Formentera 2011 (V). Casa Carlos o l'esperpent d'un restaurant de luxe

Comencem el cinquè dia a Formentera (27 de juliol de 2011) fent esport. Avui serà una gran jornada, amb visites a la Cova d'en Jeroni (l'amo és un catxondo), la duresa del paisatge de Cala en Baster i la posta de sol des del paratge de Can Marroig, entre Es Caló des Moro i la Punta des Picatxo, després d'una incursió a l'entorn gairebé lunar de la Punta de sa Pedrera. Però el dia acaba amb mal gust de boca a causa d'una mala experiència al restaurant Casa Carlos, un local on si parles català tens problemes per reservar taula i si no parles italià i no ets guapo et miren per sobre l'espatlla. Anem a pams.

Esport al matí per cremar la cansalada

Aquest matí hem anat tots dos a fer exercici, jo fent marxa atlètica i la Montse caminant a pas alegre. Les sensacions són meravelloses novament i ella ho remata amb un bany a sa Platgeta. Jo faig estiraments a l'aire lliure i una noia ens acompanya des de la sorra fent moviments quasi perfectes de ioga. La pau ens envolta.

Més tard la Montse lloga una bici i se'n va a fer el Camí Vell de la Mola des d'es Ca Marí fins a Sant Francesc, va de compres i passeja. Jo, que després de fer exercici estic molt gos, prefereixo prendre el sol el que queda de matí, primer a la platja de Migjorn fins que el vent em dissuadeix i me'n vaig a la Casita per prendre'l estirat al porxo. Aquí no fa vent i s'hi està de conya.

Avui no dinarem (només un préssec, un kiwi i un iogurt) perquè ja hem començat a notar l'increment de perímetre de la cintura. Ens agafarem el sopar amb ganes, que avui tenim taula reservada a Casa Carlos, a Sant Francesc.

La Cova d'en Jeroni

Estalactites i estalagmites a la Cova d'en Jeroni

Passarem la tarda visitant alguns llocs que ens vam perdre l'últim cop que vam ser a Formentera fa tres anys. Per començar anem a la Cova d'en Jeroni, a la carretera de Sant Francesc a la Mola, (quilometre 6,2) a prop de Sant Ferran, hi ha un desviament a la dreta que ens porta a aquesta cova ben curiosa, que es va descobrir el 1975 quan el propietari de la finca excavava les terres cercant un pou d'aigua potable. La temperatura ambiental a l'interior és de 22 graus tot l'any i la humitat no baixa mai del 80%. La cova és sota terra (vull dir que no és a cap muntanya) i el sostre té un tram en què no té més d'un metre d'espessor. Malgrat ser tan prim no hi ha perill d'esfondrament per la seva forma en volta, que distribueix el pes a les parets laterals. Com una església gòtica, vaja.

A la cova hi trobem una formació espectacular d'estalactites i estalagmites i ens acompanya el propietari de la finca que es passa l'estona fent broma més que aportant informació tècnica. De tota manera és divertit. Un exemple: "En aquell troç que veieu el sostre només fa un metre d'amplada fins a la superfície. A dalt hi tenim la casa familiar i en aquell trocet hi vaig construir l'habitació de la sogra, a veure si hi havia sort. Ja veieu que la cova està sencera i que no...no hi va haver sort..." Nosaltres i una parella italiana molt simpàtica ens fartem de riure.

Cala en Baster

Malgrat el nom, no és el que sembla

Després ens desviem cap a Cala en Baster, des de l'interior de Sant Ferran i per un camí asfaltat. Fem aquesta visita un dia de tramuntana i com que aquesta cala és al nord de l'illa la veiem en tot el seu esplendor més salvatge, amb la pedra sorrenca erosionada per les ones enfurismades i amb les vies que, com a es Caló, serveixen per pujar les barques fins a les coves del penyassegat. Ja queden poques rampes i estan malmeses i a dins d'una cova hi ha dos nois nus que de tant en tant treuen el cap. Hi ha gent que ve a Formentera amb esperit hippie i s'estalvia l'allotjament, que no és precisament barat, ocupant coves i barraques com hem vist aquí, a es Caló des Mort ahir o a la mateixa platja de Migjorn.

Posta de sol a Can Marroig

Abans d'anar a sopar anem a veure la posta de sol. El millor lloc de l'illa, malgrat que la majoria de gent va al Cap de Barbaria, és, per mi, el nord est. A la carretera de Sant Francesc a La Savina, abans d'arribar-hi i a l'esquerra, agafem el camí de Porto Saler de baix, que vorejant el preciós i calmat Estany des Peix ens acosta al paratge de Can Marroig i allà deixem la moto. I des d'aquest punt anem caminant fins a la fi de la terra ferma. Anem en direcció al nord est cap a la Punta de sa Pedrera, un penyassegat en què la mà humana ha col·laborat a perfilar-lo perquè es noten les queixalades a la roca de quan s'extreia pedra d'aquí.

