'La habitación cerrada'; (Trilogía de Nueva York); Paul Auster; (1986)

La habitación cerrada és la tercera novel·la de La trilogía de Nueva York, de Paul Auster, i tanca un cercle magnífic de literatura inquietant, intimista i radical, juntament amb les seves dues predecessores, La ciudad de cristal i Fantasmas. He llegit una edició d'Anagrama en castellà traduïda per Maribel de Juan, en què es lliuren les tres novel·les conjuntament i recomano assaborir-les l'una darrere de l'altra per assolir la plenitud de la primera literatura d'Auster, la més agosarada.

La habitación cerrada explica la persecució d'un autèntic fantasma. Però no un esperit, un mort, sinó una presència en la vida del protagonista, un amic de la infància que el va marcar per sempre. Ara, la dona d'aquell amic, anomenat Fanshawe, li escriu una carta explicant-li que el seu marit ha desaparegut misteriosament. Ell s'haurà d'enfrontar als records d'aquest amic de la infància i no serà fàcil, l'haurà de substituir en alguns àmbits i carregarà amb el pes del record d'aquest personatge, tan present o més a la novel·la que el protagonista.

La habitación cerrada és l'única de les tres novel·les que està narrada en primera persona. Tenint en compte que les dues primeres s'expliquen en tercera del singular, i que el narrador deixa clar que està explicant una història al lector, sembla com si Auster volgués rematar la trilogia amb una història del narrador, amb la història més personal, potser. Els símbols i les picades d'ull de l'autor a qui el llegeix són constants. Per exemple, s'explica que la dona de Fanshawe (l'amic desaparegut) va contractar anteriorment els serveis d'un detectiu privat, un tal Quinn, que és el cognom de l'escriptor que es fa passar per detectiu privat a La ciudad de cristal, la primera de la trilogia. També hi ha un paral·lelisme entre l'obra literària de Fanshawe, que és difícil, diferent, agosarada, amb la del propi autor, i Auster així ho insinua. O per exemple, el recurs dels colors a l'hora d'ìnventar personatges: el protagonista explica que havia treballat al padró i que havia arribat a inventar-se famílies. Diu que a l'hora d'inventar persones recorria a noms comuns, com els colors (Brown, White, Green...); cal recordar que a Fantasmas, tots els personatges tenen nom de colors.

El títol de La habitación cerrada pren cos al final de la novel·la, en un passatge que no desvetllaré, però amb el qual Auster desenvolupa un paral·lelisme exquisit amb la bogeria que envolta als seus personatges i diu: "Esa habitación, la descubrí entonces, estaba situada dentro de mi cráneo".

M'han cridat l'atenció altres detalls de la novel·la, per exemple, com Auster continua ubicant l'acció enmig de la vida rutinària de Nova York. Quan s'assabenta que el seu amic de la infància desapareix i deixa sola la seva dona pensa: "A menos que se hubiera cometido un delito, era poco lo que podían hacer. Los maridos, después de todo, abandonan a sus esposas todos los días, y la mayoría de ellos no desean que les encuentren". O una metàfora deliciosa quan el protagonista recull l'obra literària de Fanshawe, guardada en unes maletes: "Luego bajé las dos maletas despacio por la escalera y salí a la calle. Juntas pesaban tanto como un hombre". Les maletes eren Fanshawe. La seva obra era la persona.

En aquesta novel·la continuen els problemes personals i fins i tot mentals dels personatges, com per exemple els del desaparegut quan era petit, quan era el líder absolut del grup d'amics. El narrador diu d'ell: "No quiero decir que madurara deprisa -nunca pareció mayor de lo que era-, sino que era él mismo antes de madurar. Por alguna razón, nunca sufrió los mismos trastornos que el resto de nosotros. Sus dramas eran de un orden diferente -más internos, sin duda más brutales-, pero sin ninguno de los cambios bruscos que parecían puntuar la vida de todos los demás".

Un altre tema recurrent és el de la història sense fi. A les dues primeres novel·les, les històries són obertes. La tercera no ho és tant. Hi ha com un tancament brusc i traumàtic. Però l'obsessió de l'infinit narratiu continua present, per exemple quan diu: "Las historias sin final no pueden hacer otra cosa que continuar eternamente, y verse atrapado en una de ellas significa que morirás antes de haber interpretado tu papel hasta el final".

