Avui és el desè aniversari de la mort de Gila

Avui fa deu anys que va morir Miguel Gila, un geni de l'humor de l'absurd que encara m'arranca riallades quan no m'ho espero. En aquest monòleg ens explicava la seva vida.

PK2, un frankfurt diferent a Canet de Mar

Les obres de Dase decoren aquest local diferent de Canet de Mar

Us vull recomanar un frankfurt diferent, es diu PK2 i el trobareu a la part baixa de la riera Gavarra, a Canet de Mar. Molt a prop hi ha el pàrquing públic. Atenció a les obres d'art que el decoren, de l'artista Dase.

A la carta, a més de trobar els productes habituals d'aquest tipus d'establiment, hi ha un llistat original d'entrepans amb noms de pecats capitals i expressions relacionades, tipus Infiel, Como Dios o Envidia, en els quals podreu trobar diferents barreges de sabors perfectaments acoblats. He provat l'Infiel i el Como Dios i m'han semblat espectaculars.

Pel que fa a la beguda podreu trobar la cervesa del país (inclosa la Moritz en diverses modalitats) i altres suaus com les mexicanes Desperados o Coronita. Si preferiu vi, només n'hi ha un, que és el Nuviana (coupage de Tempranillo/Cabernet Sauvignon, de la DO Vino de la Tierra del Cinca). Del cava no recordo el nom (potser Roger de Flor) però no és res de l'altre dijous. Tan el vi com el cava el venen a copes, si vols.

Però a més dels entrepans i la seva denominació, el punt fort del local és la decoració, un contrapunt constant entre dimonis i àngels (leitmotiv recurrent que ja comença amb el nom de l'establiment). Només per veure els grafittis val la pena acostar-s'hi. Són autèntiques obres d'art d'un artista anomenat Dase, que en alguns rostres o detalls ofereix un hiperrealisme inquietant. A més, un retaule petit d'una verge, una cadira diferent de les demés a cada taula (potser per a l'ovella negra de la colla), bombetes vintage, talles de fusta d'àngelets... Entrant a l'esquerra, queda el mural més espectacular del local, un dimoniet i un angelet intentant mossegar un entrepà de frankfurt. Tothom se'l queda mirant i més amunt reprodueixo el dimoniet. Tot i els diminutius que utilitzo, les mides de les figures són molt grans i criden l'atenció des del carrer. Més a l'interior del local hi ha un altre grafitti d'unes mans aguantant un entrepà d'hamburguesa. Aquesta obra també compta amb molts partidaris. Jo us recomano que visiteu el lloc web de l'artista, www.dase.es, on trobareu moltes altres obres seves i tota la info sobre aquest grafittero genial.

Per completar tota la decoració temàtica, la mestressa (una dona encantadora amb molta empenta) i les cambreres, van a conjunt amb la decoració, de negre i amb algun petit toc vermell.

Recomano anar-hi abans de l'hora punta, posem-hi entre 8 i 9 per fer un berenar sopar, perquè és quan podreu gaudir-ne més i quan us serviran millor.

En definitiva, es tracta d'un frankfurt divertit, diferent, un punt canalla, amb un toc de qualitat i una pinzellada d'art.

'¡Mírame, tonto!'; Mariola Cubells; 2003

La periodista valenciana Mariola Cubells va publicar '¡Mírame, tonto!' el 2003 i això fa que aquest llibre estigui desfassat quant a continguts televisius, però no ho està pas pel que fa a l'essència del missatge. El llibre parla de la 'teleescombraria' i ho fa des de dins perquè Mariola Cubells va arribar a treballar en aquest tipus de televisió i en va sortir voluntàriament per passar-se a la premsa escrita.

L'autora critica durament la 'televisió escombraria' argumentant que hem arribat a un punt que a la televisió "val tot" i que l'únic que importa són els diners, representats pel temut "share" o índex d'audiència. La Cubells culpa de la situació de la televisió actual a productors, progamadors i empresaris de la televisió i presenta el periodista que en participa com un personatge atrapat en la dicotomia de ser una persona honesta o guanyar molts diners a costa del que sigui.

Els exemples verídics del llibre són per sucar-hi pa. Un de destacat és l'advertència d'un productor-director de programes abans de començar un espai: "Vale todo. Lo único que no vale, porque nos hemos dado cuenta de que baja la audiencia, son los subnormales y los catalanes. Así que de eso ni hablar".
Si enlloc de 'Tómbola', 'Hotel Glam' i el 'El Diario de Patricia' hi posem 'Sálvame', 'La Noria', 'El Diario de...' i fins i tot, 'El gato al agua' i 'Punto Pelota', podrem veure que en aquests 8 anys que han passat des que es va publicar el llibre no hem millorat pas gaire, ans al contrari.

He llegit crítiques que diuen que Mariola Cubells no aporta solucions en aquest llibre sinó que només critica. No hi estic d'acord. Des del primer moment es diu que els diners no poden ser l'únic motor que mogui un mitjà de comunicació com la televisió, sinó que, sobre tot programadors i productors, haurien d'intentar pujar el nivell. I bàsicament en el cas de la televisió pública però també en el de la privada. En aquest sentit, Francesc Escribano, ex director de Televisió de Catalunya, desmunta l'excusa dels programadors que diuen que ofereixen aquest tipus de televisió perquè és el que l'audiència demana. Escribano assegura: "La gente no pide nada. La oferta la creas tú. Es como la comida, nosotros hacemos el menú y, si educamos a la gente para que coma hamburguesas, la gente comerá eso. La responsabilidad es nuestra. Lo más fácil para los programadores es decir: yo doy esto porque la gente me lo pide. No, yo doy esto porque soy consciente de que doy esto, a lo mejor no tengo nada más para dar, pero es una actitud poco responsable. No, el trabajo que yo hago, en cierta manera, es formar el gusto de la audiencia. Igual que el periodista de informativos ha de dar las noticias que considera que son las importantes; la gente no pide nada. Y si yo hablo de Israel o Líbano creo la demanda. Si yo hablo de Carmina Ordóñez estoy creando una demanda, en horario de máxima audiencia".

L'estil de '¡Mírame, tonto!' és complicat de tan senzill que vol ser. M'explico. Es pretén seguir un guió televisiu, com si miréssim precisament un programa televisiu. Passa que l'estructura no és clara, el tipus de lletra és cridaner i, en definitiva, en alguns moments perds el fil del "programa". En canvi, com que el fil narratiu és clar i concís (de vegades massa concís) és fàcil reprendre'l.

Fa uns dies vaig defensar la televisió com a mitjà en aquest mateix bloc. La televisió no és dolenta ni bona, és un gran mitjà de comunicació que ben aprofitat pot ser molt enriquidor. I un altre apunt: si llegiu '¡Mírame, tonto!' podreu comprovar que a Catalunya som prou afortunats amb TV3, malgrat que és criticable, com tot. Però us ben asseguro que veient el que ens envolta no hi ha color.