La injustícia

La Martina va entrar al pub a les nou en punt, cavalcant sobre unes botes negres amb elegància però sense estridència, amb la bellesa impactant però discreta que la caracteritzava. Va demanar mitja pinta de Guinness i va anar fins a la taula on l’esperava en Sam, que es va aixecar i li va fer dos petons. En Sam portava calçat esportiu que combinava perfectament amb la roba informal que vestia. Estava bevent una pinta de Murphy’s red.

—Sam, m’han fet fora —va dir la Martina de cop.

—Què dius ara? —va exclamar en Sam amb els ulls sortint-li de la cara.

—Que m’han fet fora de la feina, estan fent reajustaments i m’ha tocat. El món del llibre està fotut, cada vegada hi ha més pirateria i m’han cardat al carrer. Em paguen una merda i, això sí, en Joan em dóna les gràcies pels serveis prestats a l’editorial. A mi, que ho he donat tot per aquesta empresa! Porto una mala llet!

En Sam es va mirar la Martina amb preocupació. Feia molts anys que es coneixien, en tenien trenta i pocs i era la primera vegada que un dels dos es quedava a l’atur. La maleïda crisi afectava tothom. Ell treballava en una publicació local que també tenia edició digital i les coses li anaven prou bé. No es faria ric, però no es podia queixar, tenia feina i treballava en el que li agradava.

—Ja li has dit a l’Oriol? —va preguntar en Sam, referint-se a l’amant de la Martina.

—No, encara no. He vingut directament aquí. He pensat que m’aniria bé esbravar-me abans de parlar amb l’Oriol, que no en té cap culpa, pobret.

—Ja capto. Vens aquí, em tires la cavalleria per sobre, i un cop ja s’ha esbravat la gasosa, vas a parlar amb l’Oriol. Soc un sant baró —va fer en to de broma en Sam.

—Sí, potser és això, ets una mena de psicòleg gratuït.

Van riure tots dos i van celebrar amb un brindis tenir la capacitat de fer broma en un moment tant crític com aquest.

—I per cert, no diguis el nom de l’Oriol tan fort, que ningú sap que estem junts.

—És veritat, no me’n recordava que viviu en pecat i en secret. Si se n’assabenta la seva donaaa... —va dir en Sam exagerant la veu i els gestos.

—Tonto.

—Guapa.

I després, en Sam va pronunciar la frase:

—No hi ha dret, és una injustícia.

*         *         *

—Joan, és una injustícia això que has fet. No te n’adones que no s’ho mereix? —va rondinar la Carme.

—Ja sé que és una putada però fes el favor de no dir-me que és una injustícia, em fas sentir fatal —es va defensar en Joan.

La Carme era la secretària d’en Joan, el propietari d’una editorial modesta però que fins abans de la crisi se’n sortia prou bé. La pirateria a internet li havia fet perdre vendes i havien notat la baixada d’ingressos. Ara s’havia introduït també en el món digital per apaivagar el descens, però semblava que la gent no volia pagar.

—Joan, saps que la Martina és una comercial excel·lent i que sempre ens ha estat fidel. Això no es fa, Joan —va continuar la Carme.

En Joan admetia les crítiques de la Carme. Portava molts anys al seu costat i tenia prou experiència per veure més enllà que fins i tot ell mateix. En Joan se sentia molt malament per haver pres la decisió d’acomiadar la Martina, però es defensava dels atacs de la Carme.

—Mira Carme, si aquell merdós no m’hagués enredat amb aquella col·lecció de pa sucat amb oli, la Martina encara seria amb nosaltres. No puc matenir-la a l’empresa, Carme, no puc, i em sap molt de greu, però és impossible. Les vendes han baixat i hi ha hagut un impresentable que m’ha venut la moto. Les vendes cauen en picat i la inversió que vaig fer en aquell negoci s’ha esvaït com el fum. Què puc fer, Carme?

—Doncs retallar per un altre costat, home —va respondre la Carme—. Abans que fer-la fora, el que sigui.

—Mira, fes-te a la idea que això és una circumferència i que no hi ha costats. No es pot retallar de cap altre costat, a no ser que tu i jo pleguem, tanquem la paradeta, kaput!

La Carme va reptar amb la mirada en Joan i va sentenciar:

—No hi ha dret, és una injustícia.

*         *         *

—I ara què farem? —li va dir en Joan a la Lluïsa, la seva dona. M’ha ben enredat aquest tio. És un cabronàs!

—Tranquil Joan, te’n sortiràs, no pateixis, altres vegades n’hem patit de pitjors i mira’ns, hem tirat endavant —va contestar la Lluïsa.

En Joan era assegut a una banqueta de la cuina arraulit i amb les mans al cap.

—No ho sé pas, Lluïsa, no ho sé pas. No m’havia enganyat mai ningú i ara ja em veus. No et dic que ens hem arruïnat però gairebé. Jo sempre he anat amb la veritat per davant a tots els negocis i no m’havia anat pas tant malament. En canvi, aquest xoriço de l’Oriol... M’ho hauria d’haver pensat. No et pots refiar d’un tio que li fa el salt a la dona amb la primera que troba i que els diu a la dona i a l’amigueta que té un sopar de negocis i se’n va de putes. Quins pebrots! L’Oriol m’ha ben fotut. A mi, a la dona, i a l’amant, que no sé qui és però ja la planyo.

