Formentera 2011 (VI). Escull des Pou de Llevant, el paradís per a dos

El sisè dia a Formentera (28 de juliol) serà una experiència molt positiva, amb el descobriment personal d’un paratge únic, Sa Roqueta i l'Escull des Pou de Llevant i la constatació de dos restaurants que ja ens havien agradat, cadascun en el seu estil, Can Forn i Can Dani.

Escull des Pou de Llevant per Sa Roqueta

Ens llevem mandrosos i una mica desanimats per l’experiència súper gloss i metafashion de la nit anterior. Ens hem de sobreposar a l’adversitat i res millor que un bon cafè amb llet i una mica de platja. Ara ve el dilema: a quina platja anem? Mira que ho tenim fàcil perquè som a la platja de migjorn, tranquila i bonica, però decidim que no, que avui ens hem de moure i hem de sacsejar el cos i la ment per espolsar-nos el pijerio de la nit abans.

Decidim pujar a la moto i que ella ens porti. Només tenim clar  que anem cap al nord, que tenint en compte que no podem anar més al sud, tampoc té gaire mèrit. Som-hi doncs. Anem amunt i a Sant Ferran trenquem cap a Els Pujols. Sabem que és la zona més guiri de l’illa, és a dir, es tracta de Can Espagueti, amb joves italians pijos i fatxendes per tot arreu, fent sonar les botzines i cridant. Però hi hem de passar perquè la moto vol anar cap a la platja del Cavall d’en Borràs o Ses Illetes. Ja hi vam ser fa tres anys però val la pena tornar-ho a veure. La llàstima és que aquests indrets estan infestats de iots però ho podrem superar.

Passat Els Pujols i entrats al parc Natural veiem un trencant a la dreta. On deu portar? Decidim desviar-nos a la dreta, òbviament, perquè ara ja sí que tenim clar que anem a l’aventura. Una petita carretera ens du a Sa Roqueta, on hi ha un complex d’apartaments i algunes casetes blanques i tranquiles que adornen l’entorn.

Tacons a la platja. No hi ha senderi

La platja de Sa Roqueta és molt bonica, petita, en forma de mitja lluna, amb una bona quantitat de sorra, però no ens interessa perquè està molt massificada i passa com a Ses Illetes, hi ha alguna italiana que va a la platja amb tacons. Sí, amb tacons! És collonut, quan van pel camí que porta a la cala encara llueixen una mica, ja se sap, els tacons provoquen un moviment de malucs oscil·lant i suggerent, però quan entren a la sorra i fan la primera passa ja semblen ànecs marejats i perden tot l’encant en sis dècimes de segon. En fi, qui vol presumir ha de patir i elles ho saben perfectament.

Fem un cafè davant del mar. Reflexionem sobre les opcions que tenim, o tornar enrere i anar al Cavall d’en Borràs o a Ses Illetes, o bé caminar per l’altra banda de l’istme, on som ara. Veiem una parella italiana madura, que ja hem vist altres dies a Migjorn i que ens consta que busquen tranquilitat. Ells caminen per l’est de l’istme. Doncs nosaltres no serem menys perquè aquest parell ens inspiren confiança.

Paguem el cafè i comencem a caminar amb la intenció d’arribar lluny perquè fa tres anys ens vam perdre a l’illa de S’Espalmador, descalços, sense gorra i gairebé sense aigua. Va ser una odissea i encara no sé com en vam sortir vius. Quin mal de peus i quina fluixera per no haver-nos hidratat. Però clar, qui no arrisca no pisca i veiem que la parella italiana troba una petita llengua de sorra entre les roques per a ells sols. Són feliços. Es despullen i es fan fotos. Sembla mentida com un moment de felicitat al mig de la natura pot convertir dues persones de 50 anys en dos adolescents!

A Formentera cal cercar i finalment trobes el paradís

Els envegem amb respecte i continuem i gairebé sense temps de concentrar-nos en la llunyania apareix una minúscula cala de sorra entre les roques. Encara no hem caminat ni cinc minuts i ja la tenim. Només hi ha un noi però la caleta està partida per una roca i sembla fet aposta, ell té el seu lloc i nosaltres el nostre. És fantàstic, paradisíac, bufa el vent del nord i el mar està enfadat però aquí quedem, encara no sé com, a recer. Ens estirem, riem, gaudim del moment. Feia temps que no em llençava a la sorra amb tanta naturalitat. La Montse se’n riu de mi perquè semblo un nen petit i vaig cantant una cançó d’Antònia Font aliè al que m’envolta.

