Total Pageviews

Wednesday, February 15, 2012

El nen no fa nones

Exercici experimental consistent en un petit relat amb lletra dominant, en aquest cas, la lletra n.

El nen no fa nones i ganes no en té. El nen pensa. Què has fet, nano? Gairebé ha complert els nou anys i és un nen bondadós i noble que normalment no ocasiona problemes. Però avui ha descobert la mentida, la força de la no veritat i ell, novell en aquestes pràctiques, gairebé s’ennuega, com un novici onanista amb la consciència bruta.
Sonen campanes, les hores en punt, nang-nang! El nen no fa nones. Li ha dit a la mama que anava a dormir, fes non-non amor meu, bona nit jovenet, bona nit mama guapa. La mama li ha prohibit jugar a la Nintendo. Avui és dilluns i no s’hi pot jugar fins al cap de setmana. Setmana. Una setmana. Marrana. Nintendo guapa.
El nen no fa nones perquè juga a la Nintendo. Quan la mama no mirava mentre  anava a la cuina, el nen s’ha emportat la Nintendo al niuet, i encabat del petó de bona nit, s’ha posat a jugar. Pokémon Edición Negra. En fi, que no fa nones ni tampoc té son.
El nen pensa que amb la mentida ha pogut aconseguir allò que anhelava. Pokémon non stop. Però la mama entrarà a l’habitació per veure si dorm. Sorpresa. Mentida que té dues cares. Mentida dolenta amb una part xunga.
 El nen no fa nones. Aquesta nit trigarà a fer-ne.

Monday, February 06, 2012

El cas Contador i la gran mentida de la lluita contra el dopatge

Es veia venir. El TAS (Tribunal d'Arbitratge Esportiu) ha sentenciat que Contador és culpable d'haver-se dopat amb clenbuterol. I no és culpa dels francesos com molts diaris patrios volen fer creure. És culpa de la Unió Ciclista Internacional (UCI) que ha fet de la lluita antidopatge un negoci brutal. Per exemple, a Contador li demanen el 70% del sou de l'any que va donar positiu. A més, avui dia pocs equips poden pagar el que val entrar al Pro Tour (la champions del ciclisme) i per entrar-hi han de deixar anar la mosca per poder pagar el passaport biològic, a més de la inversió que han de fer per muntar l'equip. La cosa està en que els ciclistes han d'estar localitzables tot l'any per sotmetre's a controls. Els els controlen la vida.

Això podria estar justificat per la lluita contra el dopatge. Podria, clar, si tots aquests diners servissin per portar un control exhaustiu amb uns inspectors competents, amb una maquinària eficient. Sí, encara podríem acceptar-ho. Si veiéssim que l'engranatge que ha muntat la UCI fregués la perfecció, entendríem l'afany recaptatori. Però no. Quants més diners demanen, més episodis dignes d'un autèntic tebeo de Mortadelo y Filemón succeeixen. Enguany ha tornat a passar el de cada any: inspectors de la UCI demanant la sang a casa de ciclistes que s'han retirat fa dos anys. Evidentment, els ciclistes retirats els envien a prendre pel sac. O el pobre Ezequiel Mosquera, al qual se li han carregat la carrera després que les anàlisis científiques no hagin pogut demostrar que es va dopar (perquè no s'ha pogut demostrar que l'hidroexityl hagués entrat al seu cos per via intravenosa, i si entra per via oral no es considera dopatge perquè no millora el rendiment). A aquest gallec li van agafar la mostra de sang i la li van portar d'un laboratori espanyol a un de Colònia sense haver-lo informat  a ell, fet absolutament prohibit perquè durant el viatge qualsevol persona pot manipular les mostres. I doncs què? Penseu que es va anul·lar el procediment per aquesta irregularitat? Miau! L'han sancionat dos anys i a la seva edat això vol dir la jubilació anticipada. Òbviament també li han cobrat el sou de l'últim any en actiu que...no va arribar a córrer! Per llogar-hi cadires.

