 |
| El pas de vianants més llarg del món... |
És l’últim dia a Formentera i hem de fer temps perquè el vaixell surt d’Eivissa a les 6 de la tarda i hem de deixar la Casita a les 11 del matí. Així doncs, anem de compres a Sant Francesc i ens separem, com solem fer quan anem de compres en vacances (a Andorra també ho hem fet algun cop). Com que portem ritmes diferents, la Montse va la seva i jo em relaxo llegint el diari o tafanejant tranquil·lament. Entro a l’església, visito una petita exposició de pintura i escolto, atent, les indicacions de l’hostessa, i em perdo pels carrers del poble fent fotos a un pas de vianants llarguíssim i que agafa la cruïlla de sis carrers (està clar que els de Mobilitat van tirar pel dret per estalviar pintura i temps).
Hem deixat les maletes al magatzem que hi ha al costat de la Casita, al mig del bosc, i hi tornem amb la moto. Decidim anar a dinar a Sa Platgeta, un xiringuito molt popular on fan uns arrossos que diuen que són molt bons. La veritat és que ho hem tingut al costat de casa tota la setmana però com que era tan a prop hem pensat que sempre hi havia temps per anar-hi. L’últim dia ens decidim. Demanem unes cloïsses a la planxa i una paella de marisc, que ens semblen molt bones.
Xavi Pascual i el pseudoSandro
 |
| I si el Xavi Pascual creia que el Sandro l'espiava? |
Si el dia que vam arribar vam veure la Sílvia Munt, avui, el dia que marxem, veiem el Xavi Pascual, l’entrenador del Barça de bàsquet que és aquí de vacances (suposo). Arriben ell i la seva parella mentre la Montse va a rentar-se les mans i me’l miro pensant que sí, que és ell, en Xavi Pascual. No m’entusiasma el bàsquet però tampoc em desagrada i penso que Xavi Pascual és un entrenador molt coherent. Quan parla no diu cap barbaritat, mostra un nivell intel·lectual més que acceptable, i sembla que ho fa molt bé si tenim en compte els resultats de la secció de bàsquet del Barça.
Mentre vaig esperant el menjar sembla que en Xavi Pascual em mira. Penso que ha estat un il·lusió òptica i continuo amb les meves coses però al cap d’una estona veig que ho torna a fer. Això no em quadra. Sóc jo el que l’hauria de mirar a ell perquè és ell el personatge conegut. Durant la primera part del dinar encara veuré que em mira dos o tres cops més. Ho fa de manera dissimulada i fins i tot, podria ser que fossin il·lusions meves... Li dono voltes al tema i li ho dic a la Montse i hi trobo una explicació lògica.
Resulta que des que Sandro Rossell va aparèixer a l’escena pública amb la junta directiva de Joan Laporta i posteriorment amb la que ell presideix, m’han dit en moltes ocasions que tinc una retirada a l’actual president del Barça. Jo em miro i em remiro al mirall i no ho acabo de veure clar, però tot és entrar en un bar i que el cambrer em digui: “Hòstia, hòstia, perdoni eh..., però és que vostè sembla el Sandro. Quan ha entrat he pensat que entrava el president del Barça. Una mica més i li demano un autògraf, hòstia, tu. Miraaaa, Maneeeel a qui diries que s’assemblaaaa?”. Acostumo a fer una rialleta mentre els clients i cambrers del bar de torn em passen revista de cap a peus i sovint demano un tallat pensant que potser sí, que m’hi assemblo, i contestant que no és el primer cop que m’ho diuen, etc. Però quan em torno a mirar al mirall només veig un tio amb entrades prominents amb un somriure estúpid i que no entén res. Per si no queda prou clar, aquest del mirall sóc jo.
Pel que fa a l’afer de Sa Platgeta, la que ho veu molt clar és la Montse, que em diu que el pobre Xavi Pascual ha pensat que jo era el president que l’estava espiant per veure què feia. Òbviament ens petem de riure i fins i tot recreem una mica la hipotètica situació, això sí, amb discreció i sense faltar al respecte a l’entrenador del Barça de bàsquet, que a mi no m’agrada emprenyar als famosos quan són en públic, que també són persones i tenen tot el dret del món a passar una estona agradable en un restaurant.
