El sueño eterno - Raymond Chandler (1939)

Cartell de la pel·lícula

El sueño eterno (The big sleep) és la primera novel·la de Raymond Chandler, publicada el 1939, quan ell tenia 51 anys i un dels referents del gènere negre. Chandler forma part d'un grup d'escriptors nordamericans que van canviar dràsticament la novel·la negra o la literatura sobre detectius, majoritàriament a travès de la revista Black Mask i els relats pulp. En aquest grup d'autors també s'inclou Dashiell Hammett, creador de l'inoblidable detectiu Sam Spade i de novel·les com El falcó maltès, i a qui sembla que Raymond Chandler va voler imitar. Chandler però, va assolir nivells d'ironia i cinisme superiors a Hammett i aquestes característiques han arribat als nostres dies com a marca de la casa del detectiu Phillip Marlowe, el protagonista de El sueño eterno. Sam Spade i Phillip Marlowe també s'han convertit en els paradigmes de detectiu del cinema negre i en aquest cas, Humprey Bogart va ser l'actor ideal per encarnar els dos personatges, el primer en l'adaptació del Falcó maltès que va realitzar John Huston per al cinema i el segon, en la versió per a la gran pantalla de la novel·la que ens ocupa, dirigida per Howard Hawks, amb guió adaptat per William Faulkner i protagonitzada per l'esmentat Humprey Bogart i la que aleshores era la seva dona, Lauren Bacall.

 Antiherois i crítica social

Raymond Chandler amb la seva pipa habitual

Aquest grup d'escriptors nordamericans entre els quals hi ha Chandler i Hammet van canviar la visió del detectiu a la literatura i no solsament això, sinó que també van donar-li un objectiu diferent a l'anomenada novel·la negra. En un principi, els autors anglesos i alguns nordamericans, consideraven el detectiu novel·lesc com un ésser pràcticament perfecte, sublim, d'una educació exquisida i d'una perspicàcia infalible que els portava a resoldre tota mena de crims. Els nous autors, en canvi, van crear una mena d'antiherois, personatges bevedors (moltes vegades com els mateixos autors), cínics i gens modèlics que gràcies a la seva experiència en el submón i a la seva habilitat per sobreviure entre hienes humanes aconseguien resoldre els casos. I malgrat tot, la resolució no esdevé l'element més important del relat, sinó que per exemple en el cas de Chandler i El sueño eterno, el reflex i la crítica a la societat de Los Angeles és el punt fort, el valor afegit de l'obra. Traficants de pornografia, extorsionadors, magnats del joc caciquils, famílies benestants amb molts secrets per amagar... Una societat aparentment perfecta amb uns sotaestores carregats de merda. I per sota de l'estora, en Phillip Marlowe s'hi mou com un peix a l'aigua.

Humphrey Bogart en el paper de Phillip Marlowe

El mateix protagonista diu en un diàleg: "No soy Sherlock Holmes ni Philo Vance", referint-se a aquells detectius literaris gairebé perfectes. De Sherlock Holmes, el personatge de Sir Arthur Conan Doyle no en cal dir gaire perquè és prou conegut, però Philo Vance és un detectiu creat per S. S. Van Dine el 1920, que va aparèixer a 12 novel·les i que ha quedat pràcticament oblidat a la història de la literatura. Només cal veure el que diu la Viquipèdia d'aquest personatge: "Va ser retratat com un súper dandy, un súper intel·lectual, un autèntic súperman sobre la ciutat de Manhattan". Ja ho veiem. El mateix personatge creat per Chandler renega d'aquells personatges a qui ell fa passar a la història. Una picada d'ull magistral de l'autor.

El paper de la dona

A El sueño eterno veiem tres grans tipus d'homes, per generalitzar: Marlowe, algun policia i el general Sternwood, durs, súpervivents, marcats per passats o presents tèrbols o complicats, bevedors i fumadors empedreïts, però al cap i a la fi, íntegres i complidors amb una certa ètica malgrat que els seus mètodes són sovint poc ortodoxes; els fora de la llei dèbils i que es deixen arrossegar pel món del delicte, que no tenen prou personalitat per dirigir les seves vides (Brody); i els magnats mafiosos freds i calculadors que es dediquen a dirigir les vides dels demés i a utilitzar-les al seu caprici i per al seu benefici (Eddie Mars). Aquests solen tenir sicaris que són els seus factòtums (Canino).

