Total Pageviews

Monday, June 13, 2011

Joaquim 'Purito' Rodríguez o la injustícia de TV3 amb el ciclisme

Em sap greu dir això perquè considero que Televisió de Catalunya és un referent dins l'Estat en molts aspectes, però no en el tracte a un esport que gaudeix avui dia d'elements catalans prou significatius com per parar-li més atenció. En són exemple Joan Antoni Flecha (per primer, i de moment únic cop, un català és roda a seguir a les clàssiques de les llambordes), Josep Antoni Hermida (campió del món de BTT) o Joaquim Rodríguez, el Purito, un home que l'any passat va acabar com a número 1 del món en ciclisme professional de carretera.

Joaquim Rodríguez ha corregut un dels Giros més durs de la història, el que Alberto Contador acaba de guanyar amb suficiència. Ell buscava guanyar una etapa i no ho ha aconseguit. S'ha hagut de "conformar" amb un cinquè lloc. Un cinquè lloc al Giro d'Itàlia! Quanta gent ho sap? Què ha fet TVC? El seguiment ha estat molt pobre, igual que quan Flecha ha fet podi a la París-Roubaix o Hermida ha estat campió del món. Això sí, si Alguersuari queda setzè, repeteixo, setzè, al Gran Premi de Can Ecclestone gairebé obre un telenotícies. És desmesurat.

'Purito' en una de les dues victòries del Dauphiné
Afortunadament hi ha premsa especialitzada de fora de Catalunya que valora com cal el que està aconseguint el Purito. De vegades cal fer una ullada a fora per veure com es valora de debò a la nostra gent, perquè nosaltres som incapaços de fer-ho amb un interès mínim. Per això reprodueixo tot seguit un article de la contraportada de Meta 2Mil, periòdic de ciclisme, signat per un gran periodista d'aquest esport, Chema Rodríguez. Ah, i quan el mestre Rodríguez escrivia aquestes línies el Purito encara no havia guanyat dues etapes de muntanya consecutives al Criterium del Dauphiné.


'Purito' apura la colilla del Giro

(Article de Chema Rodríguez al setmanari Meta 2Mil, contraportada número 1.198)

Me gusta la actitud un tanto chulesca de Purito Rodríguez, cuyas ambiciones están incluso por encima de su calidad ciclista. De ese descaro le viene, como bien es sabido, su apodo. Debe haber habido corredores de parecido o mayor arrojo, tan seguros como él, pero sólo he tenido trato personal con otro de similares virtudes, o defectos, según se mire, porque hay pusilánimes a quienes desagrada el tono de firmeza y confianza que emplea en sus manifestaciones el ciclista catalán. Me refiero a Vicente Belda, quien siendo aún mucho más pequeño que el catalán hacía bueno en la carretera aquello de que a los hombres no se les mide por la estatura. Belda, como Purito, decía estar bien siempre, antes de cualquier carrera, y no manifestaba complejo de nada ni miedo ante nadie. El de Cocentaina quería ganar hasta a las chapas y le gustaba cargar con la responsabilidad de líder. A lo largo de su carrera deportiva prefirió ser cabeza de ratón que cola de león y quizá por eso no se movió nunca del equipo Kelme, del que fue figura emblemática. Si  hubiera medido un palmo más quizá habría recalado en el Kas, que era el mejor equipo español de la época. Fui testigo de un comentario susurrado por Juan José Urraca, mánager del equipo vitoriano, a Ramón Mendiburu, a la sazón seleccionador nacional de la RFEC. Estábamos en el aeropuerto de Barajas, junto a la cinta transportadora a la espera de que salieran las maletas. Regresábamos del Mundial de Nurburgring '78. Vicente había sido seleccionado para el Mundial tras ganar una etapa en la Vuelta a España y haber destacado en su primera temporada como profesional con el equipo Transmallorca. Belda estaba junto con otros componentes de la selección, al otro lado de la cinta, y Urraca no le quitaba los ojos de encima. "Es que es tan pequeño...", le susurraba Urraca a Mendiburu. "Sí, pero tiene muchos cojones", le respondió el responsable del equipo español. Finalmente, el gerente de Kas debió pensar que el pequeño ciclista alicantino desentonaría en los pósters del equipo. Eso que se perdió.

Clase, convicción y trbajo

A Joaquim Rodríguez le ha costado años ganarse los galones de líder. Quizá lo haya conseguido en plena madurez porque lo suyo es una mezcla de clase, convicción y trabajo. A los 30 ha conseguido ser el puto amo del Katusha y ha podido demostrar a su anterior director, Eusebio Unzué, cuán equivocado estaba al no confiar en él para grandes pruebas por etapas. Quizá no esté a su alcance una victoria absoluta, pero su presencia en las etapas clave está asegurada y un puesto en el top ten está más que garantizado. Pero una de sus virtudes es la regularidad, mantener un punto competitivo alto a lo largo de toda la temporada. Gracias a eso consiguió el año pasado ser el vencedor del Ránking de la UCI.