Sembla que m'hagi extès molt però això només es un tastet de la riquesa simbòlica d'aquesta novel·la, absolutament magistral, complexa i rica en matisos. El primer que hom pensa quan llegeix La trilogía de Nueva York és que Paul Auster està sonat. Quan acabes de llegir-la, agraeixes aquesta bogeria perquè has llegit tres novel·les que et marcaran de per vida.

La taca

El vespre era gèlid a causa de l’onada de fred siberià i els alumnes es treien els abrics a l’escalfor de l’aula, mentre el professor del Curs d’escriptura creativa, en Jordi, preparava la classe i repartia fulls a la gent. A aquelles hores, les 7 del vespre, la majoria feien cara de cansats però en general se’ls notava la il·lusió de fer una activitat per plaer i no per obligació com la majoria de tasques diàries.

—Sandra, surt i llegeix-nos el relat que has fet per avui —va ordenar en Jordi.

La Sandra va començar a llegir el seu relat davant de l’auditori. La resta d’alumnes i el professor escoltaven atentament. Tot havia començat amb normalitat. Cap incidència. Un cop la Sandra va acabar, la Mariona i en Marcel van sortir a la pissarra per escriure una sèrie de frases d’un diàleg. Ho van fer. Tothom atent. En Jordi va dir a la parella d’escriptors que podien seure i es va disposar a escriure ell a la pissarra. Aquell dia parlaven de les normes de puntuació en els diàlegs. Quan volia esborrar la pissarra, alguna cosa no va anar bé.

—Vaja, ara l’esborrador no esborra!

Era cert. Passava allò tan recurrent, que la tinta es manté inalterable mentre l’esborrador va d’un costat a l’altre del panell blanc, activat pel braç humà. El professor va agafar un esprai —se suposa que adient per al problema que tenia— i va ruixar la pissarra. En l’instant posterior, l’esborrador va aconseguir difuminar la tinta.

—Eeeeiii! —va cridar en Marc.

—Ara sí! —va afirmar en Jordi amb contundència.

Però no tot seria tan fàcil aquell vespre de febrer. Després d’haver fet tres passades, en Jordi i la concurrència van veure com la tinta es convertia en una mena de polsim fosc i greixós, que es va situar en un racó del panell. Les tres passades següents amb l’esborrador van empitjorar la situació i ara ja era mitja pissarra la que presentava un color marró vermellós, amb tocs verdosos. En Jordi, veient que l’esborrador i la tinta s’havien rebel·lat, va optar per baixar la pantalla de tela per al power point i continuar l’exposició amb l’ordinador.

—El guió llarg o ratlla serveix per introduir el que diu un personatge...—exposava en Jordi.

Però ja no va poder acabar la frase. La Mariona mirava pel costat dret al darrere de la pantalla del power point i de sobte, amb la cara dolça i la veu profunda va deixar anar:

—S’ha fet gran. La taca s’ha fet gran. Mireu!

Cares d’incredulitat entre els alumnes. En Jordi, divertit amb el misteri, va pujar la pantalla mentre en Marc cridava:

—Això dóna per escriure un relat! —i reia desimbolt.

Però les cares es van anar transformant una darrere l’altra, la incredulitat va donar pas a la sorpresa i aquesta a la inquietud i el nerviosisme.

—És veritat! —va dir en Jordi—. Fins i tot ha sortit de la pissarra!

—Em cago en tot! —va bramar el més vehement del grup, en Marc.

La Mariona va tenir l’impuls d’anar fins a la porta, que era cap on es dirigia la taca misteriosa. Només va poder comprovar que era tancada. Però què estava passant?

—Jordi, tio, estem tancats, atrapats... —va constatar la Mariona.

La Sandra va anar fins a la porta i va començar a picar:

—Eeeehhhh! Obriu-nos!

Però no hi va haver resposta. Com tampoc van respondre els nens que jugaven a futbol a la plaça que uneix el carrer de Tres Roques amb el carrer del Puigmal. La taca ja s’estenia per les parets i el sostre i tenia un aspecte força amenaçador i els alumnes i el professor cridaven, els uns a la porta i els altres als vidres que donaven a la plaça. Res, els nens no veien res i la taca va anar tapant poc a poc els vidres fins que van ser opacs. Van intentar rebentar la porta però la taca l’havia enfortit com l’acer. Els fluorescents també van anar perdent la seva força, assaltats per la taca fastigosa que es va acabar d’engolir l’últim alè de llum. Les persones que hi havia dins de l’aula es van quedar en silenci, arraulits els uns amb els altres, cercant la calor dels seus cossos, la utòpica protecció dels iguals, de la tribu. Foscor, silenci. I abraçades. I plors i sanglots...

