Lucía Etxebarría i el preu desmesurat del llibre electrònic

L'escriptora Lucía Etxebarría ha anunciat a Facebook que deixa d'escriure "durant una temporada molt llarga" perquè s'han descarregat més còpies il·legals del seu últim llibre, que no pas se n'han comprat. L'autora valenciana ha proclamat que no li ve de gust treballar durant tres anys per això i adverteix que mantindrà la seva postura "al menys fins que aquesta situació es reguli d'alguna manera".

Després de fer l'anunci li han plogut crítiques de manera massiva a les xarxes socials, alguns fins i tot de força mal gust, i l'autora de El contenido del silencio ha dit que s'ha de guanyar la vida amb la seva feina. El recent premi Sant Jordi, el mallorquí Sebastià Alzamora, defensava l'actitud de Lucía Etxebarría a El món a RAC1, afirmant que "la idea del tot gratis no és progressista. És reaccionària" i que posa en dubte la professió d'escriptor.

Aquells que critiquen Lucía Etxebarría han de saber que ella no només s'ha queixat de la pirateria com el fet de baixar-se llibres il·legalment de manera gratuïta, sinó que també ha parlat d'una altra mena de pirateria. Ella ha manfiestat "dubtes respecte del negoci editorial" i ha dit públicament que rep "entre 2 i 2,9 euros per còpia, descomptant agent, hisenda i gestor. En edició butxaca m'emporto molt menys, de vegades un 5%, de vegades menys. En paper m'emporto 10% per llibre venut. En butxaca, depèn dels acords". Amb aquestes declaracions es pot veure que l'autora de Amor, curiosidad, prozac y dudas no només es queixa pel que cobra o deixa de cobrar, sinó que intueix que molts diners del negoci editorial es queden pel camí. I la Etxebarría no es queda aquí i mostra els seus dubtes sobre el preu del llibre electrònic: "No entenc per què el llibre electrònic és tan car, ni tampoc cap editor m'ho ha explicat fins ara". Amb aquesta afirmació, l'escriptora ha tocat el moll de l'os.

Jo tampoc m'ho explico. Posaré un exemple. L'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, ha estalviat 270.000 euros per haver substituït les nadales de paper per un discurs com el del Rei o el President de la Generalitat. Trias ha penjat el vídeo a la xarxa per felicitar el Nadal als seus conciutadans. Un estalvi considerable i lògic, si tenim en compte l'elevat preu del paper, tinta, empresa contractada per a la impressió, etc.

Veient això, algú es pot creure que un llibre que en l'edició de paper costa 20 euros, en valgui 15 en edició digital? Jo no. D'acord que es paguen impostos i agents, gestors...però aquí algú suca més del compte i manté els preus per sobre del preu just. Algú que sobrevalora les edicions digitals per no perdre la seva part del pastís. I quina és la conseqüència? No diré que la pirateria és conseqüència directa d'aquests preus, però hi ajuden i inciten. Mentre van cobrant, culpen als usuaris de llibres electrònics de ser uns delinqüents. Penso que aquí tothom s'ha de guanyar la vida, però qui és el veritable delinqüent? Ho sento, ja fa massa temps que em crec allò que em vull creure i els preus dels llibres digitals no entren dins del ventall de la credibilitat a Can Vidal, és a dir, a casa meva.

(Des)co(mp)nte de Nadal

Sèrie Solos de trompeta 4

Enllaç de banda sonora
Oh Christmas tree - Wynton Marsalis



Què em falta per comprar? Nadal és a tocar i em falten massa coses. M'he de fer una llista perquè ara mateix m'he col·lapsat. Ahir vaig anar al centre comercial i vaig dedicar el dia als nens. Deixa-m'ho repassar: vaig comprar el Monopoly per les tardes de diumenge en família; els dos jocs del nen per a la Wii i un dels dos per a la nena; un joc del nen per a la PSP i els dos per a la nena; de la Nintendo només en tinc dos dels quatre que he de comprar, un de la nena i un del nen; diu que vol un joc de Pokémon, però no qualsevol, ha de ser la Edición Negra, i clar, en Murphy apareix i em va seguint per tot el centre comercial i provoca que trobi les edicions de tots els colors de l'arc de Sant Martí menys la dallonsis de l'Edición Negra. Queda pendent. Ah, i la bicicleta, que el nen la vol de carboni i amb una suspensió Rock Shock Chockochock. Jo sí que faré txocotxoc si no paro...

També falta el tió: un peluix per cadascun; el mòbil de la nena, que ja es fa gran i que haurà de ser un smartphone. O no. Potser més val que sigui un phone-gens-smart perquè no tinc clar que sàpiga utilitzar un i-phone o una black. Li cal una tecnologia tan avançada? Li compro un mòbil a pedals? Quin dilema. Me'ls he de mirar! Un MP3 per al nen; una bossa Billabong i una altra bossa Billabang; turrons i neules i a cagar a la via, que els regals del tió són els petits. Falta alguna cosa del tió i no sé què és. Clar! La colònia! Colònia i perfum per a tothom. La mare aquell perfum que quan se'l posa em baixa la tensió com l'ascensor de l'Empire State; el pare Brummel, "mejor cuanto más cerca", quins collons i quina fina ironia el que va crear la frase de l'anunci; ella, no sé què de Prada, total serà Eau d'alguna cosa, com totes; i per a mi, una del Banderas, que així sempre me'n recordo de com es diu i ho trobo a tot arreu, que el Banderas és molt internacional i tal i tal...

Bé. Ara els pares. Ja tinc el pernil. Ibèric, d'aglà, que m'ha perfumat l'apartament i no sé pas si arribarà a la seva destinació perquè em fa venir una salivera... Per al meu pare falten dues ampolles de vi, un Priorat criat i un Somontano també criat però més afruitadet, més fresc. Per a la mare un cava Bertha brut i una centrifugadora d'enciam, que se li ha trencat la que tenia. Ah, i un encenedor per al pare, que no deixa de fumar encara que li ho prohibeixin tots els metges de l'Univers. Al pare sí que el centrifugaria jo, a veure si fa bondat d'una vegada!

Llibres: a veure si els culturitzo a tots de cop, que la mare només llegeix l'Hola i els nens les instruccions del Mario Kart. Aquí sí que vaig perdut. Els nens, Jerónimo Stilton i Bob Esponja, però els pares, què els compro als pares? Ja està! Un llibre de cuina i un de bricolatge. Si és que sóc un crack. I per a ella un que es diu El jardín de nosécuantos, si el trobo en català millor, que segur que li agrada. A mi em regalaran l'últim d'en Zafón, l'últim d'en Torrent, i algun que no tingui del Paul Auster. Segur que me'ls regalen, ja ens coneixem...

Ja he comprat les figures noves del pessebre, que cada any se n'han de comprar tres de noves: aquest any no n'hi havia prou amb el caganer i hem hagut de comprar un pixaner; a més, tres ovelles que sembla que passin gana de tan esquifides i un pastor. Les ovelles les considerem una figura (com un grup escultòric, vaja) i ens van fer descompte. A la Fira de Nadal de la plaça de Santa Anna sempre hi vaig amb els nens i aquest any, no podia ser d'una altra manera, he hagut de comprar corrúpies, dos per cada un, que si un color és la salut, que si l'altre la intuïció, en fi, que ja està fet.

I no us penseu, que el pessebre que van fer els nens la setmana passada i les figures, al menys em fan companyia: els pastors al costat dels Gormiti, l'Spiderman penjat colze a colze amb l'àngel, els ànecs i les ovelles amb triceratops i diplodocus, i el nen Jesús jugant amb la Hello Kitty. És un pessebre diferent però acompanya. En canvi l'arbre de Nadal, amb tanta llumeta i tanta bola sembla el reclam d'un puticlub. Aquests americans tot ho fan kitsch i naïf. Això sí, si te'l quedes mirant una estona les pampallugues t'acaben hipnotitzant i t'autocompadeixes una mica més. Quins collons, els americans i el seu Christmas tree!

I aquí em teniu, pensant què compraré i què deixaré de comprar, que no sé per què penso tant, perquè sí que he comprat algunes coses però ara no sé com pagaré el lloguer, que m'he quedat a l'atur i no trobo res, amb la puta crisi, i que la meva dona em va deixar fa tres mesos i passo el Nadal més sol que un mussol, i jo encara pensant quina colònia i quin llibre li compro. Trucaria a la veïna per passar el Nadal junts, que també està separada, però vaig sentir que deia que se n'anava per no amargar-se la vida sola durant aquests dies. Jo també ho faria però no tinc diners. I els pares marxen al poble i no són una opció. Sol, mirant l'arbre de Nadal i el pessebre.

Ben mirat, l'arbre de Nadal és de plàstic i el Pare Nöel té panxa d'alcohòlic, el tió agonitza fent pets davant tradicions nouvingudes i els Reis arriben d'Orient quan els nens ja no tenen temps per jugar i han de tornar al col·le. Definitivament, el Nadal és una merda. Que me'l descomptin dels meus dies de vida i passem directament al cap d'any, que tindré els nens a casa, si no m'han fotut fora per impagament.