Detrás de esa regularidad, de la tremenda fuerza que emana de su pedaleo en los tremendos demarrages sobre las rampas más exigentes, se esconde mucho trabajo. Purito se machaca entrenando como pocos por las montañas andorranas. Le mete muchas horas, mucha altura y mucha intensidad a su trabajo sin que les suponga excesivo sacrificio; entre otras cosas porque disfruta con su profesión. El hijo del taxista ama su oficio y sabe ue sólo trabajando duro y cuidando hasta los más mínimos detalles podrá estar en la carretera a la altura de sus ambiciones, de sus declaraciones y de sus rivales. "Quiero buscar en el Dauphiné la victoria que se me escapó en el Giro", dijo antes de tomar la salida en la exigente prueba francesa, sin apenas recuperar de la tremenda edición de la corsa rosa. "Estoy cansado pero con el punto de forma que me ha dejado el Giro puedo intentar ganar en alguna de las cuatro etapas que terminan en alto", añadía el menudo pero recio ciclista catalán. (Nota: n'ha guanyat dues).

En busca de la etapa perdida

Purito anda fastidiado por no haber conseguido ganar una etapa en el Giro. La buscó y la tuvo cerca. Segundo en Castelfidardo y tercero e Sestriere, se quedó con la miel amarga en los labios y el quinto puesto final de la general sólo es ungüento para sus heridas. No le espera el Tour y queda buen trecho hasta la Vuelta. Eso le permite apurar al máximo su punto de forma, estrujar un poco más las reservas de su organismo, alimentar su palmarés y su ego con una de sus clásicas victorias; esas que ya no gozan del factor sorpresa, porque todo el mundo las espera y las teme; esas que vienen a rubricar uno de esos ataques que hacen saltar los pulsómetros y traspasan los umbrales anaeróbicos a menos de un kilómetro de la llegada. No tendrá enfrente al francés Gadret para que le amargue la fiesta, ni al belga Gilbert, que en un mano a mano limpio es el único que le doblega con cierta facilidad, pero seguro que le saldrán otros rivales dispuestos a dificultarle la tarea. Ninguna carrera es fácil de ganar y siempre hay rivales difíciles de batir... El rescoldo de forma que Joaquim Rodríguez conserva del Giro y pretende avivar en el Dauphiné se enfrenta a la fuerza de nuevos fuegos que se encienden en la prueba francesa para alcanzar su apogeo en el Tour. La misión no es tarea fácil. Su rueda, si aguanta hasta el final con los mejores, será la más vigilada. Pero Purito no se arredra ante la dificultad. Yo diría que le estimula el reto. Debe llevarlo en los genes. Bendita chulería la suya.

Saturday, June 11, 2011

'Habitacions tancades'; Care Santos

El per què

Confesso que he llegit Habitacions tancades, de Care Santos, amb alevosia i premeditació perquè la curiositat m'ha arrossegat cap a un esquer massa saborós com per ignorar-lo. Quan jo començava la meva carrera professional al periòdic Crònica de Mataró la Care hi col·laborava a la secció de Cultura. Posteriorment vaig anar seguint les referències de les seves obres, fonamentalment les que ha fet per a joves, però reconec que no n'havia llegit mai cap. Fins i tot sentia com en parlava el mestre Albert Calls i m'emplaçava a mi mateix per llegir algun dels llibres de la Care Santos però sempre tenia algun llibre adult del qual en prioritazava la lectura. I com tantes altres coses a la vida no ho vaig fer. Fins que vaig llegir que la Care publicava la seva primera novel·la per adults, 'Habitacions tancades', i en un rampell de consciència ferida vaig trobar l'excusa perfecta per llegir aquesta autora.

El com

Un parell de setmanes abans de Sant Jordi es tractava de llençar l'esquer a la meva parella en forma de reflexió en veu alta: "La Care Santos ha tret una novel·la per adults, tu! I pinta molt bé!". Després d'aquesta insinuació lamentablement poc subtil tocava esperar fins a la diada del 23 d'abril. I el dia de Sant Jordi, vet aquí que tenia la novel·la a les mans embolicada amb paper de regal. Cal apuntar que la meva parella és molt espavilada i no cal reflexionar gaire en veu alta ni prodigar-se en fer el ridícul amb aquests ardits penosos per fer-li entendre que vull un llibre en concret...

El quid de la qüestió

Em va regalar l'edició en català malgrat que el text original de la Care és en castellà. De tota manera, la traducció feta per la mateixa autora i per la Isabel Olid és perfecta i en cap moment tens la sensació de llegir un text traduït.

La novel·la transita del temps actual a la Barcelona modernista, amb una sàvia barreja de personatges ficticis i reals (el rei Alfons XIII, el dramaturg Pedro Muñóz Seca, l'industrial Eusebi Güell, Eduard Conde, Ramon Bassegoda...). La família Lax-Golarons n'és la gran protagonista i l'autora retrata amb cura les característiques de la burgesia del canvi de segle barceloní (XIX-XX), les condicions de treball a les fàbriques tèxtils, els llocs d'estiueig d'aquestes famílies (les de Barcelona a Caldes d'Estrac, les de Mataró a Argentona), el personal del servei, els obrers de les fàbriques, les revoltes al carrer, els recels que despertava un tal Gaudí...