Passaven deu minuts de les nou del vespre, l’hora d’acabament de la classe i el conserge va pujar al primer pis, preguntant-se què passava, que la classe d’en Jordi no plegava. Quan va arribar a l’aula va veure la porta tancada. Va escoltar des de fora, acoblant l’orella a la fusta. Res. Silenci.

—Però on son? No pot ser. Jo no els he vist sortir.

Finalment es va decidir. No volia molestar ni interrompre la classe, si és que allà dins se’n feia, de classe, però ja no podia esperar més. Tenia ganes d’anar-se’n a casa a sopar i aquella colla de lletraferits estaven fent tard.

Va respirar fons. Va agafar suaument la maneta i va començar a baixar-la, a poc a poc, escoltant amb atenció, a veure si interrompia alguna cosa interessant. No es va sentir res. Va empènyer amb cura i va obrir la porta. L’aula era buida de persones però els seus abrics i carteres eren per terra, com les cadires i la taula del professor, tot potes enlaire, com un camp de batalla. Què havia passat allà dins? El conserge va entrar i va mirar al voltant. Ni rastre d’aquell grup d’estudiants i el seu professor. I allà, a la paret capdavantera de l’aula, la pissarra blanca, amb una frase escrita amb lletres majúscules: “LA LLETRA PERDURA, NO GOSIS ESBORRAR-LA”. El conserge va decidir trucar a la policia.

Àlex Vidal Vidal

10/02/2012

Chronos

El vent topava contra les roques de la costa, una tramuntana freda i potent que empenyia en Sergi i no el deixava avançar. Sota els pins i amb la roba esparracada, lluitava sense entendre com havia arribat a aquell bosc a la vora del mar.

Es trobava orfe de sentiments però després de tantes hores dins el bosc, va començar a notar una calidesa estranya i deliciosa com si fos el principi d’una pertinença profunda. Què eren aquelles sensacions? D’on sorgien? Per què creia que ja havia estat en aquell indret?

De sobte, en Sergi va sentir una explosió llunyana. Es va girar i va veure una columna de fum negre a un parell de quilòmetres d’on era. Instintivament va girar cua i va començar a córrer a favor del vent, entre les branques i la pinassa, absort per la curiositat de descobrir qui o què havia provocat la detonació.  

El fum era tan fosc i les flames d’un color tan viu... No podia deixar de mirar aquell espectacle totalment bocabadat...  Va passar una estona llarga fins que es va adonar de quin havia estat l’artífex de tot allò... Hi havia un cotxe envoltat pel foc... I un cos, sí, ara el veia, una pell, uns cabells i un passat socarrimats... Va notar quelcom removent-se dins l’estómac.

Havia de fer alguna cosa, havia de trucar algú, cercava el mòbil a les butxaques però no el trobava. Com era que encara no havia passat ningú per aquella maleïda carretera? Ningú a qui demanar auxili... Era ell qui conduïa, ara ho recordava. Efectivament. Però per què havia tingut un accident? I qui era aquella persona cremada entre les flames? No anava sol al cotxe? Coi de carretera! No passaria ningú en tot el dia? Potser podria posar-se a córrer en direcció al sud, a favor del vent, intentant trobar algun ésser humà que el pogués ajudar. En aquest indret hi havia molts pobles separats per quatre o cinc quilòmetres. Trobaria algú?

No es podia quedar allà plantat sense fer res, no hi havia més opció que posar-se a caminar, només havia de decidir si emprenia camí cap al nord o cap al sud. El sud sempre li havia atret més així que es va endinsar pel caminet de sorra entre els arbres en aquella direcció, seria més probable trobar alguna casa entre el bosc que no pas a peu de carretera. No recordava haver vist cap casa venint per la comarcal, però clar, tampoc no se’n recordava de res d’abans de l’accident, només que era ell qui conduïa.