El meu carrer i tu

Sèrie Solos de trompeta 3


Enllaç de banda sonora:
Bourbon Street Parade - Wynton Marsalis

Avui fa un sol radiant i tot el carrer bull de vida i moviment i, com qui no vol la cosa, aquest dinamisme s'encomana als habitants del camí Ral. Els gitanets del carrer Thos i Codina, que caminen, alegres, cap a l'Església Evangèlica de sota la ràdio, anuncien el seu pas amb crits i rialles, amb estrèpit, com fan habitualment. Darrere el vidre, una dependenta de la Perruqueria Llatina acaba de perfilar-li el cabell a un noi mulat amb rinxolets que somriu i parla amb l'altra dependenta, asseguda davant d'ell. Per la porta del costat ha sortit una noia jove, esbelta i amb cara d'estar pensant en els seus problemes. Porta lligat darrere d'ella un dàlmata, que desseguida pren la iniciativa i cerca l'arbre adient per deixar-se anar dels seus, de problemes.


El sol apreta i l'advocada camina depressa cap als jutajts de la plaça de Tomás y Valiente, penjada del seu maletí i pensant en l'estratègia de defensa del seu client. Quin merder que té al cap! Un grapat de persones entren i surten per la porta de l'edifici d'Hisenda, preocupats o amb cara de pomes agres. Ja se sap, gratar-se la butxaca no agrada ningú... L'advocada no veu res i una mica més i s'emporta per davant un jubilat que surt de la benzinera amb tres barres de pa. Segur que la dependenta li ha preguntat: "Baguet o rústica?" Això de comprar pa rústic en una benzinera és una contradicció que no acabo d'assimilar.

A la vorera de la perruqueria, el noi hípermusculat de la botiga de nutrició esportiva canvia el tiquet de la zona blava del seu cotxe. Ho fa automàticament, un gest que repetirà diverses vegades al llarg del dia... Més cap a la plaça d'Alexander Fleming (que no és una plaça sinó una cruïlla de rondes), la terrassa del bar de la Pilar, amb dos homes que prenen un cafè i fumen cigarrets amb cara de crisi, la terrassa de la Nona, amb dos homes més que fumen i prenen cafè amb cara de crisi, i la crisi, que es pren un cafè i se'n fum de tots nosaltres. I la terrassa del Mundial, plena d'homes i dones, de nois i noies, amb entrepans, cerveses i cafès, picades i vermuts, cambreres i cabrers i la música d'ambient d'un tal Melendi, que compenso escoltant Wynton Marsalis des del balcó.


I tu, que surts del meu portal movent els malucs a l'abric del sol, i fas un cop de cap per retirar-te el cabell de la cara, i afrontes la vorera vermella amb seguretat, amb passes fermes i fas callar el camí Ral amb el so dels teus talons. I el camí Ral calla i s'atura. Fins que tombes carrer Iluro amunt i el món reprèn la rutina habitual. A la cantonada, l'inspector d'Hisenda et mira el cul i encèn un cigarret. I tot continua en moviment...

Orgasme de capvespre

Sèrie Solos de trompeta 2

Enllaç de banda sonora
Alone Together - Chet Baker

Fa pocs minuts vèiem des de la finestra com el sol es postrava davant del Castell de Burriac. Ara ja les ombres abracen la vida i la mort i t'observo com, a sobre del llit i amb les mans sobre el teu sexe, gemegues i et passes la llengua pels llavis. I el teu plaer m'embolcalla. Sembles sola però estem sols. Alone together. T'acarono la galta i em xucles el dit polze, ara amb els ulls tancats, ara mirant-me trapella, excitada, provocant-me i sentint-te ampla com l'oceà. Gairebé tota nua, les cuixes obertes, la pell suada, les mans, expertes, mostrant el camí del plaer. Mous els peus encara amb les sabates altes i les puntes es giren cap endins, cercant-se l'una a l'altra en un gest d'innocència i abandó. Una dolça melodia surt de la trompeta de Chet Baker i tota tu tremoles i mulles el món sencer. I el món somriu.

'Ombres en la nit'; Ferran Torrent (2011)

Entre Viena, Londres, Montecarlo i València, Ferran Torrent hi col·loca un grup de personatges que tenen un punt en comú: es mouen fora de la llei per aconseguir els seus diferents objectius. Entre aquests personatges hi ha Santiago Cortés, un gitano de Carcaixent supervivent de l'holocaust, que cerca venjança per la tragèdia que va haver de viure al camp de concentració de Dachau, després d'haver lluitat contra els nazis. En aquest grup coral de la novel·la s'hi troben assassins nazis fugitius (objectiu de Cortés), la Nakam, organització de jueus caçadors de nazis i on està integrat Santiago (no oblidem que el III Reich també va perseguir l'ètnia gitana), agents del sistema d'intel·ligència britànic, un espia rus atractiu i seductor pertanyent al Komintern i algun representant de l'Argentina de Perón, acollidor punt de trobada d'assassins de l'Alemanya de Hitler. Tots ells confluiran a la València de l'any 1947 per intentar liquidar un fugitiu nazi amparat pel règim franquista.

La València de l'època també acaba sent un personatge més d'Ombres en la nit, amb tota la misèria del primer franquisme, les mancances en el menjar, les restriccions d'energia, l'estraperlo, els hotels de la ciutat, els més luxosos i els més modestos, la repressió del règim als familiars dels seus enemics, el Maquis... Ferran Torrent ordeix la trama complexa d'un thriller d'època sobre un retrat acurat de la València del '47, i ho fa amb un ritme trepidant, des del primer moment. Les descripcions formen part de la mateixa acció, tot plegat és vertiginós. Si Torrent vol adaptar el ritme de la novel·la al modus vivendi del seu protagonista, l'encerta de ple: el risc, la incertesa, les sospites, les presses...

Malgrat tot, no és el Torrent més brillant. El de Sedaví, que ja va donar mostres de maduresa a Bulevard dels francesos, es torna més seriós, més sec. Però aquesta maduresa que s'entreveu en la temàtica encotilla Torrent. Sembla que no vulgui entretenir-se, que tingui pressa en explicar coses i que vagi per feina. Fa la impressió que escriu sobre un tema que no és el seu. No és pas la sensació que no domina el tema, no és això. Senzillament, és un Torrent poc ell. El de Sedaví assoleix la narrativa més brillant amb la València de les clavegueres del diner, del joc, de les putes, però també dels llauradors de l'Albufera, de la gent de camp, de la saviesa popular. I això, avessats com ens té a aquesta brillantor, es troba a faltar a Ombres en la nit.

Qui busqui l'humor i la mala llet d'Especies Protegides, Societat Limitada, o fins i tot Només socis, per esmentar-ne una de recent, que no llegeixi Ombres en la nit. Això és diferent. Ni pitjor ni millor. Un Torrent diferent. A mi, personalment, m'agrada més el Torrent de Sedaví que el Torrent espia.

Bona lletra a tothom!

Fugida! Substantiu, FEMENÍ

Relat 2

Bleixa amb la boca seca i sua amb la pell xopa. Gota, front, nas i llavis: gust de sal… La foscor ho envolta tot en una nit humida d’estiu. Corre, respira, s’ofega en l’esforç titànic d’avançar un metre més. Tem el soroll de les passes que la segueixen, precisos i insistents en la seva persecució i pensa que ella no mereix això, que quan va començar a caminar era de dia i el sol brillava amb intensitat.

Ara és de nit i corre amb tota la seva força, la poca que li queda perquè les cames ja li diuen prou. Està tan cansada que fins i tot ha vomitat però ha decidit no parar, no parar mai, ha de fugir cap a la nit. Dos mussols udolen en la foscor del no res. Són els únics éssers vius que ha detectat des que va començar la fugida, la cursa cap a la llibertat o la mort. No hi ha amics. No hi ha suport. És ben sola però ha de ser forta en el camí tortuós.

El cor li batega amb tanta violència que li farà esclatar el pit esquerra, els esbarzers li fuetegen les cames i les esgarrapades li couen, però això no és res comparat amb el que li pot passar si l’atrapa el monstre, la bèstia, a la qual ja sent grunyir al darrere. Corre, petita, corre, no et rendeixis, la sortida és tan a prop…

Veu un llum a cinquanta metres i s’hi agafa com el nàufrag a la fusta, quaranta metres i l’alenada de l’animal a la seva oïda, trenta ja, corre una mica més, vint, deu metres i nota una grapa a l’esquena, un colp d’una força brutal mentre assoleix el graó i s’introdueix a la comissaría. La bèstia s’atura i Sònia respira.

Manuel, el seu marit, desapareix dins la nit. Avui és el seu aniversari de noces però ella, en canvi, ha decidit començar de nou.

El sueño eterno - Raymond Chandler (1939)

Cartell de la pel·lícula

El sueño eterno (The big sleep) és la primera novel·la de Raymond Chandler, publicada el 1939, quan ell tenia 51 anys i un dels referents del gènere negre. Chandler forma part d'un grup d'escriptors nordamericans que van canviar dràsticament la novel·la negra o la literatura sobre detectius, majoritàriament a travès de la revista Black Mask i els relats pulp. En aquest grup d'autors també s'inclou Dashiell Hammett, creador de l'inoblidable detectiu Sam Spade i de novel·les com El falcó maltès, i a qui sembla que Raymond Chandler va voler imitar. Chandler però, va assolir nivells d'ironia i cinisme superiors a Hammett i aquestes característiques han arribat als nostres dies com a marca de la casa del detectiu Phillip Marlowe, el protagonista de El sueño eterno. Sam Spade i Phillip Marlowe també s'han convertit en els paradigmes de detectiu del cinema negre i en aquest cas, Humprey Bogart va ser l'actor ideal per encarnar els dos personatges, el primer en l'adaptació del Falcó maltès que va realitzar John Huston per al cinema i el segon, en la versió per a la gran pantalla de la novel·la que ens ocupa, dirigida per Howard Hawks, amb guió adaptat per William Faulkner i protagonitzada per l'esmentat Humprey Bogart i la que aleshores era la seva dona, Lauren Bacall.

