El viatge
Dia 23 de juliol de 2011, dissabte, són les 7.20 h. i som a l'estació de tren de Mataró. Comprem bitllet a Barcelona a la finestreta perquè no portem canvi per a la màquina i l'operari que ens atén ho fa de forma excel·lent, amb indicacions d'horaris, vies i alguna broma que deu agrair ell més que nosaltres pel fet d'estar treballant un dissabte al matí. Com ha canviat això! Recordo un treballador de finestreta que hi havia quan jo tenia uns 18 anys que t'exigia que li demanessis el bitllet en castellà i et mossegava quan t'hi acostaves, una mena de pit bull amb corbata. L'evolució s'agraeix. Comencem bé, sense ironia.
 |
| El Zurbarán, d'Acciona, el vaixell trencaesquenes |
Un cop al port de Barcelona, esmorzem i el vaixell surt desseguida, és el Zurbarán, d'Acciona, una banyera ben rovellada que necessita una mica d'afecte a les drassanes. A més, aquesta vegada no hem pogut agafar cabina i ens haurem d'adormir a una butaca. Les lumbars se'n ressentiran. Mirem la tele, llegim i espero que facin l'etapa contrarrellotge del Tour perquè per a mi, el ciclisme no és negociable. Però el vaixell Zurbarán no opina el mateix i just quan anuncien que en dos minuts comença la transmissió, "puffffff..." se'n va el senyal de la tele i em quedo sense imatges d'un dels moments més importants de la temporada ciclista. En fi, afortunadament puc seguir per ràdio la magnífica victòria d'etapa de Tony Martin i el gran triomf de Cadel Evans sobre Andy Schleck.
 |
| El pilot del Port d'Eivissa preparat per fer la maniobra |
El viatge se'ns ha fet pesat. Han estat unes 9 hores pel mar i a la butaca, a més de les meves lumbars li han agradat les meves cervicals i se les volia quedar, a trocets, això sí. He d'intentar superar la meva fòbia a volar. La nau atraca a un moll de càrrega del Port d'Eivissa i nosaltres hem d'anar a l'altra banda, d'on surten els ferrys cap a Formentera i, com que som més valents que ningú, obviem un bus que ens hi hauria portat i hi anem a peu. Per cert, les maletes també vénen amb nosaltres. Una bona caminada, amb dos dallonsis, per què seré tan tossut, de vegades? El transbordador cap a Formentera surt i en mitja hora som al Port de la Savina. Noia, ja tornem a ser aquí.
Un cop a la Savina lloguem la moto i esperem un taxi. La macchina és una Piaggio Liberty 125 cc. que canviarem l'endemà perquè no ens agrada gens, té la guantera massa petita, els retrovisors es descollen amb facilitat i té molt poca empenta per anar per camins. Ho sento, mai m'han agradat les motos italianes. On són els taxis? No n'hi ha cap. Finalment en trobem un. La Montse puja les maletes al cotxe i jo els segueixo amb la moto. Hi ha molt de trànsit, motos, ciclomotors, bicicletes, taxis per tot arreu. De La Savina a Sant Francesc i allà, dues rotondes i direcció a Sant Ferran. Passem de llarg Sant Ferran i a l'altura del restaurant La Tortuga, enfilem a la dreta la carretera d'Es Ca Marí, cap a Migjorn. El taxi gamba com el Fernando Alonso, qui el va parir! Dono gas a la moto i se'm fa la carretera estreta. Arribats a la urbanització d'Es Ca Marí, girem a la dreta, passem de llarg el camí del complex Gecko i una mica més endavant, a l'esquerra. Camí de sorra. On ens porta en Fittipaldi? S'acaba el camí de sorra i arribem a la platja de Migjorn i allà, com que a l'esquerra no es pot girar i recte hi ha el mar, quin remei, a la dreta! Més sorra i sots, que el cul em va amunt i avall com un ascensor. Arribem a un xiringuito que té una marxa considerable, petit, ai Senyor!, Quatre fustes però amb un munt de gent bevent mojitos, que es veu que ja ha començat la Sunset Party. Passem de llarg i hi ha una bifurcació de camins que enfilem a la dreta, i amunt, cap a dins del bosc. El camí és molt dolent i començo a pensar que el taxista s'ha equivocat. Aquí no hi ha res. I de sobte s'atura. Treiem les maletes, paguem i el cotxe dóna mitja volta com pot. Ja som a la casa, de fet són tres cases juntes i hem de descobrir quina és la nostra. Finalment, parlant per telèfon amb la Carla, el contacte del lloguer, aconseguim trobar la clau i entrar a un annex de la casa principal. La casa té el nom de Casa Goro i té dos annexes anomenats Estudio i Casita. La nostra és aquesta última i el nom ens fa riure força. És molt petita, només una habitació i un lavabo, al mig del bosc, envoltada de pins i savines, lluny de la civilització i encara no sabem si tenim veïns. Faig broma i recordo la pel·li El proyecto de la bruja de Blair. Quin yuyu.
