La habitación cerrada explica la persecució d'un autèntic fantasma. Però no un esperit, un mort, sinó una presència en la vida del protagonista, un amic de la infància que el va marcar per sempre. Ara, la dona d'aquell amic, anomenat Fanshawe, li escriu una carta explicant-li que el seu marit ha desaparegut misteriosament. Ell s'haurà d'enfrontar als records d'aquest amic de la infància i no serà fàcil, l'haurà de substituir en alguns àmbits i carregarà amb el pes del record d'aquest personatge, tan present o més a la novel·la que el protagonista.
La habitación cerrada és l'única de les tres novel·les que està narrada en primera persona. Tenint en compte que les dues primeres s'expliquen en tercera del singular, i que el narrador deixa clar que està explicant una història al lector, sembla com si Auster volgués rematar la trilogia amb una història del narrador, amb la història més personal, potser. Els símbols i les picades d'ull de l'autor a qui el llegeix són constants. Per exemple, s'explica que la dona de Fanshawe (l'amic desaparegut) va contractar anteriorment els serveis d'un detectiu privat, un tal Quinn, que és el cognom de l'escriptor que es fa passar per detectiu privat a La ciudad de cristal, la primera de la trilogia. També hi ha un paral·lelisme entre l'obra literària de Fanshawe, que és difícil, diferent, agosarada, amb la del propi autor, i Auster així ho insinua. O per exemple, el recurs dels colors a l'hora d'ìnventar personatges: el protagonista explica que havia treballat al padró i que havia arribat a inventar-se famílies. Diu que a l'hora d'inventar persones recorria a noms comuns, com els colors (Brown, White, Green...); cal recordar que a Fantasmas, tots els personatges tenen nom de colors.
El títol de La habitación cerrada pren cos al final de la novel·la, en un passatge que no desvetllaré, però amb el qual Auster desenvolupa un paral·lelisme exquisit amb la bogeria que envolta als seus personatges i diu: "Esa habitación, la descubrí entonces, estaba situada dentro de mi cráneo".
M'han cridat l'atenció altres detalls de la novel·la, per exemple, com Auster continua ubicant l'acció enmig de la vida rutinària de Nova York. Quan s'assabenta que el seu amic de la infància desapareix i deixa sola la seva dona pensa: "A menos que se hubiera cometido un delito, era poco lo que podían hacer. Los maridos, después de todo, abandonan a sus esposas todos los días, y la mayoría de ellos no desean que les encuentren". O una metàfora deliciosa quan el protagonista recull l'obra literària de Fanshawe, guardada en unes maletes: "Luego bajé las dos maletas despacio por la escalera y salí a la calle. Juntas pesaban tanto como un hombre". Les maletes eren Fanshawe. La seva obra era la persona.
En aquesta novel·la continuen els problemes personals i fins i tot mentals dels personatges, com per exemple els del desaparegut quan era petit, quan era el líder absolut del grup d'amics. El narrador diu d'ell: "No quiero decir que madurara deprisa -nunca pareció mayor de lo que era-, sino que era él mismo antes de madurar. Por alguna razón, nunca sufrió los mismos trastornos que el resto de nosotros. Sus dramas eran de un orden diferente -más internos, sin duda más brutales-, pero sin ninguno de los cambios bruscos que parecían puntuar la vida de todos los demás".
Un altre tema recurrent és el de la història sense fi. A les dues primeres novel·les, les històries són obertes. La tercera no ho és tant. Hi ha com un tancament brusc i traumàtic. Però l'obsessió de l'infinit narratiu continua present, per exemple quan diu: "Las historias sin final no pueden hacer otra cosa que continuar eternamente, y verse atrapado en una de ellas significa que morirás antes de haber interpretado tu papel hasta el final".
Sembla que m'hagi extès molt però això només es un tastet de la riquesa simbòlica d'aquesta novel·la, absolutament magistral, complexa i rica en matisos. El primer que hom pensa quan llegeix La trilogía de Nueva York és que Paul Auster està sonat. Quan acabes de llegir-la, agraeixes aquesta bogeria perquè has llegit tres novel·les que et marcaran de per vida.
No comments:
Post a Comment