Tardor a Mataró

Sèrie Solos de trompeta 1


Banda sonora:
Blue in green - Miles Davis

Plou a Mataró, els parcs fan olor de terra humida, hi-haurà-bolets-allelluyah, la crisi ens ofega més que les rieres, les mares acaronen els seus fills, ja és de nit i el llum del meu despatx és com un far al camí Ral mullat, que es reflexa en els vidres de l'espantós edifici d'Hisenda, els coloms s'aixopluguen entre la seva pròpia merda a la o de Cine Iluro, les barres dels bars de baix s'omplen d'homes sols i els bordells discrets treballen a velocitat de creuer...la tardor ens envolta mentre Miles Davis entona Blue in green al meu Spotify i la seva trompeta llança un missatge d'esperança a l'univers. El cicle continua.

"Pensamos que somos capaces de mirar lejos, pero sólo tenemos la mirada perdida".

Espido Freire (ADN de 14-10-2011)

El vestit gris - Andrea Camilleri (2008)

Andrea Camilleri (Sicília, 1925) és un dels escriptors italians més populars de l'actualitat, gràcies sobretot al comissari Montalbano, un personatge de la seva creació i que deu el seu nom a l'escriptor barceloní Manuel Vázquez Montalbán. A més de novel·lista, Camilleri també és guionista, director teatral i televisiu i productor.

El vestit gris és una novel·la que he llegit de casualitat però que ha sobrepassat les meves expectatives. Andrea Camilleri deixa de banda el seu comissari Montalbano per entrar en els sentiments més profunds de l'ésser humà, els d'un empleat de banca jubilat i malalt i els de la seva segona dona, molt més jove que ell. L'escriptor sicilià grata tant que arriba al moll de l'os.

La novel·la explica com n'és de complicat el primer dia de jubilació per un alt empleat de banca, Febo Germosino, que s'ha d'adaptar poc a poc a l'etapa que comença a la seva vida. Aprofita per rellegir i cremar tres anònims que ha rebut durant la seva exitosa carrera, l'últim dels quals l'adverteix de la infidelitat de la seva esposa, l'Adele, una dona extremadament atractiva i molt més jove que Germosino i que és la que mourà els fils de la història, la que farà que els pensaments del seu marit pateixin convulsions constants. L'Adele és una dona forta, apassionada i molt sexual, que es preocupa més per les aparences que per la relació real amb el seu espós. Quan Germosino emmalalteix canvien algunes coses però no acabem de saber si l'Adele el cuida per amor o per interès. Aquest dubte planeja constantment sobre el relat. A més, l'Adele es posa un vestit gris només en ocasions molt especials, un vestit que serà una mena de tercer personatge sempre present però mai evident en la relació d'ells dos, com una ombra, un senyal, una advertència...

El vestit gris és, segons el propi autor "una novel·la ben burgesa" i no seré jo, disculpeu-me, qui contradigui al mestre. Però El vestit gris és molt més, una petita novel·la de 163 pàgines tan gran com Camilleri, tan autènticament humana com tu i com jo, un relat d'amor, de sexe, d'adulteri, de comprensió, d'afecte, d'indiferència, de malaltia, de sol·litud i de mort. Perquè al cap i a al fi, després de passar-se tota una vida treballant per tenir una posició social, Febo Germosino espera tranquil i comprensiu allò que ha de ser. L'acceptació de les coses.

És una novel·la que llegiràs en dos o tres dies però que et pot impactar més que d'altres que necessites dos mesos per acabar-les. Si no l'has llegit, no et perdis El vestit gris. Faràs immersió en l'ànima humana.

'Donde nadie te encuentre'; Alicia Giménez Bartlett; 2011 (Premio Nadal 2011). La novel·la del maqui hermafrodita

La Pastora l'any 1939, encara com a dona

Amb aquesta novel·la no seré imparcial, m'és impossible i el motiu és que l'acció està ambientada a la terra dels meus orígens, el Maestrat, els Ports i el Montsià, i construïda sobre històries verídiques, més o menys, que vaig escoltar a la meva infantesa. Anem a pams.

Donde nadie te encuentre, premi Nadal 2011, és una novel·la basada en fets reals protagonitzats per un personatge peculiar, inquietant i misteriós anomenat La Pastora o Teresot, un maqui (o una maqui) que va recórrer les inhòspites muntanyes de la Catalunya més meridional i el nord de Castelló. La Pastora, que va néixer a Vallibona el 1917 com a Teresa i va morir a Olocau el 2004 com a Florencio Pla Meseguer, és una de les figures més emblemàtiques de l'Espanya de la lluita antifranquista, del Maquis, un home a qui els seus pares van registrar com a nena per por a vergonyes i burles a causa d'una malformació als genitals. Una persona que durant els primers anys de la seva vida es va sentir dona i va actuar com a tal i que a partir de la seva entrada al Maquis va trobar-se a sí mateix, adonant-se de la seva masculinitat en una organització on ningú li va preguntar mai què era, sino què se sentia.

Portada del Premi Nadal 2011

A la premsa franquista, Teresot va tenir fama de violenta, sanguinària i despietada i durant la seva estada al Maquis va assaltar multiud de masos de les comarques del Maestrat, els Ports, la Tinença de Benifassà i el Montsià. La van acusar de 29 morts (no en van poder provar cap ni una) i va escapolir-se una vegada i una altra de la Guàrdia Civil, que l'empaitava per les serres i els barrancs d'aquella terra salvatge.