La Lluïsa es va ajupir al davant d’en Joan, va ajudar-lo a aixecar-se del tamboret, i li va fer una abraçada reconfortant. En Joan va sentenciar:

—No hi ha dret, és una injustícia.

 Àlex Vidal Vidal

'Fantasmas'; ('Trilogía de Nueva York'); Paul Auster; 1986;

Ghosts (Fantasmas) és la segona novel·la de la Trilogia de Nova York que Paul Auster va escriure als anys 80 del segle passat i amb qui va sorprendre a crítica i públic. Fantasmas té moltes similituds amb La ciudad de cristal, segons alguns crítics, massa, però també cal destacar que es tracta d'una trilogia molt compacta de novel·les curtes i que, malgrat que es poden llegir per separat, la seva comprensió i màxima complicitat amb l'autor només es pot assolir llegint-les totes tres (l'última és La habitación cerrada).

A Fantasmas, un detectiu privat rep l'encàrrec de vigilar un home, una trama aparentment clàssica que disfressa tot un univers urbà que esdevé un laberint, una boirina que converteix els personatges en autèntics fantasmes que es mouen pesadament per la ciutat. Aquest traç difuminat dels personatges s'accentua amb els seus noms, que són colors: el senyor Blanc contracta Blau per vigilar Negre...

Crida l'atenció la importància que Paul Auster dóna en aquesta novel·la al coneixement. La vigilància de Blau sobre Negre acabarà per trasbalsar-lo fins al punt de preguntar-nos qui vigila qui. Sabem el que Blau sap, no sabem res més: "Hay ciertas cosas que Azul no puede saber en este momento. Porque el conocimiento llega despacio, y cuando llega, a menudo hay que pagar un alto precio personal". El protagonista el pagarà amb escreix en diversos moments del relat.

També destaca una oportunitat de coneixement perduda per Blau quan aquest troba el llibre que està llegint Negre, un llibre que comença a llegir i que no acaba d'entendre, li resulta pesat i l'acaba deixant. Auster ho explica com una oportunitat vital perduda: "Lo que no sabe es que si encontrara la paciencia necesaria para leer el libro con el espíritu que pide, toda su vida empezaría a cambiar, y poco a poco llegaría a una total comprensión de su situación, es decir, de Negro, de Blanco, del caso, de todo lo que le concierne. Pero las oportunidades perdidas forman parte de la vida igual que las oportunidades aprovechadas, y una historia no puede detenerse en lo que podría haber sido". Brutal.

Paul Auster continua fent una fotografia temporal, oberta, una història que no tanca. Molts lectors li recriminen això. Però Auster ho fa conscientment perquè el que ell explica són bocins de realitat o de ficció o de pensament i aquests troços de vida no comencen ni acaben, senzillament existeixen...

'La ciudad de cristal'; ('Trilogía de Nueva York'); Paul Auster; 1985

La ciudad de cristal és una de les novel·les que m'ha impactat més en els últims temps. Jo tenia una assignatura pendent en les meves lectures: Paul Auster. El vaig descobrir a través d'un conte de Nadal que va regalar fa uns anys la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona i em va agradar tant que vaig decidir ampliar els meus coneixements sobre l'autor. He començat la indagació d'Auster amb tres novel·les curtes que formen la 'Trilogia de Nova York', edició en castellà d'Anagrama, la primera de les quals és La ciudad de cristal(City of glass).

La Trilogia de Nova York presenta tres històries sobre bogeria, atracció de l'abisme, desencís vital, relats amb tendències kafkianes i, en el cas de la primera de les novel·les, amb clares referències i inspiracions quixotesques i detectivesques.

La ciudad de cristal comença amb una trucada de telèfon equivocada, en què algú confon al personatge central de la novel·la, Daniel Quinn, amb un detectiu privat, i li demana els seus serveis. Davant la insistència de qui truca, Quinn acceptarà el cas i es farà passar pel detectiu privat en qüestió. Quines conseqüències pot tenir una confusió com aquesta? Només el lector de La ciudad de cristal ho sabrà, o ni ell mateix, perquè la novel·la és un cercle, o més ben dit un anell de Möebius, una fotografia d'un instant en l'eternitat temporal. Molt Auster.

La novel·la podria resultar avorrida per la manca d'acció, tal com estem acostumats a entendre-la actualment, però no és així, sinó que acaba sent altament inquietant, reflexiva, un relat amb picades d'ull constants al lector. Una de les obsessions d'Auster és la identitat. En un principi, el protagonista es diu Daniel Quinn, que és un escriptor que fa novel·les policíaques sota un pseudònim, William Wilson. Ja tenim dos noms per a la mateixa persona. Però la crisi d'identitat continua: el detectiu Max Work és el personatge central de les novel·les de Wilson i alter ego de Daniel Quinn. Per acabar, una trucada de telèfon confon Daniel Quinn amb un detectiu. El nom d'aquest detectiu serà la quarta denominació d'aquest personatge, el protagonista de la novel·la. Quin nom és aquest? El tancament del cercle, la unió entre personatge i autor: la trucada demana pel detectiu Paul Auster. Durant la novel·la, Daniel Quinn es fa passar pel detectiu Paul Auster. Però Paul Auster també existeix a la novel·la i és un altre escriptor. Sembla complicat? No, és hipnòtic.

