La taca

El vespre era gèlid a causa de l’onada de fred siberià i els alumnes es treien els abrics a l’escalfor de l’aula, mentre el professor del Curs d’escriptura creativa, en Jordi, preparava la classe i repartia fulls a la gent. A aquelles hores, les 7 del vespre, la majoria feien cara de cansats però en general se’ls notava la il·lusió de fer una activitat per plaer i no per obligació com la majoria de tasques diàries.

—Sandra, surt i llegeix-nos el relat que has fet per avui —va ordenar en Jordi.

La Sandra va començar a llegir el seu relat davant de l’auditori. La resta d’alumnes i el professor escoltaven atentament. Tot havia començat amb normalitat. Cap incidència. Un cop la Sandra va acabar, la Mariona i en Marcel van sortir a la pissarra per escriure una sèrie de frases d’un diàleg. Ho van fer. Tothom atent. En Jordi va dir a la parella d’escriptors que podien seure i es va disposar a escriure ell a la pissarra. Aquell dia parlaven de les normes de puntuació en els diàlegs. Quan volia esborrar la pissarra, alguna cosa no va anar bé.

—Vaja, ara l’esborrador no esborra!

Era cert. Passava allò tan recurrent, que la tinta es manté inalterable mentre l’esborrador va d’un costat a l’altre del panell blanc, activat pel braç humà. El professor va agafar un esprai —se suposa que adient per al problema que tenia— i va ruixar la pissarra. En l’instant posterior, l’esborrador va aconseguir difuminar la tinta.

—Eeeeiii! —va cridar en Marc.

—Ara sí! —va afirmar en Jordi amb contundència.

Però no tot seria tan fàcil aquell vespre de febrer. Després d’haver fet tres passades, en Jordi i la concurrència van veure com la tinta es convertia en una mena de polsim fosc i greixós, que es va situar en un racó del panell. Les tres passades següents amb l’esborrador van empitjorar la situació i ara ja era mitja pissarra la que presentava un color marró vermellós, amb tocs verdosos. En Jordi, veient que l’esborrador i la tinta s’havien rebel·lat, va optar per baixar la pantalla de tela per al power point i continuar l’exposició amb l’ordinador.

—El guió llarg o ratlla serveix per introduir el que diu un personatge...—exposava en Jordi.

Però ja no va poder acabar la frase. La Mariona mirava pel costat dret al darrere de la pantalla del power point i de sobte, amb la cara dolça i la veu profunda va deixar anar:

—S’ha fet gran. La taca s’ha fet gran. Mireu!

Cares d’incredulitat entre els alumnes. En Jordi, divertit amb el misteri, va pujar la pantalla mentre en Marc cridava:

—Això dóna per escriure un relat! —i reia desimbolt.

Però les cares es van anar transformant una darrere l’altra, la incredulitat va donar pas a la sorpresa i aquesta a la inquietud i el nerviosisme.

—És veritat! —va dir en Jordi—. Fins i tot ha sortit de la pissarra!

—Em cago en tot! —va bramar el més vehement del grup, en Marc.

La Mariona va tenir l’impuls d’anar fins a la porta, que era cap on es dirigia la taca misteriosa. Només va poder comprovar que era tancada. Però què estava passant?

—Jordi, tio, estem tancats, atrapats... —va constatar la Mariona.

La Sandra va anar fins a la porta i va començar a picar:

—Eeeehhhh! Obriu-nos!

Però no hi va haver resposta. Com tampoc van respondre els nens que jugaven a futbol a la plaça que uneix el carrer de Tres Roques amb el carrer del Puigmal. La taca ja s’estenia per les parets i el sostre i tenia un aspecte força amenaçador i els alumnes i el professor cridaven, els uns a la porta i els altres als vidres que donaven a la plaça. Res, els nens no veien res i la taca va anar tapant poc a poc els vidres fins que van ser opacs. Van intentar rebentar la porta però la taca l’havia enfortit com l’acer. Els fluorescents també van anar perdent la seva força, assaltats per la taca fastigosa que es va acabar d’engolir l’últim alè de llum. Les persones que hi havia dins de l’aula es van quedar en silenci, arraulits els uns amb els altres, cercant la calor dels seus cossos, la utòpica protecció dels iguals, de la tribu. Foscor, silenci. I abraçades. I plors i sanglots...

Passaven deu minuts de les nou del vespre, l’hora d’acabament de la classe i el conserge va pujar al primer pis, preguntant-se què passava, que la classe d’en Jordi no plegava. Quan va arribar a l’aula va veure la porta tancada. Va escoltar des de fora, acoblant l’orella a la fusta. Res. Silenci.

—Però on son? No pot ser. Jo no els he vist sortir.

Finalment es va decidir. No volia molestar ni interrompre la classe, si és que allà dins se’n feia, de classe, però ja no podia esperar més. Tenia ganes d’anar-se’n a casa a sopar i aquella colla de lletraferits estaven fent tard.

Va respirar fons. Va agafar suaument la maneta i va començar a baixar-la, a poc a poc, escoltant amb atenció, a veure si interrompia alguna cosa interessant. No es va sentir res. Va empènyer amb cura i va obrir la porta. L’aula era buida de persones però els seus abrics i carteres eren per terra, com les cadires i la taula del professor, tot potes enlaire, com un camp de batalla. Què havia passat allà dins? El conserge va entrar i va mirar al voltant. Ni rastre d’aquell grup d’estudiants i el seu professor. I allà, a la paret capdavantera de l’aula, la pissarra blanca, amb una frase escrita amb lletres majúscules: “LA LLETRA PERDURA, NO GOSIS ESBORRAR-LA”. El conserge va decidir trucar a la policia.

