Carinyo, hem de parlar

Autorretrat

Escolta’m carinyo, hem de parlar. Fa temps que estem junts, més de quaranta anys, no creus que és moment de dir-nos les coses a la cara? Ja sé què em diràs, que què ens hem de dir, que quin problema hi ha, que què has fet... No has fet res. No he fet res. Però tinc ganes de dir-t’ho.

Perquè si fos per tu no em diries mai res, aquí palplantat, mirant-me com un babau, sense prendre la iniciativa, deixant-te portar. No creus que de tant en tant hauries d’arriscar una mica, llençar-te a l’arena i jugar-te-la, no sé, viure amb intensitat i empenta, collons, que sembla que t’hagin d’empènyer, de tant prudent i educat que és el senyor!

Perdona estimat, potser m’he passat. Ets bona persona i m’encanta estar amb tu però penso que ets un impostor. Sí, un impostor. Només cal veure’t el cap. “Ens tirem el cabell endavant, no fos que es veiessin les entrades...” però si et quedes calb! Accepta-ho! Doncs no, tu t’ho has de tapar tot tapadet, que no hi toqui el sol. Sé que no ho fas per aparentar menys anys, no és el teu estil, però aleshores, per què? Em fa una ràbia! Mira, t’ho havia de dir.

Igual que els ulls. Recordo fa uns anys que anaves dient que tenies els ulls verds. Sí que són verds, però són un verd fosc i ningú els veu mai d’aquest color. Com que són foscos, les ties creien que els tenies marrons. De fet, al seu interior són marrons i a la part més externa verd fosc. Són ben curiosos. Però clar, tu havies d’anar proclamant que els teus ulls eren verds. Ho veus? Per què ho feies això? Ja ho sé, ja ho sé, ara em diràs que ja no ho fas, però m’ho fas dir i ben pensat és el mateix.

Físicament no tens gaires coses destacables, nas gros, llavis molsosos, això sí, i dents irregulars perquè el senyor no va voler portar correctors quan era petit. Doncs que es foti, el senyor, de gran! Sempre has estat de complexió prima i hauries arruïnat un gimnàs intentant muscular-te les espatlles perquè hi ha el que hi ha i prou. Però em consta que et portes bé amb tu mateix i això m’agrada de tu.

Ara bé, carinyo, t’he de dir una cosa. No suporto aquesta mania teva d’escriure. És que em sobrepassa! Un dia qualsevol que estem sols a casa i que podríem anar a passejar o a sopar o a prendre una copa i tu: “Ui no, és que he d’escriure”. A veure, “he de”? Com que “he de”? Quina obligació tens, d’escriure? Que et paguen, per escriure? Que et guanyes les garrofes, escrivint? No? Doncs viu la vida, home, i deixa les lletres per als que en saben. Jo ja sé per què ho fas, això d’escriure. Quan coneixes una tia, vas i li dius: “És que jo...escric, saps? Tinc un bloc”. I pobre desgraciat, et penses que et farà una caiguda d’ulls i que se’t penjarà del coll? Ignorant! Les ties d’ara són molt espavilades i detecten un fantasma a quilòmetres, nen! Perquè una mica, de fantasma, sí que n’ets. No molt, però una mica...

Perdona estimat, però t’ho havia de dir. Aquesta mania teva m’està matant. Jo voldria que visquessis la vida, que te la mengessis, i en canvi et passes les tardes i les nits davant de l’ordinador, total per a res. Anem a fer una copa al Molly, collons! Ui no, que el senyor ha d’escriure...

De vegades m’agradaria separar-me de tu, de debò, però acabo adonant-me que em segueixes a tot arreu i que jo tampoc puc viure sense tu. Què hi farem. Haurem de parlar més entre tu i jo. Si no et tingués al davant cada cop que em miro al mirall, potser ja m’hauria buscat un amant, mira què et dic. Va, deixa d’escriure i anem a sopar, que tinc gana i després fan l’APM.