Dins d'aquest recipient històric Care Santos té l'habilitat suficient com per explicar o deixar entreveure, segons com li convé, els secrets més amagats i també els més públics de la família protagonista. Ja se sap que la saviesa popular diu que els rics en tenen molts, de secrets, i que les coses no sempre són com semblen Doncs això...

A part, des de l'època actual l'última integrant de la saga intenta desfer el nus del trencaclosques de la seva família, amb més d'una sorpresa. En aquest cas, algun esdeveniment és força previsible però penso que l'element fonamental de la novel·la no són els girs inesperats de la trama, sinó la bastida que la sustenta, el rerefons del món on es produeixen els fets. Amor, tragèdia, traïció, passió, indiferència, violència... i memòria. Memòria familiar, quina informació rebem dels nostres avantpassats i quina informació transmetem als nostres descendents? No fa gaire vaig llegir una reflexió semblant a això: "Què en sabran de mi els néts dels meus néts?" La resposta, per norma general, és clara i contundent: res. Com a molt, descendents més propers en podran tenir una visió esbiaixada.

En definitiva, recomano la lectura d'Habitacions tancades als qui no l'heu llegit, entre d'altres coses perquè m'ha sabut transportar a una època que només havia estudiat als llibres d'història o havia vist als documentals de la tv i ho ha fet d'una manera integral, total, mestra.

Thursday, June 02, 2011

En defensa de la televisió

El gratuït ADN publicava avui en contraportada una columna de la periodista valenciana Mariola Cubells intitulada Querer a Ortega Cano. En aquest article, l'autora aconsella a les persones que estimen de debò el torero José Ortega Cano que es relaxin "i que no mirin la tele". Ella es refereix a les coses que es diran del torero, se'n surti o no de les seqüeles de l'accident de circulació que ha tingut i que, segons la Cubells, tot serà negatiu. L'autora es refereix òbviament a l'anomeanda televisió escombraria i més concretament a Telecinco, però només ho diu a la frase final de la columna. A la resta parla de la tele en general.

Mariola Cubells és una excel·lent periodista molt crítica amb la tele-escombraria. D'ella podríem recomanar el llibre '¡Mírame tonto!', en què posa de manifest com es fan aquests programes d'autèntica pornografia emocional. Pel que fa a aquest llibre, en parlaré aquest mateix mes de juny, però avui el que ens ocupa és la columna que ha escrit l'autora a la contraportada de l'ADN.

Jo discrepo i ho faig en defensa de la televisió com a mitjà de comunicació de masses. Jo miro la tele cada dia unes quantes hores i m'he assabentat de l'accident del matador a través de la premsa escrita generalista. Sí, encara que sembli mentida, a la tele no he sentit res del tema i si en sé alguna cosa és per l'anomenada premsa de prestigi.

Amb això vull dir que la televisió no és dolenta per sí mateixa sinó que depèn de l'ús que se'n fa, igual que qualsevol altre mitjà. Avui dia, amb la TDT hi ha una bona oferta de programació, variada i només cal tafanejar una mica per trobar alguna cosa del teu gust. Discrepo d'aquells que diuen que ara tenim molts canals i continuen sense fer res interessant. No és veritat. Ara bé, a més canals, més tele-escombraria i més realities i més tertúlies esperpèntiques; però també a més canals més documentals, més cinema, més programes interessants a hores més assequibles i més sèries de qualitat.

La premsa escrita generalista per la seva part, té bona premsa i està ben considerada per la majoria de lectors. En canvi jo m'he pogut aillar de les tertúlies sobre Ortega Cano mirant la televisió i no ho he pogut fer llegint la premsa generalista i seriosa. La notícia ha passat el meu filtre. Alguna cosa no va bé quan la premsa seriosa es rendeix a les vísceres. En aquest cas, voto a favor de la tele. I constato, un cop més, que els tòpics són una gran mentida amb una mínima porció de veritat que serveix per vendre la moto.

Wednesday, June 01, 2011

El valencià Ferran Torrent en prepara una d'espies

Reprodueixo la crònica de la celebració del 60è aniversari de l'escriptor valencià Ferran Torrent que ha fet Cristian Segura al diari 'Ara'. Durant la festa va anunciar que està polint els últims detalls d'una nova novel·la, concretament d'una d'espies. Celebro la notícia perquè el de Sedaví és un dels meus autors preferits.