D'altra banda, l'UCI no respecta la pressumpció d'innocència. Per ells només importa la pressumpció de culpabilitat i així, ciclistes que no han donat positiu en la seva vida però que potser van tenir relació fa cinc anys amb un metge sospitós, han quedat relegats a l'ostracisme, a la Vall dels Leprosos, amb la prohibició implícita de l'UCI de contractar-los. En canvi, d'altres que cauen bé no han estat apartats del circ top gama ni havent admès haver-se dopat per guanyar un Tour (Bjarne Rijs) o per batre el rècord de maillots de la regularitat de La Grand Boucle (Erik Zabel). Tots els sospitosos són culpables a no ser que l'UCI del senyor Pad McQuaid (el president de l'organisme) consideri que són nanos simpàtics i que, en fi, no cal que la sang arribi al riu. Vergonyós.  

No cal mirar gaire lluny: la sentència del TAS (Tribunal d'Arbitratge Esportiu) de Contador el declara culpable tot i que no es pot demostrar que fos dopatge. Clarament no han volgut sentar un precedent que deixaria l'UCI i l'AMA (l'Agència Mundial Antidopatge) amb el cul a l'aire. "Ha de semblar un cas de dopatge indiscutíbile...capisci?"

D'altra banda, una de les preguntes que es pot fer l'aficionat és: per què sancionen al ciclista? Moltes vegades el ciclista no sap què pren, ignora què li donen. El ciclista que es dopa ho fa la majoria de vegades per la pressió social i econòmica d'un esport ultra professionalitzat, perquè li diuen: "O et prens això o fora de l'equip" o "prova això que et farà volar" i davant la possibilitat de perdre la feina la temporada següent, el professional cau de quatre grapes. No dic que el ciclista sigui innocent però és la peça més vulnerable de la cadena i ningú fa res per evitar-ho. L'UCI hauria d'atacar les màfies i els mercats negres de fàrmacs d'arrel, però clar, això no donaria diners i podria acabar amb la gallina dels ous d'or. Espero que la gallina un dia digui que no i tant de bo visqui la revolució. A aquestes alçades se me'n refot si Contador es va dopar o no, si Valverde es va fer transfusions o es va fumar un cigarro d'aspirina. Vull veure ciclisme. I vull una lluita contra el dopatge transparent i efectiva. Senyors de l'UCI, vagin-se'n a casa i deixin que els veritables protagonistes, els ciclistes, pedalin per donar espectacle!

Saturday, January 28, 2012

'8 contes de Nadal'; Pere Calders

La Diputació de Barcelona va editar aquesta selecció de vuit contes de Pere Calders amb la temàtica comuna del Nadal, un recull curt que es pot llegir ben bé en una tarda, i que representa perfectament la capacitat de contista de Pere Calders. Uns contes amables, plens d'ironia i situacions surrealistes que provoquen el somriure còmplice del lector.

No m'extendré gaire i em remetré a l'excel·lent pròleg que signa Jordi Castellanos, on explica extensament les característiques de la fina prosa de Calders, "amb el somriure com a bisturí". Com a exemple, Nit de pau i bones festes, en què el protagonista vol fer el pessebre en un racó de casa però caldrà veure si les ordenances municipals li ho permeten. Fins i tot un funcionari de l'ajuntament anirà a casa seva per fer la inspecció. El funcionari adverteix el protagonista del conte que allà on vol fer el pessebre no és un bon lloc perquè presenta una sèrie de perills que s'han d'evitar segons les ordenances municipals. Crec recordar que al dia següent de llegir aquest conte es va cremar un pis a Mataró a causa d'un pessebre. Afortunadament no va passar res greu, però això et fa pensar que, o Calders era un visionari o que la realitat sempre, i ho remarco, sempre, supera la ficció.

Altres contes d'aquesta selecció ja criden l'atenció només pel tema: a Quieta nit es presenta el xoc de tradicions i el Pare Noel irromp en el sopar d'una família tradicional catalana; a Quaranta-cinc graus sota cobert una colònia de catalans al tròpic que intenta fer versemblant l'esperit nadalenc tot i les limitacions comercials a què es troben sotmesos. Cal recordar que Calders va viure vint-i-tres anys a Mèxic.