En aquesta mateixa línia, trobem detalls de la cerca d'allò que un no és, la cerca del no res, com les passejades per Nova York del protagonista sense cap objectiu o una cita de Baudelaire rematada pel mateix Auster: "Il me semble que je serais toujours bien là où je ne suis pas. En otras palabras: me parece que siempre seré feliz allí donde no estoy. o, más directamente: dondequiera que no estoy es donde soy yo mismo." Tot plegat conforma el desencís vital característic d'aquesta obra.

A més, Paul Auster proposa unes relacions paterno filials malaltisses, el personatge que ha d'investigar i el seu fill, el fanatisme religiós que porta a autèntics crims, les conseqüències d'aquestes accions, tot plegat sota un embolcall detectivesc que recorda Raymond Chandler, però també trobem detalls de TomWolfe, de Kafka i sobretot, del Quixot, del qual Paul Auster és un fervent admirador. De fet, hi ha una proposta d'autoria del Quixot que diu que no va ser Cervantes qui la va escriure. No la desvetallaré aquí. Daniel Quinn, el protagonista, es comporta una mica com el Quixot, cap a una bogeria creixent en una voràgine d'esdeveniments surreals. I per cert, les inicials de Daniel Quinn són D.Q. Auster juga amb el lector. Si acceptes el joc, el gaudeixes.

'Contes quotidians'; Jordi Lopesino; 2001

L'autor de Contes quotidians, Jordi Lopesino

Jordi Lopesino és un escriptor mataroní que ha publicat alguns llibres d'astronomia i nombrosos articles a la premsa, i que a més, domina la tècnica de la narrativa breu. He de dir que he coincidit amb en Jordi en un curs d'escriptura creativa, ell com a professor i jo com a alumne, i que amb la seva passió pel relat i la literatura en general ha incrementat les ganes d'escriure que fa uns mesos vaig recuperar. Per tant, he d'anar amb compte amb el que escric perquè és ell qui m'ha ensenyat a mi. Hores d'ara, els malpensats ja intueixen un estol de lloances de l'alumne al professor. Tenen raó. Però el motiu dels elogis és la qualitat dels relats del recull Contes quotidians, una petita joia literària per molts motius.

L'edició que ha arribat a les meves mans és de Rogés Llibres, Barcelona, 2001, amb la incomparable col·laboració de Raúl Capitani, que n'ha fet les il·lustracions. El llibre però, encara té una altra ajuda important, un pròleg exquisit de l'activista cultural, llibreter, poeta, narrador, polític i periodista de Cabrera de Mar, Albert Calls. El pròleg, a més de ser una sinopsi acurada de tots els contes que formen el recull, explica les virtuds que ha de tenir aquesta peça per ser equilibrada, i no caure en l'excès per l'afalac ni amb la mancança per cobrir l'expedient. Uns paràgrafs magnífics d'en Calls.

Pel que fa als relats, no ho desvetllaré tot perquè la majoria juguen amb l'element sorpresa. N'hi ha onze i els temes que s'hi toquen amb mestria són diversos: Defensa pròpia parla de la inutilitat de la violència; El guarda-roba explica de què parlen els abrics mentre són en aquest espai; El plaer de fumar és fantàstic i claustrofòbic, amb el tabac de motiu per desenvolupar l'acció; La casa plena mostra les contradiccions o coincidències que hi pot haver entre realitat i ficció; La plaga és un conte més real del que pugui semblar, amb uns aprofitats i uns passarells com a protagonistes; Més enllà és el meu preferit, una disquisició excel·lent sobre el materialisme, la mort i els diferents paradisos i inferns de les religions monoteistes, desdramatitzant la cosa i amb un toc d'humor surreal realment exquisit; Peticions funestes, relat sobre el preu a pagar per voler més, en aquest cas, la immortalitat; Príncep blau, com diu l'Albert Calls al pròleg, en "clau d'humor negre", parla de l'obesitat i de les relacions impossibles; Sense cobertura, una història inquietant de sirenes, mariners i totes les llegendes que els envolten; Tocata i fuga en re menor BWV 565 és, sota el meu punt de vista, el més hilarant, el que m'ha fet riure amb ganes, un relat que ironitza sobre el sexe, els telèfons mòbils i l'experimentació; finalment, Un passatger més torna a fer reflexions fantàstiques que no desvetllaré aquí.

Recomano Contes quotidians, de Jordi Lopesino, un recull de relats curts que fa pensar, riure i gaudir d'aquesta peça que permet menjar literatura a bocinets per gaudir-ne en quantitat.