Sembla mentida. Moments abans havia decidit una cosa i ara en decidia una altra. Ja tornava a ser dins del bosc, ara a favor del vent. Estava confós i ell mateix es contradeia en les seves decisions. Va caminar i caminar, a un ritme ràpid, ara corrent, ara recuperant l’alè, fins que va arribar a un trencall. Va girar a la dreta amb l’esperança de trobar algú ben aviat, semblava que el camí s’eixamplava i això podria voler dir que hi havia algun lloc habitat ben a prop. Però no. El camí s’eixamplava, sí, però perquè s’acostava a una carretera, concretament a una comarcal on fumejava un cotxe encès. El seu cotxe. Havia caminat en cercle. Però hi havia un detall inquietant: era ben bé com si no hagués passat el temps i les flames continuaven igual de vives que moments després de l’explosió. S’havia tornat boig?

El temps s’havia aturat o senzillament és que ell havia somniat agafar drecera i no s’havia mogut del lloc? Allò era realment estrany, seguia sense entendre res però, de cop i volta, va sentir una sirena que s’apropava més i més fins que va veure un home i una dona vestits d’uniforme acostar-se-li. L’home va demanar auxili per radio i la dona va començar a sacsejar-lo, no sabia per que ho feia, no calia, ell estava del tot conscient, o no?

Va comprendre que la dona intentava reanimar-lo, que en realitat ell estava estès al terra i la policia intentava evitar la seva mort. Va girar els ulls cap al vehicle i no hi va veure ningú cremat, cap cadàver socarrimat. Només les flames. De sobte, va articular unes paraules febles, buscant la policia que el reanimava, intentant que ella l’entengués:

—Marxem d’aquí! Fotem el camp! Això petarà!

—Charlie, és viu, és viu! —va cridar la noia.

Els dos agents van ajudar-lo a posar-se el més còmodament possible a la vora de la carretera, mentre ell no perdia de vista el vehicle, que continuava cremant amb flames intenses i renovades. De sobte, el policia va copsar allò que mirava amb insistència el ferit: un gos atrapat dins del vehicle que intentava sortir-ne desesperadament. Era el seu gos. Però ell no intentava mirar allò. Ell mirava d’advertir. Immediatament, l’agent de policia va anar cap al cotxe per ajudar el gos a sortir. Veient-ne el moviment, ell va cridar:

—Nooooooo! Nooooooo!

          Però ja era massa tard. La benzina que havia anat regalimant va fer esclatar el cotxe en mil bocins, l’explosió es va sentir en un radi quilomètric. El fum era tan fosc... i les flames d’un color tan viu... I també hi havia un cos, sí, ara el tornava a veure, una pell, uns cabells i un passat socarrimats...

Imma Oliveras i Àlex Vidal Vidal

La injustícia

La Martina va entrar al pub a les nou en punt, cavalcant sobre unes botes negres amb elegància però sense estridència, amb la bellesa impactant però discreta que la caracteritzava. Va demanar mitja pinta de Guinness i va anar fins a la taula on l’esperava en Sam, que es va aixecar i li va fer dos petons. En Sam portava calçat esportiu que combinava perfectament amb la roba informal que vestia. Estava bevent una pinta de Murphy’s red.

—Sam, m’han fet fora —va dir la Martina de cop.

—Què dius ara? —va exclamar en Sam amb els ulls sortint-li de la cara.

—Que m’han fet fora de la feina, estan fent reajustaments i m’ha tocat. El món del llibre està fotut, cada vegada hi ha més pirateria i m’han cardat al carrer. Em paguen una merda i, això sí, en Joan em dóna les gràcies pels serveis prestats a l’editorial. A mi, que ho he donat tot per aquesta empresa! Porto una mala llet!

En Sam es va mirar la Martina amb preocupació. Feia molts anys que es coneixien, en tenien trenta i pocs i era la primera vegada que un dels dos es quedava a l’atur. La maleïda crisi afectava tothom. Ell treballava en una publicació local que també tenia edició digital i les coses li anaven prou bé. No es faria ric, però no es podia queixar, tenia feina i treballava en el que li agradava.

—Ja li has dit a l’Oriol? —va preguntar en Sam, referint-se a l’amant de la Martina.

—No, encara no. He vingut directament aquí. He pensat que m’aniria bé esbravar-me abans de parlar amb l’Oriol, que no en té cap culpa, pobret.

—Ja capto. Vens aquí, em tires la cavalleria per sobre, i un cop ja s’ha esbravat la gasosa, vas a parlar amb l’Oriol. Soc un sant baró —va fer en to de broma en Sam.

—Sí, potser és això, ets una mena de psicòleg gratuït.

Van riure tots dos i van celebrar amb un brindis tenir la capacitat de fer broma en un moment tant crític com aquest.

