Bleixa amb la boca seca i sua amb la pell xopa. Gota, front, nas i llavis: gust de sal… La foscor ho envolta tot en una nit humida d’estiu. Corre, respira, s’ofega en l’esforç titànic d’avançar un metre més. Tem el soroll de les passes que la segueixen, precisos i insistents en la seva persecució i pensa que ella no mereix això, que quan va començar a caminar era de dia i el sol brillava amb intensitat.
Ara és de nit i corre amb tota la seva força, la poca que li queda perquè les cames ja li diuen prou. Està tan cansada que fins i tot ha vomitat però ha decidit no parar, no parar mai, ha de fugir cap a la nit. Dos mussols udolen en la foscor del no res. Són els únics éssers vius que ha detectat des que va començar la fugida, la cursa cap a la llibertat o la mort. No hi ha amics. No hi ha suport. És ben sola però ha de ser forta en el camí tortuós.
El cor li batega amb tanta violència que li farà esclatar el pit esquerra, els esbarzers li fuetegen les cames i les esgarrapades li couen, però això no és res comparat amb el que li pot passar si l’atrapa el monstre, la bèstia, a la qual ja sent grunyir al darrere. Corre, petita, corre, no et rendeixis, la sortida és tan a prop…
Veu un llum a cinquanta metres i s’hi agafa com el nàufrag a la fusta, quaranta metres i l’alenada de l’animal a la seva oïda, trenta ja, corre una mica més, vint, deu metres i nota una grapa a l’esquena, un colp d’una força brutal mentre assoleix el graó i s’introdueix a la comissaría. La bèstia s’atura i Sònia respira.
Manuel, el seu marit, desapareix dins la nit. Avui és el seu aniversari de noces però ella, en canvi, ha decidit començar de nou.
2 comments:
Passo i llegeixo, m’agraden els teus relats, amb el teu permís tornaré.
Salut i sucre.
Anna
Gràcies Anna, no cal el meu permís perquè passis. Ets a casa teva. Jo ja he passat pels teus blocs i algunes fotografies m'han captivat. Salut i bona lletra!
Post a Comment