Pere Calders també parla del consumisme que s'ha desfermat a les dates nadalenques i a Reunió d'alt nivell trobem els Reis Mags i el Pare Noel convertits en alts executius que es reuneixen en un hotel de la Costa Brava de la mà d'una agència de relacions públiques per repartir-se el mercat.

Pere Calders (Barcelona 1912-1994) va ser un dels escriptors catalans més populars del segle XX i va destacar per la seva faceta de contista però també va ser dibuixant i va col·laborar amb diferents revistes, com la mítica L'esquella de la torratxa.

El consell: mai no és tard per descobrir la ironia i l'elegància de Pere Calders.

Monday, January 16, 2012

Filla, fes una carrera...

Sèrie Solos de trompeta 5

Enllaç de banda sonora

Whistle while you work - Louis Armstrong

La nena és al menjador i observa sa mare amb curiositat. Li pregunta: "Tu vas estudiar, mama?" La mare respon que no va arribar a fer cap carrera però que ha treballat molt a la vida i que ara li sap greu no haver anat a la universitat. "Filla, has de fer una carrera per poder tenir un treball digne, per poder triar allò que vulguis ser quan siguis gran". La nena respon: "Jo no vull ser gran, mama".
-------
Tres anys després la nena escolta una conversa dels seus pares i sent que parlen de l'actualitat econòmica. El pare diu que un paleta guanya més que un enginyer, que on s'ha vist una cosa així, que "no sé on anirem a parar amb els preus dels pisos" i disserta amb seguretat sobre paraules complicades com euríbor, IPC, hipoteca, Ibex o TAE. Són paraules del món dels adults que ella ha sentit a la tele en algun moment però que no acaba de desxifrar. La nena se'n va a la seva habitació mentre el pare aixeca la veu tot dient: "Mira en Paco, carpintero de aluminio i de vacances a les Maldives, qui el va parir!".
-------
Al cap de tres anys la mare li diu al pare que la crisi és molt forta, que els joves surten de la universitat i se'n van de pet a la cua de l'INEM, que estudiar no serveix per a res, que fa dos anys un llicenciat era un llicenciat però que ara tothom és a l'atur. La filla de la parella acaba ESO aquest any i ja ha decidit que serà artista, que a ella li va la faràndula, que total, per passar gana igualment, més val fer el que a una li agrada.
-------
A la Riera, els mataronins "il·lustres" comenten que han vist la filla d'en Tal i la Qual a un teatre de Barcelona. Diu que fa monòlegs. Però clar, ja se sap, "aquest ambient per una noia soltera no pot ser bo", segur que "freqüenta males companyies i que es droga, perquè tots els artistes es droguen". "Ai Senyor, si hagués agafat la botiga de son pare ara no estaria drogada i borratxa totes les nits!".
-------
Al carrer de la Legalitat de Gràcia, la noia s'ha ficat al llit del pis que ha llogat i que comparteix amb la seva parella, una altra noia que treballa en una agència de comunicació. La seva parella l'abraça i fa un ronc suau i graciós que denota tranquilitat i relax. Ella se sent bé. Té feina, té projectes i té una persona que se l'estima. El que es podria definir com una carrera d'un parell de collons.

Wednesday, January 11, 2012

'Purga'; Sofi Oksanen; 2008

Purga, de Sofi Oksanen, és la novel·la més impactant que he llegit el 2011. El fet que el llibre hagi arribat a les meves mans gairebé per casualitat ha afegit intensitat a la sensació de gran descobriment, d'haver gaudit d'una de les obres més ben escrites dels últims anys. Es tracta d'una novel·la fosca, dura, potent, descarnada, escrita el 2008 però que es va editar en castellà el 2011 de la mà de Salamandra.