—I per cert, no diguis el nom de l’Oriol tan fort, que ningú sap que estem junts.

—És veritat, no me’n recordava que viviu en pecat i en secret. Si se n’assabenta la seva donaaa... —va dir en Sam exagerant la veu i els gestos.

—Tonto.

—Guapa.

I després, en Sam va pronunciar la frase:

—No hi ha dret, és una injustícia.

*         *         *

—Joan, és una injustícia això que has fet. No te n’adones que no s’ho mereix? —va rondinar la Carme.

—Ja sé que és una putada però fes el favor de no dir-me que és una injustícia, em fas sentir fatal —es va defensar en Joan.

La Carme era la secretària d’en Joan, el propietari d’una editorial modesta però que fins abans de la crisi se’n sortia prou bé. La pirateria a internet li havia fet perdre vendes i havien notat la baixada d’ingressos. Ara s’havia introduït també en el món digital per apaivagar el descens, però semblava que la gent no volia pagar.

—Joan, saps que la Martina és una comercial excel·lent i que sempre ens ha estat fidel. Això no es fa, Joan —va continuar la Carme.

En Joan admetia les crítiques de la Carme. Portava molts anys al seu costat i tenia prou experiència per veure més enllà que fins i tot ell mateix. En Joan se sentia molt malament per haver pres la decisió d’acomiadar la Martina, però es defensava dels atacs de la Carme.

—Mira Carme, si aquell merdós no m’hagués enredat amb aquella col·lecció de pa sucat amb oli, la Martina encara seria amb nosaltres. No puc matenir-la a l’empresa, Carme, no puc, i em sap molt de greu, però és impossible. Les vendes han baixat i hi ha hagut un impresentable que m’ha venut la moto. Les vendes cauen en picat i la inversió que vaig fer en aquell negoci s’ha esvaït com el fum. Què puc fer, Carme?

—Doncs retallar per un altre costat, home —va respondre la Carme—. Abans que fer-la fora, el que sigui.

—Mira, fes-te a la idea que això és una circumferència i que no hi ha costats. No es pot retallar de cap altre costat, a no ser que tu i jo pleguem, tanquem la paradeta, kaput!

La Carme va reptar amb la mirada en Joan i va sentenciar:

—No hi ha dret, és una injustícia.

*         *         *

—I ara què farem? —li va dir en Joan a la Lluïsa, la seva dona. M’ha ben enredat aquest tio. És un cabronàs!

—Tranquil Joan, te’n sortiràs, no pateixis, altres vegades n’hem patit de pitjors i mira’ns, hem tirat endavant —va contestar la Lluïsa.

En Joan era assegut a una banqueta de la cuina arraulit i amb les mans al cap.

—No ho sé pas, Lluïsa, no ho sé pas. No m’havia enganyat mai ningú i ara ja em veus. No et dic que ens hem arruïnat però gairebé. Jo sempre he anat amb la veritat per davant a tots els negocis i no m’havia anat pas tant malament. En canvi, aquest xoriço de l’Oriol... M’ho hauria d’haver pensat. No et pots refiar d’un tio que li fa el salt a la dona amb la primera que troba i que els diu a la dona i a l’amigueta que té un sopar de negocis i se’n va de putes. Quins pebrots! L’Oriol m’ha ben fotut. A mi, a la dona, i a l’amant, que no sé qui és però ja la planyo.

La Lluïsa es va ajupir al davant d’en Joan, va ajudar-lo a aixecar-se del tamboret, i li va fer una abraçada reconfortant. En Joan va sentenciar:

—No hi ha dret, és una injustícia.

 Àlex Vidal Vidal

'Fantasmas'; ('Trilogía de Nueva York'); Paul Auster; 1986;

Ghosts (Fantasmas) és la segona novel·la de la Trilogia de Nova York que Paul Auster va escriure als anys 80 del segle passat i amb qui va sorprendre a crítica i públic. Fantasmas té moltes similituds amb La ciudad de cristal, segons alguns crítics, massa, però també cal destacar que es tracta d'una trilogia molt compacta de novel·les curtes i que, malgrat que es poden llegir per separat, la seva comprensió i màxima complicitat amb l'autor només es pot assolir llegint-les totes tres (l'última és La habitación cerrada).

