Formentera 2011(IV). Es Copinar, el millor peix al forn del món al costat d'Es Caló des Mort

El quart dia a Formentera (26 de juliol) és un gran encert gastronòmic (i ja en portem uns quants). Visitem el restaurant Es Copinar, al costat d'Es Caló des Mort. No sé si és el millor peix al forn del món però sí que és el millor que hem menjat mai tant la Montse com jo. També ens perdem pel mig del bosc cercant es Caló des Mort, amb sorpresa inclosa...

Al matí he estat al porxo de casa prenent el sol, que ahir se'ns va fer tard al concert d'Antònia Font a Sant Francesc i avui ens hem llevat tard. Definitivament, a Migjorn és on s'està més tranquil, hi ha pocs italians sorollosos rostint-se en el seu propi mocador enrotllat al coll.

Es Copinar, l'excel·lència del mar

El millor cap roig al forn ja començava a ser història

Anem a dinar al restaurant Es Copinar, al costat d'un complex hoteler però molt aprop d'un paratge digne de visitar com és Es Caló des Mort. Es tracta d'un restaurant familiar a peu de platja i que porta gent de la terra. Quan ens hi posem penso que ens ho tornarem a passar bé menjant i és que portem una ratxa excel·lent. Fins ara no ho he dit però abans dels plats que demanes, a tot Formentera et porten allioli amb una mica de pa. Aquest allioli és fluixet i porta julivert. Us puc ben assegurar que és un vici diari.

Demanem cloïsses a la planxa i cap roig (escórpora) al forn, regat amb un albariño Pazo de Señorans. Les cloïsses estan excel·lents però el cap roig és espectacular. Collons, quin peix al forn! Durant el dinar dic que està boníssim al menys cinquanta vegades i la Montse unes trenta. Ens repetim, jo més, però és que s'ho val. La Montse xala. Jo, amb els meus orígens valencians propers al Delta de l'Ebre, em deleixo per l'arròs; ella, del Maresme i amb arrels gironines es torna boja pel peix al forn. Diu que aquesta escórpora és el millor peix al forn que ha menjat mai. Estic totalment d'acord amb ella. Avui no tocava arròs.

Quan ja estem acabant passa pel costat nostre l'amo del restaurant, un home fort d'uns cinquanta i escaig, anant cap als seixanta. Ens mira els plats i ens diu: "Com es nota que sabeu menjar peix!" La rotunditat de l'afirmació ens sorprèn i es queda una estona a parlar amb nosaltres. Ens explica que molta gent demana un peix com el cap roig al forn però no es menja les arxiconegudes kokotxas, és a dir, les ganyes, que són la carn més fina de l'animal. La Montse, que té el dia tafaner, li pregunta pel Caló des Mort, el paratge que és a tocar d'aquí i al qual s'hi arriba per la carretera que porta a la Mola, per una desviació a la dreta quan comencen les primeres estribacions de l'esmentada Mola. L'amo d'Es Copinar ens diu que és un lloc bonic, feréstec i la Montse li pregunta si hi ha platja. La resposta em fa riure. Ell diu que ara no sap si hi ha platja perquè durant la temporada d'estiu no s'hi banya: "Prou en tinc amb la feina que quan surto d'aquí només tinc ganes de ficar-me al llit. Hi vaig a la primavera i a la tardor. Hi vaig a nadar amb la gossa i mentre jo faig 200 metres ella en fa 400. Collons, la gossa. Ara, que pens que això és perquè jo fum i ella no..." Aquesta és la gent que m'agrada. Em fa riure, continuem parlant una estona més i després reprèn la seva feina amb naturalitat i bon humor.

Per cert, el preu no pot ser barat per la qualitat de la matèria prima i l'elaboració: preu mitjà de carta, uns 48 €.

Es caló des Mort

Tot i que és de difícil accés, Es Caló des Mort estava ple

Les sabines semblen maltractades pel patiment

Ho teníem pendent i malgrat haver d'anar amb la panxa plena, marxem cap al Caló des Mort. Agafem la moto i entrem per un camí indicat. Al mig del bosc aparquem i comencem a caminar. Clar, com que seguim el meu "GPS" natural, és a dir, aquell que sempre indica "hòstia, per on era ara?", ens perdem. Arriba un moment que sortim d'entre els pins i ens trobem amb uns penyassegats considerables. És l'hora del melanoma i nosaltres caminant al ple del sol. S'ha de ser molt valent o sumament...gilipolles, diguem-ho clar. I a més, amb la panxa plena. Jodeeeeeerrrrrr! La Montse se'm deshidrata poquet a poquet i jo, tot i que em faig el milhomes, també.

Enmig d'aquestes aventures arribem a una plataforma de roca natural en un dels penyassegats, però aquest està més apartat, hi ha menys gent. Quan allargo el coll per veure què hi ha més avall, observo una altra plataforma abans d'arribar al mar i que deu ser un lloc de trobada sexual perquè hi ha dos pajarus fot-li que t'hi va! Riem una estona i marxem discretament, que no m'agrada destorbar ni que em molestin, com diria un bon amic de Sagunt, "en estos menesteres".

Finalment trobem Es Caló des Mort i veiem que està ple de gent banyant-se. Però com és possible? Si això està prou apartat i és de difícil accés! En fi, l'ésser humà és com una plaga però sense el "com". També veiem joves que, amb esperit hippie, s'instal·len a les barraques on hi ha les barques, a dalt de les guies d'accés a l'aigua, i s'estalvien l'allotjament a l'illa. Fa massa calor i tornem a recuperar la moto per buscar una bona dutxa.

Acabem el dia anant a sopar a Sa Finca, a Sant Ferran. El sopar no és res de l'altre món però és correcte. Anirem a dormir amb la satisfacció d'haver passat un altre bon dia a Formentera.