El taxista 1, l’ensurt i el taxista 2
Acabem de dinar i és moment de tornar la moto. Anem fins a Es Ca Marí i hi deixem la moto i els cascs, a la vegada que ens acomiadem de la noia que ens va atendre el dia que vam canviar el vehicle. Tornem a peu a la casa i recollim les maletes del magatzem del mig del bosc, truquem al taxi i esperem. El vaixell surt d’Eivissa a les 6 de la tarda i no podem badar perquè si perdem el ferry per arribar a Eivissa podem perdre el vaixell.
El taxi arriba de seguida i ens porta cap a La Savina. Durant el recorregut, el taxista ens dóna conversa. Ell és de Formentera i ens explica que a l’hivern li agrada anar a caçar a la Mola amb els amics i que s’ho passa molt bé, que aquesta illa és un autèntic paradís però que al juliol i agost se’ls escapa tot de les mans, massa turistes i massa esverats. Se’l veu nostàlgic però a la vegada pragmàtic. Sap que el turisme és una gran font d’ingressos per als habitants de Formentera però es veu que li agradaria que el volum no fos mai més gran que el de juny i setembre. És clar que al juliol i agost fa calés però pateix per l’entorn on viu. Em cau bé i li segueixo la conversa fins al port. Ens acomiadem com si ens coneguéssim de fa una setmana. Aquesta gent és la que fa que sempre tingui ganes de tornar a l’illa. Una conversa d’uns minuts pot resultar tan intensa i profitosa com la lectura d’un llibre.
 |
| Vam perdre el primer ferry i tot van ser corredisses |
Anem a agafar el ferry i, oh sorpresa, està sortint del port. Hem perdut el que volíem agafar, així que no podem badar més perquè el vaixell cap a Barcelona no ens esperarà. Agafem el següent ferry i fem el trajecte entre Formentera i Eivissa entretenint a una nena petita italiana que viatja davant nostre. És encantadora, trapella i fa anar de bòlit a sa mare i a la seva tia, que són les que van amb ella. La mare, molt morena i atractiva la va advertint dels perills que comporten algunes de les seves accions. Per exemple, quan llepa el respatller del silló li diu: “Nooooooo, e porcoooooo!!!” Sempre m’ha fet gràcia aquesta expressió. És increïble que una paraula tan bruta com “porc” o “porca” pugui resultar tan dolça quan una mare li diu en italià a la seva filla petita que aquell objecte és brut. M’agrada l’italià. Quan endreci un parell de coses a la meva vida en vull aprendre.
Arribem al port d’Evissa i anem a treure la targeta d’embarcament. I aquí patim l’ensurt del dia. L’amable senyoreta que atén la Montse li diu que ho portem clar, que el vaixell surt al cap de cinc minuts i que des de l’oficina que estem ara fins al lloc d’on surt la nau hi ha vint minuts o mitja hora. Que no hi arribem, vaja. I ho diu amb aquella cara de mala llet que et fa pensar que, si ja tens prou desgràcia de perdre el vaixell, perquè dimonis et renyen? En què li afecta a ella que jo perdi o no perdi el vaixell? Per què m’ha de fer aquesta cara? Li hauria fumut quatre crits ben fets però veig a la Montse desesperada i decidim que, mentre ella aguanta a la simpàtica de la finestreta per fer el tràmit, jo aconsegueixo un taxi com sigui.