L’hotel del príncep mort

Imaginem-nos que el príncep de la Blancaneus també és qui va despertar la Bella Dorment i, que a més, està casat amb la Ventafocs. Si a aquests personatges hi afegim un assassinat, i altres personatges nouvinguts en un bosc peculiar, en pot sortir, entre d'altres resultats, el següent relat, amb anunci inclòs.

Las voces de este hotel son ecos de ecos de ayer

Restos de mí que tiemblan por arder.

De la cançó Mi suerte, del grup Vetusta Morla

El Rei em va encomanar un treball no gaire agradable. L’havien mort de matinada en un aparthotel de carretera, al Príncep vull dir, el va trobar la dona de la neteja, esquarterat de dalt a baix, amb el cap seccionat, un braç a sobre del televisor, l’altre vora la porta, la cama esquerra aguantant-se per un fil de carn, la dreta feta miques i els genitals a la boca, sí, a la boca, tal com sona. Me les hauria de veure amb un assassí que es creia un artista, vaja. Crim passional. De calaix. Sóc inspector de policia. Em dic Mirror i el meu malnom és Magic. Magic Mirror. Em diuen així perquè sempre soluciono els casos que investigo. I aquest no havia de ser una excepció malgrat que tot plegat es va començar a embolicar amb els interrogatoris.

Un cop analitzat el modus operandi, vaig decidir enviar una brigada a fer una visita de cortesia al Llenyataire, la feina semblava feta amb un objecte contundent i tallant. L’arma del crim podia ser ben bé una destral. Efectivament, el Llenyataire va constatar que feia un parell de setmanes li havia desaparegut una de les seves eines, una de les destrals més grans de la casa. Bé, ja teníem la que podia ser l’arma del crim. Però el Llenyataire no tenia mòbil. Per què hauria de voler assassinar el Príncep? No tenia res en contra d’ell, ni tan sols es coneixien. A més, tenia coartada. La seva dona confirmava que havia estat amb ella tota la nit. Calia seguir la pista de la destral. I calia veure més gent.

Vaig trobar-me amb la Ventafocs el mateix dia del crim, a casa seva, envoltada de paparazzi.  Ella estava aparentment destrossada i les seves germanastres la cuidaven mentre ella seia al sofà del menjador. Amb cuidadores així m’agradaria palmar-la sol. Tres dones que estaven més pendents de les aparences que de la vídua i els seus sentiments. La dona plorava desconsoladament la mort del seu marit. Era molt atractiva, s’intuïa una bellesa torbadora que devia haver aflorat en els bons moments. Un cop al saló vaig saludar. La Ventafocs em va oferir un whisky i vaig acceptar malgrat que encara no havíem arribat al migdia. Li havia de fer els honors a aquell Lagavulin 16 anys. Aquesta casa havia prosperat molt des que Venty es va casar amb el príncep.

—Ho feia sovint, això de no dormir a casa? —li vaig engaltar de cop.

—No puc dir que no —va respondre la vídua, pesarosa—, i darrerament era una excepció la nit que es quedava aquí.

—Em sap greu preguntar-li però, sap per què ho feia, és a dir, sap quins motius tenia per passar les nits fora de casa?

—El primer any de casats no era pas així —va recordar la Ventafocs—, era atent, amable, bon espòs i un gran amant. Érem feliços i fèiem l’amor constantment. Va ser la millor època de la meva vida. En canvi, després va començar a fugir, sortia cada cop més, tornava fent pudor d’alcohol i sovint sobreexcitat i darrerament ja no tornava, passava les nits fora, fins i tot dies sencers. La setmana passada, sense anar més lluny, va passar tres dies ves a saber on i va tornar fet un Ecce Homo.

—I vostè ho va comentar amb algú, tot això? Vull dir si ho portava en secret o havia buidat el pap amb una amiga o amic.

—Sí, no podia portar la càrrega jo sola, ho havia de compartir amb algú. Sovint ens reunim la Blancaneu, la Bella Dorment i jo, berenem, prenem el te, anem a sopar, a jugar a pàdel... Elles ho saben tot.

—I sap si el seu marit tenia... alguna amigueta?

—Segur que sí, però desconec qui podia ser o si era una o més d’una. La veritat és que parlar d’això em violenta una mica.

—És clar, ho entenc. No pateixi. M’ha ajudat molt —vaig concloure l’entrevista.

Quan sortia, la germanastra més morena em va acompanyar i em va obrir la porta. Era la que m’havia servit el whisky. Portava una minifaldilla tan breu que més aviat semblava un cinturó, es movia lentament, allargant els gestos, exagerant-los, acompanyant el meu cos amb mirada felina. Abans de sortir per la porta li vaig aconsellar:

—Nena, ves amb compte, no et refredis.

En sortir, un dels paparazzi em va fotre un micròfon a l’ull dret. Quins pebrots!

Calia parlar amb les amigues per veure què en sabien, de les aventures i desventures del Príncep mort, d’aquell marit sàtrapa a qui algú li havia aturat els peus amb un mal gust detestable. Ni tan sols per matar la gent es conservaven les formes.

