Conte de Nadal. Entrevista a la Mare de Déu

A la Raquel, font d’inspiració, ella sap per què.

Vostè em pregunta com porto això del Nadal, senyor periodista? Miri, enguany tenia molta esperança que millorés el meu contracte, però no hi ha res a fer, tot continua igual. O pitjor. Sí que hi ha hagut canvis i alguns afectaran fets i tradicions que semblaven intocables, però jo no surto a l’evolució. Molt em temo que hauré d’esperar uns quants segles més. O fins i tot mil·lenis. No és fàcil, no... Fa més de dos mil anys que em toca fer el mateix paper. Al Nadal, parir en un estable morta de fred, i a Setmana Santa veure com maten al meu fill estimat. Un any, un altre, un altre... Oi que no és agradable? No, no ho és. I mentrestant tothom demanant-me miracles. Que si et poso una espelma per aprovar unes oposicions, que si vull que aquella noia es fixi en mi, que si fes que el banc no m’embargui la casa... De debò, en alguns casos fóra més fàcil assolir la pau al món. No és que no m’agradi fer-ne, de miracles, però hi ha algú que pensi en mi?

Miri senyor periodista, li explico una mica com ha anat. Aquest any, el Sant Pare, que tot s’ha de dir, és un gran teòleg, ha escrit un llibre on afirma que algunes tradicions del pessebre no són ben bé certes del tot. Per començar, m’ha tret el bou i la mula. Això, i ja em perdonarà, és una malifeta. No dic paraulotes perquè sóc la Mare de Déu i no en puc dir, però de ganes no me’n falten. Cada any morta de fred parint en una menjadora d’un indret perdut de Palestina on l’única font de calor que tenia era l’alè del bou i la mula, i va aquest noi, en Ratzinger i me’ls treu! Jo encara aguanto, però i el nen? Ostres, Benet, no veus que se’m congelarà la criatura? Ai Benet, com es nota que no tens fills!

Continuo. També s’ha carregat d’un cop de twitter la llegenda dels Mags d’Orient, que ni eren reis, ni venien d’Orient. Resulta que van arribar de Tartessos, un regne que hi havia a l’extrem occidental del món conegut en aquell moment, i que els historiadors situen entre Huelva, Cadis i Sevilla. És a dir, que eren andalusos. Això no és que m’afecti gaire. Al contrari, encara em poden alegrar l’existència i animar una mica en Josep, que pobre, és un sant baró. Si els Mags són andalusos, enlloc d’or, encens i mirra, potser ens porten manzanilla i pescaíto frito i ens obsequien amb unes rumbes. Això sí, ja intueixo que ens despertaran al nen i els haurem d’acabar fent fora.

Ai, senyor periodista, vostè diu que la situació no és tan dolenta després tot? Doncs miri, sí que ho és. Perquè el Sant Pare s’ha posat a canviar coses però li ha faltat temps per dir que la virginitat de Maria continua intacta! Home, ja posats a canviar... no sé si m’entén. Miri, jo sóc una bona persona i valenta, però que durant més de dos mil anys em toqui passar un embaràs cada any, amb les basques pertinents, les varius corresponents, la pujada de sucre de rigor i que hagis de parir sense poder anar ni a la seguretat social, en un estable, nevant, pelada de fred, que ara em treguin el bou i la mula, que em vinguin aquells tres a despertar-me el nen...home, això no ho aguanta qualsevol.

Li diré una cosa. L’any 2000 vaig dimitir. Sí, sí, tal com ho sent. Vaig dir-li al Cap que m’aniria bé un canvi d’aires, unes vacances, un canvi de destinació a la feina, no sé, un canvi, per l’Amor del Cap! Ell em va escoltar, i com que és l’ens més bo que existeix, em va ajudar i va ordenar-li a Sant Pere que busqués substituta. Va ofertar-se la plaça, és a dir, va sortir l’Oferta Pública de Treball al BOP, el Butlletí Oficial del Paradís, i posteriorment va es va publicar la convocatòria. Sap què? No es va presentar ningú. I sap per què? Perquè les candidates, en veure que havien de parir cada any i que ho havien de fer sense tenir la part bona de l’embaràs, és a dir la prèvia, és a dir l’origen, ja m’entén, es feien enrere. No hi va haver opositores. Així que aquí em té, aguantant estoicament el celibat i parint cada any, i esperant a veure si els humans decideixen fixar-se més en la meva persona i deixen ja d’una vegada les ximpleries de la virginitat enrere. Que per si no ho sabia, hi ha una dita catalana que ho diu ben clar: “Dels pecats del piu, el Senyor se’n riu”.