Passem un matí fantàstic. Em sento privilegiat per haver estat amb la companyia que desitjo en un entorn sacsejat per la tramuntana i l’escuma a les roques, acaronat pel paisatge i la calor. Com El lago assssul, vaja. Tot plegat fa que perdem la noció del temps. Quina hora és? I jo què sé? Que no duus rellotge? Sí però l’he guardat. Ei, que gairebé són les dues! I què fem? De moment pensem que no dinarem perquè ja mengem prou i ens engreixarem molt. Agafem la moto i cap a casa, que tenim kiwis i préssecs.

Repetim a Can Forn

Però quan passem per Sant Ferran ens preguntem l’un a l’altre si a Can Forn també fan dinars. Estava tan bona l’amanida pagesa del dia que vam arribar! Com no podia ser d’altra manera anirem a comprovar-ho. Ens hi acostem i no hi ha ningú però és obert. Sembla que avui tenim la sort que no vam tenir ahir a la nit. Estem sols! És lògic perquè a aquesta hora tothom és a la platja o dinant a la vora del mar, mentre que nosaltres som en un restaurant d’un poble d’interior, que a la nit s’omple, però que en un migdia assolellat és molt tranquil. Demanem i mentre mengem s’ompliran un parell de taules més. Estarem molt tranquils.

Menjo una amanida pagesa i unes gambetes a la planxa. Em llepo els dits i me’ls torno a llepar. La gent de Can Forn no són de fer gaires alegries però que ningú es confongui, no són antipàtics. Són autèntics. Estan per tu i t’atenen i no estan per orgues. M’agrada. Em recorda la manera de ser dels navarresos, que fa dos anys em van captivar. A més, el món no necessita que tothom sigui tan xerraire com jo perquè seria un galliner i totalment inhabitable. D’aquesta manera ens complementem tots una mica.

La torre de guaita del Pi des català es troba en un paratge feréstec

Tot ha anat genial. La tarda serà de relax, la Montse a casa i jo a la platja de Migjorn. Però fa tant de sol que he de caminar una mica i vaig a veure la torre de guaita del Pi des Català. La Montse hi va anar sola el segon dia i coincidim en què està molt abandonada respecte a les altres que hi ha per l’illa, gairebé no hi ha camí per accedir-hi. Malgrat aquests inconvenients conserva la màgia, el misteri i la cosa bèl·lica de la vigilància del mar per prevenir-se dels pirates. Formentera és una illa envoltada de torres de guaita, totes del mateix estil, totes semicòniques i per defensar-se de turcs, berberiscs, catalans i dels mateixos baleàrics. Ara fan companyia a les savines i als pins entre el cant eixordador i inabastable de les cigales i la calor sufocant de final de juliol. Sóc feliç mentre veig una teranyina i la seva mestressa que em barren el pas. Faig una volta i tiro endavant mentre em miro l’aràcnid. El món encara val la pena...

I repetim a Can Dani

La nit, ai la nit! La Montse m’ha insinuat (i això vol dir que més que suggerir, m’ha indicat) que avui podríem repetir a Can Dani. Com que l’experiència gastronòmica de fa uns dies va ser excel·lent i encara ens queden diners (important), li dic que sí amb un somriure assimètricament sorneguer, molt Humphrey, vaja... 

Avui hi ha més gent a Can Dani. Me n’alegro. Em cauen bé aquesta gent perquè són distingits, refinats però autèntics i sense ínfules. Em tracten molt bé i m’hi sento a gust. A mi no m’agrada que em facin la pilota, per tant, tenen el seu mèrit en trobar aquest punt mig d’atenció al client correctíssima i elegant sense embafar. Decideixo menjar uns ous amb sobrassada (tipus Casa Lucio però més fins, més delicats, amb un punt de sobrassada, només) i repeteixo amb les galtes, que em van emocionar l’últim dia. De postres he demanat el flam de iogurt, que també m’ha tret els colors. He sopat com mai. Val la pena, de debò.

Tornant amb la moto tenim un ensurt perquè hi ha un gos mort al mig de la carretera i no sóc a temps d’esquivar-lo. Afortunadament controlo la moto i no passa res, només un esglai que finalment podrem contar com una aventura més.