Seguit d’un parell de cotxes de reporters, vaig arribar a casa de la Bella Dorment a l’hora de la migdiada i la van haver de despertar. Es va presentar davant meu amb una tireta al dit índex de la mà dreta, perquè amb les presses per atendre’m s’havia punxat amb una filosa de la seva àvia que conservava al vestidor, una autèntica obra d’art, em va assegurar. Jo volia anar per feina. La caiguda d’ulls d’aquesta dona em posava nerviós, semblava sempre a punt de tancar els ulls, però no ben bé com si tingués son, sinó com si mirés tot i tothom amb un deix de seducció abandonada, lasciva i mandrosa. La veritat és que tenia una bellesa ben etèria, vaporosa, que t’embolcallava. També em va oferir un whisky, aquest cop un Glenrothes 13 anys Special Reserve. Vaig pensar que tampoc podia dir que no a aquest or líquid i vaig acceptar. D’entrada, qui me la va endinyar va ser ella.

—De vegades passava la nit a casa.

—Com? —vaig preguntar després que el glop de Glenrothes retornés esòfag amunt i em provoqués un petit atac de tos.

—Que follàvem. El Príncep i aquí, una servidora, ens n’anàvem al llit junts. Si ho amago puc tenir problemes, oi senyor Mirror? —el to burleta, de nena petita, mostrava les ganes de guerra que tenia aquella dona inquietant i seductora.

Jo no estava disposat a que ella tingués la paella pel mànec ni que portés durant un segon més la iniciativa de la conversa. M’havia de posar les piles urgentment.

—Mira nena, estem parlant d’un assassinat, d’un boig que ha esquarterat al tros de carn que tenies entre les cames de tant en tant, així que ves amb compte perquè la cosa no està per fer brometes ni per jugar a ser la nena dolenta de la pel·lícula.

—D’acord inspector, què vol saber? —va canviar el to i va oferir la seva col·laboració. Va creuar les cames i va despertar-me els instints més bàsics, fent-me perdre el fil d’allò que havia de preguntar.

—L’has mort tu?

—Jo? Au va, Mirror! Que s’ha begut l’enteniment? Per mi era un passatemps, un home que cardava bé i que em satisfeia plenament. Res més. Per què ho hauria d’haver fet?

—T’ho havia de preguntar. Saps si es tirava algú més?

—Algú més? Tot el que es movia. Miri inspector, em sap greu per la Venty, però és una mica bleda i s’ho ha deixat fer tot. El príncep era un autèntic porc, un home que et feia allò que altres homes no s’atreveixen a fer-te, que no tenia manies ni prejudicis ni tabús, res de res. Venia, bevíem, ens col·locàvem i fèiem allò que ens venia de gust.

—En prenia molta, de coca? N’hem trobat un parell de grams a la tauleta de nit.

—Era una aspiradora. Estava clar que aquest noi acabaria malament, però mentrestant, jo me n’aprofitava. No he fet res de dolent, oi senyor Mirror?

—Això no ho he de dir jo, monada. I no coneixes ningú més que se n’anés al llit amb ell?

—Unes quantes persones. Ja ha parlat amb la Blancaneu? Ho hauria de fer. Sap una cosa, inspector? Algunes nits també venia ella, quan podia escapolir-se dels pesats dels nanets aquells que li vigilen la casa, i estàvem tots tres aquí. Ho passàvem bé. Vol que li expliqui els detalls, Magic? Per mi seria un plaer...

—No cal entrar en detalls, torxa humana. Aniré a parlar amb la Blancaneu. Ja veig que les persones de l’entorn del príncep no eren precisament els Teletubbies. Fes el favor de cuidar-te, aquesta merda de bosc seria bastant més avorrit sense tu.

Vaig acabar-me el whisky, vaig aixecar-me i vaig sortir al bosc novament, a prendre l’aire, a recuperar l’alè que m’havia pres aquella dona amb unes cames tan llargues com l’AP-7. La diferència era que aquestes no tenien peatge.

A l’hora del te m’esperava la Blancaneu a casa seva. Sabia que hi aniria. Una corrua de nanets em va rebre de manera eixordadora. Un darrere l’altre em preguntaven si necessitava alguna cosa. Si no paraven aviat necessitaria un ganivet per tallar-me les venes! Em van fer passar a la sala d’estar i allà m’esperava aquella dona totalment desconcertant. No acabava d’assimilar que aquella criatura virginal, amb cara de no haver trencat mai un plat, la innocència encarnada en un ésser humà, es fotés al llit amb la Bella Dorment i el Príncep, tots fins al cul de whisky, de coca i de ves a saber quins altres estimulants. Però en quin coi de bordell s’havia convertit aquell bosc de pandereta?

