Formentera 2011 (II), restaurant 'La Pequeña Isla' (una decepció)

Al matí fa un bon xàfec i bado mirant i olorant la pluja

Segon dia a Formentera, la primera jornada que passem sencera a l'illa. Comença amb fanfàrria: a les 10 del matí fa un xàfec molt intens que fa que el camp desprengui les millors aromes de terra mullada. Observo la pluja, la toco, l'oloro... Penso que sóc feliç malgrat que a la Montse no li agrada això d'observar la pluja, els seus biorritmes són més accelerats que els meus i ella ja estaria donant voltes a l'illa amb la moto. La Montse gaudeix de la preparació dels viatges. Mai he vist una persona amb una cara de felicitat tan sincera com ella quan m'anuncia que ha aconseguit el bitllet del vaixell, o que ha trobat una "caseta moníssima", que a veure si m'agrada. Jo la deixo fer, primer perquè ja em va bé, però reconec que també perquè ho fa de gust i a més, ho fa de conya. Ves a saber on aniríem a parar si fes jo les reserves. Sota un pont, potser.

El 'mercadillo' de la Mola amb personatges ja clàssics

M'assabento que la pluja porta retard, com si fos la Renfe, vaja. Es veu que la Montse va consultar a internet el temps que havia de fer a Formentera aquesta setmana i havia de ploure de 9 a 10. En canvi, ha començat a ploure a les 10. El control de la situació és exhaustiu. Reviso la moto i hi ha un retrovisor que va endavant i endarrera i a la guantera no ens cap ni un casc. La Montse insisteix que la canviem. A mi em costa més prendre decisions dràstiques i encara m'ho hauré de pensar una mica. El mal temps dura un parell d'hores i quan surt el sol decidim anar a la Mola, al punt més alt de Formentera, i visitar el mercat d'artesania (el mercadillo dels hippies, vaja) que s'hi fa cada dimecres i cada diumenge, com avui. Comprem penjolls i jo m'acosto a la parada d'un tal Alfonso Biescas, un personatge curiós enamorat de Formentera que és surfista, pintor, escriptor... Parlo amb ell, em cau bé, i decideixo comprar-li una marina petitona on es representa l'illa de S'Espalmador i els dos llibres que ha escrit darrerament, Luz de verano i Luna de Formentera. Ja en parlaré en aquest mateix bloc quan sigui el moment, que ara me'ls estic cruspint i puc dir que gràcies a Luz de verano he descobert alguna curiositat formenterenca ...

Dinar a 'La Pequeña Isla'

Som a la població del Pilar de la Mola i ja havíem reservat taula al restaurant La Pequeña Isla, conegut pels seus plats típics de Formentera (continuem amb els tradicionals perquè ahir ens va sortir bé a Can Forn). A La Pequeña Isla diuen que es recuperen receptes tradicionals de l'illa, de pagesos i pescadors.

La Pequeña Isla, un restaurant que ens ha decebut

De primer repeteixo amb l'amanida pagesa perquè sóc home de costums (quina merda d'eufemisme per dir que sóc un apalancat) però aquest cop no l'encerto. Només hi ha un troç de patata, UN!, i el peix sec està en troços molt grans i molt durs, fet que dificulta mastegar-lo. Penso que és una amanida poc treballada. La Montse m'exposa la seva teoria i argumenta que els pagesos no es devien entretenir en trocejar el peix, però jo dic que tampoc pagaven el que jo pago per menjar-se l'amanida, així que no em convenç.

La Montse tampoc té sort. Ha demanat una amanida amb formatge d'ovella i l'enciam estava tan mullat que enlloc de menjar-se-la, se l'ha hagut de beure. Hi havia una galleda d'aigua dins del plat! De segon hem menjat un arròs amb llamàntol arregladet. Per al meu gust li faltava un puntet de sal però això és molt subjectiu perquè a mi m'agrada el menjar fortet. Estava prou bo. Ho hem regat amb un Sumarroca Muscat 2010, un vi afruitadíssim que només amb l'aroma ja enamora.

