La habitación cerrada és la tercera novel·la de La trilogía de Nueva York, de Paul Auster, i tanca un cercle magnífic de literatura inquietant, intimista i radical, juntament amb les seves dues predecessores, La ciudad de cristal i Fantasmas. He llegit una edició d'Anagrama en castellà traduïda per Maribel de Juan, en què es lliuren les tres novel·les conjuntament i recomano assaborir-les l'una darrere de l'altra per assolir la plenitud de la primera literatura d'Auster, la més agosarada.
La habitación cerrada explica la persecució d'un autèntic fantasma. Però no un esperit, un mort, sinó una presència en la vida del protagonista, un amic de la infància que el va marcar per sempre. Ara, la dona d'aquell amic, anomenat Fanshawe, li escriu una carta explicant-li que el seu marit ha desaparegut misteriosament. Ell s'haurà d'enfrontar als records d'aquest amic de la infància i no serà fàcil, l'haurà de substituir en alguns àmbits i carregarà amb el pes del record d'aquest personatge, tan present o més a la novel·la que el protagonista.
La habitación cerrada és l'única de les tres novel·les que està narrada en primera persona. Tenint en compte que les dues primeres s'expliquen en tercera del singular, i que el narrador deixa clar que està explicant una història al lector, sembla com si Auster volgués rematar la trilogia amb una història del narrador, amb la història més personal, potser. Els símbols i les picades d'ull de l'autor a qui el llegeix són constants. Per exemple, s'explica que la dona de Fanshawe (l'amic desaparegut) va contractar anteriorment els serveis d'un detectiu privat, un tal Quinn, que és el cognom de l'escriptor que es fa passar per detectiu privat a La ciudad de cristal, la primera de la trilogia. També hi ha un paral·lelisme entre l'obra literària de Fanshawe, que és difícil, diferent, agosarada, amb la del propi autor, i Auster així ho insinua. O per exemple, el recurs dels colors a l'hora d'ìnventar personatges: el protagonista explica que havia treballat al padró i que havia arribat a inventar-se famílies. Diu que a l'hora d'inventar persones recorria a noms comuns, com els colors (Brown, White, Green...); cal recordar que a Fantasmas, tots els personatges tenen nom de colors.
El títol de La habitación cerrada pren cos al final de la novel·la, en un passatge que no desvetllaré, però amb el qual Auster desenvolupa un paral·lelisme exquisit amb la bogeria que envolta als seus personatges i diu: "Esa habitación, la descubrí entonces, estaba situada dentro de mi cráneo".
M'han cridat l'atenció altres detalls de la novel·la, per exemple, com Auster continua ubicant l'acció enmig de la vida rutinària de Nova York. Quan s'assabenta que el seu amic de la infància desapareix i deixa sola la seva dona pensa: "A menos que se hubiera cometido un delito, era poco lo que podían hacer. Los maridos, después de todo, abandonan a sus esposas todos los días, y la mayoría de ellos no desean que les encuentren". O una metàfora deliciosa quan el protagonista recull l'obra literària de Fanshawe, guardada en unes maletes: "Luego bajé las dos maletas despacio por la escalera y salí a la calle. Juntas pesaban tanto como un hombre". Les maletes eren Fanshawe. La seva obra era la persona.
En aquesta novel·la continuen els problemes personals i fins i tot mentals dels personatges, com per exemple els del desaparegut quan era petit, quan era el líder absolut del grup d'amics. El narrador diu d'ell: "No quiero decir que madurara deprisa -nunca pareció mayor de lo que era-, sino que era él mismo antes de madurar. Por alguna razón, nunca sufrió los mismos trastornos que el resto de nosotros. Sus dramas eran de un orden diferente -más internos, sin duda más brutales-, pero sin ninguno de los cambios bruscos que parecían puntuar la vida de todos los demás".
Un altre tema recurrent és el de la història sense fi. A les dues primeres novel·les, les històries són obertes. La tercera no ho és tant. Hi ha com un tancament brusc i traumàtic. Però l'obsessió de l'infinit narratiu continua present, per exemple quan diu: "Las historias sin final no pueden hacer otra cosa que continuar eternamente, y verse atrapado en una de ellas significa que morirás antes de haber interpretado tu papel hasta el final".
Sembla que m'hagi extès molt però això només es un tastet de la riquesa simbòlica d'aquesta novel·la, absolutament magistral, complexa i rica en matisos. El primer que hom pensa quan llegeix La trilogía de Nueva York és que Paul Auster està sonat. Quan acabes de llegir-la, agraeixes aquesta bogeria perquè has llegit tres novel·les que et marcaran de per vida.
Total Pageviews
Showing posts with label Trilogía de Nueva York. Show all posts
Showing posts with label Trilogía de Nueva York. Show all posts
Saturday, May 05, 2012
Thursday, March 22, 2012
'Fantasmas'; ('Trilogía de Nueva York'); Paul Auster; 1986;
Ghosts (Fantasmas) és la segona novel·la de la Trilogia de Nova York que Paul Auster va escriure als anys 80 del segle passat i amb qui va sorprendre a crítica i públic. Fantasmas té moltes similituds amb La ciudad de cristal, segons alguns crítics, massa, però també cal destacar que es tracta d'una trilogia molt compacta de novel·les curtes i que, malgrat que es poden llegir per separat, la seva comprensió i màxima complicitat amb l'autor només es pot assolir llegint-les totes tres (l'última és La habitación cerrada).