 Antiherois i crítica social

Raymond Chandler amb la seva pipa habitual

Aquest grup d'escriptors nordamericans entre els quals hi ha Chandler i Hammet van canviar la visió del detectiu a la literatura i no solsament això, sinó que també van donar-li un objectiu diferent a l'anomenada novel·la negra. En un principi, els autors anglesos i alguns nordamericans, consideraven el detectiu novel·lesc com un ésser pràcticament perfecte, sublim, d'una educació exquisida i d'una perspicàcia infalible que els portava a resoldre tota mena de crims. Els nous autors, en canvi, van crear una mena d'antiherois, personatges bevedors (moltes vegades com els mateixos autors), cínics i gens modèlics que gràcies a la seva experiència en el submón i a la seva habilitat per sobreviure entre hienes humanes aconseguien resoldre els casos. I malgrat tot, la resolució no esdevé l'element més important del relat, sinó que per exemple en el cas de Chandler i El sueño eterno, el reflex i la crítica a la societat de Los Angeles és el punt fort, el valor afegit de l'obra. Traficants de pornografia, extorsionadors, magnats del joc caciquils, famílies benestants amb molts secrets per amagar... Una societat aparentment perfecta amb uns sotaestores carregats de merda. I per sota de l'estora, en Phillip Marlowe s'hi mou com un peix a l'aigua.

Humphrey Bogart en el paper de Phillip Marlowe

El mateix protagonista diu en un diàleg: "No soy Sherlock Holmes ni Philo Vance", referint-se a aquells detectius literaris gairebé perfectes. De Sherlock Holmes, el personatge de Sir Arthur Conan Doyle no en cal dir gaire perquè és prou conegut, però Philo Vance és un detectiu creat per S. S. Van Dine el 1920, que va aparèixer a 12 novel·les i que ha quedat pràcticament oblidat a la història de la literatura. Només cal veure el que diu la Viquipèdia d'aquest personatge: "Va ser retratat com un súper dandy, un súper intel·lectual, un autèntic súperman sobre la ciutat de Manhattan". Ja ho veiem. El mateix personatge creat per Chandler renega d'aquells personatges a qui ell fa passar a la història. Una picada d'ull magistral de l'autor.

El paper de la dona

A El sueño eterno veiem tres grans tipus d'homes, per generalitzar: Marlowe, algun policia i el general Sternwood, durs, súpervivents, marcats per passats o presents tèrbols o complicats, bevedors i fumadors empedreïts, però al cap i a la fi, íntegres i complidors amb una certa ètica malgrat que els seus mètodes són sovint poc ortodoxes; els fora de la llei dèbils i que es deixen arrossegar pel món del delicte, que no tenen prou personalitat per dirigir les seves vides (Brody); i els magnats mafiosos freds i calculadors que es dediquen a dirigir les vides dels demés i a utilitzar-les al seu caprici i per al seu benefici (Eddie Mars). Aquests solen tenir sicaris que són els seus factòtums (Canino).

Lauren Bacall en una imatge de The big sleep

Però i la dona, quin paper hi juga a la novel·la? A El sueño eterno pràcticament només apareixen quatre dones, les germanes Carmen i Vivian Sternwood, la companya de Brody, "la rubia"Agnes i la dona d'Eddie Mars, "Peluca de Plata" Mona Mars. Les dues germanes són riques i capricioses, vicioses, una d'elles més perversa que l'altra (no desvetllaré res mes...) i depenen econòmicament del seu pare, un home rude però honest, el general Sternwood; Agnes és una pobra desgraciada que depèn del pobre desgraciat de Brody, una desgràcia en general; Mona , no cal dir-ho, no solsament depèn del seu marit, el magnat del joc Eddie Mars, sinó que fins i tot acaba sent una eina a les seves mans (tampoc desvetllo res més).

Per tant, podem dir que les dones de El sueño eterno són l'estereotip de la dona de la novel·la negra: atractiva, seductora, fràgil emocionalment, econòmicament dependent i sovint motiu de relliscades importants d'homes aparentment segurs de sí mateixos. Eren els anys 30 del segle passat.

Estereotip fins als nostres dies


Phillip Marlowe ha esdevingut l'estereotip de detectiu de novel·la negra per antonomàsia, el seu cinisme, masclisme i duresa han fet història i actualment és un referent dels personatges de la literatura universal. Durant la novel·la hi ha alguns passatges, sobretot en els diàlegs, tensos i carregats de sarcasme, que val la pena recordar pel seu "classicisme". Aquests són alguns exemples:

Exemple 1. Quan Phillip Marlowe visita per primer cop el general i coneix la seva filla Carmen, que coqueteja amb el detectiu, es produeix el que es coneix avui dia com una TSNR (Tensió Sexual No Resolta). Quan el majordom fa passar Marlowe cap a l'hivernacle on l'espera el general Sternwood, es produeix aquest diàleg:
   "Levanté la barbilla, y con un movimiento de cabeza pregunté:
   - ¿Quién es?
   - Miss Carmen Sternwood, señor.
   - Quitenle el biberón. Ya es mayorcita."

Exemple 2. Durant la primera entrevista que tenen Phillip Marlowe i el general Sternwood, Chandler ens farà veure que tots dos es cauen bé i que tenen coses en comú, bàsicament els vicis. Això, en dos homes és molt important i queda clar que tots dos es respecten. A més, el diàleg també serveix per informar-nos de l'estat de salut precari del general. Aquest li ordena al majordom que li serveixi conyac al detectiu, que li ompli el got, i fa l'observació que li agrada veure com els demés beuen; després li diu a Marlowe que pot fumar, que li agrada l'olor del tabac. El mira, el contempla i deixa anar: "Mal están las cosas cuando un hombre tiene que disfrutar de sus vicios por delegación". En el següent enllaç es poden veure els dos primers exemples tal com els va dur al cinema Howard Hawks.


Vídeo 1. 'El sueño eterno'. Exemples 1 i 2

Exemple 3. En aquest cas es tracta d'una descripció paradigmàtica de la novel·la negra. El personatge descrit és Cronjager, un policia:
"Le acompañaba, sentado en una butaca de cuero azul, un hombre de ojos fríos, con cara de cuchillo, tan flaco como una calavera y tan duro como el director de una casa de préstamos. Su bien cuidado rostro parecía como si acabase de ser afeitado. Llevaba un traje de color castaño bien planchado y una perla negra en la corbata. Tenía los dedos largos y nerviosos de un hombre con mente ágil. Parecía estar listo para una pelea."

Exemple 4. Una representació de la duresa del personatge principal i de la ineptitud de les dones per entendre-ho és el següent passatge de la conversa amb Vivian, on a més, Phillip Marlowe, fa una declaració vocacional i dóna a entendre que ell té les coses molt, però que molt clares:
   "- Muchos hombres han muerto por pequeñas cosas como ésta, Marlowe.
   - Muchos hombres mueren prácticamente por nada. La primera vez que la vi le dije que era un detective. Métase eso en su encantadora cabecita. Trabajo en ello, no juego a ello".

Edició d'El País que he llegit

Finalment, sobre l'edició que he llegit, es tracta d'una de la Serie Negra de El País, de butxaca, en castellà, amb traducció de l'anglès d'Inés Navarro i Antonio Gómez. Precisament, el més fluix de la novel·la és la traducció al castellà, massa recarregada i sovint excessivament literal.

En definitiva, gran novel·la que va marcar, com tot el moviment, una fita a la història de la literatura universal i que s'ha de llegir amb perspectiva temporal, sobretot pel que fa al tractament secundari i infantilista de la dona per part de l'autor. D'altra banda, el cinema ha contribuït a popularitzar el gènere negre i, a la vegada, també ha esdevingut clàssic: tots hem portat alguna vegada "un barret de Humphrey" o hem pretès anar de durs, "rotllo Humphrey". Bona lletra a tothom.

Tardor a Mataró

Sèrie Solos de trompeta 1


Banda sonora:
Blue in green - Miles Davis

Plou a Mataró, els parcs fan olor de terra humida, hi-haurà-bolets-allelluyah, la crisi ens ofega més que les rieres, les mares acaronen els seus fills, ja és de nit i el llum del meu despatx és com un far al camí Ral mullat, que es reflexa en els vidres de l'espantós edifici d'Hisenda, els coloms s'aixopluguen entre la seva pròpia merda a la o de Cine Iluro, les barres dels bars de baix s'omplen d'homes sols i els bordells discrets treballen a velocitat de creuer...la tardor ens envolta mentre Miles Davis entona Blue in green al meu Spotify i la seva trompeta llança un missatge d'esperança a l'univers. El cicle continua.

"Pensamos que somos capaces de mirar lejos, pero sólo tenemos la mirada perdida".

Espido Freire (ADN de 14-10-2011)

El vestit gris - Andrea Camilleri (2008)

Andrea Camilleri (Sicília, 1925) és un dels escriptors italians més populars de l'actualitat, gràcies sobretot al comissari Montalbano, un personatge de la seva creació i que deu el seu nom a l'escriptor barceloní Manuel Vázquez Montalbán. A més de novel·lista, Camilleri també és guionista, director teatral i televisiu i productor.

