Carinyo, hem de parlar

Autorretrat

Escolta’m carinyo, hem de parlar. Fa temps que estem junts, més de quaranta anys, no creus que és moment de dir-nos les coses a la cara? Ja sé què em diràs, que què ens hem de dir, que quin problema hi ha, que què has fet... No has fet res. No he fet res. Però tinc ganes de dir-t’ho.

Perquè si fos per tu no em diries mai res, aquí palplantat, mirant-me com un babau, sense prendre la iniciativa, deixant-te portar. No creus que de tant en tant hauries d’arriscar una mica, llençar-te a l’arena i jugar-te-la, no sé, viure amb intensitat i empenta, collons, que sembla que t’hagin d’empènyer, de tant prudent i educat que és el senyor!

Perdona estimat, potser m’he passat. Ets bona persona i m’encanta estar amb tu però penso que ets un impostor. Sí, un impostor. Només cal veure’t el cap. “Ens tirem el cabell endavant, no fos que es veiessin les entrades...” però si et quedes calb! Accepta-ho! Doncs no, tu t’ho has de tapar tot tapadet, que no hi toqui el sol. Sé que no ho fas per aparentar menys anys, no és el teu estil, però aleshores, per què? Em fa una ràbia! Mira, t’ho havia de dir.

Igual que els ulls. Recordo fa uns anys que anaves dient que tenies els ulls verds. Sí que són verds, però són un verd fosc i ningú els veu mai d’aquest color. Com que són foscos, les ties creien que els tenies marrons. De fet, al seu interior són marrons i a la part més externa verd fosc. Són ben curiosos. Però clar, tu havies d’anar proclamant que els teus ulls eren verds. Ho veus? Per què ho feies això? Ja ho sé, ja ho sé, ara em diràs que ja no ho fas, però m’ho fas dir i ben pensat és el mateix.

Físicament no tens gaires coses destacables, nas gros, llavis molsosos, això sí, i dents irregulars perquè el senyor no va voler portar correctors quan era petit. Doncs que es foti, el senyor, de gran! Sempre has estat de complexió prima i hauries arruïnat un gimnàs intentant muscular-te les espatlles perquè hi ha el que hi ha i prou. Però em consta que et portes bé amb tu mateix i això m’agrada de tu.

Ara bé, carinyo, t’he de dir una cosa. No suporto aquesta mania teva d’escriure. És que em sobrepassa! Un dia qualsevol que estem sols a casa i que podríem anar a passejar o a sopar o a prendre una copa i tu: “Ui no, és que he d’escriure”. A veure, “he de”? Com que “he de”? Quina obligació tens, d’escriure? Que et paguen, per escriure? Que et guanyes les garrofes, escrivint? No? Doncs viu la vida, home, i deixa les lletres per als que en saben. Jo ja sé per què ho fas, això d’escriure. Quan coneixes una tia, vas i li dius: “És que jo...escric, saps? Tinc un bloc”. I pobre desgraciat, et penses que et farà una caiguda d’ulls i que se’t penjarà del coll? Ignorant! Les ties d’ara són molt espavilades i detecten un fantasma a quilòmetres, nen! Perquè una mica, de fantasma, sí que n’ets. No molt, però una mica...

Perdona estimat, però t’ho havia de dir. Aquesta mania teva m’està matant. Jo voldria que visquessis la vida, que te la mengessis, i en canvi et passes les tardes i les nits davant de l’ordinador, total per a res. Anem a fer una copa al Molly, collons! Ui no, que el senyor ha d’escriure...

De vegades m’agradaria separar-me de tu, de debò, però acabo adonant-me que em segueixes a tot arreu i que jo tampoc puc viure sense tu. Què hi farem. Haurem de parlar més entre tu i jo. Si no et tingués al davant cada cop que em miro al mirall, potser ja m’hauria buscat un amant, mira què et dic. Va, deixa d’escriure i anem a sopar, que tinc gana i després fan l’APM.