Ghosts (Fantasmas) és la segona novel·la de la Trilogia de Nova York que Paul Auster va escriure als anys 80 del segle passat i amb qui va sorprendre a crítica i públic. Fantasmas té moltes similituds amb La ciudad de cristal, segons alguns crítics, massa, però també cal destacar que es tracta d'una trilogia molt compacta de novel·les curtes i que, malgrat que es poden llegir per separat, la seva comprensió i màxima complicitat amb l'autor només es pot assolir llegint-les totes tres (l'última és La habitación cerrada).
A Fantasmas, un detectiu privat rep l'encàrrec de vigilar un home, una trama aparentment clàssica que disfressa tot un univers urbà que esdevé un laberint, una boirina que converteix els personatges en autèntics fantasmes que es mouen pesadament per la ciutat. Aquest traç difuminat dels personatges s'accentua amb els seus noms, que són colors: el senyor Blanc contracta Blau per vigilar Negre...
Crida l'atenció la importància que Paul Auster dóna en aquesta novel·la al coneixement. La vigilància de Blau sobre Negre acabarà per trasbalsar-lo fins al punt de preguntar-nos qui vigila qui. Sabem el que Blau sap, no sabem res més: "Hay ciertas cosas que Azul no puede saber en este momento. Porque el conocimiento llega despacio, y cuando llega, a menudo hay que pagar un alto precio personal". El protagonista el pagarà amb escreix en diversos moments del relat.
També destaca una oportunitat de coneixement perduda per Blau quan aquest troba el llibre que està llegint Negre, un llibre que comença a llegir i que no acaba d'entendre, li resulta pesat i l'acaba deixant. Auster ho explica com una oportunitat vital perduda: "Lo que no sabe es que si encontrara la paciencia necesaria para leer el libro con el espíritu que pide, toda su vida empezaría a cambiar, y poco a poco llegaría a una total comprensión de su situación, es decir, de Negro, de Blanco, del caso, de todo lo que le concierne. Pero las oportunidades perdidas forman parte de la vida igual que las oportunidades aprovechadas, y una historia no puede detenerse en lo que podría haber sido". Brutal.
Paul Auster continua fent una fotografia temporal, oberta, una història que no tanca. Molts lectors li recriminen això. Però Auster ho fa conscientment perquè el que ell explica són bocins de realitat o de ficció o de pensament i aquests troços de vida no comencen ni acaben, senzillament existeixen...
No comments:
Post a Comment