El vestit gris és una novel·la que he llegit de casualitat però que ha sobrepassat les meves expectatives. Andrea Camilleri deixa de banda el seu comissari Montalbano per entrar en els sentiments més profunds de l'ésser humà, els d'un empleat de banca jubilat i malalt i els de la seva segona dona, molt més jove que ell. L'escriptor sicilià grata tant que arriba al moll de l'os.

La novel·la explica com n'és de complicat el primer dia de jubilació per un alt empleat de banca, Febo Germosino, que s'ha d'adaptar poc a poc a l'etapa que comença a la seva vida. Aprofita per rellegir i cremar tres anònims que ha rebut durant la seva exitosa carrera, l'últim dels quals l'adverteix de la infidelitat de la seva esposa, l'Adele, una dona extremadament atractiva i molt més jove que Germosino i que és la que mourà els fils de la història, la que farà que els pensaments del seu marit pateixin convulsions constants. L'Adele és una dona forta, apassionada i molt sexual, que es preocupa més per les aparences que per la relació real amb el seu espós. Quan Germosino emmalalteix canvien algunes coses però no acabem de saber si l'Adele el cuida per amor o per interès. Aquest dubte planeja constantment sobre el relat. A més, l'Adele es posa un vestit gris només en ocasions molt especials, un vestit que serà una mena de tercer personatge sempre present però mai evident en la relació d'ells dos, com una ombra, un senyal, una advertència...

El vestit gris és, segons el propi autor "una novel·la ben burgesa" i no seré jo, disculpeu-me, qui contradigui al mestre. Però El vestit gris és molt més, una petita novel·la de 163 pàgines tan gran com Camilleri, tan autènticament humana com tu i com jo, un relat d'amor, de sexe, d'adulteri, de comprensió, d'afecte, d'indiferència, de malaltia, de sol·litud i de mort. Perquè al cap i a al fi, després de passar-se tota una vida treballant per tenir una posició social, Febo Germosino espera tranquil i comprensiu allò que ha de ser. L'acceptació de les coses.

És una novel·la que llegiràs en dos o tres dies però que et pot impactar més que d'altres que necessites dos mesos per acabar-les. Si no l'has llegit, no et perdis El vestit gris. Faràs immersió en l'ànima humana.

'Donde nadie te encuentre'; Alicia Giménez Bartlett; 2011 (Premio Nadal 2011). La novel·la del maqui hermafrodita

La Pastora l'any 1939, encara com a dona

Amb aquesta novel·la no seré imparcial, m'és impossible i el motiu és que l'acció està ambientada a la terra dels meus orígens, el Maestrat, els Ports i el Montsià, i construïda sobre històries verídiques, més o menys, que vaig escoltar a la meva infantesa. Anem a pams.

Donde nadie te encuentre, premi Nadal 2011, és una novel·la basada en fets reals protagonitzats per un personatge peculiar, inquietant i misteriós anomenat La Pastora o Teresot, un maqui (o una maqui) que va recórrer les inhòspites muntanyes de la Catalunya més meridional i el nord de Castelló. La Pastora, que va néixer a Vallibona el 1917 com a Teresa i va morir a Olocau el 2004 com a Florencio Pla Meseguer, és una de les figures més emblemàtiques de l'Espanya de la lluita antifranquista, del Maquis, un home a qui els seus pares van registrar com a nena per por a vergonyes i burles a causa d'una malformació als genitals. Una persona que durant els primers anys de la seva vida es va sentir dona i va actuar com a tal i que a partir de la seva entrada al Maquis va trobar-se a sí mateix, adonant-se de la seva masculinitat en una organització on ningú li va preguntar mai què era, sino què se sentia.

Portada del Premi Nadal 2011

A la premsa franquista, Teresot va tenir fama de violenta, sanguinària i despietada i durant la seva estada al Maquis va assaltar multiud de masos de les comarques del Maestrat, els Ports, la Tinença de Benifassà i el Montsià. La van acusar de 29 morts (no en van poder provar cap ni una) i va escapolir-se una vegada i una altra de la Guàrdia Civil, que l'empaitava per les serres i els barrancs d'aquella terra salvatge.

Donde nadie te encuentre explica la cerca de La Pastora que fan un periodista de La Vanguardia nascut al Maestrat (Càlig) i resident a Barcelona, i un psiquiatra francès que ha llegit el que el primer ha escrit sobre el personatge i que ha quedat tan fascinat per la potència de la història, que vol entrevistar-se amb Teresot per conèixer la seva psicologia violenta i agressiva. Els dos protagonistes recorren el Montsià, el Maestrat i els Ports, des de La Sènia, passant per Xert, Catí i Morella, buscant testimonis que hagin vist o parlat amb la Pastora, algú que els pugui apropar a la bandolera.

Periodista i psiquiatra formen una parella clàssica en la ficció, heterogènia, éssent l'un el contrapunt de l'altre, el primer un cínic, puter i alcohòlic i el segon un gentleman ortodox en la seva ciència i pare de família exemplar. Però el viatge els canviarà als dos, que veuran trontollar els seus esquemes a causa d'una terra que els anirà absorbint, abduint, penetrant a les entranyes, com el cerç que fueteja les oliveres mil·lenàries.

La Pastora quan el van detenir, el 1960

Alicia Giménez Bartlett és la creadora del personatge de Petra Delicado, a la qual ha fet protagonista d'una sèrie de novel·les. Però en aquest cas va descobrir el mite de la Pastora, de la qual n'havia sentit a parlar de petita, com jo, quan el meu pare m'explicava les aventures de Teresot, una dona que semblava un home de tanta força com tenia, i que tendia als robatoris i la violència per les muntanyes de la Tinença. Aquestes històries sempre alimentaven el dubte de si la Pastora era realment una dona, un home, o un hermafrodita, ingredients fonamentals per a la seva llegenda. L'autora s'ha basat en un estudi biogràfic exhaustiu de Teresa/Florencio Pla Meseguer titulat La Pastora. Del monte al mito, i que signa José Calvo Segarra, i del qual parlaré en aquest bloc més endavant.

En definitiva, la novel·la de Giménez Bartlett, malgrat que en alguns moments cau en la reiteració d'elements en la construcció de la trama, ens apropa des de la ficció a un personatge real, un dels més enigmàtics i apassionants de la postguerra, l'home que va haver de ser dona i que, quan va poder ser home, ja era un fugitiu, un drama humà vestit de mite.

'Luz de verano en Formentera'; Alfonso Biescas; 2010 / 'Luna de Formentera; Alfonso Biescas; 2011

Dibuix de portada de Luz de verano

Alfonso Biescas és un dels personatges que un troba quan bada pel mercat de la Mola, a Formentera. Es tracta d'un pintor, surfista, arquitecte, dissenyador i ara també escriptor, que ven els seus productes en una parada del Pilar de la Mola, al costat d'un munt d'artesans, músics, visionaris, hippies i fauna diversa que habita l'illa. Biescas és un innovador: va començar a fer surf a Zarautz quan ningú ni tan sols sabia què dimonis era una taula de forma allargada que no servia per planxar; va descobrir Formentera quan la bogeria del turisme encara no havia envaït l'illa i se'n va enamorar perdudament; és un tio ferm, amb idees clares i amb una noblesa d'esperit que espanta; i és divertit, almenys m'ho va semblar quan li vaig comprar a ell mateix els dos llibres del títol al Pilar de la Mola, a més d'una petita marina on retrata l'illa de S'Espalmador.

L'autor, Alfonso Biescas Vignau

Ell diu que és més pintor que escriptor. De fet, quan li compres el llibre t'adverteix: "Yo no soy escritor pero me he liao..." i d'aquí han sortit aquestes dues guies de Formentera novel·lades. Cal puntualitzar que Biescas té més bibliografia, sobretot la dedicada al Camí de Santiago, que ha recorregut més de quinze vegades per diferents vertents.

El primer dels dos llibres cronològicament parlant és Luz de verano. Es tracta d'una guia novel·lada en què l'autor ens porta per diferents racons de Formentera sense pressa, amb afecte per la terra i amb una noia japonesa que és músic i que toca el cello, la veritable excusa per recórrer tota l'illa amb una passió inusitada. Si ets a Formentera fa gràcia anar seguint les platges on es banyen els dos protagonistes, els bars o restaurants on esmorzen i les rutes que ataquen amb bicicleta o cotxe elèctric. El llibre no pretén ser una meravella literària però es pot llegir i fins i tot seguir per visitar l'illa.

El segon llibre, Luna de Formentera, està escrit amb un objectiu: acabar de descriure alguns indrets de l'illa que Biescas pensa que va deixar de banda en el primer relat i ho fa amb l'excusa de la relació entre els dos protagonistes, que es retroben i tornen a recórrer Formentera. Cal dir que Biescas no aconsegueix l'efecte de Luz de verano: hi ha més relació dels personatges que guia de Formentera però es tracta d'una relació que no avança, que està estancada des del primer llibre. A més, Biescas es posa cursi sovint i el llibre acaba avorrint.

Penso que Alfonso Biescas va tenir una bona idea en novel·lar la guia de Formentera que tenia al cap quan va fer Luz de verano i que en aquest cas no se li pot demanar que escrigui com Manuel de Pedrolo, però el segon, Luna de Formentera, sobra i no aporta cap novetat.