Lauren Bacall en una imatge de The big sleep

Però i la dona, quin paper hi juga a la novel·la? A El sueño eterno pràcticament només apareixen quatre dones, les germanes Carmen i Vivian Sternwood, la companya de Brody, "la rubia"Agnes i la dona d'Eddie Mars, "Peluca de Plata" Mona Mars. Les dues germanes són riques i capricioses, vicioses, una d'elles més perversa que l'altra (no desvetllaré res mes...) i depenen econòmicament del seu pare, un home rude però honest, el general Sternwood; Agnes és una pobra desgraciada que depèn del pobre desgraciat de Brody, una desgràcia en general; Mona , no cal dir-ho, no solsament depèn del seu marit, el magnat del joc Eddie Mars, sinó que fins i tot acaba sent una eina a les seves mans (tampoc desvetllo res més).

Per tant, podem dir que les dones de El sueño eterno són l'estereotip de la dona de la novel·la negra: atractiva, seductora, fràgil emocionalment, econòmicament dependent i sovint motiu de relliscades importants d'homes aparentment segurs de sí mateixos. Eren els anys 30 del segle passat.

Estereotip fins als nostres dies


Phillip Marlowe ha esdevingut l'estereotip de detectiu de novel·la negra per antonomàsia, el seu cinisme, masclisme i duresa han fet història i actualment és un referent dels personatges de la literatura universal. Durant la novel·la hi ha alguns passatges, sobretot en els diàlegs, tensos i carregats de sarcasme, que val la pena recordar pel seu "classicisme". Aquests són alguns exemples:

Exemple 1. Quan Phillip Marlowe visita per primer cop el general i coneix la seva filla Carmen, que coqueteja amb el detectiu, es produeix el que es coneix avui dia com una TSNR (Tensió Sexual No Resolta). Quan el majordom fa passar Marlowe cap a l'hivernacle on l'espera el general Sternwood, es produeix aquest diàleg:
   "Levanté la barbilla, y con un movimiento de cabeza pregunté:
   - ¿Quién es?
   - Miss Carmen Sternwood, señor.
   - Quitenle el biberón. Ya es mayorcita."

Exemple 2. Durant la primera entrevista que tenen Phillip Marlowe i el general Sternwood, Chandler ens farà veure que tots dos es cauen bé i que tenen coses en comú, bàsicament els vicis. Això, en dos homes és molt important i queda clar que tots dos es respecten. A més, el diàleg també serveix per informar-nos de l'estat de salut precari del general. Aquest li ordena al majordom que li serveixi conyac al detectiu, que li ompli el got, i fa l'observació que li agrada veure com els demés beuen; després li diu a Marlowe que pot fumar, que li agrada l'olor del tabac. El mira, el contempla i deixa anar: "Mal están las cosas cuando un hombre tiene que disfrutar de sus vicios por delegación". En el següent enllaç es poden veure els dos primers exemples tal com els va dur al cinema Howard Hawks.


Vídeo 1. 'El sueño eterno'. Exemples 1 i 2

Exemple 3. En aquest cas es tracta d'una descripció paradigmàtica de la novel·la negra. El personatge descrit és Cronjager, un policia:
"Le acompañaba, sentado en una butaca de cuero azul, un hombre de ojos fríos, con cara de cuchillo, tan flaco como una calavera y tan duro como el director de una casa de préstamos. Su bien cuidado rostro parecía como si acabase de ser afeitado. Llevaba un traje de color castaño bien planchado y una perla negra en la corbata. Tenía los dedos largos y nerviosos de un hombre con mente ágil. Parecía estar listo para una pelea."

Exemple 4. Una representació de la duresa del personatge principal i de la ineptitud de les dones per entendre-ho és el següent passatge de la conversa amb Vivian, on a més, Phillip Marlowe, fa una declaració vocacional i dóna a entendre que ell té les coses molt, però que molt clares:
   "- Muchos hombres han muerto por pequeñas cosas como ésta, Marlowe.
   - Muchos hombres mueren prácticamente por nada. La primera vez que la vi le dije que era un detective. Métase eso en su encantadora cabecita. Trabajo en ello, no juego a ello".

Edició d'El País que he llegit

Finalment, sobre l'edició que he llegit, es tracta d'una de la Serie Negra de El País, de butxaca, en castellà, amb traducció de l'anglès d'Inés Navarro i Antonio Gómez. Precisament, el més fluix de la novel·la és la traducció al castellà, massa recarregada i sovint excessivament literal.

En definitiva, gran novel·la que va marcar, com tot el moviment, una fita a la història de la literatura universal i que s'ha de llegir amb perspectiva temporal, sobretot pel que fa al tractament secundari i infantilista de la dona per part de l'autor. D'altra banda, el cinema ha contribuït a popularitzar el gènere negre i, a la vegada, també ha esdevingut clàssic: tots hem portat alguna vegada "un barret de Humphrey" o hem pretès anar de durs, "rotllo Humphrey". Bona lletra a tothom.