Sempre tapada, ocultant aquell cos que en altres temps lluïa amb orgull
i fins i tot un pèl desvergonyida, sempre tapada, amb màniga llarga i pantalons
fins als turmells, tapada i pensant obsessivament: «Tot anirà bé, tot, fora la
pell morta, fora la pell...». I somreia, amb els ulls esbatanats, somreia fins
a l’infinit i ningú sabia per què.
* * *
Eren una parella convencional, uns
pijos madurs amb una posició de
classe mitja alta. En Francesc se sentia bé perquè era ell qui tenia el control
de la seva vida. Així ho creia, directament, sense donar-hi més voltes. De fet,
donar voltes a allò que funciona i t’agrada és absurd, per tant, en Francesc
només pensava en com fer diners i les altres tasques quedaven per a la seva
dona, la Nina. Ella era una burgesa que s’havia deixat portar per un marit
segur de sí mateix. La Nina es dedicava a les emocions, aquelles que el seu
marit no podia mostrar davant dels demés, ni tant sols al davant dels membres
de la família. Ella era guapa, elegant, educada, sensible, curosa de les coses
de casa i tenia bon gust. Era la que recordava els aniversaris de tota la
família (també la d’ell) perquè clar, segons en Francesc, això era «cosa de
dones, els homes no tenim el cap per aquestes coses i vosaltres us en sortiu molt
millor».
En Francesc havia estat un noi de
bona família a qui no li agradava estudiar i ben aviat va demostrar que la
desgana amb què agafava els llibres es transformava en capacitat emprenedora en
altres àmbits. Els seus pares eren els propietaris d’una petita empresa tèxtil
de Mataró, quan a final del segle XX a Mataró encara hi havia empreses tèxtils,
a més d’un bon grapat de tallers il·legals que també es dedicaven al drap i que donaven vida a una societat
que se’n sortia, per la superfície o submergint-se. Com que l’hereu era en
Jordi, el germà gran, en Francesc es va haver d’espavilar, i com que ja ha
quedat clar que els llibres no el motivaven si no eren de La sonrisa vertical, va marxar de casa ben aviat, només va haver
complert la majoria d’edat, per guanyar-se les garrofes pel seu compte. Això
sí, de diners per començar qualsevol aventura no n’hi van faltar mai: el papà i
la mamà li ho van facilitar; la resta era cosa d’ell.
I se’n va sortir, i tant que ho
va fer. Va treballar pràcticament de tot. Anava a un poble, es posava a
treballar a la construcció, i al cap de quatre mesos fotia el camp a un altre
poble i trobava una altra feina. Era un cul inquiet però era en una etapa de la
vida en què és difícil tenir el cul sempre al mateix seient. I malgrat que va
fer un tastet en un munt de sectors, el que el va seduir més va ser el de la
construcció. Va començar des de ben avall i va anar pujant. Quan era un paleta
reputat ja feia negocis per una altra banda amb proveïdors de material,
oferint-se com a mitjancer, rebaixant preus, invertint diners seus en obres de
la competència... La cosa no podia acabar d’una altra manera. Un dia, es va
posar pel seu compte i al cap de poc temps, la bombolla immobiliària va
començar a inflar-se. Va fer un bingo amb totes les lletres i amb majúscules.
La Nina era la filla mitjana
d’una família de botiguers de la capital del Maresme, tradicionals, del centre,
mataronins de tota la vida, d’anar a ofici cada any el dia de les Santes, de
dir «això ja no és el que era», i de pensar que «l’Ajuntament desatén el centre
i s’ho emporta tot als barris». Res de l’altre món, gent normal, com dirien
Pulp i Manel. A la Semproniana, que aquest era el seu nom real, li deien Nina
perquè ves a saber com li pots dir a una criatura amb el nom d’una de les dues Santes
ilurenques. L’altra Santa és més convencional, Juliana. Però la Semproniana...
Que si Sempro, que si Nana, i es va quedar en Nina, que li feia molt femení i
molt graciós, «que la nena n’és molt de femenina i graciosa i sembla una nina».
I així va ser.