'L'home de la maleta'; Ramon Solsona; 2011 (Premi Sant Jordi 2010)

Un autèntic rondineta, un murri, un iaio malparit, tot això i més és el personatge protagonista de l'última novel·la de l'escriptor i estudiós de la llengua, Ramon Solsona, una obra que manté o fins i tot eleva el nivell i el prestigi del seu autor. L'home de la maleta explica les ventures i desventures d'un antic músic d'orquestra que tocava el trombó, que és vidu i que un bon dia decideix vendre el pis, repartir els guanys entre les seves tres filles i anar a viure cada mes amb una filla diferent. Aquesta decisió provoca el lògic trasbals entre les tres dones que, a la vegada, duen una vida molt diferent les unes de les altres i a les quals s'haurà d'adaptar el protagonista cada mes a una casa diferent. Quan era jove anava amb l'orquestra de poble en poble, amb la maleta amunt i avall; ara va de casa en casa, també amb la maleta com acompanyant.

Ramon Solsona presenta la narració com un monòleg interior del protagonista i, d'aquesta manera, pot exterioritzar una sèrie de frases fetes, de dites populars, de reflexions que d'una altra manera podrien semblar impostades i que així sorgeixen de manera totalment espontània en boca de Venerando, l'ex músic. El text té cinc parts i la primera i la quarta estan escrites correctament, mentre que les altres tres estan plenes de barbarismes i modismes, en un català volgudament incorrecte. Els ortodoxes de la llengua no ho acaben de veure bé; jo penso que ajuda al personatge a ser més ell als nostres ulls, li dóna versemblança i credibilitat. Els motius d'aquest canvi en el llenguatge ja els sabrà qui llegeixi la novel·la. Només cal dir que Solsona utilitza la llengua correctament o incorrecta de manera totalment voluntària i de forma controlada, recollint un registre propi d'una generació nascuda la primera meitat del segle XX i que, per exemple, malgrat tenir un accent català indubtable, mai dirà "comanda" sinó que sempre demanarà un "pedido".

Solsona demostra, una vegada més, el seu gran domini lingüístic i s'ha superat narrativament amb aquest Home de la maleta. Ah, i he rigut molt, "cago'n Ceuta i Melilla"...

Formentera 2011 (i VII). Xavi Pascual, el pseudo Sandro Rossell i l’eterna espera al port

El pas de vianants més llarg del món...

És l’últim dia a Formentera i hem de fer temps perquè el vaixell surt d’Eivissa a les 6 de la tarda i hem de deixar la Casita a les 11 del matí. Així doncs, anem de compres a Sant Francesc i ens separem, com solem fer quan anem de compres en vacances (a Andorra també ho hem fet algun cop). Com que portem ritmes diferents, la Montse va la seva i jo em relaxo llegint el diari o tafanejant tranquil·lament. Entro a l’església, visito una petita exposició de pintura i escolto, atent, les indicacions de l’hostessa, i em perdo pels carrers del poble fent fotos a un pas de vianants llarguíssim i que agafa la cruïlla de sis carrers (està clar que els de Mobilitat van tirar pel dret per estalviar pintura i temps).

Hem deixat les maletes al magatzem que hi ha al costat de la Casita, al mig del bosc, i hi tornem amb la moto. Decidim anar a dinar a Sa Platgeta, un xiringuito molt popular on fan uns arrossos que diuen que són molt bons. La veritat és que ho hem tingut al costat de casa tota la setmana però com que era tan a prop hem pensat que sempre hi havia temps per anar-hi. L’últim dia ens decidim. Demanem unes cloïsses a la planxa i una paella de marisc, que ens semblen molt bones.

Xavi Pascual i el pseudoSandro

I si el Xavi Pascual creia que el Sandro l'espiava?

Si el dia que vam arribar vam veure la Sílvia Munt, avui, el dia que marxem, veiem el Xavi Pascual, l’entrenador del Barça de bàsquet que és aquí de vacances (suposo). Arriben ell i la seva parella mentre la Montse va a rentar-se les mans i me’l miro pensant que sí, que és ell, en Xavi Pascual. No m’entusiasma el bàsquet però tampoc em desagrada i penso que Xavi Pascual és un entrenador molt coherent. Quan parla no diu cap barbaritat, mostra un nivell intel·lectual més que acceptable, i sembla que ho fa molt bé si tenim en compte els resultats de la secció de bàsquet del Barça.

Mentre vaig esperant el menjar sembla que en Xavi Pascual em mira. Penso que ha estat un il·lusió òptica i continuo amb les meves coses però al cap d’una estona veig que ho torna a fer. Això no em quadra. Sóc jo el que l’hauria de mirar a ell perquè és ell el personatge conegut. Durant la primera part del dinar encara veuré que em mira dos o tres cops més. Ho fa de manera dissimulada i fins i tot, podria ser que fossin il·lusions meves... Li dono voltes al tema i li ho dic a la Montse i hi trobo una explicació lògica.

Resulta que des que Sandro Rossell va aparèixer a l’escena pública amb la junta directiva de Joan Laporta i posteriorment amb la que ell presideix, m’han dit en moltes ocasions que tinc una retirada a l’actual president del Barça. Jo em miro i em remiro al mirall i no ho acabo de veure clar, però tot és entrar en un bar i que el cambrer em digui: “Hòstia, hòstia, perdoni eh..., però és que vostè sembla el Sandro. Quan ha entrat he pensat que entrava el president del Barça. Una mica més i li demano un autògraf, hòstia, tu. Miraaaa, Maneeeel a qui diries que s’assemblaaaa?”. Acostumo a fer una rialleta mentre els clients i cambrers del bar de torn em passen revista de cap a peus i sovint demano un tallat pensant que potser sí, que m’hi assemblo, i contestant que no és el primer cop que m’ho diuen, etc. Però quan em torno a mirar al mirall només veig un tio amb entrades prominents amb un somriure estúpid i que no entén res. Per si no queda prou clar, aquest del mirall sóc jo.

Pel que fa a l’afer de Sa Platgeta, la que ho veu molt clar és la Montse, que em diu que el pobre Xavi Pascual ha pensat que jo era el president que l’estava espiant per veure què feia. Òbviament ens petem de riure i fins i tot recreem una mica la hipotètica situació, això sí, amb discreció i sense faltar al respecte a l’entrenador del Barça de bàsquet, que a mi no m’agrada emprenyar als famosos quan són en públic, que també són persones i tenen tot el dret del món a passar una estona agradable en un restaurant.

El taxista 1, l’ensurt i el taxista 2

Acabem de dinar i és moment de tornar la moto. Anem fins a Es Ca Marí i hi deixem la moto i els cascs, a la vegada que ens acomiadem de la noia que ens va atendre el dia que vam canviar el vehicle. Tornem a peu a la casa i recollim les maletes del magatzem del mig del bosc, truquem al taxi i esperem. El vaixell surt d’Eivissa a les 6 de la tarda i no podem badar perquè si perdem el ferry per arribar a Eivissa podem perdre el vaixell.

El taxi arriba de seguida i ens porta cap a La Savina. Durant el recorregut, el taxista ens dóna conversa. Ell és de Formentera i ens explica que a l’hivern li agrada anar a caçar a la Mola amb els amics i que s’ho passa molt bé, que aquesta illa és un autèntic paradís però que al juliol i agost se’ls escapa tot de les mans, massa turistes i massa esverats. Se’l veu nostàlgic però a la vegada pragmàtic. Sap que el turisme és una gran font d’ingressos per als habitants de Formentera però es veu que li agradaria que el volum no fos mai més gran que el de juny i setembre. És clar que al juliol i agost fa calés però pateix per l’entorn on viu. Em cau bé i li segueixo la conversa fins al port. Ens acomiadem com si ens coneguéssim de fa una setmana. Aquesta gent és la que fa que sempre tingui ganes de tornar a l’illa. Una conversa d’uns minuts pot resultar tan intensa i profitosa com la lectura d’un llibre.

Vam perdre el primer ferry i tot van ser corredisses

Anem a agafar el ferry i, oh sorpresa, està sortint del port. Hem perdut el que volíem agafar, així que no podem badar més perquè el vaixell cap a Barcelona no ens esperarà. Agafem el següent ferry i fem el trajecte entre Formentera i Eivissa entretenint a una nena petita italiana que viatja davant nostre. És encantadora, trapella i fa anar de bòlit a sa mare i a la seva tia, que són les que van amb ella. La mare, molt morena i atractiva la va advertint dels perills que comporten algunes de les seves accions. Per exemple, quan llepa el respatller del silló li diu: “Nooooooo, e porcoooooo!!!” Sempre m’ha fet gràcia aquesta expressió. És increïble que una paraula tan bruta com “porc” o “porca” pugui resultar tan dolça quan una mare li diu en italià a la seva filla petita que aquell objecte és brut. M’agrada l’italià. Quan endreci un parell de coses a la meva vida en vull aprendre.

Arribem al port d’Evissa i anem a treure la targeta d’embarcament. I aquí patim l’ensurt del dia. L’amable senyoreta que atén la Montse li diu que ho portem clar, que el vaixell surt al cap de cinc minuts i que des de l’oficina que estem ara fins al lloc d’on surt la nau hi ha vint minuts o mitja hora. Que no hi arribem, vaja. I ho diu amb aquella cara de mala llet que et fa pensar que, si ja tens prou desgràcia de perdre el vaixell, perquè dimonis et renyen? En què li afecta a ella que jo perdi o no perdi el vaixell? Per què m’ha de fer aquesta cara? Li hauria fumut quatre crits ben fets però veig a la Montse desesperada i decidim que, mentre ella aguanta a la simpàtica de la finestreta per fer el tràmit, jo aconsegueixo un taxi com sigui.