 

Torrent celebra els 60 anys amb amics i una nova novel·la

Les vivències d'un tipus dur i sensible Ferran Torrent és escriptor, però sobretot un vividor en el bon sentit de la paraula. Vol viure per gaudir i retratar el valor humà de la gent. A la foto inferior, l'autor apareix rebent la felicitació d'un grup d'admiradores russes. Les vivències d'un tipus dur i sensible. Ferran Torrent és escriptor, però sobretot un vividor en el bon sentit de la paraula. Vol viure per gaudir i retratar el valor humà de la gent.  GRUP 62


Hotel Majestic, Barcelona, set del vespre del 30 de maig. Vuit dies després de l'allau electoral de CiU, un altre fenomen sacseja la tranquil·litat de l'hotel. L'escriptor Ferran Torrent va convocar dilluns un grup d'amics per celebrar el seu seixantè aniversari. De fet, l'aniversari va ser ahir, dimarts, però no pots esperar que Torrent actuï segons els hàbits de la gent normal. El seu company de plaers literaris i gastronòmics, el cuiner Fermí Puig, el va complimentar amb un pastís de xocolata, però per celebrar que encara tenia 59 anys. Torrent va deixar clar que a ell les coses dolces no li fan el pes, i mentre un servidor es menjava el seu tros de pastís, l'autor valencià dedicava als assistents una anècdota rere l'altra, gairebé una aventura per any viscut. Més que anècdotes, les històries d'en Torrent eren perles " d'un perla", com sovint es presenta a ell mateix.

Que Torrent és un perla queda clar amb el dietari que cada diumenge publica a l'ARA. Sense anar més lluny, Torrent explicava diumenge passat per què va ser expulsat dels dos col·legis de jesuïtes que hi havia a València. L'article el finalitzava amb un lema que en bona part explica la seva manera de ser: "Pensava que durant una època de la meua vida vaig perdre el temps. Greu error. Els meus anys d'anormalitat em van regalar una visió esplèndida sobre l'espècie humana. A: Darrere d'un vividor hi ha una persona ferida per la vida. B: Les persones més tolerants són els golfos o els de molta vida acumulada". Potser el que més destaca de Torrent és la seva mentalitat oberta. El seu ventall de coneixences és sorprenentment ampli; pot ser amic de la reina d'Anglaterra, d'un líder del PP, d'un maulet o d'un ionqui: les creences d'aquestes persones no l'influeixen, el que ell valora és la seva humanitat i vitalitat.

Quan parla de les seves perles, Torrent fa cara d'entremaliat. Quan t'escolta o ha de discutir algun assumpte seriós, t'observa amb una atenció que sembla que et vulgui assaltar. Potser la seva versió més desconeguda, perquè és la més íntima, és el Torrent emotiu, amb un punt amarg que el salva de caure en la cursileria.

Una 'sardana' russa

També pot ser com un marrec amb sabates noves. En un moment de la vetllada a la terrassa del Majestic, Bibiana Ballbè va convèncer un grup de directores de salons de bellesa de Rússia, de visita a Barcelona, per fer-se una fotografia amb Torrent. Des de l'altra punta de la terrassa, catorze senyores van començar a cridar el seu nom per convidar-lo a brindar plegats. Les russes li van dedicar un ball típic rus d'aniversari, una mena de sardana que consisteix a fer una rotllana agafades de les mans mentre l'homenatjat, enmig del grup, ha de demanar un desig -per sort, un desig que no pot dir-. "Fa cara de bon nen. Mira quina il·lusió li fa", comentava l'escriptora Najat El Hachmi.

Una d'espies

Torrent va ser a Barcelona convidat pel Grup 62 per rebre l'enhorabona dels seus editors i per acabar de polir els detalls del seu nou llibre. "És la primera novel·la d'espies que he escrit". L'obra serà publicada la propera tardor. Torrent va apuntar durant la festa que hi ha detalls de la narració que s'inspiren en vivències seves o en històries que ha recollit. Dies abans vaig parlar amb Torrent de l'escriptor kenià Binyavanga Wainaina, que en un relat a la revista Granta es definia "com una mena de paràsit", perquè xucla de la vida dels altres per nodrir la seva obra literària. Wainaina es plantejava deixar d'escriure perquè es considera un de lladre de vides. "Jo faig el mateix", va afegir Torrent. Afortunadament, ell no vol deixar d'escriure.

La nit va acabar a una hora prudent perquè Torrent és un home sa: beu poc, fa esport quatre dies a la setmana i es fica al llit aviat perquè és on es troba més còmode llegint. Van tancar la festa amb Susana Subirana, il·lustradora dels seus articles a l'ARA, a la cocteleria Boadas. Es cauen bé, fins i tot van jugar amb la idea de fer un llibre plegats sobre un vaixell de corsaris valencians transtornats. "No sé si n'hi va haver, de pirates valencians, però segur que els meus s'ho passaran molt bé saquejant la costa catalana".

Tuesday, May 31, 2011

El 'Diccionario Biográfico' i l'himne de la DICTADURA


Si veieu la paraula "dictadura" amb majúscules al titular haig de dir que no és cap error, no se m'ha disparat el dit petit de la mà esquerra cap a la tecla "Bloq Mayús", sinó que és un recurs utilitzat conscientment i amb tota l'alevosia que em permet la meva consciència. Perquè resulta que per al 'Diccionario Biográfico de la Real Academia de Historia' el règim de Francisco Franco va ser "autoritari" però en cap cas "totalitari", mentre que el del socialista Juan Negrín va ser "pràcticament dictatorial".