I ara em perdonarà, senyor periodista, que sóc a la recta final de l’embaràs, que em toca parir el 25 d’aquest mes, ja em canso molt i he d’anar a dormir aviat. Bona nit i faci sempre el bé.

Àlex Vidal Vidal

04/12/2012

Amb l'aigua fins al coll - Petros Màrkaris (2010)

Amb l'aigua fins al coll és una novel·la negra de l'escriptor grec Petros Màrkaris, el creador de la sèrie del comissari Kostas Kharitos, protagonista d'aquesta que comento. Malgrat ser una novel·la de detectius, Màrkaris s'implica fins al coll, mai millor dit, amb la situació econòmica que està vivint el seu país, Grècia, i desenvolupa una trama prou amena en un entorn hostil, amb polítics corruptes, banquers aprofitats, esportistes sancionats per dopatge..., una xarxa extremadament realista ambientada en la Grècia de fa dos o tres anys, en plena crisi.

L'obra comença amb el casament per l'església de la filla del comissari Kharitos, la Katerina. L'endemà just del casament li comuniquen l'assassinat de Nikitas Zisimópulos, antic director del Banc Central, degollat amb una espasa. L'homicidi coincideix amb una campanya que algú ha emprès contra els bancs, animant als ciutadans a boicotejar-los, a no pagar-ne els deutes i les hipoteques. No serà l'únic assassinat, el de Zisimópulos. L'acció s'ambienta en una Grècia desesperada per la crisi, en què la gent surt al carrer a manifestar-se, farta de la situació, sense cap mena d'esperança.

En aquest ambient, Màrkaris aconsegueix farcir el misteri de la trama amb detalls d'humor corrossiu, còmplice. Per exemple, quan la seva dona l'anima a canviar-se el cotxe per portar la filla al casament, perquè el que té és vell i atrotinat, i malgrat que la majoria dels companys policies tenen un Hyunday, Kharitos decideix comprar-se un Seat Ibiza per solidaritat amb els espanyols, que segons ell, estan tan fotuts com els grecs. A més, cada vegada que s'ha de desplaçar per Atenes amb l'objectiu d'interrogar algun sospitós o testimoni, es troba amb alguna manifestació: l'avinguda tal, tallada pels funcionaris; la plaça del dallonsis, tallada pels jubilats; el boulevard d'en qual, col·lapsat pels taxistes... Fa gràcia, però intencionadament és riure per no plorar. El comissari investiga uns assassinats terribles, macabres, però a la vegada es preocupa per com podran ell i la seva dona arribar a final de mes perquè els acaben de treure la paga de Nadal i ja és gairebé segur que l'any següent els treuran la de l'estiu. Retallades i més retallades que afecten al Kharitos persona, que ha de ser fort perquè no afectin al comissari professional. En definitiva, una novel·la propera i humana amb una temàtica detectivesca amb l'escenari de la crisi actual. Un mix molt eixerit, el que aconsegueix Màrkaris.

Aprofito, a més de recomanar Amb l'aigua fins al coll, per penjar l'enllaç de l'entrevista que Manuel Fuentes li va fer a l'autor a Catalunya Ràdio quan es va publicar la novel·la al nostre país. No us perdeu aquesta vessant humana que explica el mateix autor, com afecten els fets al comissari Kostas Kharitos.