'El templario'; Michael Bentine; 1988

És l'any 1180 i el jove Simon de Creçy, amb un passat familiar misteriós i afillat per un noble, ingressa a l'orde monàstic dels Templers, segons diuen, per desig exprés del seu pare. Això el portarà a Terra Santa a lluitar en la tercera croada contra Saladí al costat de Ricard Cor de Lleó.

     

El templario és una novel·la d'aventures de l'Edat Mitja, amb batalles truculentes, camaraderia de companys d'armes i descobriment del sexe per part d'un jove que és servidor templer, que ve a ser com un novici en aquest orde militar. A més, l'autor, Michael Bentine, també incorpora una part esotèrica que reflecteix la seva afició pels temes parapsicològics. La gnosi forma part important del relat, hi ha viatges astrals, coneixement de tècniques de guariment gairebé miraculoses... En aquest sentit, la novel·la es fa ressò de que els metges i científics musulmans i jueus de l'època estaven molt més avançats que els seus homòlegs cristians, massa encotillats per una religió tancada i repressiva.

     

Saladí és el gran enemic del món cristià però Bentine el presenta com un home honest, noble i que juga net, fins al punt que si Ricard Cor de Lleó perd el cavall durant la batalla, Saladí ordena donar-n'hi un dels seus per continuar la lluita en igualtat de condicions. En fi, coses d'aquelles de les novel·les de cavalleries que avui dia qualsevol nen de 8 anys definiria com l'acció d'un pringat. Com canvia el món...

     

La novel·la es repeteix força i resol alguns nusos amb l'esoterisme, fet que permet desfer qualsevol embolic sense embrutar-se les mans. Per exemple, vénen uns assassins a matar un personatge mentre tots dormen, però com que el protagonista és en ple viatge astral, se n'adona de tot el que passa al seu voltant millor que si estés despert i, lògicament, evita el crim. I apa, a tornar-ho a complicar per un altre costat, que no ha estat res i amb aquesta tècnica de desfer nusos l'autor es pot atrevir a tot.

     

El llenguatge de la traducció al castellà és carrincló i moltes vegades mostra idees força carques. La traducció de l'edició que he llegit és de Jordi Arbonés (Barcelona 1929/Buenos Aires 2001), un traductor que ha versionat els clàssics anglesos i molts altres autors internacionals, per tant, m'inclino a pensar que el to quico del llibre ve de l'original. Hi ha veritables perles com les següents:

     - "No temas, Simon. No eres un marica como De Ridefort, nuestro maldito Gran Maestro, demostró serlo aquí, en este mismo lugar. Si así no fuese, no consentiría que me acompañaras". Com podem constatar, la novel·la no deu haver estat declarada gay friendly.

     - "La urgencia de los suspiros de su amante real le decían que también ella sentía que se elevaba en el preciso instante que sus sedientos muslos exhalaban su espíritu. Juntos alcanzaron el pináculo del amor". D'això, a qualsevol família normal, se'n diu tenir un orgasme conjunt.

     -"Simon había madurado verdaderamente hasta llegar a la plena flor de su caballerosa masculinidad". És a dir, que el nen ja s'ha fet gran i té novietes. Que ja amaga condons al calaix de la tauleta de nit, vaja.

     També trobem imatges cruels i fastigoses, pròpies de la guerra, com aquesta:

     -"Caballos que relinchaban con las patas enredadas en sus propias tripas, bregaban por ponerse de pie sobre sus patas fracturadas. El hedor de la sangre y los excrementos, humanos y animales, sofocaba a los combatientes, que vomitaban mientras luchaban". No comment.

