem el camp! Això petarà!

—Charlie, és viu, és viu! —va cridar la noia.

Els dos agents van ajudar-lo a posar-se el més còmodament possible a la vora de la carretera, mentre ell no perdia de vista el vehicle, que continuava cremant amb flames intenses i renovades. De sobte, el policia va copsar allò que mirava amb insistència el ferit: un gos atrapat dins del vehicle que intentava sortir-ne desesperadament. Era el seu gos. Però ell no intentava mirar allò. Ell mirava d’advertir. Immediatament, l’agent de policia va anar cap al cotxe per ajudar el gos a sortir. Veient-ne el moviment, ell va cridar:

—Nooooooo! Nooooooo!

          Però ja era massa tard. La benzina que havia anat regalimant va fer esclatar el cotxe en mil bocins, l’explosió es va sentir en un radi quilomètric. El fum era tan fosc... i les flames d’un color tan viu... I també hi havia un cos, sí, ara el tornava a veure, una pell, uns cabells i un passat socarrimats...

Imma Oliveras i Àlex Vidal Vidal

La injustícia

La Martina va entrar al pub a les nou en punt, cavalcant sobre unes botes negres amb elegància però sense estridència, amb la bellesa impactant però discreta que la caracteritzava. Va demanar mitja pinta de Guinness i va anar fins a la taula on l’esperava en Sam, que es va aixecar i li va fer dos petons. En Sam portava calçat esportiu que combinava perfectament amb la roba informal que vestia. Estava bevent una pinta de Murphy’s red.

—Sam, m’han fet fora —va dir la Martina de cop.

—Què dius ara? —va exclamar en Sam amb els ulls sortint-li de la cara.

—Que m’han fet fora de la feina, estan fent reajustaments i m’ha tocat. El món del llibre està fotut, cada vegada hi ha més pirateria i m’han cardat al carrer. Em paguen una merda i, això sí, en Joan em dóna les gràcies pels serveis prestats a l’editorial. A mi, que ho he donat tot per aquesta empresa! Porto una mala llet!

En Sam es va mirar la Martina amb preocupació. Feia molts anys que es coneixien, en tenien trenta i pocs i era la primera vegada que un dels dos es quedava a l’atur. La maleïda crisi afectava tothom. Ell treballava en una publicació local que també tenia edició digital i les coses li anaven prou bé. No es faria ric, però no es podia queixar, tenia feina i treballava en el que li agradava.

—Ja li has dit a l’Oriol? —va preguntar en Sam, referint-se a l’amant de la Martina.

—No, encara no. He vingut directament aquí. He pensat que m’aniria bé esbravar-me abans de parlar amb l’Oriol, que no en té cap culpa, pobret.

—Ja capto. Vens aquí, em tires la cavalleria per sobre, i un cop ja s’ha esbravat la gasosa, vas a parlar amb l’Oriol. Soc un sant baró —va fer en to de broma en Sam.

—Sí, potser és això, ets una mena de psicòleg gratuït.

Van riure tots dos i van celebrar amb un brindis tenir la capacitat de fer broma en un moment tant crític com aquest.

—I per cert, no diguis el nom de l’Oriol tan fort, que ningú sap que estem junts.

—És veritat, no me’n recordava que viviu en pecat i en secret. Si se n’assabenta la seva donaaa... —va dir en Sam exagerant la veu i els gestos.

—Tonto.

—Guapa.

I després, en Sam va pronunciar la frase:

—No hi ha dret, és una injustícia.

*         *         *

—Joan, és una injustícia això que has fet. No te n’adones que no s’ho mereix? —va rondinar la Carme.

—Ja sé que és una putada però fes el favor de no dir-me que és una injustícia, em fas sentir fatal —es va defensar en Joan.

La Carme era la secretària d’en Joan, el propietari d’una editorial modesta però que fins abans de la crisi se’n sortia prou bé. La pirateria a internet li havia fet perdre vendes i havien notat la baixada d’ingressos. Ara s’havia introduït també en el món digital per apaivagar el descens, però semblava que la gent no volia pagar.

—Joan, saps que la Martina és una comercial excel·lent i que sempre ens ha estat fidel. Això no es fa, Joan —va continuar la Carme.

En Joan admetia les crítiques de la Carme. Portava molts anys al seu costat i tenia prou experiència per veure més enllà que fins i tot ell mateix. En Joan se sentia molt malament per haver pres la decisió d’acomiadar la Martina, però es defensava dels atacs de la Carme.

—Mira Carme, si aquell merdós no m’hagués enredat amb aquella col·lecció de pa sucat amb oli, la Martina encara seria amb nosaltres. No puc matenir-la a l’empresa, Carme, no puc, i em sap molt de greu, però és impossible. Les vendes han baixat i hi ha hagut un impresentable que m’ha venut la moto. Les vendes cauen en picat i la inversió que vaig fer en aquell negoci s’ha esvaït com el fum. Què puc fer, Carme?

—Doncs retallar per un altre costat, home —va respondre la Carme—. Abans que fer-la fora, el que sigui.

—Mira, fes-te a la idea que això és una circumferència i que no hi ha costats. No es pot retallar de cap altre costat, a no ser que tu i jo pleguem, tanquem la paradeta, kaput!

La Carme va reptar amb la mirada en Joan i va sentenciar:

—No hi ha dret, és una injustícia.

*         *         *

—I ara què farem? —li va dir en Joan a la Lluïsa, la seva dona. M’ha ben enredat aquest tio. És un cabronàs!

—Tranquil Joan, te’n sortiràs, no pateixis, altres vegades n’hem patit de pitjors i mira’ns, hem tirat endavant —va contestar la Lluïsa.

En Joan era assegut a una banqueta de la cuina arraulit i amb les mans al cap.

—No ho sé pas, Lluïsa, no ho sé pas. No m’havia enganyat mai ningú i ara ja em veus. No et dic que ens hem arruïnat però gairebé. Jo sempre he anat amb la veritat per davant a tots els negocis i no m’havia anat pas tant malament. En canvi, aquest xoriço de l’Oriol... M’ho hauria d’haver pensat. No et pots refiar d’un tio que li fa el salt a la dona amb la primera que troba i que els diu a la dona i a l’amigueta que té un sopar de negocis i se’n va de putes. Quins pebrots! L’Oriol m’ha ben fotut. A mi, a la dona, i a l’amant, que no sé qui és però ja la planyo.

La Lluïsa es va ajupir al davant d’en Joan, va ajudar-lo a aixecar-se del tamboret, i li va fer una abraçada reconfortant. En Joan va sentenciar:

—No hi ha dret, és una injustícia.

 Àlex Vidal Vidal