Entrevista a Petros Màrkaris a Catalunya Ràdio

La Garrotxa 2012. Cròniques volcàniques (III). Un volcà i un bosc de fades

Al segon capítol d'aquestes cròniques hem aconseguit un raspall perquè la Paula es pentini i hem passejat amb cavall pels voltants del volcà del Croscat, a més de portar els cavalls del Càmping Lava al tancat on dormen. Avui pujarem a un volcà, al de Santa Margarida, i passejarem per la Fageda d'en Jordà. Tot un plaer per a mi i per als meus fills.

La terra volcànica és tot un misteri perquè està com cremada. Ens hi fixem com mai!

Ens llevem tard. És el tercer dia al càmping i estem cansats i mandrosos tots tres, els meus fills i jo. Són les 10 del matí  la Paula té uns ulls com dos tomàquets, de vermells, i no es lleva de cap manera. He de posar-me una mica ferm i aconsegueixo que comencem a tirar tots tres. Ho faig sense gaire convicció perquè jo també tinc mandra, però acabem tirant.

Les fotos a la cova han estat divertides

Avui pugem al volcà de Santa Margarida, un dia en què la calor torna a apretar de valent, però nosaltres també en som, de valents, i per tant, no ens fa por. Pujant al volcà, que també tenim a tocar del càmping Lava, ens anem fixant en la terra volcànica de les vores del camí. Els nens pregunten si és lava freda, si està cremada... en fi, tot allò que pregunten en bateria els nens i que, de vegades, costa de respondre amb coherència. Pujant tambéveiem una cova i, òbviament, la frase ha estat: "Papa, aquí ens hem de fer una foto". Això ho diu la meva filla, que és la que mana a la família. Després de fer diverses fotos a la cova perquè surti tothom, amb terra volcànica a les mans (sembla un tresor) enfilem l'última pujada cap al volcà, que és dura però no gaire llarga. Això ens salva perquè fa molta calor.

L'última pujada és força dura però no gaire llarga

L'Oriol arriba a l'ermita del cràter abans que ningú

L'arribada al cràter és espectacular perquè els nens veuen allò que volien veure. Què bé que s'ho han passat! Tota l'estona preguntant si realment allò era un cràter, si en algún moment allò havia estat ple de lava incandescent, que què passaria si ara erupcionés aquest volcà, "t'imagines, papa, que ara se sent brooooooommmmm!!!". Tot un exercici magistral d'imaginació que m'ha fet somriure i recordar temps d'infància, en què ningú em guanyava a imaginar coses. Jo era dels bons!

De baixada  l'Oriol simulava que la lava ens perseguia, per tant, la imaginació s'ha continuat disparant. És el que tenen les sortides amb els nens, que el món es transforma davant dels teus ulls i esdevé una aventura continuada, sense límits, perquè els nens tenen els límits de la realitat molt més flexibles, encara no tenen dur del tot el marc de la finestra que els comunica amb el món. I jo que creia que la imaginació avui l'hauria de posar jo! Hem rigut, hem corregut, hem suat com porquets, literalment, i hem tornat a pujar al cotxe, un forn, per traslladar-nos a la Fageda d'en Jordà, que és a tocar, i fer el sender d'en Joan Maragall, prèviament recitat el poema que hi ha a l'entrada del bosc en un monument al poeta. El poema l'he recitat jo, òbviament, amb els nens escoltant atentíssimament. La Paula havia estudiat al poeta i l'obra a l'escola. L'Oriol em mira encuriosit i segurament es pregunta per què té un pare tan histriònic. Però riu i s'ho passa bé. Després, el bosc, els faigs, aquelles fulles que sembla que desafiïn la llei de la gravetat, aquell verd refrescant a 40 graus a l'ombfra, i els nens dient: "És com un bosc de fades!" És únic. Gràcies Joan Maragall! Gràcies Natura!