    L'autor d'El templario és Michael Bentine, (Watford, Anglaterra 1922/Londres, Anglaterra 1996), una estrella de la ràdio i la televisió, a més d'escriptor. Va ser cofundador de The goon show, un programa de ràdio dels anys 50 al Regne Unit; també va presentar programes televisius infantils a la BBC, com The Bumbies o Michael Bentines potty time. En la seva faceta d'escriptor va publicar llibres autobiogràfics com The long banana skin (1975) i d'altres de parapsicologia, de la qual era aficionat (a El Templario es nota), per exemple, The door marked summer i The doors of the mind.

   Personalment crec que és una novel·la prescindible i que en el moment que tingueu ganes d'aventures a l'Edat Mitja, cerqueu per un altre costat.

Acròstic a cent

Exercici experimental consistent en un acròstic de primera paraula. 

Havent agafat una frase a l'atzar, cada paraula inicia una línia del nou text.

Tenia sed. Havia entrat en aquell maleït bar on

la barra era plena d’homes sorruts i en una taula ella somreia. Quina

intenció tenia? Quina en portava de cap? Ell mirava

de dissimular l’atracció que li causava l’escot generós i volia

esbrinar què passava pel seu cap. Ella el mirava i somreia. Què coi pretenia

exactament? Si tenia el maromo a la barra,

com un vigilant de presó, atent a les seves mirades furtives! Ell

estava bevent cervesa i discutia

l’assumpte del dia amb el cambrer, el Barça-Madrid

de Copa del Rei.

La veritat, en aquells moments el partit li interessava tant com la

Fumigació del blat de moro a Alabama. Ella l’havia posat a cent.

El nen no fa nones

Exercici experimental consistent en un petit relat amb lletra dominant, en aquest cas, la lletra n.

El nen no fa nones i ganes no en té. El nen pensa. Què has fet, nano? Gairebé ha complert els nou anys i és un nen bondadós i noble que normalment no ocasiona problemes. Però avui ha descobert la mentida, la força de la no veritat i ell, novell en aquestes pràctiques, gairebé s’ennuega, com un novici onanista amb la consciència bruta.

Sonen campanes, les hores en punt, nang-nang! El nen no fa nones. Li ha dit a la mama que anava a dormir, fes non-non amor meu, bona nit jovenet, bona nit mama guapa. La mama li ha prohibit jugar a la Nintendo. Avui és dilluns i no s’hi pot jugar fins al cap de setmana. Setmana. Una setmana. Marrana. Nintendo guapa.

El nen no fa nones perquè juga a la Nintendo. Quan la mama no mirava mentre  anava a la cuina, el nen s’ha emportat la Nintendo al niuet, i encabat del petó de bona nit, s’ha posat a jugar. Pokémon Edición Negra. En fi, que no fa nones ni tampoc té son.

El nen pensa que amb la mentida ha pogut aconseguir allò que anhelava. Pokémon non stop. Però la mama entrarà a l’habitació per veure si dorm. Sorpresa. Mentida que té dues cares. Mentida dolenta amb una part xunga.

 El nen no fa nones. Aquesta nit trigarà a fer-ne.

El cas Contador i la gran mentida de la lluita contra el dopatge

Es veia venir. El TAS (Tribunal d'Arbitratge Esportiu) ha sentenciat que Contador és culpable d'haver-se dopat amb clenbuterol. I no és culpa dels francesos com molts diaris patrios volen fer creure. És culpa de la Unió Ciclista Internacional (UCI) que ha fet de la lluita antidopatge un negoci brutal. Per exemple, a Contador li demanen el 70% del sou de l'any que va donar positiu. A més, avui dia pocs equips poden pagar el que val entrar al Pro Tour (la champions del ciclisme) i per entrar-hi han de deixar anar la mosca per poder pagar el passaport biològic, a més de la inversió que han de fer per muntar l'equip. La cosa està en que els ciclistes han d'estar localitzables tot l'any per sotmetre's a controls. Els els controlen la vida.