La trama explica com una jove russa s'escapa del captiveri a què la sotmeten uns traficants de dones i arriba a una casa de l'Estònia rural l'any 1992, quan la URSS ja havia caigut i les repúbliques bàltiques havien recuperat la independència. La jove té uns vint anys, es diu Zara, i es troba amb Aliide, una dona gran i desconfiada que malviu a la casa. Les dues dones aniran vencent la desconfiança inicial i descobriran vincles que despertaran velles pors i odis, brutícia emocional amagada durant molts anys sota l'estora de l'oblit. Com diu la mateixa autora en una entrevista a Ana Belén García Flores, al web de rtve, "secrets terribles que mai seran pronunciats en veu alta". La relació entre Aliide i Zara posarà de manifest la repressió practicada a l'antiga URSS, les purgues d'Stalin, els camps de concentració de Sibèria, la barbàrie en definitiva.

La novel·la és tan rica en temàtica i matisos que és difícil ser concís. Dins la violència i la repressió que es viu a Purga, tenen un paper molt important les dones, personatges complexes, víctimes d'una societat masclista en la seva majoria, però com a la vida mateixa, no totes les víctimes de la barbàrie són innocents... També els homes pateixen els abusos de poder que provoca una dictadura com la soviètica, homes que són perseguits per les seves idees per altres homes. I homes que persegueixen homes perque el sistema sospita d'ells, i els torturen, i torturen dones per treure'ls informació. Finalment homes que, com deia Stiegg Larsson, no estimen les dones, que trafiquen amb elles i les maltracten i les esclavitzen, i dones que es rebel·len i mantenen viva l'esperança. I dones que maten. A més, a Purga també es tracta de manera crua l'obsessió per les persones, l'amor mal gestionat que esdevé desig de posessió, els gelos i el sentiment d'inferioritat que comporta actituds forassenyades, i l'amor per la terra d'un mateix malgrat tots els impediments que comporta l'exili forçat, la deportació. Pobresa, misèria i autèntic instint de supervivència, adobat amb pinzellades de cruesa extrema sense caure en cap moment en el mal gust.

Tot això està narrat en capítols curts i intensos, alternant el present i el passat amb gran habilitat per engrescar el lector en un viatge constant endavant i endarrera en el temps, i també físicament en el llibre com a objecte, rellegint capítols anteriors per situar l'acció present que acabem de llegir i extreure'n la causa i l'efecte. No és fàcil però és extremadament gratificant.

La responsable d'aquesta joia literària és la finlandesa Sofi Oksanen, nascuda el 1977, que va estudiar dramatúrgia i que va tenir cert ressò amb novel·les com Las vacas de Stalin i Baby Jane. Purga va tenir el seu origen en les històries que l'autora sentia quan era petita de la seva família a Estònia, ja que la seva mare era d'aquest país bàltic. El seu bagatge teatral queda palès en que Purga va néixer com una obra que es va representar amb força acceptació al Teatre Nacional de Helsinki. Vist l'èxit, Oksanen va desenvolupar després els personatges per convertir la història en una novel·la, que a més de ser líder de vendes als països nòrdics i a França, ha obtingut nombrosos premis literaris. No us la perdeu.

Thursday, December 22, 2011

Lucía Etxebarría i el preu desmesurat del llibre electrònic

L'escriptora Lucía Etxebarría ha anunciat a Facebook que deixa d'escriure "durant una temporada molt llarga" perquè s'han descarregat més còpies il·legals del seu últim llibre, que no pas se n'han comprat. L'autora valenciana ha proclamat que no li ve de gust treballar durant tres anys per això i adverteix que mantindrà la seva postura "al menys fins que aquesta situació es reguli d'alguna manera".

Després de fer l'anunci li han plogut crítiques de manera massiva a les xarxes socials, alguns fins i tot de força mal gust, i l'autora de El contenido del silencio ha dit que s'ha de guanyar la vida amb la seva feina. El recent premi Sant Jordi, el mallorquí Sebastià Alzamora, defensava l'actitud de Lucía Etxebarría a El món a RAC1, afirmant que "la idea del tot gratis no és progressista. És reaccionària" i que posa en dubte la professió d'escriptor.