Hem anat a dinar, la nena esgotada, el nen amb ganes de veure el Tour (alguna cosa bona havia d'heretar de mi!), i hem vist l'etapa, una de muntanya. Ha guanyat Alejandro Valverde i jo he esclatat de felicitat. Venero el murcià i l'Oriol ha vist la vessant més oculta de son pare: l'autèntic apassionat del ciclisme. Això, en el nostre país, és ser pràcticament un friky. Ho sóc i el meu fill ho ha vist. I no me n'amago perquè el ciclisme m'ha ensenyat moltes coses que m'han fet servei a la vida. A ser humil, a ser respectuós, a saber rectificar, a no rendir-se mai, a ser valent encara que estiguis ensorrat i creguis que no te'n sortiràs. Tothom té el seu Tourmalet i tothom ha de posar el desenvolupament a la cadena que li vagi millor. Uns més dur, els altres més suau. Uns el pujaran amb temps rècord i els altres a ritme de cicloturista. Però tothom pot superar-lo, arribar a dalt.

Després d'una nova tarda portant els cavalls al tancat, a proposta del responsable dels cavalls, i per tant, d'una nova satisfacció enorme, hem tornat a sopar a la fresca. Avui és l'últim dia i s'ha d'aprofitar. Quan els nens han marxat al cinema a la fresca i m'he quedat sol a la taula, escrivint tot això, una amiga dels amos del càmping s'ha acostat a mi i m'ha preguntat què escrivia, que feian uns dies que m'observaven. Amb un punt de vergonya, l'hi he explicat i tothom m'ha convidat a fer la sobretaula amb ells. He acabat la nit amb els amos del càmping i la seva amiga, parlant de caça, de turisme, de càmpings i de relacions personals que es trenquen i que es refan. Una sobretaula d'estiu magnífica. Meravellosa.

Quan vaig a dormir, prometo a l'amiga dels amos que demà passarem per Besalú, perquè ella hi té una botiga al costat del Museu de la Miniatura. I així ho farem. La valoració del càmping Lava no pot ser millor, ha estat un èxit. És net, molt net, tot està ben esporgat i el tracte personal és magnífic. Vaig tenir els meus dubtes quan vaig veure crítiques força dures a internet, sobretot sobre el tracte, però després de tres dies puc dir que són infundades. La gent del càmping és honesta. Diuen aquestes crítiques que tot està enfocat als diners. Coi, és que es guanyen la vida amb aquest negoci! Si no ho fessin seria una insensatesa! El tracte, insisteixo, és molt ahradable, familiar fins i tot, des dels amos del càmping a l'últim empleat o empleada que et rep o que et serveix. Segurament hi tornarem.

La Garrotxa 2012. Cròniques volcàniques (II) Amb cavall pels voltants del Croscat

La visita  a la cooperativa La Fageda és força entretinguda

Al capítol número 1 de les Cròniques volcàniques havíem arribat al Càmping Lava, de Santa Pau, i ens havíem instal·lat. Malgrat que tot havia anat prou bé, vam descobrir que ens havíem descuidat a Mataró el raspall de la Paula i que no es podia pentinar. Avui, dimecres, 18 de juliol de 2012, teníem la missió de trobar un raspall perquè el dia anterior no havia estat possible en tot Santa Pau. Els altres protagonistes del dia serien els cavalls, fet que no havia imaginat abans de sortir del Maresme.

Definitivament ja tinc clar que els meus fills són Els nens que xiuxiuejaven als animals, a tots els animals

Avui a les 10 del matí tenim visita a la Cooperativa La Fageda, recomanable al cent per cent, sobretot per la filosofia de l'empresa, que dóna treball a persones amb trastorns psíquics i mlalaties mentals. El fet de treballar, de guanyar un sou i de sentir-se útils, és la millor teràpia per unes persones que poden fer vida normal guanyant-se la vida al mig de la natura. Per visitar-la cal reservar via web o telèfon, però val la pena, i la qualiat dels iogurts és molt superior a la convencional de grans marques. A la nostra família perdem l'oremus pel flam de vainilla. La visita a la Fageda és entretinguda, amb una guia totalment hiperactiva que ens fa anar amunt i avall entre vaques, vedells i dipòsits de llet. No cal dir que els nens s'ho passen de conya amb els vedells i fins i tot alguns es deixen tocar. La guia ens marca de prop però és comprensiva i agradable.