Donde nadie te encuentre explica la cerca de La Pastora que fan un periodista de La Vanguardia nascut al Maestrat (Càlig) i resident a Barcelona, i un psiquiatra francès que ha llegit el que el primer ha escrit sobre el personatge i que ha quedat tan fascinat per la potència de la història, que vol entrevistar-se amb Teresot per conèixer la seva psicologia violenta i agressiva. Els dos protagonistes recorren el Montsià, el Maestrat i els Ports, des de La Sènia, passant per Xert, Catí i Morella, buscant testimonis que hagin vist o parlat amb la Pastora, algú que els pugui apropar a la bandolera.

Periodista i psiquiatra formen una parella clàssica en la ficció, heterogènia, éssent l'un el contrapunt de l'altre, el primer un cínic, puter i alcohòlic i el segon un gentleman ortodox en la seva ciència i pare de família exemplar. Però el viatge els canviarà als dos, que veuran trontollar els seus esquemes a causa d'una terra que els anirà absorbint, abduint, penetrant a les entranyes, com el cerç que fueteja les oliveres mil·lenàries.

La Pastora quan el van detenir, el 1960

Alicia Giménez Bartlett és la creadora del personatge de Petra Delicado, a la qual ha fet protagonista d'una sèrie de novel·les. Però en aquest cas va descobrir el mite de la Pastora, de la qual n'havia sentit a parlar de petita, com jo, quan el meu pare m'explicava les aventures de Teresot, una dona que semblava un home de tanta força com tenia, i que tendia als robatoris i la violència per les muntanyes de la Tinença. Aquestes històries sempre alimentaven el dubte de si la Pastora era realment una dona, un home, o un hermafrodita, ingredients fonamentals per a la seva llegenda. L'autora s'ha basat en un estudi biogràfic exhaustiu de Teresa/Florencio Pla Meseguer titulat La Pastora. Del monte al mito, i que signa José Calvo Segarra, i del qual parlaré en aquest bloc més endavant.

En definitiva, la novel·la de Giménez Bartlett, malgrat que en alguns moments cau en la reiteració d'elements en la construcció de la trama, ens apropa des de la ficció a un personatge real, un dels més enigmàtics i apassionants de la postguerra, l'home que va haver de ser dona i que, quan va poder ser home, ja era un fugitiu, un drama humà vestit de mite.

'Luz de verano en Formentera'; Alfonso Biescas; 2010 / 'Luna de Formentera; Alfonso Biescas; 2011

Dibuix de portada de Luz de verano

Alfonso Biescas és un dels personatges que un troba quan bada pel mercat de la Mola, a Formentera. Es tracta d'un pintor, surfista, arquitecte, dissenyador i ara també escriptor, que ven els seus productes en una parada del Pilar de la Mola, al costat d'un munt d'artesans, músics, visionaris, hippies i fauna diversa que habita l'illa. Biescas és un innovador: va començar a fer surf a Zarautz quan ningú ni tan sols sabia què dimonis era una taula de forma allargada que no servia per planxar; va descobrir Formentera quan la bogeria del turisme encara no havia envaït l'illa i se'n va enamorar perdudament; és un tio ferm, amb idees clares i amb una noblesa d'esperit que espanta; i és divertit, almenys m'ho va semblar quan li vaig comprar a ell mateix els dos llibres del títol al Pilar de la Mola, a més d'una petita marina on retrata l'illa de S'Espalmador.

L'autor, Alfonso Biescas Vignau

Ell diu que és més pintor que escriptor. De fet, quan li compres el llibre t'adverteix: "Yo no soy escritor pero me he liao..." i d'aquí han sortit aquestes dues guies de Formentera novel·lades. Cal puntualitzar que Biescas té més bibliografia, sobretot la dedicada al Camí de Santiago, que ha recorregut més de quinze vegades per diferents vertents.

El primer dels dos llibres cronològicament parlant és Luz de verano. Es tracta d'una guia novel·lada en què l'autor ens porta per diferents racons de Formentera sense pressa, amb afecte per la terra i amb una noia japonesa que és músic i que toca el cello, la veritable excusa per recórrer tota l'illa amb una passió inusitada. Si ets a Formentera fa gràcia anar seguint les platges on es banyen els dos protagonistes, els bars o restaurants on esmorzen i les rutes que ataquen amb bicicleta o cotxe elèctric. El llibre no pretén ser una meravella literària però es pot llegir i fins i tot seguir per visitar l'illa.

El segon llibre, Luna de Formentera, està escrit amb un objectiu: acabar de descriure alguns indrets de l'illa que Biescas pensa que va deixar de banda en el primer relat i ho fa amb l'excusa de la relació entre els dos protagonistes, que es retroben i tornen a recórrer Formentera. Cal dir que Biescas no aconsegueix l'efecte de Luz de verano: hi ha més relació dels personatges que guia de Formentera però es tracta d'una relació que no avança, que està estancada des del primer llibre. A més, Biescas es posa cursi sovint i el llibre acaba avorrint.

Penso que Alfonso Biescas va tenir una bona idea en novel·lar la guia de Formentera que tenia al cap quan va fer Luz de verano i que en aquest cas no se li pot demanar que escrigui com Manuel de Pedrolo, però el segon, Luna de Formentera, sobra i no aporta cap novetat.