Anem a les postres: demano mousse de Toblerone blanc amb fruits vermells i reconec que està molt bo (la xocolata blanca és una de les meves debilitats). Sembla que s'ha arreglat el dinar. Però, ai las! Faltava la cirereta del pastís. La Montse demana una camamilla i no li agrada gens. El problema és que està feta amb aigua de l'aixeta i a Formentera l'aigua corrent és aigua de mar dessalada. Penso que les dessaladores són el futur per al consum d'aigua corrent però avui dia ho són per a la higiene, que per beure el gust és dolent i és clar, la camamilla no és gaire reeixida. Trobo que aquesta camamilla no pot costar mai de la vida els 2,50 € que ens cobren. El preu mitjà de carta va més enllà dels 32 €. Sincerament, penso que els preus són desproporcionats respecte a la qualitat perquè el menjar és car, de qualitat normaleta i amb detalls d'elaboració justeta i fins i tot deficient. Em sento, no estafat, però gairebé. No hi tornarem.

Sunset, veïns i safari de mosquits

El xiringuito de prop de casa durant la posta de sol

Cap a la posta de sol hem anat a un xiringuito molt hippie que tenim aprop de casa, a la platja de Migjorn. Demanem un mojito perquè crec que és l'única cosa que donen a aquella hora. Hi ha força gent i després observarem que cada dia cap a la posta de sol es reuneix molta penya aquí i a qualsevol xiringuito de l'illa. Ens estem una estona mirant el mar, que està preciós, amb un moviment suau de les ones i les diferents tonalitats que li dóna la posta de sol. Anem cap a casa.

Deia en el post anterior que la casa és una mena d'estudi amb un sol espai, molt rústic, amb bigues de fusta, al mig del camp i envoltada de pins i savines, amb una mena de petit porxo on esmorzarem cada dia. L'amo és un alemany que deu ser mig "artista" perquè al costat de la construcció i entre el bosc hi té un magatzem ple d'andròmines inservibles que ell deu aprofitar per fer escultures indescriptibles...com en diria...? Hippies? Bé, deixem-ho en que recicla material per fer escultures i matem-ho aquí. Ara però, el tenim a les Alemanyes.

Comentava que la nostra casa és un estudi perquè, de fet, la construcció té tres espais. La casa central, que és la més gran, té un rètol amb rajoletes amb el nom de Casa Goro, amb un porxo, llar de foc a l'interior i una habitació a les golfes. Aquí hi tenim una parella alemanya que ronda els 50 anys, que es desplacen amb bicicleta i que ahir anaven a Sant Francesc a veure Ojos de Brujo. La mestressa estava tota contenta. Segons ella "hoy hasssen flamencouu". Em fa gràcia però no ric d'ella. És encantadora, simpàtica i ells dos seran bons veïns, discrets, silenciosos, atents i simpàtics. Visca el Bunderstag i la Merkel!

A l'ala sud de la Casa Goro i enganxada hi ha l'Estudio (també ho posa en un rètol de rajoletes), una casa petitona que l'ocupen una parella jove italiana, atractius, com totes les parelles joves italianes, i molt pijos, també com totes les joves i no tan joves parelles d'aquell país que passen per Formentera. Al menys, aquests són tranquils. Ara bé, l'hàbit de saludar se'l deixen a casa, igual que els intermitents dels vehicles. Tinc comprovat que és una batalla perduda. Van a la seva i s'ha acabat el bròquil, perdó, bróccoli.

Com diu Antònia Font, "me sobren paraules"

A l'ala nord de la casa central hi ha, com ja vaig comentar ahir, la nostra, que al cartell de rajoletes diu que s'anomena Casita. Aquest nom donarà molt de joc durant l'estada. És una cambra amb llit, fogons, pica i un espai a part molt petitó amb un WC, lavabo i dutxa, una dutxa per cert, que funciona a la perfecció. Novament visca la Deuchtland! Es tracta d'un espai petit però acollidor. No hi ha persianes, només cortines i té molta llum i, això sí, molts mosquits. A la nit fa respecte ser aquí al mig del camp sense persianes, tens la sensació d'estar aïllat de la resta del món.

Ens va vencent la son i anem a dormir, a intentar-ho. Durant la nit mato sis mosquits. Com que és diumenge, no hem pogut comprar insecticida i com que m'he negat a dormir dins de la mosquitera, la Montse em diu que és culpa meva i jo, per redimir-me, munto un safari que ni el National Geographic. Aconsegueixo que no li piqui cap dípter i acabo rient de mi mateix, perseguint mosquits en pilotes per una casa que no és la meva. Demà no riuré tant. Tindré son. Cagon els mosquits!