No sé què crida més l'atenció, si l'Església de Sant Esteve d'Olot, o el tub gegant de pintura de l'esquerra...

Missió Olot: objectiu, raspall de la Paula

 Un cop hem sortit de la Cooperativa la Fageda ens hem desviat cap a Olot, on com ja vaig comentar al primer capítol, sempre m'hi havia perdut. Per segon cop en dos dies, no solsament no em perdo, sinó que demostro un domini de la orientació propi d'un GPS amb potes. Aparco i munto l'Operació Raspall de la Paula. Hem d'anar al centre, que és on hi ha més botigues. Intueixo cap on és. Els meus fills em miren inquiets, possiblement dubtant si prendre'm seriosament o no. Sobretot l'Oriol. La calor és insuportable. Son al voltant de les 12 del migdia i ens aturem a sota d'uns porxos. Decideixo tirar endavant i girar a la dreta i voila, una botiga d'uns xinesos! La Paula entra i tria el raspall amb un gran somriure, el pago i tots contents decidim anar fer un vol pel centre d'Olot. Curtet, perquè els nens volen tornar al càmping. Així doncs, hauré de renunciar a visitar el volcà Montsacopa, el més emblemàtic de la ciutat, de fàcil accés i declarat Reserva Natural del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Hi tornaré. Ho prometo. Pel carrer, la Paula s'ha pentinat. Li hauria dit que no ho fes, que esperés a arribar al cotxe i que ho fes amb una mica més d'intimitat, però com que l'oblit del raspall m'havia afectat la fibra sensible, he preferit no dir-li res. Li brillaven els ulls i es tornava a sentir neta i polida. Qualsevol li diu res!

Decidim fer un passeig en cavall

A la una del migdia devem estar a 40 graus a l'ombra i veig que la decisió d'anul·lar la pujada al Montsacopa ha estat encertada. El perill de lipotímia era evident, així que, mentre jo endreço el bungalow, els dic als nens que vagin a la piscina i es remullin de cap a peus. Ho agraeixen perquè els dos són molt calorosos, no com jo, que amb el fred m'encongeixo i en canvi, aguanto la calor més extrema amb aquella desimboltura que em caracteritza. Hem anat a dinar al restaurant del càmping i hem fet un pica pica variat, bikini, braves, pizza, una amanida... Menys mal de l'amanida perquè amb la calor que fa i ingerint tantes calories, he pensat que al final faríem un pet.

En aquesta tele es veu el Tour de conya

A l'hora de la migdiada tocava l'etapa del Tour. Així que mentre els nens se'n van a la seva habitació, jo m'habilito davant la tele i gaudeixo del que per a mi és innegociable: el ciclisme. En sentir-me, l'Oriol ha sortit i l'ha volgut veure amb mi. La Paula se'n fot i se'n refot, dient que "el papa, quan veu ciclisme, es motiva molt". Estar motivat és l'expressió de l'estiu a casa meva. Els meus fills l'han dit tant que jo ja la repeteixo amb el sentit que ells li donen, que seria així com excitat, nerviós, molt actiu... Al Tour es nota que no hi és l'Alberto Contador. El madrileny és capaç de dinamitar qualsevol cursa quan la carretera mira al cel. Avui, l'únic que ho ha provat ha estat el meu admirat Vincenzo Nibali, tard i fluix. Però a aquestes alçades de Tour no se'ls pot demanar més. L'etapa la guanya Thomas Voeckler amb el seu toc d'èpica habitual.

Un cop acabat el Tour, cal decidir què fem. L'opció que teníem pensada d'abans de sortir de casa era fer un recorregut amb trenet pels voltants del volcà del Croscat. Però clar, al Càmping Lava hi ha cavalls, i si per a mi són innegociables les bicicletes, per a la Paula ho són els cavalls. L'opció triada queda clara i no discuteixo. I cal dir que la decisió ha estat excel·lent: passeig amb cavall pels voltants del Croscat, tranquilament, amb les bèsties pausades i nosaltres admirant el paisatge, les grederes del volcà, el tall a la lava solidificada... espectacular. Però l'experiència equina només acabava de començar. El responsable dels cavalls, en David, ha estat molt amable i simpàtic, i ens ha proposat ajudar-lo a traslladar els cavalls, un cop acabat el passeig, des del càmping fins al tancat on els animals passen la nit, uns dos-cents metres enllà. Bé, no podia negar-me sota amenaça dels meus fills de linxar-me en públic. 

