Aquest Barça m'ajuda a fer de pare i no es pot pagar amb diners

Sentim sovint als mitjans de comunicació que els clubs de futbol més rics són els que guanyen més títols. Avui dia hi ha clubs que aposten clarament per aquesta línia, com per exemple el Reial Madrid amb Florentino Pérez al capdavant o el Manchester City: amb un bon talonari es compra el que calgui i els títols cauran pel seu propi pes. De fet, a Can Barça no fa pas tant de temps es va fer famosa una frase de Johan Cruyff que deia: "Els diners han de ser al camp, no pas al banc".

En canvi, Cruyff també va ser el primer que va decidir potenciar el planter fins al punt que La Masia ha esdevingut avui dia un exemple d'escola de futbol i de valors a tot el món. Quan Pep Guardiola recorda en roda de premsa els valors que s'inculquen a La Masia està dient que al Barça el poden atacar per on vulguin però no per aquí, perquè si els nanos que pugen del planter són com són, en part, és gràcies a la gent que treballa amb ells des de ben menuts i a una tasca professional impagable.

El joc

Avui dia, 'The New York Times', 'La Gazzeta dello Sport', 'L'Equipe', tots els mitjans de comunicació més prestigiosos del món lloen el model Barça, "the catalan way", però sincerament, no cal que ens ho diguin per saber què està passant. Ja ho veiem aquí. Primer pel futbol que fa l'equip: Guardiola ha aconseguit emocionar-me amb el futbol. Sóc un malalt del bon futbol, insisteixo, del bon futbol, i tinc enregistrada en VHS, entre d'altres partits, la final del Mundial de 1970 entre Brasil i Itàlia. Aquell Brasil que va meravellar amb un Pelé ja madur però excels, amb un Jarizinho elèctric, Tostao, Rivelino, Ze Maria, Carlos Alberto, Gerson... Itàlia era la del 'catenaccio', per variar, que practicava un futbol defensiu potent i poc vistós però, que també per variar, havia arribat a la final i podia amargar-li la vida a una selecció que tenia el suport de tot el món menys dels italians. I Brasil va parlar, de fet Brasil va recitar un poema gloriós en forma de partit de futbol i va rematar la feina amb un 4-1 que va passar a la història. Doncs bé, des d'aquest partit que es va jugar quan jo tenia dos anys i que he vist i revist en vídeo, que no he vist res igual que el Barça de Guardiola i Messi. Com a equip complert potser podria destacar el Milan de Sacchi (Gullit, Van Basten, Rijkard), però la resta són individualitats: Romàrio (què petit i què gran), Ronaldinho (gràcies per tornar-nos el somriure als culers...), Zidane (llàstima que vas anar al Madrid), però han estat coses puntuals, individualitats. Aquest Barça és una altra cosa.

Els valors

I ho és no només perquè tot el món s'ha hagut de rendir a l'evidència (oi Mourinho i Karanka?) sinó perquè a més del joc artístic, poètic, estètic, al darrere hi ha els valors. Uns valors que fan que el capità Puyol li posi el braçalet a Eric Abidal perquè sigui ell el primer en aixecar la copa després d'haver passat un càncer.Uns valors que fan que sigui l'equip més solidari que he vist mai entre companys: "si tu no hi arribes ja hi vaig jo, no pateixis". Uns valors de catalanitat desacomplexada, perquè no hem de demanar perdó a ningú per ser com som ni qui som i perquè pensar el contrari té un nom: xenofòbia. Perquè hi ha jugadors de tot arreu esforçant-se per parlar la llengua del país. Encara que només sigui un gest aquí ho agraïm.

Però sobretot, aquest Barça no té preu per la imatge que dóna com a referent per als més menuts. Com a pare m'omple de joia dir-li al meu fill que el nostre equip ha guanyat, que és el millor, que tenim el millor jugador del món i un entrenador que els guia com un mestre. Però com a pare avui dia ser del Barça també m'omple d'orgull, perquè quan li he de marcar una línia d'actuació als meu fills i vull que la comunicació els arribi ràpidament només cal que els digui: "Oriol, Paula recordeu què diu en Guardiola, s'ha de ser humil i treballar, treballar molt i no creure's el millor perquè si t'ho creus no ho seràs mai. Vosaltres heu vist algun cop en Xavi fent-se el xulo i pensant que el partit ja està guanyat? Heu vist que ho faci l'Iniesta?" I l'Oriol i la Paula, els meus fills, immediatament es posen a fer els deures, a estudiar, a entrenar, a fer el que calgui per millorar, per avançar a la vida, i ho fan amb convenciment, no perquè toqui, sinó perquè tenen unes referències que també ho fan. I això no té preu i per això aquest Barça m'ajuda a fer de pare i no es pot pagar amb diners.