Això podria estar justificat per la lluita contra el dopatge. Podria, clar, si tots aquests diners servissin per portar un control exhaustiu amb uns inspectors competents, amb una maquinària eficient. Sí, encara podríem acceptar-ho. Si veiéssim que l'engranatge que ha muntat la UCI fregués la perfecció, entendríem l'afany recaptatori. Però no. Quants més diners demanen, més episodis dignes d'un autèntic tebeo de Mortadelo y Filemón succeeixen. Enguany ha tornat a passar el de cada any: inspectors de la UCI demanant la sang a casa de ciclistes que s'han retirat fa dos anys. Evidentment, els ciclistes retirats els envien a prendre pel sac. O el pobre Ezequiel Mosquera, al qual se li han carregat la carrera després que les anàlisis científiques no hagin pogut demostrar que es va dopar (perquè no s'ha pogut demostrar que l'hidroexityl hagués entrat al seu cos per via intravenosa, i si entra per via oral no es considera dopatge perquè no millora el rendiment). A aquest gallec li van agafar la mostra de sang i la li van portar d'un laboratori espanyol a un de Colònia sense haver-lo informat  a ell, fet absolutament prohibit perquè durant el viatge qualsevol persona pot manipular les mostres. I doncs què? Penseu que es va anul·lar el procediment per aquesta irregularitat? Miau! L'han sancionat dos anys i a la seva edat això vol dir la jubilació anticipada. Òbviament també li han cobrat el sou de l'últim any en actiu que...no va arribar a córrer! Per llogar-hi cadires.

D'altra banda, l'UCI no respecta la pressumpció d'innocència. Per ells només importa la pressumpció de culpabilitat i així, ciclistes que no han donat positiu en la seva vida però que potser van tenir relació fa cinc anys amb un metge sospitós, han quedat relegats a l'ostracisme, a la Vall dels Leprosos, amb la prohibició implícita de l'UCI de contractar-los. En canvi, d'altres que cauen bé no han estat apartats del circ top gama ni havent admès haver-se dopat per guanyar un Tour (Bjarne Rijs) o per batre el rècord de maillots de la regularitat de La Grand Boucle (Erik Zabel). Tots els sospitosos són culpables a no ser que l'UCI del senyor Pad McQuaid (el president de l'organisme) consideri que són nanos simpàtics i que, en fi, no cal que la sang arribi al riu. Vergonyós.  

No cal mirar gaire lluny: la sentència del TAS (Tribunal d'Arbitratge Esportiu) de Contador el declara culpable tot i que no es pot demostrar que fos dopatge. Clarament no han volgut sentar un precedent que deixaria l'UCI i l'AMA (l'Agència Mundial Antidopatge) amb el cul a l'aire. "Ha de semblar un cas de dopatge indiscutíbile...capisci?"

D'altra banda, una de les preguntes que es pot fer l'aficionat és: per què sancionen al ciclista? Moltes vegades el ciclista no sap què pren, ignora què li donen. El ciclista que es dopa ho fa la majoria de vegades per la pressió social i econòmica d'un esport ultra professionalitzat, perquè li diuen: "O et prens això o fora de l'equip" o "prova això que et farà volar" i davant la possibilitat de perdre la feina la temporada següent, el professional cau de quatre grapes. No dic que el ciclista sigui innocent però és la peça més vulnerable de la cadena i ningú fa res per evitar-ho. L'UCI hauria d'atacar les màfies i els mercats negres de fàrmacs d'arrel, però clar, això no donaria diners i podria acabar amb la gallina dels ous d'or. Espero que la gallina un dia digui que no i tant de bo visqui la revolució. A aquestes alçades se me'n refot si Contador es va dopar o no, si Valverde es va fer transfusions o es va fumar un cigarro d'aspirina. Vull veure ciclisme. I vull una lluita contra el dopatge transparent i efectiva. Senyors de l'UCI, vagin-se'n a casa i deixin que els veritables protagonistes, els ciclistes, pedalin per donar espectacle!