Els cavalls són preciosos però és evident que ens fan respecte

Així que després del passeig ens quedem amb en David i ens disposem a fer de vaquers en una pel·licula de John Ford, portant quatre cavalls i set ponies a lloc pel camí, sentint com renillen els que ja són al tancat en notar que s'acosten els companys. Meravellós. Hi tornaria demà i demà passat i l'altre... Ha estat un glop de natura en estat pur, guiats per un tio autèntic, senzill i diàfan. Una vegada més, la gent del Càmping Lava ens sorprèn agradablement. L'Oriol ha tingut força respecte dels animals, però la Paula sembla que s'hi entengui. Per part meva, m'ha recordat quan anava al camp amb el meu avi Ramon, a Canet lo Roig, a Castelló, i pujava al matxo, o llaurava amb l'animal i el meu avi em donava les instruccions pertinents, amb la veu rogallosa, les mans enormes i el cigarret embolicat enganxat al llavi inferior. Sensacions úniques. Avui dormirem amb mal de cul però amb un somriure d'orella a orella.

Sopem al bungalow, amanida i embotits, ens bevem la llet, que avui tampoc crema (sóc un artista!) i ja podem descansar perquè demà toca caminar una mica per la Fageda d'en Jordà i pujar al volcà de Santa Margarida. Els nens tenen ganes de veure un cràter des de dins. Òbviament, ho haurem d'adornar amb un toc de fantasia. D'això me n'encarregaré jo. Bona nit.

La Garrotxa 2012. Cròniques volcàniques (I) Arribem al Càmping Lava

Tenia una assignatura pendent amb els meus fills. Anar de càmping. Sembla una tonteria quan la nena té 12 anys i el nen, 9, però entre que els separats no tenim sempre els nens, i que jo disposo de poble i de casa al poble, mai havíem compartit uns dies en un càmping. Com a pare em venia molt de gust i als meus fills, segons vaig veure, també. Estàvem sols, tots tres, la Paula, l'Oriol i jo, i teníem ganes de trepitjar terra volcànica. Hem passat uns dies a la Garrotxa, concretament al Càmping Lava, de Santa Pau. Aquí va la primera entrega de les Cròniques Volcàniques, un títol potser grandiloqüent, però què coi, ens ho hem passat tan bé que val la pena posar-hi una etiqueta rimbombant.

El dia abans de sortir de casa tot fa mandra. És l'estiu

Les meves decisions a l'hora de triar una ruta en cotxe per arribar a un punt concret solen basar-se en emocions. Així ha anat el dia 17 de juliol de 2012, quan he decidit arribar a Santa Pau per Santa Coloma de Farners. Enlloc de passar per Banyoles, he fet aquesta ruta perquè em portava records, bons records d'una persona. I com que per a mi, les persones estan per sobre dels itineraris del gps (que no porto) i dels mapes, he sortit de Mataró per la C-60, he agafat l'AP-7 i he sortit a Sils. I cap a Riudarenes! Ja havia passat per aquí unes quantes vegades, però ja ho diuen els meus fills, si el papa no es perdés amb el cotxe, no seria el papa. Així doncs, havent arribat a Santa Coloma de Farners, era el moment adequat per a l'aventura. A Santa Coloma teníem tres possibilitats de carretera i òbviament, la bona, la que porta a Anglès, l'hem agafat a la tercera. Els nens ja se'n foten de mi obertament.

