Total Pageviews

Saturday, March 17, 2012

'La ciudad de cristal'; ('Trilogía de Nueva York'); Paul Auster; 1985

La ciudad de cristal és una de les novel·les que m'ha impactat més en els últims temps. Jo tenia una assignatura pendent en les meves lectures: Paul Auster. El vaig descobrir a través d'un conte de Nadal que va regalar fa uns anys la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona i em va agradar tant que vaig decidir ampliar els meus coneixements sobre l'autor. He començat la indagació d'Auster amb tres novel·les curtes que formen la 'Trilogia de Nova York', edició en castellà d'Anagrama, la primera de les quals és La ciudad de cristal(City of glass).

La Trilogia de Nova York presenta tres històries sobre bogeria, atracció de l'abisme, desencís vital, relats amb tendències kafkianes i, en el cas de la primera de les novel·les, amb clares referències i inspiracions quixotesques i detectivesques.

La ciudad de cristal comença amb una trucada de telèfon equivocada, en què algú confon al personatge central de la novel·la, Daniel Quinn, amb un detectiu privat, i li demana els seus serveis. Davant la insistència de qui truca, Quinn acceptarà el cas i es farà passar pel detectiu privat en qüestió. Quines conseqüències pot tenir una confusió com aquesta? Només el lector de La ciudad de cristal ho sabrà, o ni ell mateix, perquè la novel·la és un cercle, o més ben dit un anell de Möebius, una fotografia d'un instant en l'eternitat temporal. Molt Auster.

La novel·la podria resultar avorrida per la manca d'acció, tal com estem acostumats a entendre-la actualment, però no és així, sinó que acaba sent altament inquietant, reflexiva, un relat amb picades d'ull constants al lector. Una de les obsessions d'Auster és la identitat. En un principi, el protagonista es diu Daniel Quinn, que és un escriptor que fa novel·les policíaques sota un pseudònim, William Wilson. Ja tenim dos noms per a la mateixa persona. Però la crisi d'identitat continua: el detectiu Max Work és el personatge central de les novel·les de Wilson i alter ego de Daniel Quinn. Per acabar, una trucada de telèfon confon Daniel Quinn amb un detectiu. El nom d'aquest detectiu serà la quarta denominació d'aquest personatge, el protagonista de la novel·la. Quin nom és aquest? El tancament del cercle, la unió entre personatge i autor: la trucada demana pel detectiu Paul Auster. Durant la novel·la, Daniel Quinn es fa passar pel detectiu Paul Auster. Però Paul Auster també existeix a la novel·la i és un altre escriptor. Sembla complicat? No, és hipnòtic.

En aquesta mateixa línia, trobem detalls de la cerca d'allò que un no és, la cerca del no res, com les passejades per Nova York del protagonista sense cap objectiu o una cita de Baudelaire rematada pel mateix Auster: "Il me semble que je serais toujours bien là où je ne suis pas. En otras palabras: me parece que siempre seré feliz allí donde no estoy. o, más directamente: dondequiera que no estoy es donde soy yo mismo." Tot plegat conforma el desencís vital característic d'aquesta obra.

A més, Paul Auster proposa unes relacions paterno filials malaltisses, el personatge que ha d'investigar i el seu fill, el fanatisme religiós que porta a autèntics crims, les conseqüències d'aquestes accions, tot plegat sota un embolcall detectivesc que recorda Raymond Chandler, però també trobem detalls de TomWolfe, de Kafka i sobretot, del Quixot, del qual Paul Auster és un fervent admirador. De fet, hi ha una proposta d'autoria del Quixot que diu que no va ser Cervantes qui la va escriure. No la desvetallaré aquí. Daniel Quinn, el protagonista, es comporta una mica com el Quixot, cap a una bogeria creixent en una voràgine d'esdeveniments surreals. I per cert, les inicials de Daniel Quinn són D.Q. Auster juga amb el lector. Si acceptes el joc, el gaudeixes.

2 comments:

Anonymous said...

M'agrada força Paul Auster tot i que aquesta encara no l'he llegit.
N'has fet una molt bona ressenya. Me l'apunto a la llarga llista dels pendents.

Àlex Vidal Vidal said...

És complex però diferent i riquíssim. L'estic devorant!