A Fantasmas, un detectiu privat rep l'encàrrec de vigilar un home, una trama aparentment clàssica que disfressa tot un univers urbà que esdevé un laberint, una boirina que converteix els personatges en autèntics fantasmes que es mouen pesadament per la ciutat. Aquest traç difuminat dels personatges s'accentua amb els seus noms, que són colors: el senyor Blanc contracta Blau per vigilar Negre...

Crida l'atenció la importància que Paul Auster dóna en aquesta novel·la al coneixement. La vigilància de Blau sobre Negre acabarà per trasbalsar-lo fins al punt de preguntar-nos qui vigila qui. Sabem el que Blau sap, no sabem res més: "Hay ciertas cosas que Azul no puede saber en este momento. Porque el conocimiento llega despacio, y cuando llega, a menudo hay que pagar un alto precio personal". El protagonista el pagarà amb escreix en diversos moments del relat.

També destaca una oportunitat de coneixement perduda per Blau quan aquest troba el llibre que està llegint Negre, un llibre que comença a llegir i que no acaba d'entendre, li resulta pesat i l'acaba deixant. Auster ho explica com una oportunitat vital perduda: "Lo que no sabe es que si encontrara la paciencia necesaria para leer el libro con el espíritu que pide, toda su vida empezaría a cambiar, y poco a poco llegaría a una total comprensión de su situación, es decir, de Negro, de Blanco, del caso, de todo lo que le concierne. Pero las oportunidades perdidas forman parte de la vida igual que las oportunidades aprovechadas, y una historia no puede detenerse en lo que podría haber sido". Brutal.

Paul Auster continua fent una fotografia temporal, oberta, una història que no tanca. Molts lectors li recriminen això. Però Auster ho fa conscientment perquè el que ell explica són bocins de realitat o de ficció o de pensament i aquests troços de vida no comencen ni acaben, senzillament existeixen...

'La ciudad de cristal'; ('Trilogía de Nueva York'); Paul Auster; 1985

La ciudad de cristal és una de les novel·les que m'ha impactat més en els últims temps. Jo tenia una assignatura pendent en les meves lectures: Paul Auster. El vaig descobrir a través d'un conte de Nadal que va regalar fa uns anys la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona i em va agradar tant que vaig decidir ampliar els meus coneixements sobre l'autor. He començat la indagació d'Auster amb tres novel·les curtes que formen la 'Trilogia de Nova York', edició en castellà d'Anagrama, la primera de les quals és La ciudad de cristal(City of glass).

La Trilogia de Nova York presenta tres històries sobre bogeria, atracció de l'abisme, desencís vital, relats amb tendències kafkianes i, en el cas de la primera de les novel·les, amb clares referències i inspiracions quixotesques i detectivesques.

La ciudad de cristal comença amb una trucada de telèfon equivocada, en què algú confon al personatge central de la novel·la, Daniel Quinn, amb un detectiu privat, i li demana els seus serveis. Davant la insistència de qui truca, Quinn acceptarà el cas i es farà passar pel detectiu privat en qüestió. Quines conseqüències pot tenir una confusió com aquesta? Només el lector de La ciudad de cristal ho sabrà, o ni ell mateix, perquè la novel·la és un cercle, o més ben dit un anell de Möebius, una fotografia d'un instant en l'eternitat temporal. Molt Auster.

La novel·la podria resultar avorrida per la manca d'acció, tal com estem acostumats a entendre-la actualment, però no és així, sinó que acaba sent altament inquietant, reflexiva, un relat amb picades d'ull constants al lector. Una de les obsessions d'Auster és la identitat. En un principi, el protagonista es diu Daniel Quinn, que és un escriptor que fa novel·les policíaques sota un pseudònim, William Wilson. Ja tenim dos noms per a la mateixa persona. Però la crisi d'identitat continua: el detectiu Max Work és el personatge central de les novel·les de Wilson i alter ego de Daniel Quinn. Per acabar, una trucada de telèfon confon Daniel Quinn amb un detectiu. El nom d'aquest detectiu serà la quarta denominació d'aquest personatge, el protagonista de la novel·la. Quin nom és aquest? El tancament del cercle, la unió entre personatge i autor: la trucada demana pel detectiu Paul Auster. Durant la novel·la, Daniel Quinn es fa passar pel detectiu Paul Auster. Però Paul Auster també existeix a la novel·la i és un altre escriptor. Sembla complicat? No, és hipnòtic.