Aquells que critiquen Lucía Etxebarría han de saber que ella no només s'ha queixat de la pirateria com el fet de baixar-se llibres il·legalment de manera gratuïta, sinó que també ha parlat d'una altra mena de pirateria. Ella ha manfiestat "dubtes respecte del negoci editorial" i ha dit públicament que rep "entre 2 i 2,9 euros per còpia, descomptant agent, hisenda i gestor. En edició butxaca m'emporto molt menys, de vegades un 5%, de vegades menys. En paper m'emporto 10% per llibre venut. En butxaca, depèn dels acords". Amb aquestes declaracions es pot veure que l'autora de Amor, curiosidad, prozac y dudas no només es queixa pel que cobra o deixa de cobrar, sinó que intueix que molts diners del negoci editorial es queden pel camí. I la Etxebarría no es queda aquí i mostra els seus dubtes sobre el preu del llibre electrònic: "No entenc per què el llibre electrònic és tan car, ni tampoc cap editor m'ho ha explicat fins ara". Amb aquesta afirmació, l'escriptora ha tocat el moll de l'os.

Jo tampoc m'ho explico. Posaré un exemple. L'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, ha estalviat 270.000 euros per haver substituït les nadales de paper per un discurs com el del Rei o el President de la Generalitat. Trias ha penjat el vídeo a la xarxa per felicitar el Nadal als seus conciutadans. Un estalvi considerable i lògic, si tenim en compte l'elevat preu del paper, tinta, empresa contractada per a la impressió, etc.

Veient això, algú es pot creure que un llibre que en l'edició de paper costa 20 euros, en valgui 15 en edició digital? Jo no. D'acord que es paguen impostos i agents, gestors...però aquí algú suca més del compte i manté els preus per sobre del preu just. Algú que sobrevalora les edicions digitals per no perdre la seva part del pastís. I quina és la conseqüència? No diré que la pirateria és conseqüència directa d'aquests preus, però hi ajuden i inciten. Mentre van cobrant, culpen als usuaris de llibres electrònics de ser uns delinqüents. Penso que aquí tothom s'ha de guanyar la vida, però qui és el veritable delinqüent? Ho sento, ja fa massa temps que em crec allò que em vull creure i els preus dels llibres digitals no entren dins del ventall de la credibilitat a Can Vidal, és a dir, a casa meva.

Saturday, December 17, 2011

(Des)co(mp)nte de Nadal


Sèrie Solos de trompeta 4

Enllaç de banda sonora
Oh Christmas tree - Wynton Marsalis



Què em falta per comprar? Nadal és a tocar i em falten massa coses. M'he de fer una llista perquè ara mateix m'he col·lapsat. Ahir vaig anar al centre comercial i vaig dedicar el dia als nens. Deixa-m'ho repassar: vaig comprar el Monopoly per les tardes de diumenge en família; els dos jocs del nen per a la Wii i un dels dos per a la nena; un joc del nen per a la PSP i els dos per a la nena; de la Nintendo només en tinc dos dels quatre que he de comprar, un de la nena i un del nen; diu que vol un joc de Pokémon, però no qualsevol, ha de ser la Edición Negra, i clar, en Murphy apareix i em va seguint per tot el centre comercial i provoca que trobi les edicions de tots els colors de l'arc de Sant Martí menys la dallonsis de l'Edición Negra. Queda pendent. Ah, i la bicicleta, que el nen la vol de carboni i amb una suspensió Rock Shock Chockochock. Jo sí que faré txocotxoc si no paro...

També falta el tió: un peluix per cadascun; el mòbil de la nena, que ja es fa gran i que haurà de ser un smartphone. O no. Potser més val que sigui un phone-gens-smart perquè no tinc clar que sàpiga utilitzar un i-phone o una black. Li cal una tecnologia tan avançada? Li compro un mòbil a pedals? Quin dilema. Me'ls he de mirar! Un MP3 per al nen; una bossa Billabong i una altra bossa Billabang; turrons i neules i a cagar a la via, que els regals del tió són els petits. Falta alguna cosa del tió i no sé què és. Clar! La colònia! Colònia i perfum per a tothom. La mare aquell perfum que quan se'l posa em baixa la tensió com l'ascensor de l'Empire State; el pare Brummel, "mejor cuanto más cerca", quins collons i quina fina ironia el que va crear la frase de l'anunci; ella, no sé què de Prada, total serà Eau d'alguna cosa, com totes; i per a mi, una del Banderas, que així sempre me'n recordo de com es diu i ho trobo a tot arreu, que el Banderas és molt internacional i tal i tal...