El taxista d'Eivissa va morir per nosaltres

Esperant el Zurbarán fent el fatxenda...

Quan paro el taxi i ve la Montse amb la targeta d’embarcament, gairebé no deixem respirar el taxista, entrem les maletes al cotxe i bramem: “A L’ALTRA PUNTA DE PORT QUE SE’N VA EL VAIXEEEELLL!!!” Pobre home, fa el que pot i esquiva cotxes a dreta i esquerra fins que arribem al port, entra directament saltant-se la cua, i un agent de la Guàrdia Civil li etziba que allà no hi pot entrar, que ens ha de descarregar a fora. L’home, que s’ha convertit en un fora de la llei perquè nosaltres puguem tornar a casa, li fa cas al agente de la Benemérita rondinant per sota del nas (no he entès què li ha dit però tampoc no cal...). Sortim del vehicle, ens acomiadem del taxista lleial i temerari i ens posem a la cua. Desesperats però sorpresos perquè encara hi ha una cua enorme, pensem que, si encara ha de pujar tota aquesta gent, potser no perdrem pas el vaixell. I quan alcem la vista, guaita, el vaixell. Tot just ara mateix arriba i està atracant. Aquest fet suposarà, en un principi, un descans, perquè veiem que tornarem a casa avui, però després se’ns farà etern, perquè el vaixell ha de descarregar tots els passatgers i vehicles que porta a dins i això vol dir una espera de més d’una hora a sota del sol en plena canícula. Collóooooooo... Per cert, el vaixell és el trencacolumnes Zurbarán. Ja ens coneixem... Sabeu què en faria del Zurbarán i l’operària de la finestreta? Doncs això.

Com tens les lumbars, carinyo?

Les butaques assassines de lumbars del Zurbarán

Serà la frase de la nit. El dia que vam venir, el Zurbarán va fer el trajecte entre Barcelona i Eivissa directe. Ara però, a la tornada, fa escala a Palma de Mallorca, i trigarà més hores. Arribarem demà al matí a Barcelona. Ens acomodem, per dir alguna cosa, a les butaques mentre hi ha gent que dorm al terra dels passadissos. Passarem la nit canviant de postura a la butaca i l’endemà al matí ens llevarem amb les lumbars trinxades. L’un i l’altra. Al menys ens ho podem dir i compartim el dolor. Això sempre conforta.

Anem a esmorzar i es compleix la condició essencial de molts viatges: ens trobem una persona relacionada amb Mataró, en aquest cas, el treballador d’una empresa de trasllats i que conec per motius de feina (ens veiem un parell de cops a la setmana). “Què hi fas aquí?” “Un trasllat a Mallorca!” “Jo de vacances!” “Què bé que vius!” “Serà perquè tu no n’agafes”! “Collons quin vaixell!” “No me’n parlis, no me’n parlis!” I així passem l’esmorzar.

He de dir que moltes vegades et trobes algú de Mataró o relacionat estretament amb la ciutat en els llocs més insospitats. Fa tres anys, la Montse va trobar uns coneguts a Formentera; fa molts anys em vaig topar amb un company de professió a la Piazza dei Duomo de Florència; tinc coneguts que s’han trobat amb un paio de Mataró a l’ascensor de l’Empire State... Els mataronins som com una plaga, fotem el nas a tot arreu. Però ja m’agrada.

Hem estat molt bé a Formentera però cal dir que la recomanació que ens fa la gent de l’illa és que hi anem al juny o al setembre i, si pot ser al maig encara millor. Si busques tranquilitat, al juliol i a l’agost és difícil de trobar-la, si més no, l’has de cercar molt. Formentera era una illa en què tot estava permès i que ningú es fincava amb ningú. Tu anaves a una platja i et posaves com volies, sense cap mena de vergonya. Això, en gran part, continua sent així, però ara et trobes platges on si et treus tota la roba sembles una cosa estranya. Cal entendre que els italians són molt vergonyosos i que s’arriben a canviar de banyador o bikini durant un matí per lluir els diversos modelets. Això es contraposa amb aquells qui, com jo dic, anem a Formentera per passar-nos una setmana “amb el cul enlaire i sense preocupacions, amb contacte directe amb la natura”. Sigui com sigui, sempre recomanaré Formentera a la gent que aprecio. Continuo dient que és un paradís al costat de casa.

Finalment, fem el trajecte a la inversa, amb taxi i tren fins a Mataró i comencem a intentar superar la sensació desagradable de tornar a la rutina i de deixar enrere uns dies de llibertat total.

Formentera 2011 (VI). Escull des Pou de Llevant, el paradís per a dos

El sisè dia a Formentera (28 de juliol) serà una experiència molt positiva, amb el descobriment personal d’un paratge únic, Sa Roqueta i l'Escull des Pou de Llevant i la constatació de dos restaurants que ja ens havien agradat, cadascun en el seu estil, Can Forn i Can Dani.

Escull des Pou de Llevant per Sa Roqueta

Ens llevem mandrosos i una mica desanimats per l’experiència súper gloss i metafashion de la nit anterior. Ens hem de sobreposar a l’adversitat i res millor que un bon cafè amb llet i una mica de platja. Ara ve el dilema: a quina platja anem? Mira que ho tenim fàcil perquè som a la platja de migjorn, tranquila i bonica, però decidim que no, que avui ens hem de moure i hem de sacsejar el cos i la ment per espolsar-nos el pijerio de la nit abans.

Decidim pujar a la moto i que ella ens porti. Només tenim clar  que anem cap al nord, que tenint en compte que no podem anar més al sud, tampoc té gaire mèrit. Som-hi doncs. Anem amunt i a Sant Ferran trenquem cap a Els Pujols. Sabem que és la zona més guiri de l’illa, és a dir, es tracta de Can Espagueti, amb joves italians pijos i fatxendes per tot arreu, fent sonar les botzines i cridant. Però hi hem de passar perquè la moto vol anar cap a la platja del Cavall d’en Borràs o Ses Illetes. Ja hi vam ser fa tres anys però val la pena tornar-ho a veure. La llàstima és que aquests indrets estan infestats de iots però ho podrem superar.

Passat Els Pujols i entrats al parc Natural veiem un trencant a la dreta. On deu portar? Decidim desviar-nos a la dreta, òbviament, perquè ara ja sí que tenim clar que anem a l’aventura. Una petita carretera ens du a Sa Roqueta, on hi ha un complex d’apartaments i algunes casetes blanques i tranquiles que adornen l’entorn.

Tacons a la platja. No hi ha senderi

La platja de Sa Roqueta és molt bonica, petita, en forma de mitja lluna, amb una bona quantitat de sorra, però no ens interessa perquè està molt massificada i passa com a Ses Illetes, hi ha alguna italiana que va a la platja amb tacons. Sí, amb tacons! És collonut, quan van pel camí que porta a la cala encara llueixen una mica, ja se sap, els tacons provoquen un moviment de malucs oscil·lant i suggerent, però quan entren a la sorra i fan la primera passa ja semblen ànecs marejats i perden tot l’encant en sis dècimes de segon. En fi, qui vol presumir ha de patir i elles ho saben perfectament.

Fem un cafè davant del mar. Reflexionem sobre les opcions que tenim, o tornar enrere i anar al Cavall d’en Borràs o a Ses Illetes, o bé caminar per l’altra banda de l’istme, on som ara. Veiem una parella italiana madura, que ja hem vist altres dies a Migjorn i que ens consta que busquen tranquilitat. Ells caminen per l’est de l’istme. Doncs nosaltres no serem menys perquè aquest parell ens inspiren confiança.

Paguem el cafè i comencem a caminar amb la intenció d’arribar lluny perquè fa tres anys ens vam perdre a l’illa de S’Espalmador, descalços, sense gorra i gairebé sense aigua. Va ser una odissea i encara no sé com en vam sortir vius. Quin mal de peus i quina fluixera per no haver-nos hidratat. Però clar, qui no arrisca no pisca i veiem que la parella italiana troba una petita llengua de sorra entre les roques per a ells sols. Són feliços. Es despullen i es fan fotos. Sembla mentida com un moment de felicitat al mig de la natura pot convertir dues persones de 50 anys en dos adolescents!

A Formentera cal cercar i finalment trobes el paradís

Els envegem amb respecte i continuem i gairebé sense temps de concentrar-nos en la llunyania apareix una minúscula cala de sorra entre les roques. Encara no hem caminat ni cinc minuts i ja la tenim. Només hi ha un noi però la caleta està partida per una roca i sembla fet aposta, ell té el seu lloc i nosaltres el nostre. És fantàstic, paradisíac, bufa el vent del nord i el mar està enfadat però aquí quedem, encara no sé com, a recer. Ens estirem, riem, gaudim del moment. Feia temps que no em llençava a la sorra amb tanta naturalitat. La Montse se’n riu de mi perquè semblo un nen petit i vaig cantant una cançó d’Antònia Font aliè al que m’envolta.