Finalment, hem arribat a la Vall d'en Bas i hem passat per Olot, on sorprenentment i per primer cop a la meva vida, no m'he perdut. Gran i agradable sorpresa perquè tinc una mena d'expedient X amb aquesta localitat. La meva relació amb la capital de la Garrotxa millorarà sensiblement aquests dies. Girem cap a Santa Pau i arribem al Càmping Lava a quarts de tres de la tarda i hem dinat. Ens han acollit d'una manera esplèndida, nois i noies del càmping. Havia llegit crítiques negatives a internet del tracte del personal del càmping i he arribat amb la mosca a l'orella, però de moment puc dir que aquestes crítiques són infundades. Ens hem sentit tan a gust que els meus fills s'han passat la tarda dient que la gent d'aquí "és molt simpàtica, oi papa?".

La caseta de fusta

A partir de les 4 de la tarda ens hem instal·lat en un bungalow de fusta, dues habitacions, petitó però rústic i acollidor. Per als nens és una aventura: "Viurem en una caseta de fusta!", diu l'Oriol. Doncs sí, ben bonica. L'únic que trobo a faltar és un microones. Els nens volen llet al llevar-se i a l'anar a dormir i fa temps que no escalfo la llet al foc. Sempre crema... En fi, més motius per riure.

Molt bé, hem omplert el rebost, però manca el raspall de la Paula!

Tarda de piscina per a ells. Jo m'encomano a la lectura, ara al sol, ara a l'ombra, i després ens n'anem tots tres a Santa Pau, que hem de comprar tot allò que necessitem per la vida diària a la "caseta de fusta". Entre els articles que hem de comprar hi ha un raspall per al cabell, que ens l'hem deixat a Mataró i la Paula no es pot pentinar. A veure, sembla una ximpleria però és greu. Els cabells de la meva filla són molt fins (com tota ella, és clar) i es poden enredar fins a límits insospitats. Cal actuar d'urgència! Casum l'olla! Us podeu creure que en tot Santa Pau no trobem un raspall per al cabell? Desanimats, agafem el cotxe cap al càmping, organitzant l'endemà per arreglar el contratemps. Caldrà anar a Olot després de la visita a la cooperativa La Fageda, que és a les 10 del matí. Coi de raspall, a la família Vidal s'han encès totes les alarmes!

Aviat comprovarem que aquests sopars a la fresca es faran addictius

A sopar
Avui soparem sota la lluna i tindrem sessió de cinema a la fresca. Al Càmping Lava ho tenen ben montat. A la part alta, on hi ha la piscina, hi ha una carpa multifuncional i un petit lloc de servei de restaurant, que serveix per aquests sopars. Som pocs perquè és un dimarts de juliol. Hi ha molts alemanys i holandesos i als meus fills els fa gràcia ser els únics que parlen català. Espero que això no acabi passant a tot el país d'aquí a uns anys. Està a les nostres mans. Sopem genial. Filet de vedella la Paula i jo, torrada amb pollastre l'Oriol. Els nens, a veure la pel·li i jo a escriure això.
És un dia especial. Com deia més amunt, és el primer cop que anem tots tres de càmping i els fa gràcia dormir al mig d'un bosc de la Garrotxa. Estan pendents de si tenim veïns o no. Tenen ganes de veure volcans... A prendre pel cul en Rajoy i la paga de Nadal! Això no té preu!

El meu fill s'ha passat el dia cantant I'm sexy and I know it! Així m'agrada Oriolet, l'autoestima pels núvols! Aquest nen promet. Jo dormiré pensant en el cabell de la Paula, el raspall i el fet que s'hagi de fer una cua perquè no es pot pentinar. Ella, que farà 12 anys a l'agost i que ja diu que li agrada lluir la melena al vent... Olot ha de ser la salvació! Demà serà un altre dia perquè avui fa una nit preciosa i entre volcans i boscos, m'oblido de les meves misèries mundanes i em sento el pare solter més afortunat de l'univers.