Bé. Ara els pares. Ja tinc el pernil. Ibèric, d'aglà, que m'ha perfumat l'apartament i no sé pas si arribarà a la seva destinació perquè em fa venir una salivera... Per al meu pare falten dues ampolles de vi, un Priorat criat i un Somontano també criat però més afruitadet, més fresc. Per a la mare un cava Bertha brut i una centrifugadora d'enciam, que se li ha trencat la que tenia. Ah, i un encenedor per al pare, que no deixa de fumar encara que li ho prohibeixin tots els metges de l'Univers. Al pare sí que el centrifugaria jo, a veure si fa bondat d'una vegada!

Llibres: a veure si els culturitzo a tots de cop, que la mare només llegeix l'Hola i els nens les instruccions del Mario Kart. Aquí sí que vaig perdut. Els nens, Jerónimo Stilton i Bob Esponja, però els pares, què els compro als pares? Ja està! Un llibre de cuina i un de bricolatge. Si és que sóc un crack. I per a ella un que es diu El jardín de nosécuantos, si el trobo en català millor, que segur que li agrada. A mi em regalaran l'últim d'en Zafón, l'últim d'en Torrent, i algun que no tingui del Paul Auster. Segur que me'ls regalen, ja ens coneixem...

Ja he comprat les figures noves del pessebre, que cada any se n'han de comprar tres de noves: aquest any no n'hi havia prou amb el caganer i hem hagut de comprar un pixaner; a més, tres ovelles que sembla que passin gana de tan esquifides i un pastor. Les ovelles les considerem una figura (com un grup escultòric, vaja) i ens van fer descompte. A la Fira de Nadal de la plaça de Santa Anna sempre hi vaig amb els nens i aquest any, no podia ser d'una altra manera, he hagut de comprar corrúpies, dos per cada un, que si un color és la salut, que si l'altre la intuïció, en fi, que ja està fet.

I no us penseu, que el pessebre que van fer els nens la setmana passada i les figures, al menys em fan companyia: els pastors al costat dels Gormiti, l'Spiderman penjat colze a colze amb l'àngel, els ànecs i les ovelles amb triceratops i diplodocus, i el nen Jesús jugant amb la Hello Kitty. És un pessebre diferent però acompanya. En canvi l'arbre de Nadal, amb tanta llumeta i tanta bola sembla el reclam d'un puticlub. Aquests americans tot ho fan kitsch i naïf. Això sí, si te'l quedes mirant una estona les pampallugues t'acaben hipnotitzant i t'autocompadeixes una mica més. Quins collons, els americans i el seu Christmas tree!

I aquí em teniu, pensant què compraré i què deixaré de comprar, que no sé per què penso tant, perquè sí que he comprat algunes coses però ara no sé com pagaré el lloguer, que m'he quedat a l'atur i no trobo res, amb la puta crisi, i que la meva dona em va deixar fa tres mesos i passo el Nadal més sol que un mussol, i jo encara pensant quina colònia i quin llibre li compro. Trucaria a la veïna per passar el Nadal junts, que també està separada, però vaig sentir que deia que se n'anava per no amargar-se la vida sola durant aquests dies. Jo també ho faria però no tinc diners. I els pares marxen al poble i no són una opció. Sol, mirant l'arbre de Nadal i el pessebre.

Ben mirat, l'arbre de Nadal és de plàstic i el Pare Nöel té panxa d'alcohòlic, el tió agonitza fent pets davant tradicions nouvingudes i els Reis arriben d'Orient quan els nens ja no tenen temps per jugar i han de tornar al col·le. Definitivament, el Nadal és una merda. Que me'l descomptin dels meus dies de vida i passem directament al cap d'any, que tindré els nens a casa, si no m'han fotut fora per impagament.