Passem un matí fantàstic. Em sento privilegiat per haver estat amb la companyia que desitjo en un entorn sacsejat per la tramuntana i l’escuma a les roques, acaronat pel paisatge i la calor. Com El lago assssul, vaja. Tot plegat fa que perdem la noció del temps. Quina hora és? I jo què sé? Que no duus rellotge? Sí però l’he guardat. Ei, que gairebé són les dues! I què fem? De moment pensem que no dinarem perquè ja mengem prou i ens engreixarem molt. Agafem la moto i cap a casa, que tenim kiwis i préssecs.

Repetim a Can Forn

Però quan passem per Sant Ferran ens preguntem l’un a l’altre si a Can Forn també fan dinars. Estava tan bona l’amanida pagesa del dia que vam arribar! Com no podia ser d’altra manera anirem a comprovar-ho. Ens hi acostem i no hi ha ningú però és obert. Sembla que avui tenim la sort que no vam tenir ahir a la nit. Estem sols! És lògic perquè a aquesta hora tothom és a la platja o dinant a la vora del mar, mentre que nosaltres som en un restaurant d’un poble d’interior, que a la nit s’omple, però que en un migdia assolellat és molt tranquil. Demanem i mentre mengem s’ompliran un parell de taules més. Estarem molt tranquils.

Menjo una amanida pagesa i unes gambetes a la planxa. Em llepo els dits i me’ls torno a llepar. La gent de Can Forn no són de fer gaires alegries però que ningú es confongui, no són antipàtics. Són autèntics. Estan per tu i t’atenen i no estan per orgues. M’agrada. Em recorda la manera de ser dels navarresos, que fa dos anys em van captivar. A més, el món no necessita que tothom sigui tan xerraire com jo perquè seria un galliner i totalment inhabitable. D’aquesta manera ens complementem tots una mica.

La torre de guaita del Pi des català es troba en un paratge feréstec

Tot ha anat genial. La tarda serà de relax, la Montse a casa i jo a la platja de Migjorn. Però fa tant de sol que he de caminar una mica i vaig a veure la torre de guaita del Pi des Català. La Montse hi va anar sola el segon dia i coincidim en què està molt abandonada respecte a les altres que hi ha per l’illa, gairebé no hi ha camí per accedir-hi. Malgrat aquests inconvenients conserva la màgia, el misteri i la cosa bèl·lica de la vigilància del mar per prevenir-se dels pirates. Formentera és una illa envoltada de torres de guaita, totes del mateix estil, totes semicòniques i per defensar-se de turcs, berberiscs, catalans i dels mateixos baleàrics. Ara fan companyia a les savines i als pins entre el cant eixordador i inabastable de les cigales i la calor sufocant de final de juliol. Sóc feliç mentre veig una teranyina i la seva mestressa que em barren el pas. Faig una volta i tiro endavant mentre em miro l’aràcnid. El món encara val la pena...

I repetim a Can Dani

La nit, ai la nit! La Montse m’ha insinuat (i això vol dir que més que suggerir, m’ha indicat) que avui podríem repetir a Can Dani. Com que l’experiència gastronòmica de fa uns dies va ser excel·lent i encara ens queden diners (important), li dic que sí amb un somriure assimètricament sorneguer, molt Humphrey, vaja... 

Avui hi ha més gent a Can Dani. Me n’alegro. Em cauen bé aquesta gent perquè són distingits, refinats però autèntics i sense ínfules. Em tracten molt bé i m’hi sento a gust. A mi no m’agrada que em facin la pilota, per tant, tenen el seu mèrit en trobar aquest punt mig d’atenció al client correctíssima i elegant sense embafar. Decideixo menjar uns ous amb sobrassada (tipus Casa Lucio però més fins, més delicats, amb un punt de sobrassada, només) i repeteixo amb les galtes, que em van emocionar l’últim dia. De postres he demanat el flam de iogurt, que també m’ha tret els colors. He sopat com mai. Val la pena, de debò.

Tornant amb la moto tenim un ensurt perquè hi ha un gos mort al mig de la carretera i no sóc a temps d’esquivar-lo. Afortunadament controlo la moto i no passa res, només un esglai que finalment podrem contar com una aventura més.

Formentera 2011 (V). Casa Carlos o l'esperpent d'un restaurant de luxe

Comencem el cinquè dia a Formentera (27 de juliol de 2011) fent esport. Avui serà una gran jornada, amb visites a la Cova d'en Jeroni (l'amo és un catxondo), la duresa del paisatge de Cala en Baster i la posta de sol des del paratge de Can Marroig, entre Es Caló des Moro i la Punta des Picatxo, després d'una incursió a l'entorn gairebé lunar de la Punta de sa Pedrera. Però el dia acaba amb mal gust de boca a causa d'una mala experiència al restaurant Casa Carlos, un local on si parles català tens problemes per reservar taula i si no parles italià i no ets guapo et miren per sobre l'espatlla. Anem a pams.

Esport al matí per cremar la cansalada

Aquest matí hem anat tots dos a fer exercici, jo fent marxa atlètica i la Montse caminant a pas alegre. Les sensacions són meravelloses novament i ella ho remata amb un bany a sa Platgeta. Jo faig estiraments a l'aire lliure i una noia ens acompanya des de la sorra fent moviments quasi perfectes de ioga. La pau ens envolta.

Més tard la Montse lloga una bici i se'n va a fer el Camí Vell de la Mola des d'es Ca Marí fins a Sant Francesc, va de compres i passeja. Jo, que després de fer exercici estic molt gos, prefereixo prendre el sol el que queda de matí, primer a la platja de Migjorn fins que el vent em dissuadeix i me'n vaig a la Casita per prendre'l estirat al porxo. Aquí no fa vent i s'hi està de conya.

Avui no dinarem (només un préssec, un kiwi i un iogurt) perquè ja hem començat a notar l'increment de perímetre de la cintura. Ens agafarem el sopar amb ganes, que avui tenim taula reservada a Casa Carlos, a Sant Francesc.

La Cova d'en Jeroni

Estalactites i estalagmites a la Cova d'en Jeroni

Passarem la tarda visitant alguns llocs que ens vam perdre l'últim cop que vam ser a Formentera fa tres anys. Per començar anem a la Cova d'en Jeroni, a la carretera de Sant Francesc a la Mola, (quilometre 6,2) a prop de Sant Ferran, hi ha un desviament a la dreta que ens porta a aquesta cova ben curiosa, que es va descobrir el 1975 quan el propietari de la finca excavava les terres cercant un pou d'aigua potable. La temperatura ambiental a l'interior és de 22 graus tot l'any i la humitat no baixa mai del 80%. La cova és sota terra (vull dir que no és a cap muntanya) i el sostre té un tram en què no té més d'un metre d'espessor. Malgrat ser tan prim no hi ha perill d'esfondrament per la seva forma en volta, que distribueix el pes a les parets laterals. Com una església gòtica, vaja.

A la cova hi trobem una formació espectacular d'estalactites i estalagmites i ens acompanya el propietari de la finca que es passa l'estona fent broma més que aportant informació tècnica. De tota manera és divertit. Un exemple: "En aquell troç que veieu el sostre només fa un metre d'amplada fins a la superfície. A dalt hi tenim la casa familiar i en aquell trocet hi vaig construir l'habitació de la sogra, a veure si hi havia sort. Ja veieu que la cova està sencera i que no...no hi va haver sort..." Nosaltres i una parella italiana molt simpàtica ens fartem de riure.

Cala en Baster

Malgrat el nom, no és el que sembla

Després ens desviem cap a Cala en Baster, des de l'interior de Sant Ferran i per un camí asfaltat. Fem aquesta visita un dia de tramuntana i com que aquesta cala és al nord de l'illa la veiem en tot el seu esplendor més salvatge, amb la pedra sorrenca erosionada per les ones enfurismades i amb les vies que, com a es Caló, serveixen per pujar les barques fins a les coves del penyassegat. Ja queden poques rampes i estan malmeses i a dins d'una cova hi ha dos nois nus que de tant en tant treuen el cap. Hi ha gent que ve a Formentera amb esperit hippie i s'estalvia l'allotjament, que no és precisament barat, ocupant coves i barraques com hem vist aquí, a es Caló des Mort ahir o a la mateixa platja de Migjorn.

Posta de sol a Can Marroig

Abans d'anar a sopar anem a veure la posta de sol. El millor lloc de l'illa, malgrat que la majoria de gent va al Cap de Barbaria, és, per mi, el nord est. A la carretera de Sant Francesc a La Savina, abans d'arribar-hi i a l'esquerra, agafem el camí de Porto Saler de baix, que vorejant el preciós i calmat Estany des Peix ens acosta al paratge de Can Marroig i allà deixem la moto. I des d'aquest punt anem caminant fins a la fi de la terra ferma. Anem en direcció al nord est cap a la Punta de sa Pedrera, un penyassegat en què la mà humana ha col·laborat a perfilar-lo perquè es noten les queixalades a la roca de quan s'extreia pedra d'aquí.

Ha costat però finalment aquí la tenim, la posta de sol

Com que el sol encara no es posa (entre l'un i l'altra hem calculat malament) girem cua a l'esquerra amb cura de no caure a un dels nombrosos avencs que hi ha a la zona i ens acostem a la Punta des Desterrats (jo començo a sentir-me'n una mica perquè el sol encara no es posa i no sabem què fer ni on anar). Finalment anem una mica al sudest fins al Caló des Moro, on dos nois que fan submarinisme comenten que no han vist mai unes aigües tan clares; el sol encara no ha baixat prou i ens quedem prop de Can Marroig, d'allà on veníem en un principi, amb dos grups més de persones que s'apunten a la peculiar sunset party que ens hem muntat. Finalment es posa el sol i les tonalitats rogenques accentuen l'aura de misteri que envolta aquest paratge, amb la imponent i enigmàtica silueta de l'illot d'Es Vedrà al fons.