Em va saludar molt educadament. Mentrestant, al televisor, la Bruixa conduïa el programa més vist a les tardes del país. Era un programa que havia patit l’evolució de la televisió els últims anys, de fet, era la bandera d’aquest tipus de televisió sense complexes, que parlava dels famosos fotent-se a dins de casa seva si calia. Es deia Mossega la poma, porca! i el conduïa la Bruixa, una presentadora sense escrúpols que era una autèntica experta en provocar el plor als convidats i fer pujar com l’escuma els índex d’audiència de la cadena. Ara mateix, un reporter amanerat i bronzejat de raigs UVA, feia guàrdia davant la casa de la Ventafocs i el Príncep finat, juntament amb un núvol de paparazzi.

La Blancaneu em va oferir un te amb pastetes. Jo vaig insinuar-li que el te, agradar-me, el que es diu agradar-me... Em va treure un gin tònic de Hendricks amb tònica Fever Tree. Refrescant però potent. En una paraula, tan tonificant com la conversa amb la suposada bleda assolellada.

—Bona tarda, senyora Blancaneu.

—Ui senyora! No em digui senyora, inspector —va respondre’m ella.

—D’acord. Anem al gra.

—Inspector, si ja ha parlat amb la Bella Dorment i amb la Venty, li he de dir que el gra és sí a tot. Sí, he estat amb la Bella i el príncep. Sí, preníem drogues. Sí, el príncep ha vingut a casa meva i sí, m’he tirat a la seva dona.

—Que diu que què?

—Ah, no ho sabia tot, inspector?

—Anem a pams perquè m’estic perdent, faci el favor...

—Doncs anem a pams —va ratificar, juganera, Blancaneu.

—Vostè també se n’ha anat al llit amb la vídua del Príncep? Però quin dream team van muntar vostès aquí?

—Ni s’ho imagina, senyor Mirror, ni s’ho imagina. Els hiverns al bosc són llargs, molt llargs. I els estius amb tanta calor són molt estimulants. Els habitants del bosc tenim les nostres necessitats i, diguem que ens ajudem mútuament...

—Quines penques! —vaig exclamar.

—Vostè no se sent sol, inspector?

—No tinc temps per pensar en aquestes coses, senyora Freud.

Vaig aturar la conversa i vaig decidir reflexionar. Necessitava sortir d’allà i posar en ordre tota la informació, analitzar noves dades que em podia aportar la brigada i, després, encetar una nova roda d’interrogatoris amb tots els sospitosos.

—Senyora Blancaneu, és conscient que tant vostè com els seus companys de jocs sexuals i transgressors són ara mateix sospitosos d’assassinat amb acarnissament? Ho és? Perquè si no ho és, li ho faig saber —vaig deixar clar—. Ara marxaré, senyora Blancaneu, però tornaré, i tant vostè com les altres i els altres, qui siguin, vagin amb molt de compte. No estic per romanços. Ha aparegut un home en un hotel de carretera amb els seus genitals a la boca. Per Déu, és que no tenen un bri de dignitat?

—Em sap greu, inspector —va excusar-se Blancaneu.

—A mi també, senyora, a mi també...

Vaig marxar d’aquella casa envoltat de nanets que em preguntaven com havia anat, que si tot estava controlat, que qui havia estat l’assassí... I els paparazzi al darrere.

De moment, només havia parlat amb dones, totes sospitoses, però el crim semblava obra d’un home, és més, d’un home corpulent. Calia fer-li una nova visita al Llenyataire, però aquest cop en persona.

El Llenyataire vivia una mica lluny i vaig arribar a casa seva a l’hora de sopar. En trucar a la porta em va obrir la seva dona, alta, amable, em va fer passar i seure al menjador. Em va convidar a sopar, li vaig dir que no però va insistir. Vaig acceptar només a picar una mica mentre parlava amb el seu marit. Notava una olor familiar. Venia de la cuina. Em va venir la gana.

—Bona nit senyor Llenyataire, anem fent via perquè la investigació és complexa —vaig apressar.

—Com vostè vulgui, senyor inspector.

—Diu que li va desaparèixer una destral gran fa dues setmanes...

—Sí senyor inspector, no l’he tornat a veure. Un dia vaig anar a treballar al matí i me’n vaig adonar. La guardava al cobert.

—Té idea de qui li va poder agafar, si és que algú li ha robat?

—No ho sé, qualsevol que necessiti una bona eina per tallar fusta. No em ve ningú al cap.

El Llenyataire contestava coherentment però amb cert nerviosisme que no em deixava tranquil. Malgrat tenir coartada, semblava que amagava informació. I aquella olor...

Vam parlar durant gairebé una hora, vaig picar unes croquetes de pernil excel·lents que ens va servir la senyora del Llenyataire, i vaig beure un bon vi negre per acompanyar. Semblava una bona persona però hi havia alguna cosa que no quadrava, la tremolor de les mans, el quequeig lleu, gairebé imperceptible però existent a les paraules del Llenyataire, l’olor familiar... Vaig marxar amb la sensació de tenir alguna cosa a tocar de les mans i no poder-ho agafar.

