Parar el potet (un joc de xiquets prou indecent com per ser d'adults)

Al meu poble, Canet lo Roig, a la castellonenca comarca del Baix Maestrat, hi ha una tradició prou curiosa entre els més menuts. Una tradició que s'ha anat perdent o oblidant a mesura que la 'playstation' i la 'gameboy' han anat calant en lo menudall. Una llàstima, la veritat. Se tractava de sortir en colla los diumenges de tarda, una cosa prou habitual en los xiquets del poble. Com no sabíem què fer, després d'haver voltat tot lo poble (se necessiten uns cinc minutets, que el meu poble és menut) algú proposava la possibilitat de 'parar el potet'. Pos vale! Va! Esta solia ser la resposta. I ja hi som. A beure una mica (si pot ser aigua, no siga que m'acuson d'incitar als menors a l'alcoholisme) i fer-se vindre pixera, diguem-ne ganes d'orinar. Anteriorment ja hi ha hagut algú que ha rebuscat pels voltants de la vila i ha trobat un pot d'olives que algú ha tirat en algun racó (què inconscient que és la gent que no recicla, veritat?). Bé, ja tenim lo potet (lo de les olives, que no és precisament lo Sant Graal, sinó un pot rovellat i que amenaça amb lo tétanos a qualsevol que l'agafa). Ara falta el contingut. Recordeu que us deia que algun membre de la colla havia de beure per fer-se vindre pixera? Ho heu captat, oi que sí? Pos bé. Això. Titola en ristre i a l'ataque. Pixum al potet. Pssssssssrrrrrrrrrrrrr.....Prou, que ja està ple! En este moment, los xiqüelos ja riuen i pensen amb lo que vindrà. I lo que vindrà és prou divertit. I lamentable, també, per què no dir-ho. Però xè, mos falta un element. Lo fil. Lo fil pot ser de palomar, però se veu massa. És massa gros. Si és de pescar o de coure, molt millor. Més finet. Més invisible. Més efectiu, jejeje. Calla! Falta la pedra. Sí, una pedra. Com podreu comprendre, és fàcil trobar una pedra en un poble del camp del Baix Maestrat. Ara no tant. Èstà tot asfaltat. Abans era la cosa més senzilla del món. Bé. Ja tenim totes les fitxes del joc. A vore. Se busca una finestra baixa, que s'hi pugui arribar. Una de la placeta Buriol (no diré quina) era ideal. I allà se posava lo potet ple del líquid element (no precisament aigua pura, sinó aigua reciclada pel cos humà). Lo potet se lligava bé amb lo fil. S'estirava el fil i se lligava a la pedra, de manera que quedés ben tens, en diagonal, travessant la vorera. Los professionals del tema (que eren tots los menuts del poble) ja havien triat una finestra que fos al circuit de l'església. És a dir, per allà on passaven les dones que anaven a missa de tarda del diumenge. I au. A esperar ben amagadets a darrere un cotxe, o d'una cantonada...a esperar....i vinga esperar...un que riu...l'altre que pixa ara perquè no pot més...l'altre que dissimula perquè vé un home i s'ha de passar d'incògnit...i...xeiiiics, ja vénen! Ja les tenim aquí. Ja han sortit de missa. I la primera que passa per davant de la finestra, sense voler, s'emporta el fil per davant amb la pitrera i el potet (amb tot lo seu contingut, que aquesta era la gràcia) cau damunt d'ella amb tots los esglais del món per part de la víctima, la pobre víctima. I au, tots a córrer carretera avall, que qui no té cametes, no ho conta. Evidentment, lo fet que el pixum vessés mos feia gràcia a nosaltres. A la pobra dona humitejada no n'hi feia gens. Pos bé, les 'playstation' i les 'nintendo' poden ara ocupar les hores dels xiquets del poble durant les tardes dels diumenges. Però el potet ha estat sempre un passatemps vernàcul que s'ha de recordar. I, què collons, a la pobra dona se li arreglava la malifeta amb una bona dutxa i una bona rentada del vestit al safareig. I a nosaltres se'ns feien les cames fortes de tant córrer. Ara potser seríem delinqüents. Aleshores érem xiquets. Simplement.