Finalment, aquests nois es van llençar a l'aigua

Més avall, a la Punta des Picatxo, cinc o sis joves temeraris es llencen a l'aigua des del penyassegat repetides vegades en una caiguda al buit esfereïdora. Afortunadament no els passa res dolent.

Restaurant Casa Carlos, ciao per no tornar

Tornant de la posta de sol anem a sopar a Casa Carlos, a Sant Francesc. Havíem llegit crítiques que el situaven a l'altura de Can Dani, bon menjar, bon servei, qualitat i originalitat. Havíem reservat taula i quan arribem ens rep una dona prima, molt fibrada, molt morena, molt atractivíssima, que ens parla en italià. No passa res, mentre ens entenguem, jo m'atreveixo amb qualsevol llengua. Però no ens entenem. Ni ens entendrem mai de la vida mentre visqui, ja ho veig. Malgrat tenir reserva, la woman in black es gira, consulta la llista, consulta una cambrera, un cambrer, una altra cambrera, se'n va però torna desseguida, diu coses com ma que cosa! o dove, dove?, se'n torna a anar i, finalment, en un moment de lucidesa espectacular, li senyala una taula a la Montse i li diu que ens posa allà. La Montse, que és molt educada, em mira i fa cara de sorpresa; jo, que també sóc educat però tinc sang surenya, li pregunto a la Cat Woman si allò que em sembla una taula compartida amb altres, és realment el que sembla. En un castellà macarrònic em diu que "no será por compartiiiirr, pèeeeeerooooo, podrriaaaaa seeeeeeerrr, ma non crèeeeooooooo". Suposo que dec posar la meva cara de et-penses-que-mamo-el-dit-troç-de-lluç? Li dic que ni parlar-ne, que jo no comparteixo taula tenint reserva. Altra cosa seria que acabéssim d'arribar sense reserva i que compartir fos l'única opció per sopar. Però en el nostre cas, ni parlar-ne. "Montse, fotem el camp!"

La Montse tenia molta fe en aquest restaurant i posa cara de fer un últim intent i la Dona Panerola decideix accedir a que aquella taula sigui nostra i no la compartim amb ningú, i ho fa amb una mirada de perdonar-me la vida que feia temps que no li veia a ningú. Em quedo per la Montse, perquè la informació de Casa Carlos l'havia trobat ella i li feia il·lusió, tot i que ara també la veig força desanimada. En fi, que una anguila cap de sala no condicioni la nostra opinió sobre el menjar que ens serviran.

A Casa Carlos tothom és estupendíssim

Casa Carlos és un restaurant realment pijo, italià, ple d'italians pijos i de pijos espanyols, majoritàriament de la Comunidad, que és la terra dels meus orígens i des que els van convèncer que no podien dir-ne País Valencià, sembla que només hi hagi una Comunidad al món, perquè l'esmenten sense dir-ne el cognom. Com que Comunidad Valenciana és massa llarg s'ha de contreure. La Comunidad amunt i la Comunidad avall, i tanta Comunidad que sembla que parlin d'una secta! El restaurant és un caos i al jardí on hi ha la terrassa hi ha un guirigall considerable. Tot molt italià, com el trànsit a Roma o fins i tot a Nàpols, tothom parla a crits, ningú no respecta res però hi ha pocs accidents, almenys no he vist volar cap safata.

La meva cara deu ser un poema perquè quan ve la cambrera, una noia molt italiana i molt morena i, com no, també de negre, em pregunta què em passa. Li dic que em sembla intolerable que em diguin que he de compartir taula tenint reserva i li puntualitzo que sembla que s'ha solucionat. Li demano disculpes pel meu mal humor i li dic que espero que a partir d'ara les coses vagin millor, que tenim ganes de gaudir menjant. Cat woman II em dóna mil explicacions i em diu, atenció, que "segurament" no hauré de compartir taula. Però com que "segurament", encara tenim el tema obert? No l'havíem tancat? Li he dit que "segurament" no, que jo no compartia perquè no veia que ningú compartís taula i jo tenia reserva. En fi, encara estem així, i veig que la Cat woman original se'ns ha tret de sobre i ens ha pres el número.

Demano una amanida de llamàntol i un filet de vedella amb ibèric. Per beure convenim un Rioja, ja no volem proves extranyes. La resta és gairebé tot pasta però a la nit no em ve de gust. A veure com va... Per cert, vaig veient que si parles català la majoria d'empleats no t'entenen i es dirigeixen a tu en italià. Si t'agrada bé i si no, t'hi poses fulles. Em porten l'amanida. No hi ha llum, no veig què menjo... Collons amb el restaurant de luxe, quin lujo! Finalment puc comprovar que l'amanida de llamàntol és una broma, només té gust de llima, que mata (més aviat diria que assassina) el gust del llamàntol, com si l'animaló fos barat com per amagar-li els sabors. Ara bé, tot s'ha de dir, el filet és molt bo i és quan, pobre de mi, penso que encara s'arreglarà la nit. De postres demano un tiramisú que és molt bo, dels millors que he provat mai. En canvi, a l'hora de pagar, penso que m'estan atracant a mà armada. Només diré que em costa més car que a Can Dani. Més o menys, el preu mitjà de carta vindria a rondar els 71 euros. Òbviament per persona i sense vins, ni aigües, ni cafès ni res semblant. Carta pelada. Paguem i marxem emprenyats en dos segons perquè tenim la sensació que ens han pres el pèl. Per cert, a mig sopar una cambrera ens col·locava una parella a la nostra taula i la Bat Woman li ha dit que no. Però abans d'acabar de sopar hem hagut de compartir taula, cosa que jo no he dubtat en cap moment de la vetllada.

Així em vaig sentir a Casa Carlos

Casa Carlos és un restaurant on pagues el pijerio i el pretès glamour. Està molt bé que tothom sigui espectacularment atractiu, que la bar woman que serveix els mojitos dugui un vestit negre amb un escot lateral tan pronunciat que li arriba més avall de la cintura i que quan s'ajup se li vegi el pit, sí, està molt bé. Però clar, jo vull menjar tranquil i aquí és impossible i si no parles italià has d'anar amb la VISA or a les dents. Això sí, t'entretens veient els italians repipis i els pijos nacionales, habitualment de la Comunidad, tal com deia abans. Al costat hem tingut una taula d'aquests últims amb converses impagables. Fins i tot amb l'emprenyamenta que portàvem ens han fet riure i, home, això és d'agrair. Parlaven de "dietasss, complementosss y plusssesss" i de que "loss assessoresss del Santander son los mejores de Esssspaña"; van vestits amb camises d'aquelles que porten els diputats del PP, amb sabatetes tipus Julio Iglesias i tenen tota la pinta de ser aquí en una convenció d'empresa o en un viatge premi per haver superat els objectius del banc: "Andréeesss ssssiempre sssupera los objectivosssss, sssiempreee. Es un cabronazzooo, jajaaj!!!"

Molt més elegant Paco Clavel.

Vas madurant el sopar veient culs de senyores, sí sí, que es veu que ara està de moda que les senyores grans italianes i riques no portin roba interior quan van a sopar a un lloc fashion i clar, passa allò de "al vent, el cul al veeeeent..."; i per acabar-ho de rematar, emmig de tant d'estupendisme, arriba un pàjaru d'edat avançada (uns 60, gairebé 70) amb una indumentària difícil de descriure. Ho provaré: calça sabates negres tipus Crock; mitjons tutti colori amb ratlles horitzontals primes i amb tota la gamma de l'arc de Sant Martí, a més del negre; són uns mitjons gruixuts, que podrien ser del Calzedonia i quedar-li de conya a una noia jove que els portés amb gràcia per sota del genoll, però la perxa que els porta en aquest cas és diferent; més amunt d'unes cames robustes però blanques i amb poc pèl, voleien uns pantalons curts negres, brillants, com una mena de calçotets de seda negra però portats per fora, que això ja ho va posar de moda Superman (portar els calçotets per fora, vull dir); finalment, la part del tors em roba els sentits literalment perquè entro en estat de catarsi contemplativa: una samarreta ajustadeta tipus mariner, amb ratlles horitzontals blaves i blanques i cobrint-la, una americana negra i més brillant que els shorts; el posat del senyor és precisament d'això, de senyor, i el reben com a tal, amb tots els honors de la gesticulació transalpina. Que si "beeeello, beeeellooo!!!", que si "preeeego, preeeegooo!!!", quanta tonteria, sembla l'anunci d'aquella aigua mineral del tast dels escarafalls. I jo em pregunto, per què a aquest transformer li endinyen tant de "beeello, beeeellooo!!!" i a l'admirat Paco Clavel tothom li diu qe és kitch i cutre? L'espècie humana ha perdut el senderi.

En definitiva, a Casa Carlos no m'hi tornaran a veure el pèl, que amb un cop que me'l prenguin ja en tinc prou.

NOTA: Cliqueu aquest enllaç per acabar la lectura de manera festiva.
http://www.youtube.com/watch?v=0MwLBEkCfKE