Aquest discurs esbiaixat de la història no s'atura aquí i en aquesta obra també s'afirma que la 'Ley de principios del Movimiento' "va dibuixar el nou ordre constitucional". I per si no n'hi hagués prou, s'afirma que Franco va ser un militar valent que, "després d'una llarga guerra de gairebé tres anys va derrotar a un enemic que en principi comptava amb forces superiors". Quin crack, no?

El pitjor de tot és que el 'Diccionario Biográfico' ha de ser una obra de referència amb 43.000 biografies (un 92% homes i només un 8% dones). Els primers 25 dels 50 volums que la integren ja són a la venda al mòdic preu de 3.500 euros.

D'altra banda, diumenge passat Alberto Contador guanyava el Giro d'Itàlia i al podi de Milà, quan es disposava a escoltar l'himne d'Espanya, la seva cara va adoptar un rictus de sorpresa: per megafonia sonava la 'Marcha Real' amb la lletra de l'escriptor del règim franquista José María Pemán, aquella de "Viva España/alzad la frente/hijos del pueblo español/que vuelve a resurgir". No té sort Contador amb els himnes perquè ja al Tour de 2007 li van "endinyar" el danès, potser per refrescar amb una nota escandinava l'ambient dels Camps Elisis sota el sol implacable del mes de juliol.

Però a banda del malestruc de Contador, aquestes coincidències fan reflexionar: ¿ens trobem davant d'un resorgiment del nacional-catolicisme i ens el van colant, com qui no vol la cosa, amb petites dosis? Veient aquests esdeveniments i detalls com  l'ascens fulgurant de Plataforma per Catalunya a la meva ciutat, Mataró, jo ja tinc la maleta preparada per creuar la frontera. Potser Dinamarca seria una bona destinació. A l'estiu no hi deu fer xafogor i no he sentit que hi hagi cap "militar valent" amb ganes "d'heroïcitats".

Monday, May 30, 2011

Aquest Barça m'ajuda a fer de pare i no es pot pagar amb diners

Sentim sovint als mitjans de comunicació que els clubs de futbol més rics són els que guanyen més títols. Avui dia hi ha clubs que aposten clarament per aquesta línia, com per exemple el Reial Madrid amb Florentino Pérez al capdavant o el Manchester City: amb un bon talonari es compra el que calgui i els títols cauran pel seu propi pes. De fet, a Can Barça no fa pas tant de temps es va fer famosa una frase de Johan Cruyff que deia: "Els diners han de ser al camp, no pas al banc".

En canvi, Cruyff també va ser el primer que va decidir potenciar el planter fins al punt que La Masia ha esdevingut avui dia un exemple d'escola de futbol i de valors a tot el món. Quan Pep Guardiola recorda en roda de premsa els valors que s'inculquen a La Masia està dient que al Barça el poden atacar per on vulguin però no per aquí, perquè si els nanos que pugen del planter són com són, en part, és gràcies a la gent que treballa amb ells des de ben menuts i a una tasca professional impagable.

El joc

Avui dia, 'The New York Times', 'La Gazzeta dello Sport', 'L'Equipe', tots els mitjans de comunicació més prestigiosos del món lloen el model Barça, "the catalan way", però sincerament, no cal que ens ho diguin per saber què està passant. Ja ho veiem aquí. Primer pel futbol que fa l'equip: Guardiola ha aconseguit emocionar-me amb el futbol. Sóc un malalt del bon futbol, insisteixo, del bon futbol, i tinc enregistrada en VHS, entre d'altres partits, la final del Mundial de 1970 entre Brasil i Itàlia. Aquell Brasil que va meravellar amb un Pelé ja madur però excels, amb un Jarizinho elèctric, Tostao, Rivelino, Ze Maria, Carlos Alberto, Gerson... Itàlia era la del 'catenaccio', per variar, que practicava un futbol defensiu potent i poc vistós però, que també per variar, havia arribat a la final i podia amargar-li la vida a una selecció que tenia el suport de tot el món menys dels italians. I Brasil va parlar, de fet Brasil va recitar un poema gloriós en forma de partit de futbol i va rematar la feina amb un 4-1 que va passar a la història. Doncs bé, des d'aquest partit que es va jugar quan jo tenia dos anys i que he vist i revist en vídeo, que no he vist res igual que el Barça de Guardiola i Messi. Com a equip complert potser podria destacar el Milan de Sacchi (Gullit, Van Basten, Rijkard), però la resta són individualitats: Romàrio (què petit i què gran), Ronaldinho (gràcies per tornar-nos el somriure als culers...), Zidane (llàstima que vas anar al Madrid), però han estat coses puntuals, individualitats. Aquest Barça és una altra cosa.