Els llibres de sobre de la tauleta de nit no són d'atrezzo, però durant els dies volcànics, van agafar pols

Per cert, quan ens n'anem a dormir, la meva filla me n'endinya una de bona. Em comenta que els homes no sabem veure quan agradem a les dones. Segons ella, jo no capto que eles dones se senten bé amb mi. Diu que des que hem arribat, totes riuen i es desviuen per tenir-nos contents. Al seu entendre, és perquè els caig bé. Tan se val que jo intenti fer-li veure que som tots plegats els que els hem caigut bé i que l'Oriol i la Paula tenen molt més a veure en aquesta reacció que no pas jo. No. La Paula té clar que si no lligo és perquè no vull. Vaja, que me'n vaig a dormir amb l'autoestima amb el turbo posat. De tant en tant em convé tenir la Paula a prop. Pura vitamina!

Escalfem la lleteta... i no crema! Bona nit.

'Contrarreloj'; Eugenio Fuentes; 2009

Per a tots aquells que portem el verí del ciclisme a la sang i que, a més, estem enganxats a la lectura des de petits, el fet de descobrir una novel·la ambientada en el Tour de França és com començar una relació on veus futur. La il·lusió, la intriga i els nervis abans de començar, la certesa que les pàgines passen massa depressa i que s'acabarà massa aviat... Són sensacions que només podem experimentar les persones que patim, o gaudim, del doble virus, la bicicleta i la lectura.

Contrarreloj és una novel·la negra d'Eugenio Fuentes, en què el protagonista és el detectiu privat Ricardo Cupido. No n'és la primera. Altres títols tenen a Cupido com a investigador principal: El nacimiento de Cupido, El interior del bosque, o Cuerpo a cuerpo. Imaginem-nos que a la quarta etapa del Tour de França, el gran favorit i guanyador de les quatre edicions anteriors, Tobias Gros, mor assassinat a la seva habitació de l'hotel després de l'etapa del dia anterior. Es crea un enrenou impressionant i comencen a aparèixer els primers sospitosos, un dels quals, és un ciclista d'un equip rival, Santi Mieses. El seu director esportiu, Luis Carrión, contracta el detectiu Ricardo Cupido per aclararir els fets i demostrar que Mieses no té res a veure amb el crim. Cupido era a França perquè, com a bon aficionat al ciclisme, tenia previst fer una pujada al Tourmalet. En la seva investigació, Cupido descobrirà enveges, rivalitats encobertes, una trama de dopatge que subministra substàncies prohibides als ciclistes... Tot un món subterrani a la gran caravana de La Grand Boucle que el detectiu anirà pujant a la superfície i desfilant poc a poc.

Fins ara només havia llegit una novel·la sobre ciclisme, també del Tour, la de Javier García Sánchez, L'Alpe d'Huez. Me l'he arribat a llegir tres vegades, però cal dir que la de García Sánchez és més feixuga, més intrínseca i centrada en la sol·litud del corredor de fons. Contrarreloj m'ha semblat molt més assequible a tots aquells que no sigueu entesos en la matèria.

Si us agrada la novel·la negra i al juliol teniu per costum escoltar al Carles de Andrés i al Perico Delgado, no ho dubteu, Contarreloj és la vostra novel·la.

Invitació a la sociologia; Peter L. Berger; 1963

He llegit aquest assaig, no perquè m'apassioni el tema, sinó perquè me'l van recomanar per tenir quatre nocions bàsiques d'aquesta disciplina. He de reconèixer que em costa, que estic fet a la literatura, a la novel·la, al relat curt, al teatre i a un altre tipus d'assaig. Però el llibre de Berger és un clàssic per entendre la societat d'avui dia.

L'autor ens explica com a la societat es maquillen les accions, es camuflen les intencions, ens fa entendre com el sociòleg observa totes aquestes característiques i intenta entendre-les i explicar els motius des de diferents punts de vista, encara que aquests siguin contradictoris i sense importar-li si són correctes o no. Senzillament el sociòleg vol treure l'entrellat del què passa a la societat, del perquè sobretot.

Si algú està interessat en sociologia, aquest és el punt de partida clàssic, la invitació que fa Peter L. Berger, però sobretot, recomano la versió catalana de l'editorial Herder, la traducció de la qual és de Joan Estruch, amb exemples adaptats a la nostra cosmovisió, i prèviament consultats amb l'autor de l'original. Molts universitaris han acceptat la invitació de Peter L. Berger.