La Nina era guapa, però guapa de
debò, d’aquelles que fan girar el cap als homes, fins i tot a la maduresa, i
sempre havia cuidat el seu físic amb devoció. Gimnàs, pilates, sauna,
massatges, peelings... Precisament
l’acció exfoliant era la seva preferida. Se’n feia sovint, potser una mica
massa i tot, i per casa tot eren cremes d’acció exfoliant, gels de dutxa
exfoliants, guants de crin, esponges naturals, tot un estoc de productes i
artefactes que en Francesc odiava. Quan ell es ficava a la dutxa i enlloc d’una
esponja suau, normal i corrent, trobava el guant de crin i s’havia de fregar el
cos amb aquell article sadomassoquista, rugós i aspre, acabava sortint de la
dutxa i mirant-se al mirall, veient com el cos li havia quedat vermell, irritat
i demanant auxili per cada racó de la seva pell. Per a la Nina, en canvi, això
era el que calia fer, eliminar cèl·lules mortes perquè la pell es regenerés.
Mai no es van posar d’acord.
Mentre la Nina s’arrancava la
pell literalment, la bombolla immobiliària es va anar inflant, igual que la
cartera d’en Francesc, que tenia diners per arreglar-ho tot, per fer regals als
fills, per comprar-se un Porsche Cayenne i anar amb la família a l’apartament
de Calella de Palafrugell a l’estiu, i al de la Cerdanya a l’hivern. Eren temps
de glòria econòmica, de lloances al totxo i de crèdits infinits “a-tornar-qui-sap-com”,
argumentats amb aquell “no-es-preocupi-que-ja-ho-trobarem”.
Quan la bombolla va petar com un
aglà, la Nina ja feia temps que tenia problemes i que havia de visitar
regularment un dermatòleg. Òbviament, segons en Francesc, el doctor era «el
millor en el seu camp». Però la Nina no millorava. La seva passió exfoliant era
excessiva. Un dia, en Francesc la va trobar al lavabo amb sang a diverses parts
del cos, en carn viva i gratant-se amb el guant de crin i amb una crema
sorrenca, repetint una i altra vegada com un mantra la frase «fora pells
mortes, fora pells mortes...». Del dermatòleg va passar al psicòleg i d’aquest
al psiquiatre, que la va medicar davant la seva actitud compulsiva. I així
anaven fent, amb recaigudes freqüents i un cos cada vegada més decrèpit.
I la bombolla va esclatar. I
l’economia del món desenvolupat va trontollar com un púding casolà. I una
paraula clau, que va ensorrar milers i milers de famílies en la misèria: deute.
Com tornar els crèdits de les hipoteques quan no hi ha feina? I els empresaris
tancant empreses, precisament per no poder fer front a aquesta paraula maleïda:
el deute. I en Francesc fent mans i mànigues per aguantar sense tancar, fent
fora alguns treballadors, després alguns més, i més, fins acabar amb un concurs
de creditors i tancant barraca sense cap més opció, assetjat pels bancs,
aquells que no fa gaire li posaven la catifa vermella cada cop que necessitava cash. I la Nina, que veia com en Francesc l’ignorava. Ella pensava que
no estava per ella perquè la seva pell ja no era tan suau com quan era jove. És
el que té dependre de les atencions d’una altra persona. És el que té dependre
a qualsevol nivell. Diuen per Mataró que la Nina està tancada en un centre
psiquiàtric, que va acabar en carn viva i que en un atac exfoliant, en Francesc
la va trobar agonitzant a les portes de la mort. El peeling s’ho va emportar tot.
* * *
Sempre tapada, ocultant les vergonyes que en altres temps lluïa amb
orgull, fins i tot descaradament, sempre tapada, intentant que res no sortís
als mitjans, que els comptes a Suïssa dels seus prohoms no veiessin la llum i
dient sense embuts: “El totxo mai cau, això t’ho arreglo jo amb dues trucades...”
I prevaricaven, els triomfadors d’aquella societat prevaricaven amb diners dels
altres, ho feien fins a l’infinit i ningú no es creia ja el discurs dels caps
de la tribu. L’acció exfoliant de la crisi havia estat tan forta que no només
s’havia emportat pells mortes, sinó que les més vives havien estat arrencades
de soca-rel. I algunes de mortes ja no es podien arrancar ni amb el guant de
crin, de tan arrapades a la carn que estaven, no fos que si saltaven perdessin
per sempre la carn que els donava vida. Vida morta, vida de paràsit.
Àlex Vidal Vidal
22/5/2012
3 comments:
M'ha encantat!
Vida de misèria...
Sí Joana, és la vida on ens ha abocat la crisi. Tots la patim d'una manera o altra. Ha passat per sobre nostres com un gua de crin.
Un escrit molt ben fet, preciós i dur...
Imma Camins
Post a Comment