Els valors

I ho és no només perquè tot el món s'ha hagut de rendir a l'evidència (oi Mourinho i Karanka?) sinó perquè a més del joc artístic, poètic, estètic, al darrere hi ha els valors. Uns valors que fan que el capità Puyol li posi el braçalet a Eric Abidal perquè sigui ell el primer en aixecar la copa després d'haver passat un càncer.Uns valors que fan que sigui l'equip més solidari que he vist mai entre companys: "si tu no hi arribes ja hi vaig jo, no pateixis". Uns valors de catalanitat desacomplexada, perquè no hem de demanar perdó a ningú per ser com som ni qui som i perquè pensar el contrari té un nom: xenofòbia. Perquè hi ha jugadors de tot arreu esforçant-se per parlar la llengua del país. Encara que només sigui un gest aquí ho agraïm.

Però sobretot, aquest Barça no té preu per la imatge que dóna com a referent per als més menuts. Com a pare m'omple de joia dir-li al meu fill que el nostre equip ha guanyat, que és el millor, que tenim el millor jugador del món i un entrenador que els guia com un mestre. Però com a pare avui dia ser del Barça també m'omple d'orgull, perquè quan li he de marcar una línia d'actuació als meu fills i vull que la comunicació els arribi ràpidament només cal que els digui: "Oriol, Paula recordeu què diu en Guardiola, s'ha de ser humil i treballar, treballar molt i no creure's el millor perquè si t'ho creus no ho seràs mai. Vosaltres heu vist algun cop en Xavi fent-se el xulo i pensant que el partit ja està guanyat? Heu vist que ho faci l'Iniesta?" I l'Oriol i la Paula, els meus fills, immediatament es posen a fer els deures, a estudiar, a entrenar, a fer el que calgui per millorar, per avançar a la vida, i ho fan amb convenciment, no perquè toqui, sinó perquè tenen unes referències que també ho fan. I això no té preu i per això aquest Barça m'ajuda a fer de pare i no es pot pagar amb diners.

Thursday, May 26, 2011

Xavi Tondo, la força d'un somriure.

Reprodueixo un article sobre Xavi Tondo (mort aquesta setmana als 33 anys a causa d'un accident domèstic) publicat al setmanari de ciclisme 'Meta2Mil' signat pel director d'aquest mitjà, Jorge Quintana. Val la pena per conèixer fins a quin punt hi ha persones que deixen una empremta profunda i especial en el seu entorn personal, més enllà de la seva valoració com a professional d'un esport tan dur com és el ciclisme. En memòria seva.


Una sonrisa

El Giro de Italia dejó muchas imágenes  para el recuerdo en esta segunda semana, pero a la hora de escribir esta columna no hay manera de concentrar la mente en ninguna de ellas. En realidad, no hay manera de concentrarse en nada. Una imagen, un rostro, el de Xavi Tondo, es el verdadero protagonista de mis pensamientos. Y resulta muy complicado escribir cuando son tantas las emociones que se agolpan y que agarrotan los dedos. Resulta complicado, pero hay que hacerlo. Él lo merece.

Xavi Tondo era una persona muy especial. Pero su mayor grandeza era serlo con todo el mundo y no con un periodista en concreto o con un único compañero de equipo o con un amigo especial. No. Tondo lo era con todos. El catalán, además, era una persona que siempre tenía la sonrisa en la boca, pero no como un simple gesto sino como una actitud vital y es que su sonrisa era también su particular forma de ver la vida y de afrontarla. Y ésa es su verdadera lección a todos los que alguna vez tuvimos la suerte de tratarle de cerca.

Pocas personas tenían en el ciclismo tantos motivos para sentirse desgraciados. Y, sin embargo, pocas personas se sentían tan felices y transmitían esa misma felicidad a todos los que le rodeaban. Y es que nadie le puso nunca las cosas fáciles en la vida a Tondo. Bueno, en realidad, habría que decir que casi nadie, puesto que siempre tuvo a su lado a gente como Miguel Ángel Iglesias o Juan Campos. Pero fue la propia vida la que fue sembrando de obstáculos su trayectoria deportiva y personal. Y lo mejor de todo es que jamás se escuchó queja alguna por parte de Tondo ni en público ni en privado.

Siempre que hablabas con él, acababa convenciéndote de que la vida es maravillosa, incluso cuando estás en un hospital, te has roto la pierna por varios sitios y sabes que tu trayectoria deportiva pende de un hilo. Eso lo vivió Tondo hace ya muchos años y lo superó dando ánimos a los que iban supuestamente a animarle a él. Tondo se recuperó de las lesiones y fue profesional y, además, de los buenos. En eso y en tantas otra cosas logró cumplir su sueño. Pero no los cumplió todos, porque sencillamente era imposible. Tondo, como buen niño, siempre estaba soñando. Pero soñaba despierto, con escapadas interminables, con victorias épicas... con el reconocimiento público que nunca nadie la había regalado.