Vaig sortir a les deu tocades i a les dotze de la nit tornava a ser a casa del Llenyataire amb una brigada. Vam detenir-los a ell i a la seva dona. L’olor de les croquetes en va ser la causa. Era la mateixa olor que vaig notar a l’habitació de l’hotel de carretera, barrejada amb l’olor dolça de la sang. Aquesta mixtura del primer moment va ser la causa de les dificultats que vaig tenir per identificar-la posteriorment. La senyora Llenyataire feia olor a croqueta, a fregit. El seu marit no trepitjava la cuina si no era per empaitar-la pel darrere quan fregava els plats, i totes les olors les absorbia el seu cos. D’aquella olor va quedar impregnada la cambra de la mort.

Als interrogatoris de comissaria, la dona va admetre haver comès el crim. Era alta i forta i ajudava sovint el seu marit en les tasques de tallar llenya. Tenia prou força per esgrimir amb habilitat la destral gran, que va amagar dues setmanes abans de cometre l’assassinat, i matar i esquarterar el Príncep, col·locat d’alcohol i droga fins a les celles. Ho va fer per «salvar el seu matrimoni», deia, ho va fer per «allunyar els dimonis del seu estimat marit». Perquè la declaració de la dona i del Llenyataire em van deixar més estupefacte del que ja estava. L’home rude, fort, musculat i viril, mascle fins a l’exageració, s’entenia també amb el Príncep promiscu, quin perla, pensava jo, aquest Príncep. Aquella nit, el Príncep i el Llenyataire cardaven salvatgement a l’habitació de l’hotel, una habitació tipus bungalow. La dona del Llenyataire els va anar a trobar i ho va fer, va embogir a cops de destral contra el Príncep cul inquiet. Al marit no li va fer res. I el marit va tornar a casa avergonyit i acollonit per tot el que havia passat, protegint la seva dona.

El cas va ser una bomba informativa i al programa Mossega la poma, porca! la Bruixa en va treure tot el suc que va poder. Arrel d’unes denúncies li van haver de canviar el nom al programa i ara es diu Porca, mossega’m la poma! Un gran avenç, vaja.

L’entorn del Príncep va continuar igual però sense ell. Al bosc gairebé era més fàcil aconseguir un gram de coca que una poma. La societat havia embogit.. La Ventafocs, la vídua, va refer-se vivint sola, va enviar a pastar fang a les germanastres i a la madrastra i va alimentar el rotllo amb la Blancaneu. Això sí, cadascú a casa seva.

La Bella Dorment va quedar afectada per l’excés de pastilles per dormir que prenia, per compensar l’excitació que li produïa la cocaïna i això la va portar a patir narcolèpsia. Ara s’adorm a qualsevol lloc i en qualsevol moment, això sí, aquella caiguda d’ulls continua sent tant torbadora com sempre.

L’hotel on va aparèixer el cadàver va canviar de nom i ara es diu Dead Prince Hotel****, un quatre estrelles la mar de guapo amb visites guiades a l’habitació del crim i parc temàtic al costat.

I jo, Magic Mirror, vaig sortir-ne prou ben parat, de tot allò. El Rei em va recompensar copiosament per la tasca feta i vaig assolir un bon estatus, però no em vull retirar i continuo investigant quan hi ha un cas al bosc. Ara empaito un caçador que sembla que podria haver mort un cérvol femella, la mare d’un tal Bamby. Maleït bosc podrit de pandereta!

Àlex Vidal Vidal

'L'últim home que parlava català'; Carles Casajuana; 2009

Què passaria si el català desaparegués i un professor nordamericà localitzés l'últim home que el parla? Aquesta suposició apocalíptica lingüísticament parlant, és la que dóna peu al leit motiv d'una novel·la que, en realitat, parla més d'altres coses que no pas d'això.

Ambientada a la Barcelona actual, l'obra parla d'un escriptor que pateix setge immobiliari i un altre que exerceix d'okupa al mateix edifici, que compartiran inquietuds i parella malgrat les seves diferències abismals respecte a la llengua: l'assetjat escriu en castellà i l'okupa en català; el primer creu que els que preveuen la fi del català són uns exagerats i el segon pensa que s'ha de defensar la llengua perquè no mori. És aquest segon novel·lista el que escriu una obra titulada L'últim home que parlava català, de la qual el lector en sabrà els trets bàsics. En canvi, de la novel·la en castellà que escriu l'altre novel·lista no en sabrem pràcticament res. En aquest cas, Carles Casajuana se centra molt més en la persona, en l'escriptor, i ens el presenta com un professional romàntic de l'escriptura que prefereix malviure en un edifici que s'ha d'enderrocar per acabar la seva novel·la en aquell indret, que no pas vendre el pis i marxar a un habitatge millor. L'opció d'escriure en castellà, en aquest cas, sembla que no és del tot positiva perquè el seu castellà té catalanades. En el cas del que escriu en català, en canvi, els defectes de la novel·la són que s'hi fa activisme lingüístic i no resulta creïble. Tots dos tenen un punt romàntic, l'un per la seva professió i l'altre per la llengua. Discuteixen per la literatura, per l'amor que l'un li pren a l'altre, per la llengua però en el fons, es respecten. Pretén ser una imatge de la societat catalana actual.