El sopar a Can Forn
Anem a sopar a Sant Ferran, ho tenim prou aprop si és que a Formentera hi ha algun lloc lluny de l'altre. La carretera principal té 16 quilòmetres de llarg, bàsicament perquè no hi ha més illa per recórrer. Ens decidim per Can Forn, un restaurant especialitzat en plats típics de Formentera i que està situat aprop de la mítica Fonda Pepe. En aquest carrer ens trobem Sílvia Munt parlant pel mòbil. Mirem al voltant perquè la Montse vol veure en Ramon Madaula, que es veu que són parella i jo no ho sé perquè sóc un incult d'aquesta mena de notícies. Però la Montse no té sort i no veiem en Madaula. A mi ja m'està bé la Sílvia Munt. Admiro la seva feina.
Sopem a la terrassa de Can Forn. De primer menjo caragols amb allioli. Estan fets amb un sofregit que pica força i l'allioli ve a part. No són bovers i per tant, per fer-los d'aquesta manera són caragols molt més fins, dels que al Baix Mestrat en diuen cristians i pedrolencs. Un gust molt més elegant que els bovers, que són ideals per fer a la llauna, com a Lleida, però que tenen sempre un regust amarg si es guisen. Estan bons.
 |
| M'he passat una setmana menjant amanida pagesa |
De segon m'emporto una grata sorpresa: menjo sepions amb amanida pagesa. Els sepions estan bons però l'amanida pagesa em sorprèn, plat típic de l'illa, és bàsica i en canvi molt agraïda. Porta tomàquet, pebrot verd, pebrot vermell escalibat, patata bullida amb pell, bescuit (pa torrat millor si és de forn de pagès), peix sec, oli i sal. El peix sec és l'estrella del plat, molt salat, saborós, li afegeix un contrapunt d'alegria a l'amanida. Durant segles l'única manera de conservar el peix era assecar-lo. A Formentera no s'ha perdut el costum i encara es fa en algun punts de l'illa amb peixos com la ratjada o la mussola. El mètode tradicional era assecar el peix penjant-lo de les savines, un arbre molt peculiar. El peix sec s'assembla al bacallà salat, per entendre'ns, tot i que no és el mateix.
La Montse menja enfós a la planxa, molt bo, i que és com li diuen aquí al nero o mero, difícil de pescar per aquestes aigües.
 |
| La greixonera, la perdició de les siluetes |
De postres hem compartit una greixonera, i aquí ha arribat l'altra sorpresa del dia. Qui sigui llaminer que la provi perquè és molt dolça. A mi m'ha seduït completament perquè el dolç em perd...i el salat també. Imagineu-vos una ensaimada de tres dies sucada amb llet i després convertida en pudding, es pot acompanyar amb caramel líquid, nata...
Per acompanyar tirem d'un verdejo del qual no recordo bé el nom, crec que semblant a Aurum però no ben bé, afruitat i amb uns tocs cítrics al retrogust. Senzill però complert a la vegada. Un àpat excel·lent. Preu mitjà de carta: 29 €.
No comments:
Post a Comment