Àlex Vidal Vidal

10/02/2012

Chronos

El vent topava contra les roques de la costa, una tramuntana freda i potent que empenyia en Sergi i no el deixava avançar. Sota els pins i amb la roba esparracada, lluitava sense entendre com havia arribat a aquell bosc a la vora del mar.

Es trobava orfe de sentiments però després de tantes hores dins el bosc, va començar a notar una calidesa estranya i deliciosa com si fos el principi d’una pertinença profunda. Què eren aquelles sensacions? D’on sorgien? Per què creia que ja havia estat en aquell indret?

De sobte, en Sergi va sentir una explosió llunyana. Es va girar i va veure una columna de fum negre a un parell de quilòmetres d’on era. Instintivament va girar cua i va començar a córrer a favor del vent, entre les branques i la pinassa, absort per la curiositat de descobrir qui o què havia provocat la detonació.  

El fum era tan fosc i les flames d’un color tan viu... No podia deixar de mirar aquell espectacle totalment bocabadat...  Va passar una estona llarga fins que es va adonar de quin havia estat l’artífex de tot allò... Hi havia un cotxe envoltat pel foc... I un cos, sí, ara el veia, una pell, uns cabells i un passat socarrimats... Va notar quelcom removent-se dins l’estómac.

Havia de fer alguna cosa, havia de trucar algú, cercava el mòbil a les butxaques però no el trobava. Com era que encara no havia passat ningú per aquella maleïda carretera? Ningú a qui demanar auxili... Era ell qui conduïa, ara ho recordava. Efectivament. Però per què havia tingut un accident? I qui era aquella persona cremada entre les flames? No anava sol al cotxe? Coi de carretera! No passaria ningú en tot el dia? Potser podria posar-se a córrer en direcció al sud, a favor del vent, intentant trobar algun ésser humà que el pogués ajudar. En aquest indret hi havia molts pobles separats per quatre o cinc quilòmetres. Trobaria algú?

No es podia quedar allà plantat sense fer res, no hi havia més opció que posar-se a caminar, només havia de decidir si emprenia camí cap al nord o cap al sud. El sud sempre li havia atret més així que es va endinsar pel caminet de sorra entre els arbres en aquella direcció, seria més probable trobar alguna casa entre el bosc que no pas a peu de carretera. No recordava haver vist cap casa venint per la comarcal, però clar, tampoc no se’n recordava de res d’abans de l’accident, només que era ell qui conduïa.

Sembla mentida. Moments abans havia decidit una cosa i ara en decidia una altra. Ja tornava a ser dins del bosc, ara a favor del vent. Estava confós i ell mateix es contradeia en les seves decisions. Va caminar i caminar, a un ritme ràpid, ara corrent, ara recuperant l’alè, fins que va arribar a un trencall. Va girar a la dreta amb l’esperança de trobar algú ben aviat, semblava que el camí s’eixamplava i això podria voler dir que hi havia algun lloc habitat ben a prop. Però no. El camí s’eixamplava, sí, però perquè s’acostava a una carretera, concretament a una comarcal on fumejava un cotxe encès. El seu cotxe. Havia caminat en cercle. Però hi havia un detall inquietant: era ben bé com si no hagués passat el temps i les flames continuaven igual de vives que moments després de l’explosió. S’havia tornat boig?

El temps s’havia aturat o senzillament és que ell havia somniat agafar drecera i no s’havia mogut del lloc? Allò era realment estrany, seguia sense entendre res però, de cop i volta, va sentir una sirena que s’apropava més i més fins que va veure un home i una dona vestits d’uniforme acostar-se-li. L’home va demanar auxili per radio i la dona va començar a sacsejar-lo, no sabia per que ho feia, no calia, ell estava del tot conscient, o no?

Va comprendre que la dona intentava reanimar-lo, que en realitat ell estava estès al terra i la policia intentava evitar la seva mort. Va girar els ulls cap al vehicle i no hi va veure ningú cremat, cap cadàver socarrimat. Només les flames. De sobte, va articular unes paraules febles, buscant la policia que el reanimava, intentant que ella l’entengués:

—Marxem d’aquí! Fotem el camp! Això petarà!

—Charlie, és viu, és viu! —va cridar la noia.

Els dos agents van ajudar-lo a posar-se el més còmodament possible a la vora de la carretera, mentre ell no perdia de vista el vehicle, que continuava cremant amb flames intenses i renovades. De sobte, el policia va copsar allò que mirava amb insistència el ferit: un gos atrapat dins del vehicle que intentava sortir-ne desesperadament. Era el seu gos. Però ell no intentava mirar allò. Ell mirava d’advertir. Immediatament, l’agent de policia va anar cap al cotxe per ajudar el gos a sortir. Veient-ne el moviment, ell va cridar:

—Nooooooo! Nooooooo!

          Però ja era massa tard. La benzina que havia anat regalimant va fer esclatar el cotxe en mil bocins, l’explosió es va sentir en un radi quilomètric. El fum era tan fosc... i les flames d’un color tan viu... I també hi havia un cos, sí, ara el tornava a veure, una pell, uns cabells i un passat socarrimats...

Imma Oliveras i Àlex Vidal Vidal