En aquesta mateixa línia, trobem detalls de la cerca d'allò que un no és, la cerca del no res, com les passejades per Nova York del protagonista sense cap objectiu o una cita de Baudelaire rematada pel mateix Auster: "Il me semble que je serais toujours bien là où je ne suis pas. En otras palabras: me parece que siempre seré feliz allí donde no estoy. o, más directamente: dondequiera que no estoy es donde soy yo mismo." Tot plegat conforma el desencís vital característic d'aquesta obra.

A més, Paul Auster proposa unes relacions paterno filials malaltisses, el personatge que ha d'investigar i el seu fill, el fanatisme religiós que porta a autèntics crims, les conseqüències d'aquestes accions, tot plegat sota un embolcall detectivesc que recorda Raymond Chandler, però també trobem detalls de TomWolfe, de Kafka i sobretot, del Quixot, del qual Paul Auster és un fervent admirador. De fet, hi ha una proposta d'autoria del Quixot que diu que no va ser Cervantes qui la va escriure. No la desvetallaré aquí. Daniel Quinn, el protagonista, es comporta una mica com el Quixot, cap a una bogeria creixent en una voràgine d'esdeveniments surreals. I per cert, les inicials de Daniel Quinn són D.Q. Auster juga amb el lector. Si acceptes el joc, el gaudeixes.

'Contes quotidians'; Jordi Lopesino; 2001

L'autor de Contes quotidians, Jordi Lopesino

Jordi Lopesino és un escriptor mataroní que ha publicat alguns llibres d'astronomia i nombrosos articles a la premsa, i que a més, domina la tècnica de la narrativa breu. He de dir que he coincidit amb en Jordi en un curs d'escriptura creativa, ell com a professor i jo com a alumne, i que amb la seva passió pel relat i la literatura en general ha incrementat les ganes d'escriure que fa uns mesos vaig recuperar. Per tant, he d'anar amb compte amb el que escric perquè és ell qui m'ha ensenyat a mi. Hores d'ara, els malpensats ja intueixen un estol de lloances de l'alumne al professor. Tenen raó. Però el motiu dels elogis és la qualitat dels relats del recull Contes quotidians, una petita joia literària per molts motius.

L'edició que ha arribat a les meves mans és de Rogés Llibres, Barcelona, 2001, amb la incomparable col·laboració de Raúl Capitani, que n'ha fet les il·lustracions. El llibre però, encara té una altra ajuda important, un pròleg exquisit de l'activista cultural, llibreter, poeta, narrador, polític i periodista de Cabrera de Mar, Albert Calls. El pròleg, a més de ser una sinopsi acurada de tots els contes que formen el recull, explica les virtuds que ha de tenir aquesta peça per ser equilibrada, i no caure en l'excès per l'afalac ni amb la mancança per cobrir l'expedient. Uns paràgrafs magnífics d'en Calls.

Pel que fa als relats, no ho desvetllaré tot perquè la majoria juguen amb l'element sorpresa. N'hi ha onze i els temes que s'hi toquen amb mestria són diversos: Defensa pròpia parla de la inutilitat de la violència; El guarda-roba explica de què parlen els abrics mentre són en aquest espai; El plaer de fumar és fantàstic i claustrofòbic, amb el tabac de motiu per desenvolupar l'acció; La casa plena mostra les contradiccions o coincidències que hi pot haver entre realitat i ficció; La plaga és un conte més real del que pugui semblar, amb uns aprofitats i uns passarells com a protagonistes; Més enllà és el meu preferit, una disquisició excel·lent sobre el materialisme, la mort i els diferents paradisos i inferns de les religions monoteistes, desdramatitzant la cosa i amb un toc d'humor surreal realment exquisit; Peticions funestes, relat sobre el preu a pagar per voler més, en aquest cas, la immortalitat; Príncep blau, com diu l'Albert Calls al pròleg, en "clau d'humor negre", parla de l'obesitat i de les relacions impossibles; Sense cobertura, una història inquietant de sirenes, mariners i totes les llegendes que els envolten; Tocata i fuga en re menor BWV 565 és, sota el meu punt de vista, el més hilarant, el que m'ha fet riure amb ganes, un relat que ironitza sobre el sexe, els telèfons mòbils i l'experimentació; finalment, Un passatger més torna a fer reflexions fantàstiques que no desvetllaré aquí.

Recomano Contes quotidians, de Jordi Lopesino, un recull de relats curts que fa pensar, riure i gaudir d'aquesta peça que permet menjar literatura a bocinets per gaudir-ne en quantitat.