 |
| El taxista d'Eivissa va morir per nosaltres |
 |
| Esperant el Zurbarán fent el fatxenda... |
Quan paro el taxi i ve la Montse amb la targeta d’embarcament, gairebé no deixem respirar el taxista, entrem les maletes al cotxe i bramem: “A L’ALTRA PUNTA DE PORT QUE SE’N VA EL VAIXEEEELLL!!!” Pobre home, fa el que pot i esquiva cotxes a dreta i esquerra fins que arribem al port, entra directament saltant-se la cua, i un agent de la Guàrdia Civil li etziba que allà no hi pot entrar, que ens ha de descarregar a fora. L’home, que s’ha convertit en un fora de la llei perquè nosaltres puguem tornar a casa, li fa cas al agente de la Benemérita rondinant per sota del nas (no he entès què li ha dit però tampoc no cal...). Sortim del vehicle, ens acomiadem del taxista lleial i temerari i ens posem a la cua. Desesperats però sorpresos perquè encara hi ha una cua enorme, pensem que, si encara ha de pujar tota aquesta gent, potser no perdrem pas el vaixell. I quan alcem la vista, guaita, el vaixell. Tot just ara mateix arriba i està atracant. Aquest fet suposarà, en un principi, un descans, perquè veiem que tornarem a casa avui, però després se’ns farà etern, perquè el vaixell ha de descarregar tots els passatgers i vehicles que porta a dins i això vol dir una espera de més d’una hora a sota del sol en plena canícula. Collóooooooo... Per cert, el vaixell és el trencacolumnes Zurbarán. Ja ens coneixem... Sabeu què en faria del Zurbarán i l’operària de la finestreta? Doncs això.
Com tens les lumbars, carinyo?
 |
| Les butaques assassines de lumbars del Zurbarán |
Serà la frase de la nit. El dia que vam venir, el Zurbarán va fer el trajecte entre Barcelona i Eivissa directe. Ara però, a la tornada, fa escala a Palma de Mallorca, i trigarà més hores. Arribarem demà al matí a Barcelona. Ens acomodem, per dir alguna cosa, a les butaques mentre hi ha gent que dorm al terra dels passadissos. Passarem la nit canviant de postura a la butaca i l’endemà al matí ens llevarem amb les lumbars trinxades. L’un i l’altra. Al menys ens ho podem dir i compartim el dolor. Això sempre conforta.
Anem a esmorzar i es compleix la condició essencial de molts viatges: ens trobem una persona relacionada amb Mataró, en aquest cas, el treballador d’una empresa de trasllats i que conec per motius de feina (ens veiem un parell de cops a la setmana). “Què hi fas aquí?” “Un trasllat a Mallorca!” “Jo de vacances!” “Què bé que vius!” “Serà perquè tu no n’agafes”! “Collons quin vaixell!” “No me’n parlis, no me’n parlis!” I així passem l’esmorzar.
He de dir que moltes vegades et trobes algú de Mataró o relacionat estretament amb la ciutat en els llocs més insospitats. Fa tres anys, la Montse va trobar uns coneguts a Formentera; fa molts anys em vaig topar amb un company de professió a la Piazza dei Duomo de Florència; tinc coneguts que s’han trobat amb un paio de Mataró a l’ascensor de l’Empire State... Els mataronins som com una plaga, fotem el nas a tot arreu. Però ja m’agrada.
Hem estat molt bé a Formentera però cal dir que la recomanació que ens fa la gent de l’illa és que hi anem al juny o al setembre i, si pot ser al maig encara millor. Si busques tranquilitat, al juliol i a l’agost és difícil de trobar-la, si més no, l’has de cercar molt. Formentera era una illa en què tot estava permès i que ningú es fincava amb ningú. Tu anaves a una platja i et posaves com volies, sense cap mena de vergonya. Això, en gran part, continua sent així, però ara et trobes platges on si et treus tota la roba sembles una cosa estranya. Cal entendre que els italians són molt vergonyosos i que s’arriben a canviar de banyador o bikini durant un matí per lluir els diversos modelets. Això es contraposa amb aquells qui, com jo dic, anem a Formentera per passar-nos una setmana “amb el cul enlaire i sense preocupacions, amb contacte directe amb la natura”. Sigui com sigui, sempre recomanaré Formentera a la gent que aprecio. Continuo dient que és un paradís al costat de casa.
No comments:
Post a Comment