A Fantasmas, un detectiu privat rep l'encàrrec de vigilar un home, una trama aparentment clàssica que disfressa tot un univers urbà que esdevé un laberint, una boirina que converteix els personatges en autèntics fantasmes que es mouen pesadament per la ciutat. Aquest traç difuminat dels personatges s'accentua amb els seus noms, que són colors: el senyor Blanc contracta Blau per vigilar Negre...
Crida l'atenció la importància que Paul Auster dóna en aquesta novel·la al coneixement. La vigilància de Blau sobre Negre acabarà per trasbalsar-lo fins al punt de preguntar-nos qui vigila qui. Sabem el que Blau sap, no sabem res més: "Hay ciertas cosas que Azul no puede saber en este momento. Porque el conocimiento llega despacio, y cuando llega, a menudo hay que pagar un alto precio personal". El protagonista el pagarà amb escreix en diversos moments del relat.
També destaca una oportunitat de coneixement perduda per Blau quan aquest troba el llibre que està llegint Negre, un llibre que comença a llegir i que no acaba d'entendre, li resulta pesat i l'acaba deixant. Auster ho explica com una oportunitat vital perduda: "Lo que no sabe es que si encontrara la paciencia necesaria para leer el libro con el espíritu que pide, toda su vida empezaría a cambiar, y poco a poco llegaría a una total comprensión de su situación, es decir, de Negro, de Blanco, del caso, de todo lo que le concierne. Pero las oportunidades perdidas forman parte de la vida igual que las oportunidades aprovechadas, y una historia no puede detenerse en lo que podría haber sido". Brutal.
Paul Auster continua fent una fotografia temporal, oberta, una història que no tanca. Molts lectors li recriminen això. Però Auster ho fa conscientment perquè el que ell explica són bocins de realitat o de ficció o de pensament i aquests troços de vida no comencen ni acaben, senzillament existeixen...
Saturday, March 17, 2012
'La ciudad de cristal'; ('Trilogía de Nueva York'); Paul Auster; 1985

La Trilogia de Nova York presenta tres històries sobre bogeria, atracció de l'abisme, desencís vital, relats amb tendències kafkianes i, en el cas de la primera de les novel·les, amb clares referències i inspiracions quixotesques i detectivesques.
La ciudad de cristal comença amb una trucada de telèfon equivocada, en què algú confon al personatge central de la novel·la, Daniel Quinn, amb un detectiu privat, i li demana els seus serveis. Davant la insistència de qui truca, Quinn acceptarà el cas i es farà passar pel detectiu privat en qüestió. Quines conseqüències pot tenir una confusió com aquesta? Només el lector de La ciudad de cristal ho sabrà, o ni ell mateix, perquè la novel·la és un cercle, o més ben dit un anell de Möebius, una fotografia d'un instant en l'eternitat temporal. Molt Auster.
La novel·la podria resultar avorrida per la manca d'acció, tal com estem acostumats a entendre-la actualment, però no és així, sinó que acaba sent altament inquietant, reflexiva, un relat amb picades d'ull constants al lector. Una de les obsessions d'Auster és la identitat. En un principi, el protagonista es diu Daniel Quinn, que és un escriptor que fa novel·les policíaques sota un pseudònim, William Wilson. Ja tenim dos noms per a la mateixa persona. Però la crisi d'identitat continua: el detectiu Max Work és el personatge central de les novel·les de Wilson i alter ego de Daniel Quinn. Per acabar, una trucada de telèfon confon Daniel Quinn amb un detectiu. El nom d'aquest detectiu serà la quarta denominació d'aquest personatge, el protagonista de la novel·la. Quin nom és aquest? El tancament del cercle, la unió entre personatge i autor: la trucada demana pel detectiu Paul Auster. Durant la novel·la, Daniel Quinn es fa passar pel detectiu Paul Auster. Però Paul Auster també existeix a la novel·la i és un altre escriptor. Sembla complicat? No, és hipnòtic.
En aquesta mateixa línia, trobem detalls de la cerca d'allò que un no és, la cerca del no res, com les passejades per Nova York del protagonista sense cap objectiu o una cita de Baudelaire rematada pel mateix Auster: "Il me semble que je serais toujours bien là où je ne suis pas. En otras palabras: me parece que siempre seré feliz allí donde no estoy. o, más directamente: dondequiera que no estoy es donde soy yo mismo." Tot plegat conforma el desencís vital característic d'aquesta obra.
A més, Paul Auster proposa unes relacions paterno filials malaltisses, el personatge que ha d'investigar i el seu fill, el fanatisme religiós que porta a autèntics crims, les conseqüències d'aquestes accions, tot plegat sota un embolcall detectivesc que recorda Raymond Chandler, però també trobem detalls de TomWolfe, de Kafka i sobretot, del Quixot, del qual Paul Auster és un fervent admirador. De fet, hi ha una proposta d'autoria del Quixot que diu que no va ser Cervantes qui la va escriure. No la desvetallaré aquí. Daniel Quinn, el protagonista, es comporta una mica com el Quixot, cap a una bogeria creixent en una voràgine d'esdeveniments surreals. I per cert, les inicials de Daniel Quinn són D.Q. Auster juga amb el lector. Si acceptes el joc, el gaudeixes.
Subscribe to:
Posts (Atom)