Total Pageviews

Tuesday, November 07, 2006

'Els darrers dies de la Catalunya republicana'; Antoni Rovira i Virgili; 1939

He llegit Rovira i Virgili i m'ha deixat una sensació molt agradable malgrat la cruesa del relat, concretament una crònica de l'èxode català senzilla però exquisida a la vegada. L'aconsello a tothom. Les següents sensacions han sorgit del llibre que apareix al títol d'aquesta nota. Els darrers dies de la Catalunya republicana.

Memòries sobre l’èxode català, d’Antoni Rovira i Virgili presenta, per començar, un estil sorprenentment fresc per l’època en què està escrit, el 1939. Uns anys en què la prosa periodística solia ser més recargolada i barroca que l’actual. En canvi, Rovira i Virgili descriu situacions i sensacions complexes d’una manera molt senzilla, amb frases curtes, amb ritme. Un estil molt semblant a les cròniques d’avui dia. Es troben autèntiques joies del gènere interpretatiu periodístic com l’estada a Can Perxers, en què l’autor descriu amb càrrega irònica però crua a la vegada, l’expressió facial de les persones que l’acompanyen en l’èxode de l’exili: les dones, imatges de la “tristesa infinita”, algunes que ja han patit i ara tornen a patir, d’altres que eren benestants i comencen a saber què són les privacions, d’altres que no havien sortit de la seva comarca i ara van voltant buscant la salvació...; la desolació, més acusada a la cara dels polítics que en la dels intel·lectuals, possiblement perquè els primers creuen que “llur eclipsi pot ser definitiu”, sobretot els polítics de segon rengle i perquè els segons “es creuen un valor positiu permanent”, valor que estan segurs que podran exercir des de l’exili; i la diferenciació magistral entre els polítics “idealistes” i els “arribistes” o “aprofitadors”, en què diu que els primers “mantenen encesa la flama espiritual” i “suporten amb fermesa les aspres proves”, mentre que els segons han perdut “el càrrec, el cotxe, el posat d’importància” i havent-ho perdut, ho han perdut tot. “Enlairats ràpidament, cauen ràpidament”. “Sortits del no res, tornen al no res”. Només és un exemple de l’agudesa interpretativa d’aquest camí a no se sap on en què es va convertir l’inici de l’exili de la Guerra Civil espanyola. No falten les observacions sobre les desconfiances entre col·legues polítics i intel·lectuals, persones que haurien de mantenir la flema que se’ls suposa pels seus càrrecs o condició però que en una situació extrema com la que viuen poden perdre els papers.

L’autor en surt força ben parat i en cap moment perd la compostura. També hi ha crítiques al funcionariat del Consulat de França, als voltants de Figueres, per la seva deixadesa, al govern de la República per haver carregat el gran pes de la guerra sobre Catalunya i, a més, després criticar-la, paraules aspres per a Negrín, que en cap moment dóna la guerra per perduda, o això vol fer veure, mentre els seus són massacrats.
Trobem també un sentiment catalanista profund, autènticament patriòtic, en tot l’escrit. El dolor per la càrrega simbòlica que Barcelona caigui en mans de l’enemic el 26 de gener, just en l’aniversari de la victòria dels catalans sobre les tropes del Marqués de los Vélez i Felip IV en aquell mateix escenari el 1641. O els intents de continuar mantenint la premsa en català amb la proposta de fer un número del 'Full català', que s’hauria d’haver publicat durant l’èxode i que s’hauria titulat 'Catalunya sempre'. Aquest component patriòtic es troba, altrament, a les referències al paisatge català, el del Principat i el del Rosselló. Sens dubte, el cim de la construcció narrativa nacionalista de Rovira i Virgili és a la fi del relat, en una mena d’epíleg titulat Jurament de l’exiliat. En aquest passatge final, Rovira i Virgili deixa anar el seu tarannà de polític, amb l’esperança que després que Catalunya “ha caigut trencada, esclafada, vençuda per la força”, arribaran dies en que “el dret triomfarà, les llibertats es restabliran, la llengura persistirà”. I l’autor agafa el compromís de treballar en tot allò que pugui “perquè ressorgeixi –més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans- la pàtria caiguda”. Els darrers dies de la Catalunya republicana és una crònica de l’exili català a la Guerra Civil, però també és un al·legat contra la barbàrie feixista i en defensa de Catalunya. Una crònica feta per un polític destacat de l’època, també periodista i escriptor.

1 comment:

No Hassle Loans said...

Hey nice blog. Although it�s not what I was looking for. I am looking for info on Payday Loans or a Payday Advance Loan . I found your blog very interesting