Ha costat però finalment aquí la tenim, la posta de sol

Com que el sol encara no es posa (entre l'un i l'altra hem calculat malament) girem cua a l'esquerra amb cura de no caure a un dels nombrosos avencs que hi ha a la zona i ens acostem a la Punta des Desterrats (jo començo a sentir-me'n una mica perquè el sol encara no es posa i no sabem què fer ni on anar). Finalment anem una mica al sudest fins al Caló des Moro, on dos nois que fan submarinisme comenten que no han vist mai unes aigües tan clares; el sol encara no ha baixat prou i ens quedem prop de Can Marroig, d'allà on veníem en un principi, amb dos grups més de persones que s'apunten a la peculiar sunset party que ens hem muntat. Finalment es posa el sol i les tonalitats rogenques accentuen l'aura de misteri que envolta aquest paratge, amb la imponent i enigmàtica silueta de l'illot d'Es Vedrà al fons.

Finalment, aquests nois es van llençar a l'aigua

Més avall, a la Punta des Picatxo, cinc o sis joves temeraris es llencen a l'aigua des del penyassegat repetides vegades en una caiguda al buit esfereïdora. Afortunadament no els passa res dolent.

Restaurant Casa Carlos, ciao per no tornar

Tornant de la posta de sol anem a sopar a Casa Carlos, a Sant Francesc. Havíem llegit crítiques que el situaven a l'altura de Can Dani, bon menjar, bon servei, qualitat i originalitat. Havíem reservat taula i quan arribem ens rep una dona prima, molt fibrada, molt morena, molt atractivíssima, que ens parla en italià. No passa res, mentre ens entenguem, jo m'atreveixo amb qualsevol llengua. Però no ens entenem. Ni ens entendrem mai de la vida mentre visqui, ja ho veig. Malgrat tenir reserva, la woman in black es gira, consulta la llista, consulta una cambrera, un cambrer, una altra cambrera, se'n va però torna desseguida, diu coses com ma que cosa! o dove, dove?, se'n torna a anar i, finalment, en un moment de lucidesa espectacular, li senyala una taula a la Montse i li diu que ens posa allà. La Montse, que és molt educada, em mira i fa cara de sorpresa; jo, que també sóc educat però tinc sang surenya, li pregunto a la Cat Woman si allò que em sembla una taula compartida amb altres, és realment el que sembla. En un castellà macarrònic em diu que "no será por compartiiiirr, pèeeeeerooooo, podrriaaaaa seeeeeeerrr, ma non crèeeeooooooo". Suposo que dec posar la meva cara de et-penses-que-mamo-el-dit-troç-de-lluç? Li dic que ni parlar-ne, que jo no comparteixo taula tenint reserva. Altra cosa seria que acabéssim d'arribar sense reserva i que compartir fos l'única opció per sopar. Però en el nostre cas, ni parlar-ne. "Montse, fotem el camp!"

La Montse tenia molta fe en aquest restaurant i posa cara de fer un últim intent i la Dona Panerola decideix accedir a que aquella taula sigui nostra i no la compartim amb ningú, i ho fa amb una mirada de perdonar-me la vida que feia temps que no li veia a ningú. Em quedo per la Montse, perquè la informació de Casa Carlos l'havia trobat ella i li feia il·lusió, tot i que ara també la veig força desanimada. En fi, que una anguila cap de sala no condicioni la nostra opinió sobre el menjar que ens serviran.

A Casa Carlos tothom és estupendíssim

Casa Carlos és un restaurant realment pijo, italià, ple d'italians pijos i de pijos espanyols, majoritàriament de la Comunidad, que és la terra dels meus orígens i des que els van convèncer que no podien dir-ne País Valencià, sembla que només hi hagi una Comunidad al món, perquè l'esmenten sense dir-ne el cognom. Com que Comunidad Valenciana és massa llarg s'ha de contreure. La Comunidad amunt i la Comunidad avall, i tanta Comunidad que sembla que parlin d'una secta! El restaurant és un caos i al jardí on hi ha la terrassa hi ha un guirigall considerable. Tot molt italià, com el trànsit a Roma o fins i tot a Nàpols, tothom parla a crits, ningú no respecta res però hi ha pocs accidents, almenys no he vist volar cap safata.

La meva cara deu ser un poema perquè quan ve la cambrera, una noia molt italiana i molt morena i, com no, també de negre, em pregunta què em passa. Li dic que em sembla intolerable que em diguin que he de compartir taula tenint reserva i li puntualitzo que sembla que s'ha solucionat. Li demano disculpes pel meu mal humor i li dic que espero que a partir d'ara les coses vagin millor, que tenim ganes de gaudir menjant. Cat woman II em dóna mil explicacions i em diu, atenció, que "segurament" no hauré de compartir taula. Però com que "segurament", encara tenim el tema obert? No l'havíem tancat? Li he dit que "segurament" no, que jo no compartia perquè no veia que ningú compartís taula i jo tenia reserva. En fi, encara estem així, i veig que la Cat woman original se'ns ha tret de sobre i ens ha pres el número.

