Chronos

El vent topava contra les roques de la costa, una tramuntana freda i potent que empenyia en Sergi i no el deixava avançar. Sota els pins i amb la roba esparracada, lluitava sense entendre com havia arribat a aquell bosc a la vora del mar.

Es trobava orfe de sentiments però després de tantes hores dins el bosc, va començar a notar una calidesa estranya i deliciosa com si fos el principi d’una pertinença profunda. Què eren aquelles sensacions? D’on sorgien? Per què creia que ja havia estat en aquell indret?

De sobte, en Sergi va sentir una explosió llunyana. Es va girar i va veure una columna de fum negre a un parell de quilòmetres d’on era. Instintivament va girar cua i va començar a córrer a favor del vent, entre les branques i la pinassa, absort per la curiositat de descobrir qui o què havia provocat la detonació.  

El fum era tan fosc i les flames d’un color tan viu... No podia deixar de mirar aquell espectacle totalment bocabadat...  Va passar una estona llarga fins que es va adonar de quin havia estat l’artífex de tot allò... Hi havia un cotxe envoltat pel foc... I un cos, sí, ara el veia, una pell, uns cabells i un passat socarrimats... Va notar quelcom removent-se dins l’estómac.

Havia de fer alguna cosa, havia de trucar algú, cercava el mòbil a les butxaques però no el trobava. Com era que encara no havia passat ningú per aquella maleïda carretera? Ningú a qui demanar auxili... Era ell qui conduïa, ara ho recordava. Efectivament. Però per què havia tingut un accident? I qui era aquella persona cremada entre les flames? No anava sol al cotxe? Coi de carretera! No passaria ningú en tot el dia? Potser podria posar-se a córrer en direcció al sud, a favor del vent, intentant trobar algun ésser humà que el pogués ajudar. En aquest indret hi havia molts pobles separats per quatre o cinc quilòmetres. Trobaria algú?

No es podia quedar allà plantat sense fer res, no hi havia més opció que posar-se a caminar, només havia de decidir si emprenia camí cap al nord o cap al sud. El sud sempre li havia atret més així que es va endinsar pel caminet de sorra entre els arbres en aquella direcció, seria més probable trobar alguna casa entre el bosc que no pas a peu de carretera. No recordava haver vist cap casa venint per la comarcal, però clar, tampoc no se’n recordava de res d’abans de l’accident, només que era ell qui conduïa.

Sembla mentida. Moments abans havia decidit una cosa i ara en decidia una altra. Ja tornava a ser dins del bosc, ara a favor del vent. Estava confós i ell mateix es contradeia en les seves decisions. Va caminar i caminar, a un ritme ràpid, ara corrent, ara recuperant l’alè, fins que va arribar a un trencall. Va girar a la dreta amb l’esperança de trobar algú ben aviat, semblava que el camí s’eixamplava i això podria voler dir que hi havia algun lloc habitat ben a prop. Però no. El camí s’eixamplava, sí, però perquè s’acostava a una carretera, concretament a una comarcal on fumejava un cotxe encès. El seu cotxe. Havia caminat en cercle. Però hi havia un detall inquietant: era ben bé com si no hagués passat el temps i les flames continuaven igual de vives que moments després de l’explosió. S’havia tornat boig?

El temps s’havia aturat o senzillament és que ell havia somniat agafar drecera i no s’havia mogut del lloc? Allò era realment estrany, seguia sense entendre res però, de cop i volta, va sentir una sirena que s’apropava més i més fins que va veure un home i una dona vestits d’uniforme acostar-se-li. L’home va demanar auxili per radio i la dona va començar a sacsejar-lo, no sabia per que ho feia, no calia, ell estava del tot conscient, o no?

Va comprendre que la dona intentava reanimar-lo, que en realitat ell estava estès al terra i la policia intentava evitar la seva mort. Va girar els ulls cap al vehicle i no hi va veure ningú cremat, cap cadàver socarrimat. Només les flames. De sobte, va articular unes paraules febles, buscant la policia que el reanimava, intentant que ella l’entengués:

—Marxem d’aquí! Fotem el camp! Això petarà!

—Charlie, és viu, és viu! —va cridar la noia.

Els dos agents van ajudar-lo a posar-se el més còmodament possible a la vora de la carretera, mentre ell no perdia de vista el vehicle, que continuava cremant amb flames intenses i renovades. De sobte, el policia va copsar allò que mirava amb insistència el ferit: un gos atrapat dins del vehicle que intentava sortir-ne desesperadament. Era el seu gos. Però ell no intentava mirar allò. Ell mirava d’advertir. Immediatament, l’agent de policia va anar cap al cotxe per ajudar el gos a sortir. Veient-ne el moviment, ell va cridar:

—Nooooooo! Nooooooo!

          Però ja era massa tard. La benzina que havia anat regalimant va fer esclatar el cotxe en mil bocins, l’explosió es va sentir en un radi quilomètric. El fum era tan fosc... i les flames d’un color tan viu... I també hi havia un cos, sí, ara el tornava a veure, una pell, uns cabells i un passat socarrimats...

Imma Oliveras i Àlex Vidal Vidal