Desgraciadamente, con casi 33 años, Tondo nunca había podido correr un Tour de Francia. Sólo había disputado un Giro y dos ediciones de la Vuelta y en una de ellas tuvo que bajarse tras sufrir una caída. Y es que ése ha sido su particular sino: caerse y volverse a levantar. Por eso el destino ha sido tan cruel, porque se ha llevado a un hombre que jamás se quejaba, a un ciclista que era un ejemplo de superación personal ante las adversidades... Y lo ha hecho sin darle ni siquiera la oportunidad de volver a levantarse porque si de algo estamos seguros es que por pequeña que hubiera sido esa opción, Xavi Tondo se habría levantado, con una sonrisa en la boca y habría empezado de nuevo con su vida contagiando de ilusión y de esperanza a todos. Al menos nos ha dejado una forma de ser, una personalidad, de la que todos deberíamos aprender. Ese era su secreto y ese es el sueño al que todos deberíamos aspirar: disfrutar de la vida con una sonrisa para todo el mundo.

Jorge Quintana
Director del setmanari de ciclisme 'Meta2Mil'

Notícia del diari 'Ara' sobre la possible retallada d'interins

TISORADA A L'ADMINISTRACIÓ
La Generalitat dóna per tancada la negociació de les retallades a la funció pública i els sindicats quantifiquen en 1.600 els interins que han estat acomiadats
Interins a l'ull de l'huracà
Les negociacions per pactar la tisorada a la funció pública no es reprendran. Els sindicats denuncien que s'han acomiadat 1.600 interins en els últims quatre mesos mentre que el Govern ho desmenteix.
JOAN SERRA / SÒNIA SÁNCHEZ
Barcelona. | Actualitzada el 26/05/2011 00:00
No hi ha més marge per negociar el capítol de personal dels pressupostos de la Generalitat, que es presentaran dimarts que ve. El Govern passarà la tisora per reduir la despesa -se suspendrà el pla de pensions dels funcionaris-, però els sindicats denuncien que la retallada afecta des de fa temps la composició de les plantilles i que els grans damnificats són els interins. CCOO, UGT i Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) van denunciar ahir que l'executiu d'Artur Mas ja ha acomiadat 1.600 interins, entre treballadors cessats i no nomenats. Es tracta de personal administratiu i tècnic de diversos departaments. "És la primera vegada que es produeix un acomiadament massiu de personal interí", va apuntar a l'ARA Jesús Veza, portaveu d'IAC. El sindicats recorden que, paral·lelament, també s'estan produint acomiadaments en empreses públiques -Incasòl i Adigsa-, que han afectat personal laboral.
La versió del Govern és molt diferent. Les dades oficials revelen una davallada de 1.369 interins entre gener i abril. El nombre de treballadors públics només varia en 784 persones perquè la xifra de funcionaris amb plaça consolidada augmenta en 634, fruit de processos d'oposicions de l'últim any de tripartit. Fonts de Governació van remarcar ahir que la majoria d'empleats que obtenen plaça de funcionari en aquestes oposicions són interins. Això sí, la Generalitat ha suspès noves ofertes d'ocupació pública per assolir els compromisos d'estabilització pressupostària. La congelació de nous llocs de treball presenta comptades excepcions, com les 1.245 places de funcionaris docents, un cop s'ha tancat el conflicte entre Generalitat i Estat, o les 600 places del cos de Mossos d'Esquadra.
La funció pública arrossega mals endèmics més enllà del context de crisi econòmica. "L'interinatge és un dels grans problemes a resoldre", explica Xavier Boltaina, professor de dret administratiu a la Universitat de Barcelona, que recorda que el percentatge d'interins hauria de ser d'un 8%, un xifra gens respectada a la justícia, l'educació i la sanitat. "En el conjunt de les administracions hi ha un 35% d'interins i no es fan convocatòries per acabar amb la temporalitat", denuncia Xavier Casas, portaveu de funció pública d'UGT. "Quina necessitat hi ha de tenir tanta temporalitat?", es pregunta Josefina Pujol, coordinadora de l'àrea pública de CCOO.

Wednesday, May 25, 2011

'La bicicleta estàtica'; Sergi Pàmies


Aquest petit llibre de butxaca no necessita gaire publicitat. Es tracta de l'últim del Sergi Pàmies, 'La bicicleta estàtica', un nou recull de contes amb el segell característic d'aquest autor, que combina amb mestria el costumisme i l'absurd. Hi ha alguns contes que jo en diria excel·lents, d'altres que m'han deixat indiferent, però predominen els primers, com 'Hauries hagut d'insistir', o 'Cent per cent seda natural' o 'L'illa'... Pàmies en estat pur.

'Una terra solitària'; Bel Olid


Aquest Sant Jordi m'he emportat una sorpresa molt agradable en llegir 'Una terra solitària', de la mataronina Bel Olid (foto), un repàs a les arrels d'una família que pot ser la de gairebé qualsevol català d'avui dia. Una narració a tres bandes, amb tres línies paralel·les en el temps sobre la mateixa família. Un viatge intergeneracional d'Andalusia a Mataró, amb l'evolució de conceptes i de "cosmovisió" que comporta aquest camí. És una novel·la curta que provoca emocions intensíssimes. Que ningú hi busqui salts mortals; que tothom hi trobi éssers humans nus, 'a capella'. Una petita joia.