Demano una amanida de llamàntol i un filet de vedella amb ibèric. Per beure convenim un Rioja, ja no volem proves extranyes. La resta és gairebé tot pasta però a la nit no em ve de gust. A veure com va... Per cert, vaig veient que si parles català la majoria d'empleats no t'entenen i es dirigeixen a tu en italià. Si t'agrada bé i si no, t'hi poses fulles. Em porten l'amanida. No hi ha llum, no veig què menjo... Collons amb el restaurant de luxe, quin lujo! Finalment puc comprovar que l'amanida de llamàntol és una broma, només té gust de llima, que mata (més aviat diria que assassina) el gust del llamàntol, com si l'animaló fos barat com per amagar-li els sabors. Ara bé, tot s'ha de dir, el filet és molt bo i és quan, pobre de mi, penso que encara s'arreglarà la nit. De postres demano un tiramisú que és molt bo, dels millors que he provat mai. En canvi, a l'hora de pagar, penso que m'estan atracant a mà armada. Només diré que em costa més car que a Can Dani. Més o menys, el preu mitjà de carta vindria a rondar els 71 euros. Òbviament per persona i sense vins, ni aigües, ni cafès ni res semblant. Carta pelada. Paguem i marxem emprenyats en dos segons perquè tenim la sensació que ens han pres el pèl. Per cert, a mig sopar una cambrera ens col·locava una parella a la nostra taula i la Bat Woman li ha dit que no. Però abans d'acabar de sopar hem hagut de compartir taula, cosa que jo no he dubtat en cap moment de la vetllada.

Així em vaig sentir a Casa Carlos

Casa Carlos és un restaurant on pagues el pijerio i el pretès glamour. Està molt bé que tothom sigui espectacularment atractiu, que la bar woman que serveix els mojitos dugui un vestit negre amb un escot lateral tan pronunciat que li arriba més avall de la cintura i que quan s'ajup se li vegi el pit, sí, està molt bé. Però clar, jo vull menjar tranquil i aquí és impossible i si no parles italià has d'anar amb la VISA or a les dents. Això sí, t'entretens veient els italians repipis i els pijos nacionales, habitualment de la Comunidad, tal com deia abans. Al costat hem tingut una taula d'aquests últims amb converses impagables. Fins i tot amb l'emprenyamenta que portàvem ens han fet riure i, home, això és d'agrair. Parlaven de "dietasss, complementosss y plusssesss" i de que "loss assessoresss del Santander son los mejores de Esssspaña"; van vestits amb camises d'aquelles que porten els diputats del PP, amb sabatetes tipus Julio Iglesias i tenen tota la pinta de ser aquí en una convenció d'empresa o en un viatge premi per haver superat els objectius del banc: "Andréeesss ssssiempre sssupera los objectivosssss, sssiempreee. Es un cabronazzooo, jajaaj!!!"

Molt més elegant Paco Clavel.

Vas madurant el sopar veient culs de senyores, sí sí, que es veu que ara està de moda que les senyores grans italianes i riques no portin roba interior quan van a sopar a un lloc fashion i clar, passa allò de "al vent, el cul al veeeeent..."; i per acabar-ho de rematar, emmig de tant d'estupendisme, arriba un pàjaru d'edat avançada (uns 60, gairebé 70) amb una indumentària difícil de descriure. Ho provaré: calça sabates negres tipus Crock; mitjons tutti colori amb ratlles horitzontals primes i amb tota la gamma de l'arc de Sant Martí, a més del negre; són uns mitjons gruixuts, que podrien ser del Calzedonia i quedar-li de conya a una noia jove que els portés amb gràcia per sota del genoll, però la perxa que els porta en aquest cas és diferent; més amunt d'unes cames robustes però blanques i amb poc pèl, voleien uns pantalons curts negres, brillants, com una mena de calçotets de seda negra però portats per fora, que això ja ho va posar de moda Superman (portar els calçotets per fora, vull dir); finalment, la part del tors em roba els sentits literalment perquè entro en estat de catarsi contemplativa: una samarreta ajustadeta tipus mariner, amb ratlles horitzontals blaves i blanques i cobrint-la, una americana negra i més brillant que els shorts; el posat del senyor és precisament d'això, de senyor, i el reben com a tal, amb tots els honors de la gesticulació transalpina. Que si "beeeello, beeeellooo!!!", que si "preeeego, preeeegooo!!!", quanta tonteria, sembla l'anunci d'aquella aigua mineral del tast dels escarafalls. I jo em pregunto, per què a aquest transformer li endinyen tant de "beeello, beeeellooo!!!" i a l'admirat Paco Clavel tothom li diu qe és kitch i cutre? L'espècie humana ha perdut el senderi.

En definitiva, a Casa Carlos no m'hi tornaran a veure el pèl, que amb un cop que me'l prenguin ja en tinc prou.

NOTA: Cliqueu aquest enllaç per acabar la lectura de manera festiva.
http://www.youtube.com/watch?v=0MwLBEkCfKE