La idea de la novel·la és, en un principi, molt atractiva, tot i que arriba a un punt que es torna un xic repetitiva. Malgrat això, és de lectura ràpida i amena.

Carles Casajuana és llicenciat en Economia i Dret per la Universitat de Barcelona i ha estat diplomàtic a Bolívia, Filipines i a la seu de les Nacions Unides, a Nova York. L'últim home que parlava català va estar guardonada amb el Premi Ramon Llull de novel·la 2009.

Houston, tenim un problema

Relat basat en un diàleg de l'obra de teatre Carícies, de Sergi Belbel. 

Es tracta de desenvolupar el diàleg per fer un relat totalment diferent del text original

Portaven gairebé un any junts. La convivència havia anat erosionant els nexes d’unió que tant els havien apropat en un principi, a l’inici d’aquesta relació obligada, sense alternatives, però motivadora com cap altra, una vivència única per a la qual s’havien preparat durant anys. I ara eren allà, tots dos sols, cansats l’un de l’altre, amb ganes d’engegar-ho tot a rodar.

          —Què estrany... —va deixar anar en Harry com un globus sonda.

          —Què? —va respondre la Rose mentre feia números, gairebé aliena a tot allò que succeïa al seu voltant.

          —Tot això —va dir en Harry, com qui no vol la cosa, amb un deix d’indiferència.

          —A què et refereixes? —va interpel·lar la Rose, ara sí, aixecant els ulls de la pantalla de l’ordinador i arrugant les celles, intrigada.

          —No sé si te n’has adonat —va articular en Harry per donar-li més pistes a la Rose. En Harry volia parlar, en tenia unes ganes boges però no gosava treure el tema directament. La Rose sempre l’evitava, el tema.

          —No, de què? —va contestar secament la Rose, reptant en Harry amb els ulls, mirant-lo des de dalt, desafiant.

          —Tinc la sensació.

          —Digues —va animar-lo la Rose.

Ella dissimulava un cansament que li anava creixent a les entranyes, que se li concentrava a les temples. I pensava en aquesta “sensació” que deia que tenia en Harry. “La sensació dels dallonsis”, pensava la Rose, “el tema”, “la qüestió” que esguerraria el dia.

—L’estranya sensació —va continuar ell, burxant a la ferida conscientment.

—Què et passa? —va preguntar ella.

La Rose sabia sobradament què li passava. N’acabarien parlant però no gaire, no fos que ella s’emprenyés. Així ho feia sempre en Harry. La dona pensava d’ell que era un covard, un cagacalces que no tenia pebrots d’assumir el que li passava. En realitat tenia un problema greu. En Harry hi va tornar.

—És com si... —va etzibar mirant-la de reüll i aturant-se en sec.

—Com si què? —respongué la Rose amb desgana.

Feia gairebé un any que eren a l’Estació Espacial Internacional donant voltes a la Terra com un carrusel, en òrbita de la Terra però fora d’òrbita de la realitat terrenal. Estaven sols i esperaven el relleu de la parella de russos que els havien de donar el passaport a aquella esfera imperfecta i blava que els havia hipnotitzat dia rere dia.

—Com si ja no... —en Harry pronunciava aquestes paraules i pensava que ja no tenien res a dir-se, que la seva hora havia passat, que els claus alegres i salvatges que havien fotut suspesos a l’aire per la manca de gravetat ja havien passat a la història. Sobretot des del dia del gran canvi.

—No, què? —repetia la Rose mecànicament, farta del joc d’indecisió d’en Harry.

—Com si ja no tinguéssim...

—Què?

—Res a dir-nos —va decidir-se a pronunciar definitivament en Harry. Va ser com un alliberament.

La Rose sabia que ell tenia raó, que ja no tenien res a dir-se. Després d’un any realitzant els experiments que havien de dur a terme, de mantenir en bon estat aquella andròmina voladora i d’haver cardat com gossos en zel d’amagat dels terrícoles, ja no els quedava res a dir-se ni a fer-se.

—Sí —va mentir la Rose.

—Sí què? —va interessar-se en Harry.

—Sí que tenim alguna cosa a dir-nos —va assegurar ella en una actuació que no guanyaria precisament cap Oscar.

—Ah, sí? —va interpel·lar en Harry, incrèdul.

—Sí.

—Què? —va preguntar ell, esperançat.

           Ja no va obtenir resposta. La Rose es va girar d’esquena i va deixar per impossible aquell home que l’havia satisfet els primers mesos i que després de creure que havia vist presències alienígenes al voltant de la nau, mai va tornar a ser el mateix. Va intentar sortir de l’estació espacial, es va tornar boig, va esbatussar-la en els moments de voràgine visionària. Ella s’hi va tornar. Durant mesos, la convivència havia estat impossible, amb cops de puny mutus inclosos. Ara ell, mentre es movia sense tocar el terra de la nau a causa de la manca de gravetat, parlava amb ombres, es masturbava pels racons, i solia fugir d’ella. Un dia més i els russos vindrien a treure’ls d’allà per sempre més. Un dia més i seria lliure. Si en Harry estigués lúcid, d’això en podrien parlar, de la llibertat.