'La soledad de los números primos'; Paolo Giordano


'La soledad de los números primos', novel·la d'un autor italià jove que es diu Paolo Giordano. És del 2008 i ha estat un súpervendes però que ningú esperi un 'best-seller' convencional. És una història seriosa sobre persones "especials". La narració és coherent amb la història i el títol, des del principi al final. I ho deixo aquí perquè penso que és una novel·la tan 'sui generis' que val la pena que qui vulgui saber més s'ho curri una mica.

'Lo verdadero es un momento de lo falso'; Lucía Etxebarría


Recomano a tothom la novel·la "Lo verdadero es un momento de lo falso", de Lucía Etxebarría. Diversos punts de vista d'una mateixa història segons el personatge que la narra immersos en un ambient tipus 'movida madrileña' i posterior, amb l'esclat de la "bombolla de les discogràfiques". Penjo un clip del "pressumpte" grup de rock protagonista de la història, 'Sex & love addicts', inspirats en un grup real anomenat 'Ultraplayback'. Atenció a la pròpia escriptora que apareix al vídeo. A Myspace n'hi ha de més fortetes. Plaka plakaa!!!

http://www.youtube.com/watch?v=fqRe5V2QbdA

'Poema XX'; Pablo Neruda

Penjo l'enllaç d'un vídeomuntatge del 'Poema XX', de Pablo Neruda:
"Es tan corto el amor y es tan largo el olvido..."

http://www.youtube.com/watch?v=8YFxgEp2O6c

'Pedra de tartera'; Maria Barbal

Em va recomanar 'Pedra de Tartera' la meva ex i després de llegir-la he de dir que faig extensiva la seva proposta. El motiu: la necessitat que tenim de revisar la història des del punt de vista de les dones. En aquest cas, la república, la guerra civil i la posguerra vista per una dona de pagès, d'un petit llogarret del Pirineu. Novel·la dura i directa a la vena, m'ha fet recordar les meves àvies i la seva vida aspra i silenciosa...
Per motius de logística casolana no vaig poder veure l'obra de teatre al Nacional. Esperaré...

'The Canterville ghost'; Oscar Wilde

He rigut un munt redescobrint Oscar Wilde i el seu 'Fantasma de Canterville'. Quin univers més ric el d'aquest autor! I quin sentit de l'humor més complex i treballat! Wilde sempre gran!

'Pa negre'; Emili Teixidor

Ja he vist la pel·li. Malgrat que serveix per visualitzar algunes situacions de pagès a la postguerra, penso que és una adaptació que deixa moltes llacunes i que justifica l'odi creixent dins el protagonista amb recursos hollywoodians. Es deixa veure però no és el que m'esperava. No té gaire a veure amb la novel·la d'Emili Teixidor. Si algú no ha llegit el llibre, ¿sap per què el protaginista li proposa marxar amb ell al noi de la samarreta blanca cap al final de la pel·li? Només és un exemple però hi ha una sèrie d'elements que queden penjats, mentre que al llibre s'acaben de tancar completament i amb elegància.

'La pell freda'; Albert Sánchez Piñol

M'havien parlat molt i molt bé de 'La pell freda' i no m'ha decepcionat gens. Aqui no li agradin les històries inquietants i apocalíptiques que no es plantegi la seva lectura.

Amb tocs de Poe i sobretot de Ray Bradbury, Albert Sánchez Piñol s'interna a la part més fosca de l'ésser humà, la més primitiva i tribal però potser també la més autèntica. Cal no oblidar que Sánchez Piñol, a més d'escriptor, és antropòleg i aquesta condició es nota positivament en tota la novel·la.

A alguns lectors els posa nerviosos, els angoixa; a mi, més aviat m'ha provocat curiositat paracientífica i una necessitat d'indagar dins meu i a la societat on visc. Val la pena malgrat la seva cruesa o precisament a causa d'ella.


'El llibre de les mosques'; Emili Teixidor

M'ha captivat aquest llibre d'Emili Teixidor. Complex, profund, remena les misèries humanes referents a la repressió sexual que efectuaven el règim franquista i l'Església Catòlica durant la posguerra i la diferència entre la Catalunya rural i interior i la gran ciutat, Barcelona. Si busqueu lectura ràpida i superficial no la llegiu. Si us agrada mastegar molt les lletres abans d'empassar-vos-les, endavant!


'El curioso incidente del perro a medianoche'; Mark Haddon

Recomano una novel·la curta i senzilla però molt profunda. El protagonista és un nen amb síndrome d'Asperger, un trastorn relacionat amb l'autisme. Es llegeix ràpidament i és tendra, planera i colpidora a la vegada. Si estàs separat o separada i tens fills et farà reflexionar.

'El malvado Carabel'; Wenceslao Fernández Flórez

Recomano 'El malvado Carabel', del gallec Wenceslao Fernández Flórez, petita novel·la de 1935 plenament vigent en alguns aspectes com les relacions entre els treballadors i els directius d'un banc. Fernández Flórez és un precursor de l'humor corrossiu i social. A la seva època ja era un "indignat"...